Nabókov i la passió

Aquest estiu que tot just ha acabat, després d'uns quants anys rodant per les prestatgeries de casa sense que n'hi fessin gaire cas, ha estat rescatada "Parla, memòria", autobiografia de Vladímir Nabókov. El dia en què la vaig rescatar, marxant de viatge un dels seus mèrits va ser el seu escàs pes, que permetia encabir-lo a la bossa de ma i passar pel sedàs de la dictadura restrictiva de pes de les companyies aèries low cost.

Qui m'havia parlat de Nabókov, primer de tots va ser, com sempre amb bon criteri, en Ton Barnils. Ell sabia de la meva afició a les autobiografies, i en destacà dues, recordo: la de Dalí, i la de Nabókov. Qui em va parlar, i amb qui he estat parlant molt de Nabókov aquests dies, és amb la meva sogra, autèntica especialista en la matèria. L'abandó a les prestatgeries ha estat una joia en el retrobament. Descobrir el món de Nabókov, la seva infància perduda que mai més no va tornar, la de la Rússia liberal benestant prèvia a la revolució, és entendre la gran i terrible diàspora que varen patir els que lluitaren primer contra la opressió tsarista i després contra la bolxevic. He descobert un personatge fi, i pedant, cal dir-ho, que a través de les seves llargues frases de puntuació exquisida et guia i t'enriqueix amb les seves vivències.

Aquest estiu he envejat malèvolament el Nabókov infant per les seves comoditats i luxes infantils (xofers, institutrius angleses, vacances d'estiu a Biarritz); he volgut bufetejar el jove Nabókov que, indolent, refusa enfangar-se per rebutjar una pilota amb els punys, jugant amb el seu equip de futbol a Cambridge; he rigut amb la seva aguda crítica del Marxisme: "Besides dreams of velocity, or in connection with them, there is in every child the essentially human urge to reshape the earth, to act upon a friable environment (unless he is born Marxist or a corpse, and meekly waits for the environment to fashion him). This explains a child's delight in digging, in making roads and tunnels for his favourite toys."

Aquest estiu, Nabókov m'ha sotmès amb la seva manera elegant i directa de parlar de les seves passions: la passió pel seus pares, pels escacs, per les papallones. Un passatge quedarà en la meva memòria per sempre, la descripció de la seva passió preadolescent:

That summer I would always ride by a certain isba, golden in the low sun, in the doorway of wich Polenka, the daughter of our head coachman Zahar, a girl of my age, would stand, leaning against the jamb, her bare arms folded on her breast in a soft, comfortable manner peculiar to rural Russia. She would watch me approach with a wonderful welcoming radiance on her face, but as I rode nearer, this would dwindle to a half smile, then to a faint light at the corners of her compressed lips, and, finally, this, too, woud fade, so that when I reached her, there would be no expression at all on her round, pretty face. As soon as I had passed, however, and had turned my head for an instant to take a last look before sprinting uphill, the dimple would be back, the enigmatic light would be playing again on her dear features. I never spoke to her, but long after I had stopped riding by at that hour, our ocular relationship was renewed from time to time during two or three summers. She would appear from nowhere, always standing a little apart, always barefoot, rubbing her left instep against her right calf or scratching with her fourth finger the parting in her light brown hair, and always leaning against things — against the stable door while my horse was being saddled, against the trunk of a tree when the whole array of country servitors would be seeing us off to town for the winter on a crisp September morning. Every time, her bosom seemed a little softer, her forearms a little stronger, and once or twice I discerned, just before she drifted out of my ken (at 16 she married a blacksmith in a distant village), a gleam of gentle mockery in her wide-set hazel eyes. Strange to say, she was the first to have the poignant power, by merely not letting her smile fade, of burning a hole in my sleep and jolting me into clammy consciousness, whenever I dreamed of her, although in real life I was even more afraid of being revolted by her dirt-caked feet and stale-smelling clothes than of insulting her by the triteness of quasi-seignioral advances. 

I he recordat la primera vegada que, amb dotze anys, una noia que s'asseia al banc darrere meu, em va fer perdre la son.

