27.3.08

Notes Postelectorals Indianes (III i IV)

Benvolgut diputat Ridao, jove Herrera,


L'Indiano es permet escriure'ls aquesta nota postelectoral conjunta, ja que sembla que s'ajudaran mútuament a formar un grup propi a les Cortes per fer la travessa del desert. Ara mateix, cal dir, però, que el grup parlamentari que volen muntar sembla el Rai de la Medusa.

Quina castaña!!! No perdin esperança, però, perquè ja se sap que la política és terreny abonat pels enterraments prematurs i les aus fènix. Qui li hagués dit a Miterrand, després d'haver obtingut resultats ridículs durant anys (des del 1965) enfront el gaullisme, que aniria de derrota en derrota fins a la victòria de ser president de la République de 1981 a 1995!


Quin avorriment, jove Herrera, compartir escó amb aquest asturià de nom Llamazares, que, donat el seu fracàs, renuncia a encapçalar el partit, però no a la poltrona. Hi ha coses, però que no canvien: en coherència amb la tradició d'acció unida i decidida de l'esquerra, sembla que vostè i l'asturià ja votaran diferent en l'elecció de Bono com a President del Congreso. Sens dubte, és difícil competir en condicions amb aquesta llei electoral, però caldria fer una reflexió sobre els missatges i postulats que defensen, i la quantitat de seguidors que tenen. La qüestió és perquè sempre perden, i fa anys que, engruna a engruna, perden.


En quant a vostè, diputat Ridao, sens dubte tenia difícil repetir els resultats de Carod el 2004. I és que per molta campanya de marketing i països de 1a que s'empesquin, resulta difícil vendre les bondats d'un partit comandat per una olla de grills illetrats.


Fotos: Viquipèdia; presston.com; elpais.com

24.3.08

Notes postelectorals Indianes (III)

Benvolgut diputat Duran,


Vostè, gat vell de la política professional, ja deu haver analitzat, a hores d'ara, com li haurien anat els resultats si la malaltia no li hagués fet cedir durant uns dies la primera plana de la campanya als seus federats de CDC. Una setmana mal comptada amb vostè convalescent, i els seus amics de CDC, Artur Mas i Pere Macias, en van tenir prou per muntar un sarau de malentesos i vocació sucursalista. Quina llàstima: havia aconseguit foragitar del seu equip de campanya l'anti-Rei Mides de CiU, aquest personatge del tardopujolisme que tot el que toca ho converteix en (pip!).

Però pel que sembla la campanya que li ha dirigit Joana Ortega tampoc no li ha servit per créixer. Queda certament bé poder explicar que s'ha resistit a l'onada de bipolarització PSOE-PP, però vostè sap, diputat Duran, que s'han escapat gairebé 60.000 vots, i que a cada bugada es van perdent llençols, i que sembla difícil que la Casa Gran, en mans d'una colla de talibans estèrils, pugui ser sostenible a mig termini.

La qüestió, diputat Duran, és com fer perdurar el Pujolisme (o la seva concepció, la seva idea de país) sense Pujol, de la mateixa manera que encara avui els gaullistes saben guanyar encara a França amb una certa idea de França. Permeti, diputat Duran, que l'Indiano exhibeixi una mica la seva francofília. Charles de Gaulle comença el primer volum de les seves memòries de guerra --L'Appel-- amb aquest paràgraf:

"Toute ma vie, je me suis fait une certaine idée de la France. Le sentiment me l'inspire aussi bien que la raison. Ce qu'il y a en moi d'affectif imagine naturellement la France, telle la princesse des contes ou la madone aux fresques des murs, comme vouée à une destinée éminente et exceptionnelle. J'ai d'instinct l'impression que la Providence l'a créée pour des succès achevés ou des malheurs exemplaires. S'il advient que la médiocrité marque, pourtant, ses faits et gestes, j'en éprouve la sensation d'une absurde anomalie, imputable aux fautes des Français, non au génie de la patrie. Mais aussi, le côté positif de mon esprit me convainc que la France n'est réellement elle-même qu'au premier rang: que seules de vastes entreprises sont susceptibles de compenser les ferments de dispersion que son peuple porte en lui-même ; que notre pays tel qu'il est, parmi les autres, tels qu'ils sont, doit, sous peine de danger mortel, viser haut et se tenir droit. Bref, à mon sens, la France ne peut être la France sans grandeur."
Charles de Gaulle, Mémoires de guerre, tome 1, Plon, 1954

L'Indiano creu, diputat Duran, que probablement vostè tingui molt a dir en la pervivència de CiU, perquè encarna una certa idea de país que és el lloc comú de molts votants de CiU i el PSC. La qüestió és si la seva salut i, sobretot, els seus estimats amics federats li deixaran jugar la partida.

Foto: parlament.cat

18.3.08

Notes postelectorals Indianes (II)

Benvolguda diputada Chacón,

Felicitats pels resultats, gran dama optimista del socialisme català. El mèrit és seu, també, i no s'hi val a dir ara, un cop jugat el partit, que els adversaris eren molt fluixos. A l'Indiano li resulta curiós que el seu èxit clamorós sorprengui tant. Potser ningú no s'ha aturat a pensar prou que, de tots els candidats, vostè era qui més s'acostava al perfil d'elector mitjà de la demarcació de Barcelona: dona, entre 30 i 40 anys, amb parella, i hipoteca.

La qüestió ara, diputada Chacón, és què en farà, dels diputats que vostè encapçala (?), a les Cortes. Pensi que potser sí que els haurien de donar algun rendiment visible, perquè el vot de la por potser no serà un recurs plausible d'aquí a quatre anys, quan, per cert, serà molt difícil repetir tant extraordinaris resultats.


Una recomanació: convidi a un bon sopar a José Zaragoza, aquest José que a la ex-Primera Dama catalana tampoc no li deu agradar, perquè no es fa dir Josep, i que tant bé ha sabut col·locar el seu producte (un altre José, i vostè mateixa, passant pel darrer Hereu de l'alcaldia de Barcelona) al mercat electoral.

Una abraçada,

Berengario


Foto: socialistes.cat

16.3.08

Notes postelectorals indianes (I)

L'Indiano, per petició popular, s'avé amb molt de gust a fer unes notes postelectorals, en forma de cartes als diputats.

Benvolgut diputat Rajoy,

Vostè no deu entendre res: com a bon opositor, ha portat endavant tot el pla que s'havia marcat. Ha burxat on calia burxar, ha percutit amb fermesa contra la guineu lleonesa, ha repassat tot el temari, pas a pas, i l'ha recitat sense màcula.

I resulta que no n'hi ha prou, diputat Rajoy. Vostè és un home preparat per la política del segle XX, un excel·lent ministre, o secretari general, però vostè està despullat de carisma, i no ven modernitat. La política és cruel, diputat Rajoy, i per ser Presidente, amb aprendre el temari, no n'hi ha prou. També compta el posat, els missatges, les ulleres, el tall de cabell, i el nus de la corbata. I aquí perd enfront la guineu lleonesa.

Ara, diputat Rajoy, haurà de repensar un equip de col·laboradors estratègics que l'han portat al fracàs. Que buscaven frenar la participació socialista, i han aconseguit estimular-la com només Felipe o la massacre dels trens de fa quatre anys ho van fer.

També haurà de repensar què vol fer a Catalunya. Perquè és aquí on, ai las, ha perdut les eleccions. I vagi en compte, que si se centra massa, no trigaran a apareixir-li bolets xenòfobs a la seva dreta, que ara dormen plàcidament sota el mantell de les sigles que vostè encapçala.

