Diumenge de pozole

Probablement no es tracta del plat favorit de l'Indiano, però avui, quan li han posat davant això,

doncs ha tingut un punt d'emoció, s'ha aixecat de taula, i ha plantificat dos petons a l'amfitriona.

Després ha tornat a seure a taula, ha afegit al plat una mica de salsa verde, de ceba talladeta i d'enciam en juliana, i ho ha regat amb el suc de medio limón (al vell Món en diem llima).

S'ha aturat a observar l'obra d'art. Li ha fet una foto, i ha comentat que allò mereixia que, després d'una llarga pausa, reprengués el blog. Ha pensat en M. dels S. B. i C., que tant l'ha animat a continuar amb la feina, i pausadament, amb cerimònia, sense pressa, ha començat a degustar el POZOLE!

I així han començat un dinar i una tarda memorables.

Foto: Berenguer Camps

Un monument

Cap d'any a Suïssa. L'Indiano ha vist sovint que la gent adora aquest país, o el critica exacerbadament. Ara no entrarem en disquisicions sobre banca ètica. Continuem.

Cap d'any a Suïssa, deia, en un poblet de 400 habitants d'un cantó francòfon. És dia 31, el matí s'ha llevat fosc. I fred, és clar. L'Atila ja ha devorat el biberó i juga amb un tren. Tot i que a dins s'està bé (21 graus), a fora marca -4.

En Y. entra a la sala repentinat i amb cara de son.

-Ahora salimos a ver el otro monumento del pueblo.

-Del que me hablaste ayer?

-Sí

-Pero salimos ya?

-Sí, pronto va a haber demasiada cola

-?

-Sí, mira

I assenyala a través de la finestra, un camionet, amb el lateral obert, aparcat emmig de la placeta. A aquesta hora, 8 del matí, a -4 graus, i caient aiguaneu, hi ha una dotzena de persones a la cua. Ens vestim per sortir, i malgrat la recomanació de la A., no ens enduem el paraigües.

A la cua, malgrat el fred, hi ha un caliu increïble. La parròquia s'acosta fidelment a venerar els formatges que, cada divendres -avui un dia abans, ja que demà és festa- els porta el Marcel Huguenin. Ell és l'altre monument del poble, després del castell. I estar a la cua de la seva parada és una celebració. Sota la pluja, hi ha la ironia de l'home gran que, amb gorra i pipa fumejant, comenta la jugada amb la veïna, la mestressa de la granja de vaques. Un nen s'està a coll i bè del seu pare, rosegant un tros de gruyère que li ha donat el Marcel. Es fan bromes sobre el temps, sobre la quantitat de formatges que s'endú l'un o l'altre, i s'ofereixen bons desitjos per l'any nou.

L'Indiano ha estat intentant fer una tria mental raonable del que es vol endur, i no se'n surt. És com estar davant de totes les meravelles del món juntes i haver-ne de triar només algunes. Però el que tenen de bo els terminis és que s'acaben, i li arriba el torn. Per cert, a les cues a Suïssa, ningú no es cola, és clar. Ni tant sols es pregunta qui és l'últim quan s'arriba. Un sap que és l'últim en arribar, i que ningú que vingui darrera provarà de colar-se.

Sàviament aconsellat pel Y., la tria és un quart de formatge per a raclette, una barreja per fer fondue, un formatget de cabra tendre, un de curat, i un tros de vieux gruyère. Fins aquí una tria bastant clàssica. Queda espai i pressupost per un Vacherin Mont d'Or, una deliciosa manera de fer un àpat festiu sense complicar-se: al formatge, que vé en una capsa de fusta rodona, se li fa un foradet, se li tira un rajet de vi blanc, es posa al forn 5 minuts, i es posa al centre de la taula: per sucar-hi pa, o per menjar-se'l a cullerades.

L'Indiano és un devot de Suïssa, perquè és un país on es veneren els formatges.

Per cert, ja heu provat el Bleuchâtel?

Cuina Show

Situació crítica: són les 8 de la tarda, s'ha fet tard, els churumbeles estan amb gana, i l'Indiano encara no s'ha posat a fer el sopar.

La N. està despenjant la roba, procurant que la tramuntana no se l'endugui a la roba i a ella.

Els churumbeles s'estan barallant per una pissarra màgica de la Barbie. L'Indianet, amb les celles còmicament arrufades, abraça la pissarra amb força i li diu a sa germana: "¡ES MÍO!". La Indianeta mira de prendre-li la joguina estirant-la per una nansa, i xisclant amb ganes. L'Indiano es mira l'escena de cua d'ull, ajupit davant la porta de la nevera oberta, observant el trist panorama que li ofereixen els prestatges. Fins que uns daus de patata bullida que veu en un racó l'inspiren.

-"Ep, bitxos! Mireu, mireu que el Pare farà màgia!"

Els churumbeles corren cap a la cuina.

-"Seieu aquí!", els diu l'Indiano, que ha posat un parell de cadires a la cuina, a una prudent distància del marbre i els fogons.

I aquesta és la recepta.

4 ous

Formatge ratllat

daus de patata bullida

Oli, sal

Molt de teatre i onomatopeies!

-Es trenquen els ous deixant-los caure dins un bol des d'un pam d'alçada- Ohh....Ohhh

-Deixes que els nens batin uns mica fent soroll de batedora

-Els daus de patata cauen dins els ous batuts com la pluja- ploff, ploff...