Acaba una etapa, en comença una altra

Escrit amb motiu de la graduació de l'educació infantil i el pas a la primària. 20 de juny 2012.

Estimades directores, mestres, auxiliars, nens, pares, avis i amics,

Hi havia una vegada un pare a qui van proposar de fer un discurs a la graduació de la classe de P5 de la seva filla. El pare, al llarg de la seva vida, havia preparat discursos, per ell i per altres, havia fet presentacions davant de mooolta gent, però ara vet aquí que... dubtava!

Els havia de dir alguna cosa especial als pares? Havia de fer alguna brometa als nens? El que calia, potser, era fer un gran elogi de l’escola? Així va començar fins a tres vegades a escriure tres textos diferents.

Hi pensava, hi tornava a pensar, i seguia sense tenir-ho clar. Qui convenia destacar? La Srta Isabel, o la Sheila, que tant els van tranquil·litzar, quan la seva costella i ell van deixar els nens per primer cop a les seves mans? La Srta Maria i els seus contes? El somriure de l’Elsa? La llum en la mirada de la Srta. Àngels? Aquell posat tant serè de la Srta. Laura?

I de fet, és clar, no seria millor parlar primer de la Srta. Elena, el Lleó de l’Escola, la que endevinava qui era a dos- cents metres de distància? Aquella, la que sabia pel perfil darrere el vidres glaçats de la porta quin pare era, i quin nen venia a buscar?

O potser la Srta. Montserrat, aquella que van descobrir a través del blog de l’escola, i que manava tant, i que els va deixar bocabadats quan els va dir que no tenien cap nena que es digués Indianeta. És a dir: que se sabia els noms de tots els nens de l’escola!

Una cosa tenia clara. Sabia que els havia de dir als nens que la vida volia dir passar etapes, i que aquesta etapa que havien passat era inesborrable. Era molt clar que havien fet molta feina i molts amics durant aquests anys. De fet, aquell pare estava molt orgullós de tots els àlbums, tots els quaderns, tot el que havien fet, des d’aprendre amb la Srta. Isabel que aquell era el color vermell! Vermell! Fins a fer restes amb la Srta. Laura. I aquell pare també estava segur que junts continuarien tirant endavant i creixent, i aprenent tantes coses encara!

Potser hauria de fer referència, també, als altres pares. Perquè segur que ells també havien patit el primer dia que els van deixar a l’escola. Segur que riurien com ell, recordant el primer dia de “Fora bolquers!”, corrent cap a l’escola amb el cotxet, i pregant que, si-us-plau, si-us-plau, els nens no es fessin pipí pel camí! I aquelles cares de no dormir dels primers anys, ai ai ai! El que segur que els passava, també, com a ell, és que ara, quan els seus nens llegien espontàniament un cartell, un conte, se’ls escapava una llàgrima d’orgull i d’emoció.

Al final, com que això de fer un discurs era molt complicat, va pensar que li demanaria a la heroica mare d’uns bessons que digués uns versos que ella havia escrit. Però la mare no va voler, perquè li feia vergonya, així que li va demanar al pare, que va dir que sí. I això ho expliquem perquè després no se’ns acusi a aquests dos pares de no sé ben bé què...

A LES FADES DEL PARVULARI

Van entrar de petitons

i acaben P5 fets uns lleons.

A l’escola han crescut,

i moltes coses viscut.

De textures a colors,

números, lletres i sabors.

Anglès, sumes i llegir,

això, sí és divertit !!.

La castanyera i el marrameu,

castanyes i moniatos, menjareu.

El tió per Nadal,

una època genial.

D’indis a esquimals,

per carnestoltes, tot s’hi val.

I a les colònies d’estiu,

a veure qui és més viu.

Gràcies, petons i abraçades,

a totes les nostres “bones fades”.

Primària començaran,

però res d’això no oblidaran.

JA SÓN NENS DE PRIMÀRIA !!!

El primer poema escrit

Rrosa so n
marmellas
las viuletas osn
lilas
si tu m ragalas
unnas rrosa i
unnas viuletas
llo
tragalare
nu llibra

Indianeta, abril de 2012

Pilota i armari

-Indianet! Si tornes a xutar la pilota dins de casa, l'amagaré en un armari i no podràs tornar-hi a jugar fins que jo digui!

