Alberca Olímpica súbale, súbale!!!

Ara que els conductors d'autobusos de Barcelona treballen per afavorir la salud cardiovascular dels ciutadans (fent-los caminar i anar en bici) i els ingressos dels taxistes, l'Indiano deixa que el record el porti al transport públic de la ciutat de Mèxic.

És ben bé que el transport públic d'una ciutat diu molt de la seva manera de ser. Tot sovint, al final de la seva jornada, si era massa tard per sortejar caminant les zones d'ombra del camí fins a casa amb un mínim de seguretat, l'expatriat caminava fins al paradero (estació d'autobusos), i agafava un dels grans atractius turístics que ofereix la ciutat de Mèxic, absolutament ignorat pels turistes: un pesero.

Com que no hi havia un ordre ni numeració de les línies, al punt de sortida de cada pesero, un voceador anava cridant el destí final del bus. El que l'expatriat agafava era anunciat al crit de "Alberca Olímpica, súbale!!!", perquè el destí final era la piscina construida per als Joc Olímpics del 1968, al sud de la ciutat.

Els peseros són el mitjà de transport que mou més gent a la ciutat de Mèxic. Cobreixen 12 milions de desplaçaments diaris d'acord amb estadístiques oficials. En diuen pesero perquè el preu del viatge costaba, en els seus inicis, un peso.

L'organització d'aquest principal sistema de transport de la ciutat de Mèxic és extremadament fàcil: com que la ciutat no pot donar resposta a les necessitats de mobilitat d'una zona conurbada de vora de 20 milions de persones en expansió continuada, deixa que s'organitzin línies de transport en forma de concessió. Algunes concessions són oficials, i d'altres, pseudo oficials. N'hi ha d'altres d'oficioses. Cap de transparent.

Com bona part dels esquemes de corrupció mexicans, això s'organitza en piràmide:

L'administració imposa únicament tres condicions:

1. Les tarifes al públic:

• fins a 5 km, 2,5 pesos (15 cèntims d'euro),
• de 5 a 12 km, 3 pesos (18 cèntims d'euro),
• més de 12 km, 4 pesos (25 cèntims d'euro)

2. Els colors: han d'anar pintats de verd i gris.

3. El preu de la concessió (absolutament inescrutable als ulls públics, és clar)

A partir d'aquí, el concessionari de la línia, concessiona les rutes. El concessionari de les rutes concessiona els peseros. El concessionari dels peseros concessiona els conductors. Tots aquests altres intervinents en la cadena només tenen una condició per entrar en el joc: han de pagar un preu diari. Els conductors de peseros, per tant, han de recaptar com a mínim el que se'ls demanarà al final del dia. Tot el que recaptin per damunt d'aquesta xifra és per a ells.

Com que els conductors competeixen pels viatgers, s'embranquen en autèntiques carreres urbanes, s'aturen a qualsevol lloc on algú els demani parada (de fet, no hi ha parades, tal com les entenem aquí), i de vegades són capaços de creuar en diagonal tot un carrer per anar a buscar un passatger situat a l'altra vorera. També s'aturen a qualsevol lloc on se'ls demani parada per baixar del pesero. Donat que la lògica és que "com més passatgers faci pujar, millor", no cal dir que no els importa, a les hores punta, mantenir les portes obertes perquè hi hagi gent que pugui anar penjada als estreps. De tot plegat resulta fàcil concloure que la millor manera de viatjar en pesero és assegut, o bé, si el viatge s'ha de fer dempeus, amb les cames una mica obertes, semiflexionades, i agafant-se a alguna barra amb totes dues mans.

Però les curiositats del viatge en pesero no s'aturen aquí. Tots aquests vehicles no passen cap mena d'ITV, per la qual cosa acostumen a portar cops a la carrosseria i als vidres. Els núvols tòxics de fum que deixen anar els motors són d'època. L'interior són uns pocs bancs estretíssims, tot sovint mig trencats, on resulta impossible, per a un europeu de talla normal, encabir les cames. El millor, però, acostuma a ser el fil musical i la decoració interior. El fil musical depèn de l'edat i l'estat d'ànim del conductor, i pot anar des d'apassionats boleros a música makinera, sense deixar de banda els tradicionals corridos o norteñas. A la decoració no hi acostuma a faltar una Virgen de Guadalupe, ja sigui en forma de figureta o de pegatina.

Els usuaris són aquells que no tenen altra alternativa de transport públic, i no tenen recursos per tenir un cotxe propi o agafar un taxi. Mares amb els seus nanos anant a fer un encàrrec, modestíssims oficinistes, venedors, treballadors que poden arribar a trigar tres hores en el trajecte fins a casa, i algun expatriat extravagant que l'utilitza com un acte de rebel·lia contra el políticament correcte. Perquè utilitzar el transport públic col·lectiu és, per les classes benestants del DF, un anatema. Tot sovint, no han pujat mai, mai de la vida, al metro o als peseros. I ho diuen amb tota normalitat.

No saben el que es perden, ja que un trajecte en pesero resulta ser una combinació de viatge en muntanya russa, discoteca ambulant, i exploració viva de les classes populars mexicanes. Agafar un pesero, a més, no té gaires riscos pel que fa als atracaments, si es tracta d'una ruta per un barri cèntric, i és de dia. El perill es redueix, normalment, a patir un blau en alguna frenada o accelerada. I en canvi l'experiència vital de pujar-hi és inoblidable. L'Indiano us la recomana vivament, a aquells que visiteu la gran metròpoli azteca i vulgueu submergir-vos de veritat en la vida chilanga. Així que ándele, súbanle!

Fotos: wikipedia, picasaweb