-El formatge ratllat cau de mooolt amunt, volant com les papallones.

-L'oli s'escalfa, hem d'anar amb compte!

-Un cop dins la paella, els ensenyes com l'ou va quallant, sempre amb distància.

El moment màgic, tombar la truita : Tachán!

Mai l'Indiano no havia tingut un públic tant entusiasta i atent a tot el procés

Hamburgo y Toledo

Ciutat de Mèxic, algun dia de 2005.

Sona el telèfon. Quin sona?, pensa espantat l'Expatriat. Té tres telèfons a la taula que queda al seu darrera. El telèfon "normal" (dos filtres de secretàries), l'inalàmbric de recent instal·lació, i La RED. L'aparell de La RED és més gros, tot i que del mateix color gris que el normal. Quan sona La RED ha de córrer cap a ella, perquè el truca algú, sense intermediació protocolària de secretàries, de la mateixa categoria o de categoria superior en l'escalafó de l'Administració.

Existeixen trucades especialment temudes. Podria ser que el truqués el Contralor Interno (una figura administrativa barreja d'Interventor i Fiscal Anticorrupció). Podria ser el Jefe, que després de diversos dies sense pelarlo [fer-li cas], li volgués encarregar una feina urgentíssima, com ha estat el cas fa una estona. Fins i tot podria ser el Director General de l'IMSS, que té a càrrec més de 300.000 treballadors, i un pressupost molt superior al de qualsevol Secretaría [Ministeri].

-Órale, Pinche Berenguer, ya deja de hacer como que estás trabajando!

Buff, sospira l'Expatriat, sentint la veu de l'Enfant Terrible, etern bromista.

-Venga Luis Miguel, no chingues, que ando con un trabajal. ¿Que no sabes que para esta tarde me pidió el Jefe un reporte sobre la mora en las subdelegaciones de todo el Valle de México?

-Seguro que al cabrón ya se lo tienes todo hecho. Acá abajo en Tokio te esperamos Chucho y yo.

L'Expatriat penja, baixa per les escales, i saluda a les recepcionistes tot sortint al carreró. Allà es troba la inmensitat humana de l'Enfant Terrible de l'IMMS. Molt de poder. Un nen gran amb una gran metralleta. L'Expatriat, quan el veu, pensa que té la sort d'haver-hi de tractar només per a temes informals, i no per a temes de feina. El que per a ell és una mole simpàtica, per a d'altres (col·laboradors, subordinats, proveïdors) és un malson. Avui el Luis Miguel està d'un humor excepcional, i amb ganes de broma.

-Vamos por unas carnitas, güey!

-¿Carnitas a estas horas, Chino? Pero si ando apenas terminando de desayunar.

-Ya probaste las de aquí merito, en Hamburgo y Toledo?

-Pues no.

-Pues vas a ver...

Anys més tard, l'Indiano encara somia en aquells tacos de carnitas, introbables a aquesta banda del charco.


Fotos: The Masa AssAssin a Flickr.com

Malinalco mon amour

Totes les ciutats devoren els nervis i els sentits. Curiosament en ciutats monstre, com el DF, tot sovint es troben racons, coves, petits ecosistemes d'extraordinària riquesa, vida plàcida enmig del bronzit. És més fàcil escapar-se del monstre ciutadà al DF que a ciutats més petites, en definitiva, per paradoxal que sembli.

Però com sàviament dèia Jose Alfredo Jiménez, en una cançó preciosa, "Las distancias apartan las ciudades, las ciudades destruyen las costumbres."

A quin lloc anar aleshores, al voltant del DF, per fugir de la Bèstia? N'hi ha molts per triar, però el favorit de l'Indiano, sense cap mena de dubte, és Malinalco. I perquè? Perquè és equilibri en estat pur.

Un clima fantàstic tot l'any (compte amb el sol de l'altiplà, però), l'eterna primavera, però sense que s'assembli en res al caos de la famosa Cuernavaca, tot plegat en una vall rodejada de muntanyes de verd penetrant.

Una zona arqueològica no gaire visitada, amb una piràmide que val la pena. Uns carrerons típics molt divertits, una sèrie de restaurantets molt agradables, hotels de preu equilibrat, i pràcticament sense cobertura de mòbil en tot el poble...Cal alguna cosa més per a gaudir de grans i llargs moments de felicitat?

Sí, es pot completar el panorama amb aquest cóctel perfete que és el següent:

A l'ombra d'una palapa, arran de l'alberca, amb el ventet de l'altiplà fregant-te la pell, tot queda complert amb unes delicioses flautas, un margarita, i Jose Alfredo Jiménez de fons. Tot per compartir, és clar. . . Salut.

Fotos: wikimedia commons; www.lascupulas.com.mx; ciudadmexico.com.mx; Jorge Arana a flickr.com

I vostè perquè el vol, aquest paper?

Un dia de l'any 1971. Una clínica. I un ginecòleg sorprès.

-"Què diu? Què vol que li faci?"

-"Vull que em faci un paper que digui que aquest nen va néixer ahir, que es diu Berenguer, que és el meu fill, i que fa vint-i-quatre hores que és viu", demana el pare de la criatura.

-"I vostè perquè el vol, aquest paper?", replica el metge.