L'Indianet em mira i em diu amb plena naturalitat:

-A quin armari la posaràs?

Ratolins i dentistes

La Indianeta ha perdut els incisius superiors i passeja un somriure d'allò més draculià.

A l'escola l'aturen i li diuen:

-Uixx, si estàs sense dents! On les tens?

-Les té el ratolí

-Ohhh, perquè se les ha endut?

-Les va canviar per monedes...

-Ohhh, quina sort! Potser jo també canviaré les meves per monedes...

La indianeta reflexiona un moment...

-Potser sí Senyoreta, però...A mi em tornaran a sortir, però a tu hauràs d'anar al dentista perquè te les posin, i les monedes se les quedarà ell.

Olor de sal

-Indianet vine a esmorzar!
-Ja viiinc!

5 minuts més tard apareix per la cuina.

-Tinc gana gana, d'una cosseta...
-Es diu "coseta", "coseta", no "cosseta".
-D'acord.
-Ves pensant, que ara vinc.

Torno a la cuina i m'el trobo amb el cap dins l'armari baix.

-Què fas?
-Vull...Un cacaolat!

M'ensenya el trofeu amb un gran somriure.

-D'acord, però has de menjar alguna cosa, va seu, que et faig una torrada amb oli.
-Valeee.
-No es diu "vale", es diu "d'acord"
-Val...d'acord!

Em poso a fer la torrada i vaig endreçant la cuina.

-No vull csrssdszz...
-Què dius? Crida més, indianet, que no et sento.
-Que no vull torrada! Perquè tens les orelles, eh, perquè tens les orelles? em diu mentre se les assenyala.

No puc evitar riure.

-Has de menjar alguna cosa i serà una torrada amb oli, li dic, mentre li planto el plat amb la torrada davant.

Se la remira i l'olora.

-Té massa sal!
-Però si no l'has tastat!
-Però l'he olorat, i fa olor de massa sal!
-Espera que li trec la "massa sal": abracadabra, fora la massa sal, plaf!

Riu i es menja la torrada tot content.

Deu ser la manca de pluja...

Deu ser la manca de pluja el que ha mantingut el blog sec durant tantes setmanes. Mai no acabo de saber si és bo o és dolent que tingui inspiració i ganes suficients que em facin omplir aquest racó. Si sé que la sequera m'entristeix, i la pluja em fa estar més viu i despert. En un país com aquest tant sec, me'n faig creus que la gent es queixi quan plou. Jo m'estimo la pluja en tota forma.

La dels cels grisos i baixos de la meva estimada Holanda. Trobo a faltar aquells dies darrere l'immens finestral del meu estudi, veient com el vent feia córrer els núvols i les ratxes de pluja sense descans, d'Oest a Est, amb una tassa d'earl grey entre les mans, submergint-me hores i hores en gruixudes lectures de governança i teoría política, descobrint un país tant exemplar en tantes coses.

També hi ha la pluja tropical de l'altiplà, puntual i previsible, quan les tardes es cobreixen, i el cel descarrega aigua sense descans, arrossegant malsons i brutícia, i deixant el monstre net i resplendent.

Foto: Rafael Blanke




Foto: viajescondestino.com

Cinc anys de blog: antologia

Fa cinc anys, a l'octubre de 2006, necessitava escriure i abocar totes les experiències viscudes en els anys viscuts a ultramar, i vaig crear aquest racó.

Aquest meu racó m'agrada pèrquè és meu, perquè hi he conegut gent, perquè escriure és terapèutic -tu psicólogo es tu pluma-, li van dir un dia a un meu col·lega, i a mi la dita també m'escau-. M'agrada perquè parlo del que vull parlar, i la censura me l'imposo jo.

I em sorprèn que faci cinc anys ja que hi vaig escrivint alguna cosa. Aquesta és la meva particular antologia:

Qui vulgui llegir sobre un expatriat fent de consultor a Mèxic a inicis dels 2000, pot atansar-se a Blaus, vull blaus!!!, o a Tijuana, o també descobrir perquè a Mèxic no s'asseguren cotxes amb cops.

