28.12.10

Cost, preu, sensacions

Fa uns anys, una de les referències del món sanitari, explicava aquest acudit/anècdota, tot parlant de copagament.

"Tarda de maig. Un parella de nuvis parla amb l'encarregat del restaurant on faran el seu banquet de casament, d'aquí a un mes. El nuvi està d'allò més excitat.

-Què vol dir que hem de posar 4 cambrers a tallar pernil?! Però si no arribem a 100 convidats! Amb un, o dos, a tot estirar, n'hem de tenir prou! I hem de posar aquests pernils de bellota? No podem posar-ne uns de recebo, que a fan el fet?

La núvia s'ho mira amb cara de circumstàncies.

L'encarregat, home que voreja la seixantena, i que n'ha vist de tots colors, es posa les ulleretes de veure-hi de prop a la punta de nas i fita el nuvi amb una mirada pacient, burleta, resignada.

-Miri, jo no hi guanyaré, perquè amb els pernils tinc poc marge, i el que fa pujar el preu és el cost del cambrers que tallen el pernil. Però jo, si fos vostè, en posaria quatre: si no ho fa, quedarà malament. Vostè no sap com menja la gent, i com n'és d'exigent, quan té la sensació que menja gratis!"

D'acord, d'acord, la salut no té preu. I ha de ser accessible a tothom. I hi ha d'haver equitat. I ha de ser accessible.

D'acord.

Del que es tracta és de veure com ens ho fem perquè el dret a la protecció de la salut continuï sent un dret més plausible i real que d'altres que també són drets constitucionalment reconeguts, com el de treballar, o gaudir d'una vivenda digna. Perquè la salut no té preu, però té un cost. I les misses han de sortir d'alguna banda.

Els que hem patit altres sistemes de salut, sabem quin pa s'hi dóna, arreu del món, en aquests temes de salut.

Els que treballem en l'àmbit de la salut, sabem, de fa anys, que sense la corresponsabilitat de la població, serà molt difícil garantir la sostenibilitat del sistema actual a Catalunya

27.12.10

Companys alcem les copes...

El que té Nadal a la meva edat és mirar-s'ho des del mig de la vida.

M'adono, aquest Nadal, que les festes t'ajuden a prendre consciència de la posició que ocupes en l'esquema familiar.

Ajudes els petits a fer el pessebre, a guarnir l'arbre, mentre vas mirant les cadires buides i tens un record pels que ja no hi son.

Aquest any he fet dues coses que havia vist fer a d'altres, i m'han tocat a mi. I aclareixo que quan dic "m'han tocat" no és pejoratiu.

Des que ens falta la Tieta Lola no matem el gall a la pica de la cuina, així que d'aquesta feina me n'he lliurat.

En canvi he gaudit netejant d'ossos i col·locant la carn d'olla a les safates, que és una tasca reservada als escollits.

I dient un vers de Nadal amb el que recordem el Tiet Josep, que també ens falta.

"Companys alcem les copes
Plenes d'ardenta saba
I a l'ensems que brindem per Catalunya
Jurem
Per la memòria dels nostres pares
Que un dia serà lliure!"

24.12.10

Si m'haguessis fet néixer...

L'Eduard Segarra envia avui vigília de Nadal aquest poema, que m'ha agradat molt.

I el comparteixo amb els lectors -amics i no amics, silents i xerraires, novells i veterans, passavolants i fidels...com a mostra d'estima.

Bon Nadal amics.


"Si m' haguessis fet néixer...



Si m'haguessis fet néixer gra de blat,

que seria senzill d'arribar a ser espiga!

Llucar,néixer, florir en l'aire assolellat,

entre olivers, en una terra amiga.



Si m'haguessis fet néixer raig de llum,

d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,

m'hauria estat donat de no triar el meu rumb;

el meu destí fora una recta eterna.



Però m'has creat home, fecund, fort.

Has obert un camí a la meva mesura,

i cada instant he de buscar l'estel del nord

en la nit nostra, però obscura.



Tinc por- tinc confiança.

Servitud no hi hauria més dura que la de l'home lliure

si,tant mes fatigat com més s'hagués perdut,

pogués perdre el repòs del teu somriure.



MÀRIUS TORRES(26 desembre 1936)

20.12.10

Tarda de diumenge

Tarda de diumenge. Queda una hora de llum, i surto amb l'Atila ben guarnit amb gorro, jaqueta, i les seves vambes favorites. Em costa fer-li entendre que hem d'anar al parc d'una mica més enllà , però accepta dient "Jooo...".