-"Vostè faci'l, sisplau", insisteix el pare.

El pare va obtenir el paper, i es va acostar a les oficines que en aquell temps tenia el Club de Fútbol Barcelona al Passatge Méndez Vigo. I amb la seva proverbial tossuderia combinada amb una exquisida mà esquerra, va aconseguir fer soci aquell nadó abans d'inscriure'l al Registro Civil. El pare sempre ha defensat que el gest tenia una lectura política (fer-lo abans membre d'una institució catalana que inscriure'l al Registro Civil). Sia com sia, el progenitor ho va aconseguir, i l'Indiano ho confessa. És un culer perdut.

Durant tots els anys a l'altiplà, l'Indiano, a més de família i amics, trobava a faltar tres coses: el Mediterrani, el menjar casolà, i anar al camp del Barça.

Els dos primers enyors tenien algun sucedani disponible per aplacar-ne les punxades. Pel que fa al mar, sempre podia agafar el cotxe i, al cap d'unes hores, plantar-se davant del Pacífic, i sentir la força de les seves onades immenses.

I el menjar? Amb el menjar sempre podia permetre's un caprici gastronòmic, com ara un manxec pagat a preu d'or a La Naval, excel·lent botiga de queviures de la que parlarà un altre dia. Per retrobar els gustos de casa també hi havia l'Orfeó Català de Mèxic, on un químic català ben singular reciclat a cuiner feia unes paelles excel·lents.

Però per a l'enyor del Barça no tenia cura. Hi havia el Mestre Puyal per internet, sí. Per cert, gràcies Mestre Puyal. No sap, de veritat que no ho sap, quanta mercromina posa a les ferides de l'enyor dels culers expatriats. Gràcies. També hi havia tots els partits per televisió, sí. Però no era prou, i la mancança no tenia solució.

No podia sortir al carrer i enfilar la Travessera de les Corts, captar l'excitació dels grans dies, ficar-se entre les riuades de gent per arribar al camp, esquivar els embuts provocats per les paradetes de bufandes, saludar el porter de la boca 100 i escaig. No podia sentir les olors de puro, retrobar els veïns de localitat, maleïr per dins aquella bona dona que no feia més que xisclar-li a l'oïda quan el rival feia una ocasió de perill.

Per això, per tot això, perquè és tant culer, a l'Indiano li costa escriure del Barça. Cada cop que ho prova, avui, per exemple, que se sent com quan era a l'altiplà, ja que haurà de gaudir el partit de demà per televisió, retroba en Martí Perarnau. I té molt clar que és millor deixar-lo parlar a ell.

Escapades turístiques dins Mèxic DF (II): San Pedro Atocpan

Del conjunt de Delegaciones (districtes) que composen el DF, la de Milpa Alta és la més singular. Es tracta d'una agrupació de pobles rurals a la falda de la serralada que divideix el DF de l'estat de Morelos.

Per arribar-hi cal anar més enllà de Xochimilco i agafar la carretera que mena a Oaxtepec. Aquí la ciutat, a mesura que enfiles la carretera, es va difuminant en un paisatge de nopaleras, camps de blat de moro, vaques pasturant, boscos, prats, i construccions barates. Els pobles no tenen gaire gràcia, però el païsatge que els envolta, i la vista sobre el monstre del DF, si el dia acompanya, és espectacular.

Aquí la gent va més abrigada que al centre de la ciutat: viuen vora els 3000 metres d'alçada, i treballen al camp, dalt d'un ase o d'una pick up, sempre amb el barret posat, perquè el sol tropical no té clemència, i menys encara a aquesta alçada.

Hi ha totes les parades que vulgueu, però una és obligatòria, al poble de San Pedro Atocpan. A molts pobles de Mèxic, com és el cas, es conserva l'antic nom nahuatl com a acompanyament del nom dels evangelitzadors. Però deixem les disgressions lingüístiques per centrar-nos en l'especialitat local: el mole, un guisat, generalment de gall d'indi (també n'hi ha de pollastre i de porc), napat amb una salsa amb base de chile, espècies, de vegades amb fruits secs, de vegades amb fruita assecada, de vegades amb xocolata...

Per als iniciats i delicats d'estómac, es tracta de prendre un omeprazol abans, perquè us diguin els que us diguin, el mole pica. Sí, és boníssim però pica. Una bona Sol (la segona cervesa favorita de l'Indiano després de la Pacífico), i l'arròs que acostuma a acompanyar el mole ajudaran a matisar-ne els sabors.

Que el volcà Teutli, que com una gran torre de defensa, protegeix aquests pobles del monstre urbà, continuï preservant-ne l'essència per molts anys!

Fotos: gonzaloh, melomania, a flickr.com

Escapades turístiques dins Mèxic DF (I)

Mèxic, la ciutat monstre, la Bella i la Bèstia, té un gran avantatge en la seva enormitat: pots fugir-ne sense sortir-ne. Pots fer perdre els teus passos per alguns racons de la ciutat i semblar que n'ets lluny. I de fet, estàs bastant lluny del soroll urbà. Vet aquí la primera de les escapades turístiques dins Mèxic DF que l'expatriat revela. Per a turistes diferents o expatriats desbordats.