Hi haurà qui vulgui fer un tastet de Mèxic. Li recomanaria Michoacán, o un bon matí, amb bon esmorzar, a San Ángel.

En aquest blog es parla poc de política, però m'ha agradat recuperar una entrada escrita fa quatre anys sobre el també aleshores candidat del PP a les eleccions, Rajoy. Passen ràpid, 4 anys en política, i el candidat que semblava acabat, sembla que ara, a la tercera, vencerà...

Si hagués de triar algun dels escrits amb vocació literària seria un dels tres contes petits contes suïcides: Roma bé val una missa.

Per acabar, en aquest temps, he escrit molt del churumbeles. M'agraden particularment les cròniques de dies de "Rodríguez invers", com ara aquesta, o aquesta altra

En tot cas, gràcies a tots els lectors fidels, infidels, ocasionals, i interessats.

Un camió com aquest

-Pápa, Pápa,...
-Pare, digue'm Pareee
-Pare, mira!

Ens aturem davant el camió que recull el paper. Treu els seus braços articulats i eleva el contenidor. En volca el contingut, que cau amb soroll de pes mort, contundent, dins el volquet.

L'Attila se'l mira amb ulls d'admiració.

-Páp...
-Diguem Pareee
-Páp...Pare, comprarem un camió i el tindrem per jugar! Afirma convençut.
-Vols dir? I on el guardarem? Al garatge no hi cap!
-El podem guardar a fora, perquè, perquè...És molt munnic!
-No sé si els Reis ens el portaran, si li demanem. És molt gros! No prefereixes una bicicleta?
-No. Vull un camió com aquest!

Ric...

Em mira divertit, i em diu, com fa un temps: És que sóc molt graciós!

L'estiu dels "perquè" i els "qui"

Perquè ha estat la paraula més escoltada i repetida aquest estiu.

Els perquès de la Indianeta han estat més elaborats, començant sempre per "Escolta, et vull dir una cosa..." i incorporant-hi sovint llargues frases subordinades. Això té un gran risc, i és que l'Atila l'interrompi, provocant la irritació de la Indianeta. Però quan ha pogut acabar la pregunta, sempre ha estat un plaer contestar-li. També ha estat un gaudi immens contestar els "què" i els "qui", tot i que sovint han estat més complicats d resoldre. Una selecció:

-Per què hi han estrelles?
-Qui és Déu?
-Qui és Jesús?
-Per què hi ha qui hi creu i qui no hi creu?
-Qui va fer les plantes?
-Qui va fer específicament aquesta planta al costat de la piscina?

Els perquès de l'Atila han estat, lògicament, menys elaborats, més persistents, i igualment meravellosos:

-Per què no puc tirar pedres?
-Per què no puc jugar amb aquest pal?
-Per què anem aquí? Perquè no anem allà?
-Per què no puc tocar la cadena de la bici del Pare?
-Per què s'ha enfadat tant quan li he fet saltar la cadena de la bici i, espantat dels crits que em feia, amb les mans plenes de greix, me n'he anat a empastifar el sofà?

I centenars d'altres perquès deliciosos de respondre. Cada cop m'agraden més els perquès, i enyoro per anticipat els dies en què minvaran.

"El meu home no fa res..."

La Indianeta i l'Atila estrenen una preciosa caseta de fusta que els ha regalat l'àvia, amb tot el que s'espera d'una caseta: estança polivalent de 2x2m, porxo, finestra, cuineta, taula, cadiretes, plats, joguines, i plantetes al porxo, és clar..

La Indianeta es posa a netejar-la afanyadament, amb el drap de la pols, l'Àvia li diu:

-Indianeta, escolta, com va la neteja?

-Molt bé, molt bé, perquè mira, et vull dir una cosa, el meu home ho embruta tot, i no fa res de res..."

I mentre sospira i s'eixuga el front amb una mà, amb l'altra mà estesa assenyala l'Atila, que trasteja amb alguna joguina.

Taxis i pluja

Un migdia de tardor, any 2002, Mèxic DF.,

Hem anat a dinar amb uns clients en un restaurant discret, a dos carrers de la seva oficina. El ritual és el tradicional:

1-Es dina tard -és curiós com a Mèxic imperen en aquest sentit els costums de la Madre Patria, quan en canvi a molts altres països de l'Amèrica Llatina es fan horaris més "europeus".