Hi ha una fantàstica llum rogenca als núvols damunt el parc, i cap a l'est, una espectacular lluna plena que surt per darrere el Pavelló de Lactància. Aconsegueixo que l'Atila es fixi en ambdues coses després de jugar a pilota una bona estona. A la zona de jocs, una parella que parla francès. Ens somriem veient com el seu menut, que amb prou feines camina, persegueix la pilota. Tinc la temptació de parlar-hi, però prefereixo respectar aquella quietud serena i màgica de la tarda.


Es comença a fer fosc i tornem cap a casa (Jooo...). A sota el Pavelló Cambó cridem i ens aturem a sentir l'eco. Dos nois que van en monopatí semblen abandonar la típica indiferència adolescent i es posen a riure sentint-nos cridar.

Passem per la botiga dels pakistanesos. Necessito un api per fer la recepta de cua de bou que m'he proposat fer aquest matí. Cua de bou amb cervesa negra i mel. M'agrada, els diumenges d'hivern, poder fer aquests plats que necessiten hores i hores d'olla, de xup-xup. Deixaré reposar el plat, i ens el menjarem demà.

El pakistanès, un home gran, em cobra, i li dóna tres grills de mandarina a l'Atila, que els agafa mig sorprès. Li dóna les gràcies, i sortim cap al carrer. L'Atila es menja amb extranya delicadesa, un a un, el grills de mandarina, sense que el suc li regalimi gaire per la barbeta. Jo l'observo orgullós de veure com menja fruita. M'agafa la ma amb força mentre caminem cap a casa.

9.12.10

Felicitats, И́сер Даниело́вич!


94 anys no són pocs.

I gràcies!

Si hi ha alguna rossa que m'hagués agradat lligar-me, és Marilyn Maxwell a Champion

Si hi ha un tret físic que m'hagués agradat tenir, és el teu clotet a la barbeta.

Si tinc un heroi d'infantesa, és Spartacus.

Si hi ha algun acte de valentia que m'agradaria imitar, és la rehabilitació que vas fer de Dalton Trumbo, fent-lo aparèixer amb el seu nom real als títols de crèdit de Spartacus, com a guionista.

Si hi ha algun western que m'agradi, probablement hi vares participar tu.

Si hi ha alguna pel·lícula que m'ha marcat, és Paths of Glory.



Gràcies.

Foto: cinemaisdope.com

23.11.10

Hibernació

hibernació

[del ll. hibernatio, -ōnis, íd.]

f 1 1 ZOOL Conjunt de fenòmens biològics provocats per l'hivern en la major part dels homoterms i en alguns peciloterms, com ara la letargia i la minva del ritme vital, que els serveixen per a resistir el medi desfavorable aïllant-los-en.

2 hibernació artificial MED Disminució dels processos metabòlics cel·lulars mitjançant drogues antihistamíniques, adreno-vagolítiques i refrigeració orgànica per mitjans físics.

2 fig Inactivitat, inèrcia, improductivitat. Indústria en estat d'hibernació.

3 ALIM Procediment aplicat als olis comestibles consistent en un refredament a baixes temperatures i una posterior decantació de l'oli líquid que sobreneda.

Font: www.diccionari.cat

Estic repensant l'orientació d'aquest espai vital, donat que la meva vida canvia.

Gràcies,

Indiano

25.10.10

Paradisos de tardor

Paradisos de tardor, quan la llum no fa mal, i la platja petita, entre falaises, resguardada del vent de ponent, convida l'Atila a despullar-se.

Ràpid com un llamp, cavalca per la platja amb un riure i una llibertat miraculoses.

Si hi ha una estampa de la felicitat és aquesta:



Foto: Indiano, 17 d'octubre de 2010, Platja del Garraf

18.10.10

Absolut gescheitert


Multikulti-Ansatz absolut gescheitert, va dir ahir la Cancellera Merkel amb contundència. I es va sentir una gran ovació a la sala de congressos de Potsdam, on estaven reunides les joventuts del seu partit.

"L'enfoc multicultural ha estat un fracàs absolut", va dir la Cancellera Merkel.