Saludos Cordiales,

Indiano

Foto: publico.es

14.3.08

Saps, Tiet

Saps, Tiet, si rebusco entre les meves caixes de quan era petit, probablement encara trobaré algun d'aquells bolígrafs inoxcrom que em regalaves per Nadal.

Nadal era el temps en què tu portaves les ampolles de vi, i m'ensenyaves a obrir-les. Un cop obertes, amb la teva supervisió, les deixàvem solemnement damunt la taula engalanada. I és clar, jo, com que podia obrir el vi, ja era algú important.

Saps Tiet, les teves mans grans i ossudes sempre m'acaronaran el cap.

Igual que, molts vespres, tornant a casa, cansat, quan baixo del bus, jugo una estona a pilota amb la Tieta Lola.

Igual que parlo amb l'Avi, sovint, per preguntar-li què faria per posar pau als meus neguits.

Perquè si sóc qui sóc és, també, per tu, per vosaltres, que ja no hi sou (?)

10.3.08

Prediccions de victòria zapaterista des d'ultramar

El meu admirat Fausto Pretelín va estrenar la seva condició d'oracle en publicar, aquest dissabte passat, dia 8 de març, a El Universal, un dels diaris de més difusió de Mèxic, un article d'anàlisi sobre les eleccions generals espanyoles que es van celebrar ahir.

L'Indiano creu que, sovint, resulta bo, per entendre millor la nostra realitat, mirar-la amb els ulls de qui té una perspectiva diferent, de qui s'ho mira des d'un altiplà llunyà. Per això us en recomana la lectura. Sense que això vulgui dir, òbviament, que en sotscrigui el contingut.

"Ya ganó Rodríguez Zapatero". Publicat el dissabte 8 de març de 2008, a El Universal.
Foto: itam.mx

5.3.08

Alberca Olímpica súbale, súbale!!!

Ara que els conductors d'autobusos de Barcelona treballen per afavorir la salud cardiovascular dels ciutadans (fent-los caminar i anar en bici) i els ingressos dels taxistes, l'Indiano deixa que el record el porti al transport públic de la ciutat de Mèxic.


És ben bé que el transport públic d'una ciutat diu molt de la seva manera de ser. Tot sovint, al final de la seva jornada, si era massa tard per sortejar caminant les zones d'ombra del camí fins a casa amb un mínim de seguretat, l'expatriat caminava fins al paradero (estació d'autobusos), i agafava un dels grans atractius turístics que ofereix la ciutat de Mèxic, absolutament ignorat pels turistes: un pesero.




Com que no hi havia un ordre ni numeració de les línies, al punt de sortida de cada pesero, un voceador anava cridant el destí final del bus. El que l'expatriat agafava era anunciat al crit de "Alberca Olímpica, súbale!!!", perquè el destí final era la piscina construida per als Joc Olímpics del 1968, al sud de la ciutat.


Els peseros són el mitjà de transport que mou més gent a la ciutat de Mèxic. Cobreixen 12 milions de desplaçaments diaris d'acord amb estadístiques oficials. En diuen pesero perquè el preu del viatge costaba, en els seus inicis, un peso.


L'organització d'aquest principal sistema de transport de la ciutat de Mèxic és extremadament fàcil: com que la ciutat no pot donar resposta a les necessitats de mobilitat d'una zona conurbada de vora de 20 milions de persones en expansió continuada, deixa que s'organitzin línies de transport en forma de concessió. Algunes concessions són oficials, i d'altres, pseudo oficials. N'hi ha d'altres d'oficioses. Cap de transparent.