2-Es pren tequila d'aperitiu, i a pal sec, o amb sangrita (des de que vaig tornar no el provo mai sol).

3-El dinar s'allargaaa. Es combinen les ganes de fer coses del client amb el seu realisme màgic. Probablement, una de les coses més difícils de Mèxic és fer-los entendre que abans d'anar amb coet supersònic, els convé passar per alguna etapa intermitja, com l'utilitari. Allò tant sabut de "lo mejor es enemigo de lo bueno".

No sabem gaire si hem aconseguit res, però en tot cas són vora les cinc, i és hora de tornar a la oficina, on ens espera una presentació. Mentre acabàvem de dinar, a les quatre tocades, el cel s'ha obert i plou a bots i barrals, en una tempesta tropical molt pròpia de l'època de l'any.

-Vamos a pedir un taxi, ens diuen.

-¿Un taxi? Pero si la oficina está aquí al lado...

-¿No ven como llueve? Quedarán empapados.

Yo voy caminando, dic, agosarat.

Mai no vaig pensar que en un recorregut de 200 metres pogués quedar xop. Si no m'arriben a deixar una camisa, no puc fer la presentació, que vaig acabar fent sota la mirada burleta del gat vell que dirigia el projecte.

Ahir, la pluja que em va enganxar al migdia amb la bici va ser la meva particular magdalena de Proust, d'aquells temps mexicans que envelleixen.

Qui ha estat l'Antonieta?

Qui ha estat l'Antonieta?

L'Antonieta ha estat una bona filla, orfe molt jove de pare, i poc després de mare, que va ajudar a pujar casa seva, junt amb els seus germans.

L'Antonieta ha estat una bona germana, convivint amb la seva germana Lola, compartint-ho tot. Detalls que per sempre ens quedaran en el record: quan agafaven cadascuna una taronja, o una poma, la partien i se n'intercanviaven una meitat: no fos cas que una fos més dolça que l'altra. Ha estat una dona amb molta mesura, prudent, i patidora pel benestar dels seus, fent-se càrrec de quatre generacions de nebots, i de més encara si la salut li ho hagués permès.

Ha estat una bona veïna del poble, i una bona infermera, de l'estil d'abans: carrer amunt, carrer avall, de bon matí, amb fred o amb calor, amb la seva bateria d'agulles, arsenal d'alcohol i cotó fluix, coneixent tothom, sino per la cara, per alguna altra part del cos.

Sempre mesurada, força geniuda -el geni de la gent de Can Perera era conegut, a Aiguafreda-, però sempre disposada a riure, i amb un fi sentit de l'humor:

-Tieta, quants anys tens?
-Ai noi, com que no són diners, no els compto...

-Tieta, i que n'ets de petita!
-L'alçada es mesura d'aquí a aquí (posant-se dos dits al front)

En una vida mesurada, l'Antonieta es permetia tres excessos:

La seva passió pels nens, que eren els dels altres.

El delit per les coses dolces.

I El Barça! Al camp, quan el rival s'acostava a l'àrea i xutava, feia uns crits d'esglai que esfereïen, si no els coneixies. El meu germà i els meus cosins recordem també perfectament com, ben petitets, els dies que jugàvem contra el Madrid ens portava al camp equipats amb banderoles i uns xiulets ben llampants de color groc, i ens animava a fer tant de soroll com poguéssim. Aquest matí mateix, sortint del funeral, una veïna enriolada la recordava una nit gèlida d'hivern caminant reconcentrada pel carrer del Pont. De neguit no podia veure el partit per televisió i anava resant el Rosari perquè guanyéssin...

A l'Antonieta, des que es va anar apagant, i es va anar perdent, fa anys que la trobem a faltar, però estem agraïts a tota la gent que l'ha cuidada, a Can Caló, i cuidarem el seu record transmetent-lo als nostres.

Aiguafreda, Vallès Oriental, 20 de juny de 2011

P.S. A la foto, l'Antonieta a l'esquerra, la seva germana Maria a la dreta.