I mitja Europa va aplaudir. O més de mitja. Europa té molts exemples de fracàs de la multiculturalitat, de dramàtics fracassos d'aquest concepte, el més dolorós, Iugoslàvia. El més significatiu, el recent govern conformat a Holanda, la terra de la tolerància per excel·lència.

En tot cas, mitja Europa va aplaudir. També va aplaudir a en Horst Seehofer, cap dels socials cristians bàvars (CSU), que va afirmar, per si no havia quedat clar, que Multi-Kulti ist tot, "la multiculturalitat ha mort".

I l'altra mitja Europa va sentir algun calfred. Hi ha afirmacions que, pronunciades en alemany, i seguides d'una ovació, encara provoquen algun calfred.





...

14.10.10

Enveja

21:10h
L'Indiano explica la Blancaneus per mil·èsima vegada a la Indianeta.

-I la Reina madrastra li tenia mooolta enveja a la Blancaneus perquè era més bonica que ella...

-Sí?

-Sí. Tenir enveja dels altres no val la pena, saps? No passa res si hi ha alguna persona més guapa que nosaltres: ens n'hem d'alegrar per ella!

-És veritat: jo sóc més guapa que l'Atila, i no passa res, ell no s'ha d'enfadar!

...

4.10.10

El Árbol

Des de fa ja un bon grapat d'anys, l'Eduard Segarra Trias envia cada divendres un poema a tot aquell qui ho demana. Són els seus divendres poètics. Des del juny d'enguany, ha estrenat blog, on combina els poemes que envia cada divendres amb escrits de caire professional.

No sempre estem per a poesia els divendres, o no sempre la tria és del nostre gust, però per a aficionats com l'Indiano, sempre és un petit plaer descobrir algunes joies que envia. La tria del divendres passat és especialment bonica.


EL ÁRBOL

(Jardín de la memoria)


Permanece en silencio, solitario,

en mitad de la plaza

como un pájaro olvidado

o quizás como una nube amaestrada

por vientos tramontanos

No es ni sombra ni cobijo

de pájaros urbanos. No es, apenas,

el pudor de la tierra

izándose desde la tierra misma

hacia los cielos. Es, tan sólo,

un árbol ciudadano

bajo de mi ventana, más próximo al cemento

que a las grandes praderas

donde están sus hermanos

asentados. Tiene la palidez

de un empleado de banco y la turbia

timidez de los abandonados. Tan sólo

cuando pierde las hojas

recuerdo que es un árbol y lo amo.


José Antonio Labordeta

...

29.9.10

Els dimecres

Els dimecres sempre han estat el dia favorit de l'Indiano.

Quan era petit, els dimecres a la tarda, no hi havia classe a l'escola, i l'àvia venia a buscar-lo, a ell i el seu germà. Agafaven el 70, i a l'Indiano li agradava posar els tres duros a dins d'una maquineta que et donava el bitllet. Eren aquells busos arrodonits, color bordeus, que feien tant de fum i de soroll. El conductor, tot sovint, fumava. El Bus baixava per Mandri i després per Mitre, al costat d'unes iuques gegants, que ara han desaparegut, fruit de les obres de reforma que estant fent a l'avinguda.

Avui li han donat la oportunitat de pujar caminant a la feina. Benvingudes siguin: la feina i la oportunitat de caminar.

La vida és plena d'oportunitats. Com que la indianeta està malalta, avui ha estat ell qui ha portat l'Atila a l'escola, jugant a identificar els colors dels cotxes, o en quin moment havien de creuar el carrer (quan el ninot es posa verd, és clar!).

Tot caminant, l'Indiano pensa en el programa-entrevista al Punset d'abans d'ahir, i amb alguns dels missatges que li van quedar: "El món és fantàstic. La gent és fantàstica. I no ho sap." Hi ha vegades que alguns programes de televisió el reconcilien amb el mitjà.



En el camí, avui, malauradament, no hi havia cap avi de la residència a les cadires que miren cap al carrer. A l'Atila li encanta saludar-los efusivament des de l'altre costat del vidre, i l'Indiano sempre pensa que quan els arrenca un somriure, els deu donar una setmana més de vida. Passen doncs de llarg per davant la residència, i a l'ultim tram de carrer canten i ballen un vallenato que li agrada molt, i que és també la cançó "prafurida" de la indianeta. L'Atila Riu com un boig, amb aquell seu riure contagiós.



...