Cal agafar un taxi cap a la zona Parque Ecológico de Xochimilco. Hi arribes en uns tres quarts d'hora des del centre. Ves-hi aviat el dissabte, sino trigaràs una hora llarga. No t'ho sembla, però ets al DF. a uns 30 km del centre. Aquí no passejaràs en "Trajinera", l'equivalent mexica de les gòndoles venecianes, activitat que pot ser molt divertida, també. Avui es tracta d'anar per algunes zones de Xochimilco lluny del bronzit dels turistes. Es tracta de pagar una molt bona propina al "gondolaire" perquè et porti per canals poc transitats.

En la soledat del vent matinal del mes de març, amb la companyia adequada, (la N., és clar), termo de cafè, i bona lectura, l'Expatriat podia sentir el soroll de l'aigua, veure ocells, i rememorar aquells temps en què tota la ciutat estava emmig d'un llac immens. Pocs fora de Mèxic saben avui que la batalla final que va emprendre Hernán Cortés per a conquerir la gran Tenochtitlan va ser una batalla naval.

Avui per aquestes ribes increïbles, a l'extrem sud de la ciutat, pasturen vaques, guaiten els ocells la seva pròxima presa. Al fons hi ha l'Ajusco, la gran montanya del sud de la vall.

Tornant a terra, aventura't a provar una quesadilla azul (feta amb una tortilla de blat de moro de color blavós) de flor de calabaza, o de huitlacoche. No et passis amb el chile, ja saps que pica. I recorda: no hi ha bona quesadilla sense una chela que la regui.

Foto: Gaby Maldonado a flickr.com

Tamaliza

Una de les millors coses de la cultura mexica és la d'aprofitar qualsevol excusa per fer tripades i festes. En això les similituds amb la Madre Patria són notables, val a dir. Les diferències essencials són els ingredients i els sufixos per denominar les grandes bouffes . Així, el que a la Dolça-Catalunya-patria-del-meu-cor acaba amb "-ada" (costellada, calçotada...), a l'Altiplà acaba amb "-iza". Efectivament, no és inhabitual, per exemple, que en alguna casa et convidin a fer una "taquiza" (consistent en menjar "tacos" pels descosits).

Si alguna d'aquestes bacanals gastronòmiques destaca en aquestes dates de febrer, però, és el de les "tamalizas". El dia de la Candelera (la tradició indica que aquell a qui li toqui la figureta el dia de reis, menjant tortell, ha de pagar la tamaliza de la Candelera), s'organitzen uns esmorzars pantagruèlics (a la feina si cal, cap problema), consistents en menjar tamales. I què son els tamales? Doncs una bomba consistent en pasta de blat de moro farcida d'alguna cosa salada (carn de porc, de pollastre, gairebé sempre amb chile picant), o dolça (fruita, xocolata). Aquesta massa farcida es cou al vapor embolicada en fulla de blat de moro o de plàtan.

L'Indiano ha de confessar que els tamales mai no van ser sant de la seva devoció, però donat que per dos anys va haver de pagar als companys de feina la tamaliza, gaudia dels tamales més primets, de porc amb salsa verde, que encarregaven a la Juanita, una secretària -perdó, una institució- de les oficines de la Seguretat Social Mexicana, que tot ho feia.

La Juanita, autèntic personatge, baixeta, cabell curt, somriure sempre a punt, mirada misteriosa, complementava el seu sou migrat (uns 250 euros al mes) venent tamales, cafè, plantes per a decorar els despatxos, brodats...Un fantàstic exemple del que a l'altiplà anomenen eufemísticament "economía informal", és a dir, de com la bona gent treballadora i emprenedora es busca la vida per complementar uns sous de misèria.

L'Expatriat sempre sabia que la Juanita tindria a punt el seu café de olla tal com a ell li agradava. El dia que va decidir acabar l'aventura a l'Altiplà, la Juanita va ser una de les que va venir a acomiadar-se al despatx. Li va portar, en una noteta, la recepta del cafè que tantes vegades, sense èxit li havia demanat. Probablement encara hi deu faltar algun ingredient -secret és clar-, però deia així:

"1 lt. de agua
120 gr. de café molido
1 Rama de canela
3 clavos de olor
90 gr de piloncillo picado (és a dir, sucre moreno)

Se prepara combinando los ingredientes sin el cafe y poniendo la olla al fuego, cuando hierve se le agrega el cafe y se apaga, se cuela."



Fotos: nibblekibble.com; Cintli Luna i chazz28 a flickr.com

Sopa de tortilla, o Proust altiplanenc

En aquelles dates de gener, a l'altiplà, les matinades eren deliciosament fredes (uns 5ºC), i de bon matí donava gust sortir amb un bon abric, que només era necessari durant un parell de mesos. Les ventades deixaven un cel netíssim de pol·lució, i la llum del tròpic ho feia resplendir tot. Entre gener i febrer, de fet, en aquells dies brillants i freds, s'arribava a donar el miracle que la vall completa quedés com una patena, i pujant al terrat de casa, veiéssis els majestuosos Popo i Izta, oest enllà, perpètuament nevats.

Com que a l'altiplà les oficines no tenen calefacció, l'expatriat tenia la previsió de fer servir mitjons de trekking per a no quedar-se amb els peus glaçats. Òbviament, els anys d'estada a l'altiplà li van ensenyar també que havia de portar un recanvi, perquè en arribar la caloreta del migdia (21º-23º C), els peus bullien.