Com bona part dels esquemes de corrupció mexicans, això s'organitza en piràmide:

L'administració imposa únicament tres condicions:
1. Les tarifes al públic:
  • fins a 5 km, 2,5 pesos (15 cèntims d'euro),
  • de 5 a 12 km, 3 pesos (18 cèntims d'euro),
  • més de 12 km, 4 pesos (25 cèntims d'euro)

2. Els colors: han d'anar pintats de verd i gris.

3. El preu de la concessió (absolutament inescrutable als ulls públics, és clar)

A partir d'aquí, el concessionari de la línia, concessiona les rutes. El concessionari de les rutes concessiona els peseros. El concessionari dels peseros concessiona els conductors. Tots aquests altres intervinents en la cadena només tenen una condició per entrar en el joc: han de pagar un preu diari. Els conductors de peseros, per tant, han de recaptar com a mínim el que se'ls demanarà al final del dia. Tot el que recaptin per damunt d'aquesta xifra és per a ells.

Com que els conductors competeixen pels viatgers, s'embranquen en autèntiques carreres urbanes, s'aturen a qualsevol lloc on algú els demani parada (de fet, no hi ha parades, tal com les entenem aquí), i de vegades són capaços de creuar en diagonal tot un carrer per anar a buscar un passatger situat a l'altra vorera. També s'aturen a qualsevol lloc on se'ls demani parada per baixar del pesero. Donat que la lògica és que "com més passatgers faci pujar, millor", no cal dir que no els importa, a les hores punta, mantenir les portes obertes perquè hi hagi gent que pugui anar penjada als estreps. De tot plegat resulta fàcil concloure que la millor manera de viatjar en pesero és assegut, o bé, si el viatge s'ha de fer dempeus, amb les cames una mica obertes, semiflexionades, i agafant-se a alguna barra amb totes dues mans.

Però les curiositats del viatge en pesero no s'aturen aquí. Tots aquests vehicles no passen cap mena d'ITV, per la qual cosa acostumen a portar cops a la carrosseria i als vidres. Els núvols tòxics de fum que deixen anar els motors són d'època. L'interior són uns pocs bancs estretíssims, tot sovint mig trencats, on resulta impossible, per a un europeu de talla normal, encabir les cames. El millor, però, acostuma a ser el fil musical i la decoració interior. El fil musical depèn de l'edat i l'estat d'ànim del conductor, i pot anar des d'apassionats boleros a música makinera, sense deixar de banda els tradicionals corridos o norteñas. A la decoració no hi acostuma a faltar una Virgen de Guadalupe, ja sigui en forma de figureta o de pegatina.


Els usuaris són aquells que no tenen altra alternativa de transport públic, i no tenen recursos per tenir un cotxe propi o agafar un taxi. Mares amb els seus nanos anant a fer un encàrrec, modestíssims oficinistes, venedors, treballadors que poden arribar a trigar tres hores en el trajecte fins a casa, i algun expatriat extravagant que l'utilitza com un acte de rebel·lia contra el políticament correcte. Perquè utilitzar el transport públic col·lectiu és, per les classes benestants del DF, un anatema. Tot sovint, no han pujat mai, mai de la vida, al metro o als peseros. I ho diuen amb tota normalitat.

No saben el que es perden, ja que un trajecte en pesero resulta ser una combinació de viatge en muntanya russa, discoteca ambulant, i exploració viva de les classes populars mexicanes. Agafar un pesero, a més, no té gaires riscos pel que fa als atracaments, si es tracta d'una ruta per un barri cèntric, i és de dia. El perill es redueix, normalment, a patir un blau en alguna frenada o accelerada. I en canvi l'experiència vital de pujar-hi és inoblidable. L'Indiano us la recomana vivament, a aquells que visiteu la gran metròpoli azteca i vulgueu submergir-vos de veritat en la vida chilanga. Així que ándele, súbanle!
Fotos: wikipedia, picasaweb

2.3.08

Normalització Lingüística i Internet

Internet et retrata, Indiano. Fins i tot retrata el que pensaves quan Internet no era un instrument popular, el 1994.

En aquest cas, pots estar orgullós de ser esclau d'unes paraules que, davant dels que posen en dubte un model d'èxit, reivindiques amb molt de gust. I sempre amb ironia.

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Normalizacion/linguistica/elpepiopi/19940323elpepiopi_3/Tes