13.9.10

Per la Independència

Cada 15 de setembre, a l'Indiano li agrada recordar que els mexicans, ells sí, poden celebrar la seva independència. La cerimònia estrella té per protagonista el President del país rememorant des del Palacio Nacional el "grito" que va fer el 1810 don Miguel Hidalgo y Costilla, capellà rebel.



Aquest any celebren 200 anys d'independència, i aquest dimecres, dia 15, a les vuit de la tarda, a la Plaça de Sant Jaume, el Consolat de Mèxic a Barcelona ens hi convida a tots. És bonic celebrar la Independència dels altres. Proveu-ho. Després de la cerimònia hi ha mariachis a la Plaça Reial. Fins a les 22h, això sí, que nosaltres semos europeos.

...

10.9.10

Incorreccions polítiques Indianes (III)

El nou calendari escolar m'agrada, setmana blanca inclosa. No entenc el rebombori que ha provocat la decisió. Es trasllada una setmana no lectiva del setembre al març. I què?

Quan anava a escola (el Liceu Francès de Barcelona) la feia cada any. Hi ha un munt de països europeus que la fan des de fa decennis, sense cap trasbals. M'agradava tenir un oasi emmig del llarguíssim i ingrat segon trimestre. Els meus pares (com tots els altres pares), s'arreglaven. Igual que els pares d'ara ens hem d'espavilar amb les setamnes no lectives del curs escolar en què hem de treballar. O és que tothom fa vacances de Sant Joan fins a mitjan setembre?
Qui diu que trencarà el ritme? Crec que és poc rigorós anticipar un efecte sense haver viscut mai l'experiència.

Lúnic punt de raó que dono als detractors de la mesura és que no s'hi val anar donant cops de timó amb el calendari escolar. I desgraciadament crec que aquests cops de timó, modes, i moviments pendulars afecten no només el calendari sino la política educativa d'aquest país, amb resultats prou coneguts.

...

1.9.10

Incorreccions polítiques indianes (II)

Quan costa arrencar, res em posa més a to que una bona sessió de marxes militars.

Recomano especialment la Washington Post March. Sentint-la, fins i tot el més escèptic i furibund antinordamericà arriba a creure que, amb esforç, pot arribar a ser president dels Estats Units. A més, ara ja no cal incloure en el CV que de petit s'ha fet de repartidor de diaris.



Una opció alternativa són els himnes, però d'això l'Indiano ja en va parlar un altre dia.

Fidels, l'Indiano ha tornat.

...

29.7.10

Incorreccions polítiques Indianes (I)

M'agraden els Pasodobles, sobretot aquest, que era un himne oficiós per molts republicans espanyols.




Ah, i sobre els toros, penso exactament, sense afegir ni un punt ni una coma, el que pensa el Miguel-Anxo Murado.

...

26.7.10

Felicitats petites

-Atila, vols meló?

-Tí, beló!

A la cuina, l'Indiano talla una llenca d'aquesta meravella ovalada d'estiu, li treu la pell, i en talla la polpa a daus petitons. Agafa una forquilleta, de les de postres, i un tovalló de paper. L'Atila és a fora, assegut, mirant embadalit l'enorme lluna plena que surt de darrere el pi del costat de la casa.

-Beló! riu quan veu el plat florejat.

-Sí, meló. Menja guapo.

L'Indiano mira la lluna distret quan sent que li diuen: -Una mica? L'Atila el vol péixer amb un trosset de meló dolcíssim.

-Gràcies, diu l'Indiano, i l'Atila li dóna un tros de meló amb la forquilleta.

-Molt bé, Mapa!

I tots dos tornen a mirar la lluna.

...

15.7.10

Perdoneu: algú ho havia de dir

Catalunya va aconseguir un magnífic estatut el 1979. Hi va ajudar la puixança d'un poble que tornava abraçar la llibertat, i el complex de culpa i l'afany de reparar de bona part de la societat espanyola. L'acord amb la renascuda democràcia espanyola, doncs, es va realitzar en unes "condicions ambientals" excel·lents: capacitat de consens entre partits catalans, malgrat les àmplies distàncies ideològiques, i voluntat de ser generós per part de l'Estat.



Quan Maragall torna a obrir el meló el 2003, ni l'esperit era el mateix, ni l'escenari tampoc. L'esperit ja no era constructiu i a llarg termini, sino tacticista i partidista. L'escenari era un PP amb majoria absoluta en l'apogeu de l'Aznarisme.