Però era tot arribant a casa, al vespre, que venia el gran moment: el de degustar la millor sopa d'hivern de les que es fan i es desfan (excepte l'escudella de nadal de les àvies catalanes, òbviament). El nom és sorprenent i equívoc: "Sopa de tortilla". Sant Google us farà a mans moltes versions de receptes, però la recepta ràpida (ja em perdonaran els puristes) és aquesta.

A un plat de brou normal ben calent (sortint de l'olla) hi afegiu, en aquest ordre, el següent:

-una cullerada de sofregit de ceba i tomàquet,

-una mica del picant que més us agradi (pels valents). L'Indiano encara ara fa servir el chile pasilla, suau, amb un perfum dolç deliciós,

-unes tires de tortilla de blat de moro torrades (les tortillas es troben a molts supers, i es poden tallar a tires i posar a torrar amb unes gotes d'oli a la paella),

-un quart d'alvocat tallat longitudinalment,

-un bon raig de suc de llimona,

-una culleradeta de nata líquida espessa (tipus sour cream),

-un pessic de formatge ratllat, o uns daus de formatge fresc.

El resultant és una versió mexica de la magdalena proustiana, que combina magníficament amb dies d'hivern fred, sec i tramuntana...i una bona copa de Clos Floresta.

Fotos: @let@ i rannaverde, a flickr.com

Encara

Encara, entre tots els colors del verd, es pot dormir sentint només el so d'esquelles.

Encara es pot admirar la potent indústria de les valls, convivint amb les muntanyes domesticades i feréstegues alhora.

Encara es pot sentir la llengua ignota i rotunda pels carrers, la cantarella ràpida i els somriures oberts i francs.

Encara hi ha truites que tenen gust d'ou, i bacallans dessalats al punt, i pebrots dolços, i alls que tants plats perfumen, i formatges d'ovella que t'acosten als cels.

Encara, també, hi ha per algunes parets les pintades dels qui diuen estimar-se el seu país i n'enbruten el bon nom.

Encara, L'Indiano, caminant entre l'obra de Chillida, ha arribat a sentir tanta pau, i tanta bellesa, i tanta força, que s'ha sorprès plorant -i no perquè li hagi caigut una escultura al peu-.

Deixem, per tant, que Chillida parli:

"Yo soy de los que piensan, y para mí es muy importante, que los hombres somos de algún sitio. Lo ideal es que seamos de un lugar, que tengamos las raíces en un lugar, pero que nuestros brazos lleguen a todo el mundo, que nos valgan las ideas de cualquier cultura. Todos los lugares son perfectos para el que está adecuado a ellos y yo aquí en mi País Vasco me siento en mi sitio, como un árbol que está adecuado a su territorio, en su terreno pero con los brazos abiertos a todo el mundo. Yo estoy tratando de hacer la obra de un hombre, la mía porque yo soy yo, y como soy de aquí, esa obra tendrá unos tintes particulares, una luz negra, que es la nuestra."

Fotos: Indiano, N.

Escamoles

Així com l'expatriat mai no es va animar a gaudir amb veritable plaer dels gusanos de maguey, que li servien fregidets, dins una tortilla de blat de moro amb guacamole, o dels chapulines, llagostes de camp fregides també, de tamanys diversos, habitualment servits com a aperitius saladets, en canvi amb els escamoles, es va tractar d'amor a primera vista.

Els escamoles són, segons el parer de l'Indiano, el menjar prehispànic més deliciós de l'altiplà. Es tracta d'ous d'un tipus de formiga, que a la vista tenen l'aspecte d'un caviar blanc gegant. La manera més deliciosa com es poden menjar són fregits amb mantega, lleugerament perfumats amb epazote, una herba local que a l'expatriat li portava records de sàlvia. Els escamoles només tenen un problema: són cars, el kilo volta els 100 euros, degut a factors com l'escassedat, la forta demanda, la dificultat de trobar-los, i la temporada de recol·lecció, que és molt curta.

Cap al final de la temporada seca, als mesos de març i abril, sobretot a la zona de Hidalgo, al nord-oest de la ciutat de Mèxic, els recol·lectors caven fins a un bon parell de metres per trobar una mena ruscos plens d'aquest deliciós caviar prehispànic.

Servits en platets petits, i en restaurants d'alta cuina, els mexicans prefereixen menjarse'ls en tacos, és a dir enrotllats en tortillas de blat de moro. S'equivoquen. Res com degustar-lo a cullerades, com el bon caviar, per apreciar-ne tot el sabor.

Foto: infojardin.com

Pie de la Cuesta, un tastet de Pacífic

A deu minuts d'Acapulco, el "Lloret" de la costa pacífica mexicana, hi ha un braç de terra amb una llacuna al darrera, encarat i obert a l'onatge del Pacífic. Aquí, amic meu, només has de tenir cura de no deixarte atrapar per les onades, sempre excessives, i el sol ardent.

Heu fugit del bronzit turístic i els grans hotels a l'americana, heu trobat aquest lloc senzill i encantador, amb habitacions sense aigua calenta (no cal, tot l'any surt tèbia), ni aires condicionats que et facin malbé la gola (no calen, un magnífic ventilador de sostre fa el fet).