Foto: cancalo.blogspot.com

Soroll de vaca

3:40h

-Mamà! Mamà!Mamà!

Estranyament, l'Indiano no es desperta. La N. es lleva i va cap al llit de la Indianeta.

-Hola amor, què passa?

-Aquest soroll de vaca em fa por...

-Quin soroll?

De lluny se senten els plàcids roncs de l'Indiano.

Cridar fluixet

04:30h

-Papà!Papà!Papà!Pa...!

-Ja vinc! No cridis.

M'acosto mig sonàmbul a l'habitació dels churumbeles, m'assec en un tamboret.

-Què tens Atila?

-No puc dormir. Vull dormir al llit dels pares...

-Atila, ja saps que el teu llit és aquest, i que no pots venir al llit dels pares. Estira’t. Pensa en coses boniques i t'adormiràs. I no cridis tant, que despertaràs la Indianeta!

-Vaale...

04:40h

-Papà!Papà!Papà!Pa...!

-Atila, ja vinc, no cridis!

Ensopego amb una cadira, trepitjo un Gormiti -són odiosos aquests ninots, prefereixo la dictadura de Disney-.

-Què hi ha guapo? sospiro.

-Tinc set.

-Com es demanen les coses?

-Vull aigua si-us-plau...

-Ara te’n porto.

M’arrossego cap a la cuina, busco un got a les palpentes, l’omplo d’aigua i li porto.

-Ja no hi ha biberó?

-No, Atila, ara ja beus l’aigua en un got, com els grans. No recordes que el Pare Noël es va endur tots els teus biberons, per altres nens, que en necessitaven?

-Ah, sí.

Beu un glopet d’aigua

-Vull venir al llit dels pares...

-Mira, fem una cosa, estira’t i prova de dormir, i si d’aquí una estona no pots, no cal ni que em cridis, vine i et fiques al llit, d’acord? sospiro, aixecant la bandera blanca.

Me’n torno a dormir.

04:50h

-Papà!Papà!Papà!Pa...!

M’aixeco emprenyat, vaig cap al seu llit.

-Atil...! començo

-És que tinc pipi...m’interromp.

-Va, anem doncs.

M’assec al seu costat mentre ell està assegut a la tassa del WC. Penso com em costarà tornar a agafar la son, i com, quan l’hagi agafat sonarà, impertinent, i impenitent, el despertador. Estic de males.

-Atila, t’he dit que no calia que em cridessis, que vinguessis al llit directament...

-Però t’he cridat fluixet...

No puc evitar esclafir-me de riure. Em mira i somriu, content.

-És que sóc molt graciós!

L’abraço mort de riure.

-Va, vés a dormir al teu llit.

Et pots quedar amb mi?

Durant mesos, des que "va tocar" treure-li els bolquers -que es treuen "quan toca", sense atendre a les necessitats individualitzades de cada nen-, vaig entrar en una molt particular guerra amb l'Indianet sobre aquest propòsit.

L'estiu del 2010 va ser feliç i cagat, dia rere dia, per al nostre desesper. Era la guerra de la caca. Guerra perduda per definició, com recordo que em va dir un excel·lent pediatra, una tarda de novembre.

Aquella reflexió d'aquella tarda de novembre, junt amb altres aprenentatges, ens han aconseguit fer reorientar la guerra, amb les pautes generals amb què es desactiven totes les guerres en els processos d'independència. Les pautes són: 1-alto el foc, 2-diàleg de les parts, 3-compromís amb l'abandó definitiu de la violència, 4-atorgament d'autonomia -com a camí cap a la independència-, 5-reconciliació, i 6-perdó mutu.

El diumenge, amb l'Indianet, varem arribar a la darrera fase de la culminació del procés de pau, després de mesos d'aquesta intensa guerra que ens ha enfrontat. Com tot el que té a veure amb els nens, l'entrada amb aquesta fase va ser d'allò més espontània i natural. L'Indianet estava assegut al WC, i jo estava a punt de sortir per a deixar-lo fer tranquil -era fase 4-. De sobte, em va dir: Et pots quedar amb mi? I amb aquella entrada tant natural en la fase 6 vam culminar un procés, un pas més cap a la seva independència.