Renegociar un contracte en un escenari en què només hi podiem perdre ha estat una maragallada, -la més desgraciada de totes- que pagarem i continuarem pagant llargs anys. Perdoneu: algú ho havia de dir.



Des d'aleshores, tot ha estat una sèrie de despropòsits que ha fet aflorar una sèrie de nous exercicis tàctics: encaixades de mans entre Mas i Bambi ZP, grandiloqüents recollides de signatures contra l'estatut, solemnes proclamacions, quatre llargs anys de ets, uts, magistrats morts, recusats, caducats...



Quatre anys més tard tenim, al parer de l'Indiano, un únic signe positiu: una important capacitat de mobilització. Molt poca cosa comparat amb el que s'ha perdut: el prestigi de la millor institució jurídica de la democràcia espanyola, el TC, i la oportunitat de construïr ponts. I hi ha sobretot, un cost d'oportunitat immens, difícil de calcular, i gairebé millor que així sigui, perquè si calculem quants projectes, empreses, realitats de país...s'han malmenat per l'atenció i l'energia prestada al "bodrio" de text jurídic que tenim per Estatut, ens posaríem a plorar.




Però és el text que tenim, que tots els entesos sabien que es retallaria, i és el nostre. A la família te l'estimes malgrat els seus defectes. Ja ho va dir Espriu:





(...)Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.




Assaig de càntic en el temple

Salvador Espriu

Foto: Convidats catalans aplaudeixen l'aprovació de l'Estatut a les Cortes. EFE

...

7.7.10

Marona

"Una mica de panito, marona", deia.


Després de la sequedat d'aquells llargs anys de matrimoni, travessant posguerra, transició, vel·leïtats del voltant, quedava aquell ampli, llarg, etern, inmens afecte en el gest, en la manera de demanar-ho.


Tot era una cerimònia senzilla. Assegut a taula, bevia una glopet del seu got de vi blanc, o un traguet del porró, mirava amb satisfacció els seus dos nets, que el veneraven. Somreia, i, dirigint-se a la seva dona, amb un gest breu i ple d'amor, demanava, "una mica de panito, Marona". I "Marona" ressonava amb una fondària desconeguda en aquell home, que no havia tingut mare, sino Dida, que no havia tingut família, sino internat.

...

6.7.10

Reflexions sobre la cisi (III). Responsabilitat.

Ja fa anys que Jordi Graupera abandera, segons el modest criteri de l'Indiano, la millor fornada de pensadors des dels temps de la transició. Amb un estil lúcid, directe, sense concessions, i permetent-se el luxe de re-enfilar els fils del lliberalisme perdut.


Com el bon vi, millora amb els anys. Com els bons pencaires, sap que res no es regala. Com la bona gent, li agrada dir les coses pel seu nom. Del seu blog d'estètica espartana agafo una nova cita, amb la que tanco, de moment, aquesta minisèrie de reflexions sobre la crisi. Perquè no hi ha culpes, hi ha responsabilitats.


"Que el país aniria millor amb nous polítics professionals al govern, que avui el govern és part del problema, i que en cal un que sigui part de la solució, és clar a ulls de qualsevol que segueixi la premsa desapassionadament. Però el veritable problema és la dependència psicològica al poder públic. La projecció de la responsabilitat en la solució governamental. La culpa és dels polítics. Lladres, dropos, inútils. No critiquem cap defecte que no tinguem.


Cada cop que li obries la porta a la dona de fer feines immigrant i la feies treballar sense contracte també feies de ministre del Treball. Cada cop que decidies emmirallar-te en els productes xinesos de baix cost enlloc de en els productes alemanys d’alta qualitat, també eres un conseller d’Economia. Cada cop que aprovaves un alumne perquè “ja el suspendrà la vida” també eres l’ideòleg d’una filosofia de l’educació. Cada cop que posaves els teus estalvis en un pis sobre plànol per després poder-te’l vendre molt més car també feies d’alcalde atrapat per les factures dels serveis municipals. Cada cop que exigies que l’Estat s’ocupés de la teva sogra malalta enlloc de posar-hi les teves hores, o cada cop que renuncies a xerrar amb el teu fill per a tenir-lo callat una estona davant de la consola, o cada cop que trucaves a la teva novia de Londres des del telèfon de la ràdio pública on treballes també renunciaves a la teva dignitat per un plat de llenties. També els columnistes que ens hem dedicat a l’escolàstica del catalanisme, enlloc de produir una obra que s’aguanti per si sola, som polítics inútils atrapats en el cicle de la disputa estèril.