Has deixat que els altres expatriats s'aventuressin a la llacuna per fer esquí acuàtic: res com un matí començat amb suc de pinya i menta, uns chilaquiles, el soroll, fort i suau alhora, de les onades, i la companyia de la N.

Res com, havent esmorzat, trobar el refugi d'una hamaca, a l'ombra d'una palapa, amb un llibre a les mans prou dens com perquè t'obligui a fer pauses i escoltar el mar atentament.

El sol crema, i és moment de remullar-se el cos a la alberca, i apagar la sed, i obrir la gana amb un daiquiri, o una pacífico.

Després de dinar, el relaxament és tal, que la migdiada s'allarga el temps suficient per sortir a veure com el sol del tròpic, poc més tard de les sis, cau entre les aigües del Pacífic.

Pie de la Cuesta: un indret que ha trascendit el record per convertir-se en mite de l'Indiano.


Fotos: vayma.com.mx; sociafundadora.blogspot.com; Katharine a travelblog.org; dkimages.com; Kathleen Crislip a studenttravel.about.com

Pasqua ortodoxa a Ca l'Indiano

Han passat tres setmanes des de la celebració de la Pasqua ortodoxa, i l'Indiano no n'havia parlat encara perquè en va quedar tant empatxat (físicament) que no tenia esma per escriure'n. La Pasqua fa tres setmanes? La diferència en les dates en què ho celebren els catòlics vé del fet que l'esglesia ortodoxa es regeix pel calendari julià, i no el gregorià, que és el nostre.

La Pasqua és la festa gran dels ortodoxos, més important encara per ells que el Nadal. Com tota gran festa digna de ser considerada com a tal, un gran sopar la culmina, el Dissabte Sant, tot celebrant l'anunci que Crist ha ressuscitat.

Es comença per un jolodiets, que es fa bullint peus, morro, i magre de ministre, durant un parell d'hores a foc lent amb llaurer, grans de pebre negre, ceba, i a última hora, unes rodanxes de pastanaga. En acabat es desossen els peus, i es trinxa la carn a talls petitets. Es posa en un motllo. S'hi aboca la gelatina de la cocció (havent-ne tret el greix), es deixa refredar, i se serveix fred. S'acompanya de salsa de rave picant -jrien-, ous durs pintats de Pasqua, i pa negre -borodinsky jleb- (de sègol i espècies) amb mantega -másla-. La combinació de tot plegat és veritablement deliciosa. Abans de començar, la tradició mana que cada comensal agafi un dels ous (de gallinaaa...) pintats, i el colpeji contra el del comensal que té al costat. L'ou (de gallinaaa...) que "guanya" (que no es trenca) és "indultat", i es consumeix l'endemà.

Els russos, en els grans sopars (i sovint també en els sopars quotidians) beuen vodka gelat. No només a l'inici o al final, sinó durant l'àpat. El vodka se serveix en gots petits, i abans de prendre'l d'una glopada, tots alhora, van brindant pels pares, fills, avis, néts, cuiners...i qui es posi per davant. Com que l'Indiano, en el seu temps, ja va passar la prova iniciática d'aquesta alegre celebració alcohòlica, la sogra li permet, darrerament, alternar, i fins i tot substituir, el vodka pel cava.

A continuació se serveix un zapiecanka que és un pastís de carn picada de porc i vedella, pa remullat amb llet, pastanaga i ceba, que es cou al forn. S'acompanya amb kasha. La kasha no és més que un dels cereals més utilitzats a Rússia, el blat negre, bullit i condimentat amb mantega i sal. Es pot acompanyar tot plegat de smetána, una crema àcida (molt semblant al sour cream anglosaxó). En aquest cas la N. va decidir fer una barreja de smetána i bolets francament saborosa. L'alternativa per fer smetána és barrejar crema de llet i iogur ben àcid.

Val molt la pena guardar un raconet per gaudir de la versió russa del panettone, que s'anomena Kulitx, i que la N. va tenir la paciència de fer, i ha tingut la paciència de parlar-ne.

S'acompanya de pásja, unes postres extraordinàries, fetes a base de mató, ous, sucre i ametlla ratllada. La pásja s'acostuma a decorar amb les lletres XB, inicials de "Crist ha ressuscitat!" -Jristos Vascriessi!-, paraules amb què els comensals es feliciten, al final de l'àpat, disposats a gaudir de la sobretaula al voltant d'un te -txai-.

Fotos: Indiano

Nota 1: es poden aconseguir tota mena de productes russos (com el blat negre, o la smetána) a la botiga Troika Delicatessen, al carrer de la Unió, 3. L'Indiano, malauradament, no té comissió.

Nota 2: en cursiva han anat apareixent les transcipcions fonètiques de les paraules russes. Aquestes transcipcions fonètiques lliures són responsabilitat exclusiva de l'Indiano, i en cap cas de la seva sogra.

Esmorzars a San Ángel

L'ideal de dissabte que cadascú es fa depèn de molts factors (edat, hobbies, família...) però l'expatriat en tenia un d'imbatible: un matí a San Ángel.

Aquests matins tenien una deliciosa rutina. Despertar cap a les nou. Dutxar-se sense pressa. Baixar a la porteria a recollir El PAIS (edició internacional) perfectament embolicat en la seva bosseta de plàstic (molt útil en època de pluges). Posar una cafetera al foc. Sacsejar una mica la N. per fer-la llevar. Prendre un cafè. Agafar el cotxe cap al sud.