I aquell vespre, pensant-hi, vaig pensar que escriuria això per agrair-los als meus churumbeles la seva immensa capacitat de perdó amb els errors del seu pare. Vaig pensar que els agrairia que m'ajudessin a ser millor persona, a aprendre, a ells i a la N.

Bous i ticles

Mentre em rento les dents, l'Atila apareix tot nu, tocant-se.

-"Mira papa! Els bous! Els bous!"

Em moro de riure (perquè ningú no t'explica mai que tenir nanos és tant divertit?)

-"Es diuen testicles, Atila, testicles. I no cal que te'ls toquis tota l'estona..."

-"Ticles?" (molt estranyat)

-"Sí, testicles" (mort de riure)

-"Ah! Tú tens ticles, sí?"

-"Sí, els pares en tenen"

-"Els pares tenen ticles, i les mames no, i els nens tenen ticles i les nenes no!" (com recitant una lliçó)

Apareix la Indianeta, que deu haver trobat la conversa molt interessant:

-"Doncs l'altre dia, saps, a l'escola, al M. li van donar un punyetassu als ticles, i el van haver de portar el metge, i li van tallar!"

-"Què dius Indianeta?" li dic tot esglaiat.

I apareix la que faltava, la N. per a tranquilitzar-me:

-"La Indianeta vol dir que al M., el seu company de classe, el van circuncidar."

Respiro alleujat.

-"Au Atila, va vesteix-te, que et refredaràs, home!"

Foto: Pere Palau a naciodigital.cat

Recordes, amor

Recordes, amor,
aquelles llargues setmanes separats,
aquells apassionats escrits,
aquelles trucades a deshora -filles de la diferència horària-,
i l'insomni i l'emoció de retrobar-nos.

Com desconeguts, ens exploravem i ens descobríem.
I cada comiat era una tristor, i una esperança.
I cada retorn era inquietud i desig que florien,
I ens cloíem com un puny.

Companys alcem les copes...

El que té Nadal a la meva edat és mirar-s'ho des del mig de la vida.

M'adono, aquest Nadal, que les festes t'ajuden a prendre consciència de la posició que ocupes en l'esquema familiar.

Ajudes els petits a fer el pessebre, a guarnir l'arbre, mentre vas mirant les cadires buides i tens un record pels que ja no hi son.

Aquest any he fet dues coses que havia vist fer a d'altres, i m'han tocat a mi. I aclareixo que quan dic "m'han tocat" no és pejoratiu.

Des que ens falta la Tieta Lola no matem el gall a la pica de la cuina, així que d'aquesta feina me n'he lliurat.

En canvi he gaudit netejant d'ossos i col·locant la carn d'olla a les safates, que és una tasca reservada als escollits.

I dient un vers de Nadal amb el que recordem el Tiet Josep, que també ens falta.

"Companys alcem les copes
Plenes d'ardenta saba
I a l'ensems que brindem per Catalunya
Jurem
Per la memòria dels nostres pares
Que un dia serà lliure!"

Si m'haguessis fet néixer...

L'Eduard Segarra envia avui vigília de Nadal aquest poema, que m'ha agradat molt.

I el comparteixo amb els lectors -amics i no amics, silents i xerraires, novells i veterans, passavolants i fidels...com a mostra d'estima.

Bon Nadal amics.


"Si m' haguessis fet néixer...



Si m'haguessis fet néixer gra de blat,

que seria senzill d'arribar a ser espiga!

Llucar,néixer, florir en l'aire assolellat,

entre olivers, en una terra amiga.



Si m'haguessis fet néixer raig de llum,

d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,

m'hauria estat donat de no triar el meu rumb;

el meu destí fora una recta eterna.



Però m'has creat home, fecund, fort.

Has obert un camí a la meva mesura,

i cada instant he de buscar l'estel del nord

en la nit nostra, però obscura.



Tinc por- tinc confiança.

Servitud no hi hauria més dura que la de l'home lliure

si,tant mes fatigat com més s'hagués perdut,

pogués perdre el repòs del teu somriure.



MÀRIUS TORRES(26 desembre 1936)