Cada cop que reclames als polítics més collons per caminar cap a la independència, pregunta’t si no és que tu ho estàs fent més difícil amb la teva patètica dependència dels poders de l’Estat. A les properes eleccions, vota’t a tu. I passa comptes."



Consultat a http://jordigraupera.cat/?p=409 el 6 de juliol de 2010

...

15.6.10

Reflexions sobre la crisi (II). Europa

L'Indiano compra la Vanguardia, de vegades, només per sentir el plaer de tocar les pàgines escrites per l'Enric Juliana, el millor corresponsal que escrigui avui des de Madrid.El seu darrer llibre és una joia.


Hay un dato que conviene recordar siempre, que convendría escribir en cada punto y aparte de la crónica política española, un dato que la mentalidad española actual ignora expresamente, quizá por orgullo, quizá por miedo a enfrentarsse a la realidad: desde su ingreso en la Comunidad Económica Europea (CEE) en 1986, España ha percibido subvenciones, ayudas y transferencias por valor de 118.000 millones de euros, la más colosal operación de solidaridad que ha tenido lugar en el continente europeo tras la reparación de daños de la Segunda Guerra Mundial.

Un arco de triunfo debería conmemorarlo en Madrid, y una placa en homenaje al contribuyente alemán debería exibirse en la plaza de cada pueblo. Orgulloso hasta la médula, el español prefiere no hablar de ello, ni que se lo recuerden. Sólo un discreto monumento conmemora en la capital de España el ingreso en Europa: un murete de hormigón ubicado frente al palacio de Santa Cruz, vieja sede del Ministerio de Asuntos Exteriores. Un murete al alcance del orín de los perros. España es así de agradecida.


Enric Juliana. La deriva de España. 2009, RBA, Barcelona.


Imatges: oscarsenarcanalis.blogia.com ; Google Maps

9.6.10

Reflexions sobre la crisi (I). Sardines

Anècdota real. Explicada per un bon amic.

1938. Barcelona. A la ciutat bombardejada i cansada de guerra floreix l'estraperlo. És temps d'oportunitats.

El Sr. Ferrerons, com tothom, coneix algun estraperlista. Sap que tothom juga el joc. Donar-se algun plaer, complementar la dieta, fer uns dinerons, fer uns dinerassos. Comprar rebentat, vendre a preu d'or. El cas és que tothom juga Tothom juga perquè han estat abatudes les normes del joc tradicional. Tothom juga perquè sap que el veí no li podrà recriminar el que també ell fa. Tothom juga perquè sap que l'autoritat també juga, només cal donar-li la seva part, perquè calli, o perquè també faci negoci.

El Sr. Ferrerons té desig de sardines. Sardines, ves, ara que no és època, i que les barques del moll del rellotge han estat requisades. I de llauna? De llauna, és clar. Es troba amb al seu estraperlista de confiança vora el Cinc d'oros. Fan l'intercanvi. El preu és absurdament alt. Però els capricis es paguen, en aquests temps.

Al vespre, a casa, fan una petita festa amb la dona. Sardines de llauna, posades en plats de ceràmica fina, i pa blanc, untat amb delit en l'oli saborós. El gust és una mica fort. Qui tingués algun gra de raïm, pensa en Ferrerons, per completar el petit banquet.

A la nit, mentre dormen, alguna cosa va malament. S'asseu al llit amb el front perlat de suor freda, abans de córrer cap al bany. La seva dona no triga a fer el mateix camí. Al matí continua, la cosa va per llarg. Fan venir el metge. Al cap d'una estona en Ferrerons, indignat, truca l'estraperlista:

-"Escolta, aquelles sardines que em vas vendre ahir a preu d'or, ens les vam menjar al vespre i ens han fet molt mal, a mi i a la dona!"

-"Noi, no em vas pas dir que fossin per menjar!"

Final de l'anècdota.

Situeu-vos al 20o7 i feu el següent:

- canvieu: "estraperlista" per "promotor inmobiliari"
- canvieu: "llauna de sardines" per "pis"
- canvieu: "no em vas pas dir que fossin per menjar" per "no em vas pas dir que fos per viure-hi"

I ara, després de fer aquests canvis, i de preguntar-vos com hem caigut en aquest pou, llegiu un trosset de la Bíblia, que, com diu un bon amic, "es un bello cuento que ayuda a comprender lo lejos que está de ella la Iglesia CAR".