Després de 20 minuts per la jungla d'asfalt, arribaven a San Ángel, un poble de carrers empedrats atrapat a la ciutat:

Eren quarts d'onze del matí, i es trobaven amb l'Anna i l'Enrique, bons amics, al Café San Ángel, per esmorzar. I allò sí que era esmorzar, i la resta són punyetes.

L'esmorzar mexicà es composa de:

-un suc (de taronja, de toronja -pomelo-, de pastanaga, de pinya, de papaia...),

-cafè o te.

-Un plat de fruita (amb iogurt o formatge cottage)

-Un plat principal, que poden ser ous (l'Indiano, sovint, encara somia amb els huevos motuleños),



o uns chilaquiles (verdes, rojos),


o uns molletes,

Després d'esmorzar llegint el diari i xerrant, amb el sol de l'altiplà que començava a escalfar, vagarejaven dedicats a les seves dèries particulars. La N. comprava l'enèsima cistella/cistellet/cistell, que afegia a una col·lecció digna de constituir una paradeta. L'expatriat mentrestant, revisitava els seus pintors favorits per la Plaza de San Jacinto, i es deixava vèncer per la temptació de comprar alguna obra.

Just quan la calor i el cúmul de turistes començaven a apretar massa, era el moment de tornar a casa. Després d'haver esmorzat tant bé, relaxats per la caminadeta i el cel net dels dissabtes, el dubte era si preparar el dinar, o bé passar directament a la migdiada.

Fotos: saborgourmet.com; flickr.com; yahoo.com; csgastronomia.edu.mx

L' Estrella de Campeche

S'acosta el dia de Reis, aquells que, guiats per l'estrella anaren a Betlem. L'estrella m'ha fet pensar en una altra estrella: la María del Rosario Estrella, a qui vaig tenir la sort i la confiança de poder dir "Charito". La Charito es una d'aquelles dones petites, entusiastes, enèrgiques, que pulveritzen el tòpic del mexicà ajagut a l'ombra d'un cactus. Ella soleta (i quan dic ella soleta, no és un dir, sino que eren tan limitadets els seus col·laboradors, i tant ferreny el seu control directe de les coses, que era efectivament així) controlava la recaptació i els processos d'afiliació a la Seguretat Social de dos estats del sud de Mèxic: Campeche i Tabasco.

Sempre que dic (o penso) allò de que, comparada amb la de Mèxic, aquí a Barcelona la gent em sembla molt alta, molt blanca, i molt antipàtica, tinc al cap aquesta foto, amb la Charito i sa mare, sota la calor tòrrida, humida i contundent de la seva ciutat, Campeche.

Campeche és un estat mexicà que té una gran sort: no interessa gens ni mica el turisme de masses.

Campeche té la sort de tenir veïns turístics poderosos que li fan ombra.

No gaudeix de les platges de sorra blanca i aigües turqueses del Carib mexicà (és a dir Cancún, Playa del Carmen & Company). Campeche té unes platges de sorra i aigua més "vulgars", de les que no queden tan espectaculars als fulletons de les agències de viatges.

No té cap zona arqueològica de fama mundial, com Chichén Itzá, Tulum, o Palenque. Però en té una de les més impressionants i perdudes que jo coneixo. Kalakmul. Kalakmul? Sí, sí. Però és clar, això està a set hores en cotxe de Campeche, molt a prop de la frontera amb Guatemala, i per això, al turista apressat, ni li passa pel cap anar-hi.

Campeche, pobret, entre els estats del Sud de Mèxic, ni tan sols interessa el turisme ONG, o els xirucaires transatlàntics, aquells que van a la recerca de mites revolucionaris tronats, ja que aquests prefereixen el mític Chiapas, amb el Subcomandante al capdavant.

En un pont del mes de maig, en què el projecte de l'IMSS ja començava anar de corcoll, vaig decidir que carpe diem, i que aquell cap de setmana llarg ens n'anavem a Campeche, i que ens faria de guia la Charito.

Això ens va permetre permet gaudir passejant amb molta tranquilitat pels carrers de colors de Campeche, la seva capital enmurallada, amb olor de sal i de pirates. Passejar-s'hi, i que t'expliquin com, gràcies a la declaració del seu casc històric com a Patrimoni de la Humanitat moltes cases s'han restaurat, s'han pintat, i, a més, les autoritats locals han deixat de carregar-se la muralla que quedava, fa que vegis amb major simpatia algunes institucions internacionals (en aquest cas la UNESCO).

Un dels avantatges de l'interior de la península del Yucatán, de la qual Campeche forma part, és gaudir de les antigues "haciendas" reconvertides en hotels de luxe, pagant un preu molt raonable per als estandards europeus. Aquí teniu l'entrada d'una d'elles, amb la Ceiba Pentandra que presideix l'entrada d'una d'aquestes cases rurals de luxe a la mexicana. Les taules i cadires que hi als peus l'arbre no són de playmobil, són de tamany natural.

