Welcome to Tijuana

22 de novembre de 2001

T'ha tocat, o més aviat, has triat, Tijuana. No hi ha hagut cap problema, perquè de les set subdelegacions a visitar, ningú volia anar a Tijuana. Hi ha hagut bofetades per anar a Cancún, a Oaxaca, però Tijuana? "¿Qué chingaos se te perdió en Tijuana?", preguntava el Rovelló Sánchez. Doncs tú sí que hi vols anar. Sempre has estat un mitòman, i és clar, no pots desaprofitar l'oportunitat de veure Tijuana, la ciutat fronterera per excel·lència, la frontera més transitada del Món. Vols retrobar els passos de l'Orson Welles a "Sed de Mal", vols veure els límits del mite.

Quan arribes a l'aeroport, ningú no t'espera. Només tens un deix de sorpresa a l'expressió. En el fons ja et pensaves que ningú t'esperaria, donat que va ser el divendres que vau decidir que, avui, dijous següent, començaven les visites a les subdelegacions. Agafes un taxi, que arrenca amb soroll i avança lentament pel carrer de sortida de la terminal.


Ja tens el primer mite davant dels nassos: el mur fronterer, que en aquesta part discorre enganxat a l'aeroport. Al mur, fet de tanques de metall d'uns tres metres d'alçada, es veuen pintades creus i noms, noms dels inmigrants que han mort recentment intentant travessar la tanca. Més tard t'explicaran que aquí, en aquest trosset de frontera, dels que travessen, no n'hi ha gaires que palmin. Algún que es queda enganxat sota un camió, algún que passa en cotxe i que quan el descobreixen accelera i mor d'accident de trànsit. Aquest trosset de frontera, de fet, no és més que l'extrem oest dels més de 3.000 kilómetres de límit entre ambdós països. I de tots aquests km. , només algunes desenes tenen algún tipus de tanca. Per tant, qui és l'interessat en saltar una tanca, quan hi han milers de kilòmetres de frontera que no en ténen?


A Tijuana, la separació entre sud miserable i nord ric i poderós es veu, però també s'escenifica. La tanca, i els border patrol que vigilen l'altra banda, tenen una funció escenificadora pels milers de mexicans dels estats pobres del centre i sud del país, que arriben cada any a Tijuana, i que prenen aquest ciutat com a base per fer el salt a l'altra banda. Però no travessen aquí: agafen autocars que els porten a prop de diversos punts sense mur i amb poca vigilància. Els deixen allà, enmig del no res, de nit, i travessen caminant. La travessa, que es fa per zones desèrtiques, pot ser molt dura si no es compta amb els mitjans de suport necessari. Aquí sí que mor molta gent cada any, en condicions terribles, per deshidratació, majoritàriament, perquè es perden pel desert i no tenen un bon "pollero"(passador de frontera).


Però no et despistis, que ja has arribat a la subdelegació. És això una oficina d'Afiliació i Recaptació? Un bloc, gris, enganxat a un hospital. És una caixa grisa plena de contrastos. Mèxic en estat pur. Edifici funcional, i mobles de fa vint anys. Taules minúscules, plenes de telèfons de models ben variats. Arxivadors doblegats per l'esforç de contenir tants papers. Paper. El regne del paper: les impressores d'agulles vomiten sense parar llistats de paper continu, que després algú recull, i es posa a examinar atentament, llapis en mà. També hi ha troballes arqueològiques, que no veies des del temps que tú anaves a escola: veus paper carbó, i veus i sents... màquines d'escriure. Sí, màquines d'escriure, de les les que fan "Dring!" quan arriben al final de la línia. Homes i dones movent-se parsimoniosament entre les taules amb feixos de paper. Recordes aquelles escenes de El Castell, de Kafka, que has llegit aquest estiu, i et sents Barnabàs, el missatger, i somrius.


Ara no saps on anar, perquè resulta que el subdelegado de Tijuana no va anar a la reunió que hi va haver al DF. Espera, sí, el Cep Campos et va donar una referència. "Pregunta por Rico, está en Cobranza, es muy bueno ese cabrón". Dit i fet: et diuen que cobranza està al primer pis, o sigui que puges fent ziga-zaga per les escales plenes de gent. En Rico hi és, i de seguida et porta cap al cap a una sala on t'esperen. O sigui que sí que t'esperaven, però hi ha un triple problema: 1. el subdelegat va ser destituït ahir al matí; 2. qui et rep és el cap regional d'Afiliación y Cobranza (és a dir, el cacic regional), i; 3. a aquest paio se li ha acudit convocar tots els subdelegats de la regió!!!


Comences a suar, mentre escoltes amablement les presentacions dels personatges i les explicacions que va donant cadascú. Saps que, quan acabin, et tocarà a tu. Saps que necessites saber com funciona el procés de cobranza, per fer-ne allò que en el món de la consultoria es diu un "diagnòstic ràpid", és dir, dir-li al client el que ja sap, i que no vol sentir. Saps que per fer això comptes amb un parell de dies. I saps que que tens poques hores per treure-ho. Com els trauràs informació més o menys comprensible o fiable a aquesta colla?


S'han acabat les presentacions, i ara et toca a tu. Has de prendre una solució dràstica. L'estàs maquinant, aquesta solució, mentre els deixes anar els tòpics de primer dia de projecte: la-teva-expertesa-(internacional)- al-seu-servei, res-de-fórmules-importades, trobarem-una-solució-junts...Després fas servir alguna paraulota per trencar la fredor, i funciona. Estan relaxats, els agraeixes el seu suport, i suggereixes que us podeu veure un altre dia, mentre tú treballes amb la gent operativa per analitzar els processos. Et funciona a mitges: és a dir que marxen només la meitat (que retrobaràs a l'hora de dinar), i l'altra meitat es queden a enredar. Ja no pateixes, Pinche. Portes embranzida i treus la feina prou bé. Fins i tot creus que ho has entès tot. Et resulta increïble veure com treballen, però ho has entès. És perfecte. Tens elements per fer un diagnòstic demolidor, que no faràs. Faràs un diagnòstic dur, però no demolidor: encara has de treballar 6 mesos amb aquesta colla, i no et convé posar-te'ls de cul tant aviat.

Fotos: Juan Ornela; Elías Castillo (a trekearth.com)