I finalment, Campeche és un dels llocs on millor es menja de tot el Yucatán, precisament perquè la cuina no ha estat sotmesa al turisme de masses. Recordo que en la calor d'inicis de maig en què varem visitar la ciutat, la N. i jo vam seure a sopar sota la porxada d'una plaça. Ens van oferir una orxata (a Mèxic la fan amb una base d'arròs, i no amb xufes) amb llet de coco, i al final, era tanta la calor, i tan bona la orxata, que vam sopar dues orxates amb coco. Per cert, res millor que el coco per a empanizar uns camarones i menjarse'ls sucant-los en salsa de poma, o de mango.

Com cada Nadal des que varem tornar, he enviat a la Charito una capseta amb safrà, perquè així puc imaginar com la seva mare, morena, baixeta, enèrgica, i simpàtica com ella somriu, i li sento dir "grasias", amb el seu acccent de Campeche, que, me n'oblidava, és un altre dels atractius d'aquest estat mexicà: és ben bé com el de les Canàries. En un pastís tant saborós, no hi podia haver millor cirereta per aquells que ens deixem sedduir per algunes maneres de parlar.

Fotos: N. L. de M. N; campeche.gob.mx

Segon aniversari de la tornada: postals mexicanes

Avui fa exactament dos anys (!) que vaig tornar de Mèxic. I avui deixaré que parlin sobretot les imatges. Us animo a dir-me quina foto us agrada més.

1. L'hotel icona de la ciutat de Mèxic. I una de les seves paradoxes gràfiques: el "Maria Isabel Sheraton". Un símbol "gringo" al costat del símbol de la independència Mexicana: "El Ángel".

2. L'edifici del Instituto Mexicano del Seguro Social (la jaula de oro), on vaig treballar 2 anys.

3. La Plaza del Zócalo. Sempre vaig pensar si el banderot havia inspirat l'Assssnar per posar-ne un de similar a Madritt.

4. Un "chilango" (és a dir un paio de la Ciutat de Mèxic) menjant-se uns "tacos" amb un "refresquito".

5. Els mariachis esperen clients (que els lloguin per anar a cantar en alguna celebració) a un carrer del centre del DF.

6. Un taxi circula per un carrer que incorpora molts elements del ben típicament caòtic DF: Cotxes, paradetes, gent, policies de trànsit...

7. Un dels edificis icona de la ciutat de Mèxic financera i rica: lli diuen "El pantalón".

8. Cua de cotxes arribant a la frontera entre Tijuana (Mèxic) i San Diego (EUA). No cal dir on volen entrar els que fan cua, oi?

9. Un parell d'homes miren cap a la terra promesa. Aquest és l'aspecte que té la tanca fronterera entre Tijuana i SanDiego a la platja. La tanca s'endinsa al mar una cincuantena de metres.



Nota: la gran majoria de fotos provenen del web www.trekearth.com.

Tacos al pastor

2 d'agost 2002

A veure, quan parles a algú de Mèxic, molta gent té una paraula a la boca (encara que sigui amb la boca petita): corrupció. Tú, fins avui, no l'havies viscuda. Avui, més que viure-la, l'has descobert, n'has descobert la cultura. L'has trobada en una taquería.

A Mèxic, no hi ha bars, tal com aquí s'entenen. Hi ha "taquerías", on la gent va a "echarse unos taquitos" que acostumen a ser deliciosos. Una especialitat de tacos especialment recomanable i perillosa és la següent: els "Tacos al pastor". Els tacos al pastor són de porc adobat, i el "taquero" talla directament d'una pila de carn que s'està rostint sobre un eix que gira al costat del foc. Els posa sobre una petita "tortilla" de blat de moro, ho guarneix amb "verdura"(és a dir, ceba i cilantre crus i picadets), un tall de pinya fresca, i ja està a punt per mossegar. N'existeix una versió especialment deliciosa (que n'augmenta el poder calòric, és clar): la "gringa": tot l'anterior + formatge fós per sobre.

Avui divendres, el Rovelló Sánchez, que subsisteix com a consultor en aquest nou projecte, t'ha descobert aquest món de les taquerías, amb una visita al "Fogoncito", una de les més tradicionals del barri de la Condesa. El Fogoncito és obert pràcticament tot el dia, i les taquerías són especialment apreciades per curar-se la cruda (ressaca) després d'una nit de copes. Però avui era migdia, molt d'hora, i encara no havía començat a ploure. La calor era considerable. T'ha sorprès que el Sánchez, amb el local gairebé buit, decidís asseure's al costat del foc que rostia la pila de carn de porc adobada: la conversa ha anat més o menys així:

-Oye Pablo, y porqué nos sentamos aquí, con este calorón?
-Tranquilo "güey" (equivalent mexicà de "tio" o "neng"), aquí'stamos bien.
-Y porqué? (la calor et pesava, era divendres a la tarda, la setmana havia estat esgotadora...)
-Porque aquí estamos cerca del taquero
-Y luego?
-Pues le damos unos pesitos, y así nos echa más carne en los tacos, güey!

Aquesta és la petita corrupció que sembla insertada a l'ADN de molts mexicans: tu i jo ens entenem, et dono una bona propina: tu guanyes, jo guanyo, i fotem l'amo de la taquería. Senzill, oi? I molt ibèric, per cert, un perfum inconfusiblement ibèric, de temps immemorials, de Lazarillo de Tormes, diria.

Tot això ho rumies mentre demanes una altra cervesa -clara, lleugera, refrescant, gelada- per acompanyar la segona gringa. És divendres, i comença un cap de setmana -miracle!- sense feina.

Foto: answers.com