El trosset és de Joan 8, 7.

-Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra

26.5.10

Ha costat 22 anys

Ha costat 22 anys, però l'Indiano ja ha trobat un nou membre del "Club dels 5", els 5 llibres de més impacte que ha llegit mai.

Cien años de Soledad va estrenar el club, quan l'Indiano tenia 14 anys. Era -i és encara- una primera edició, que la seva mare conserva com un preuat tresor. Tot sovint, somia, pensa en Cien años de soledad.

Un parell d'anys més tard varen arribar, per quedar-se com a llibre de capçalera, les Meditacions de Marc Aureli. Aquest llibret prim, blau, ple de reflexions curtes i sàvies.

I 22 anys més tard, ingressa al club, amb so de fanfàrries, la Suite Francesa, de Irène Némirovsky. L'Indiano està tant profundament trasbalsat després de la seva lectura, que flota en l'èxtasi sense trobar els qualificatius escaients. Mentida, n'apareix un en francès, la llengua de l'obra: bouleversant.

Qui sap si els dos espais que queden al club s'ompliran, però l'Indiano pot ben dir que hi ha un abans i un després de llegir la Suite Francesa. Gràcies per arribar!

12.5.10

La família indiana s'asseu a veure un video de l'Ana Moura:



La Indianeta comença el seu tercer grau:

-Qui és ella?

-Una noia que canta

-I què explica?

-Que hi ha algú que s'estima molt.

-I perquè els ulls li brillen?

-Perquè el du pintats

-Jo també me'ls puc pintar?

-No, ara no. Quan siguis més gran, si vols, sí. Algunes noies es pinten, i d'altres no.

-És que jo vull estar guapa!

-No cal pintar-se per estar guapa. La Mama està ben guapa i no es pinta els ulls!

-I ella
[l'Anna Moura], perquè es pinta?

-Perquè és una artista, i els artistes, tot sovint, es pinten.

-És que jo també sóc una artista!

Rialles...

28.4.10

Contes

20:45

-Pare, Pareee, un conte sense llibre!


-Conta sense lliree, repeteix l'Atila, el lloro repetidor de tot el que diu la Indianeta.


-A veure, quin explicarem, avui? La Blancaneus?


-No, aquest ja el vam explicar ahir!


-La Caputxeta?


-No, Pare, és que ja els hem explicat tots!


-A veure, a veure, deixa'm pensar...Sí, mira, en tinc un de nou.


-Quin, quin?! pregunta la Indianeta. Quin quin?! repeteix l'Atila.


-Un equip de futbol va ser el centre del món, ¿I quin era el secret, es preguntava tothom?...




-I al final què passa, Pare?

-Al final guanyem als dolents, i ens n'anem a Madrid. També pot ser que no els guanyem, i alehores estarem tristos, però contents perquè ens haurem esforçat. Ja saps el que diu l'Àvia: "Qui fa tot el que pot no està obligat a més".

L'Indiano sabia que algunes multinacionals, quan reben els seus empleats estrangers que venen a treballar a Catalunya, els passen aquest video. Però mai no havia pensat que un anunci de cervesa li servís per ensenyar valors als seus churumbeles.

13.4.10

Mapa sonor sentimental

Sorolls de ciutat antiga que es van apagant, amb el pas inexorable del temps:

-Els venedors de gas, rabassuts, forçuts, de mans amples, com petits grans aixecadors de peses: "El Gáaaaaaaaas! El Gáaaaaaaas!"

-Els venedors de tamales, peus fins, cara fosca, pedalant damunt el seu carro-bicicleta, amb la veu nasal que va sortint d'una gravació, com un mantra: "Háy tamáles, oáxaquéños, cálientítos, Háy tamáles, oáxaquéños..."

-Els venedors de garrafes d'aigua, veu roent, molt similars d'aspecte als seus companys del gas incomprensibles el primer cop, inconfusibles al cap del temps: "ÁguaEléctropúraaaaaaa!"

-El xiulet dels afiladors de ganivets (igual que els de Barcelona!)

-Els sindicalistes que van acabar tombant el Director, donant voltes i més voltes a l'edifici de Reforma: "Seguro Social, Patrimonio Nacional!"

26.3.10

És quan dormo que hi veig clar

Dies d'abril lluent que s'acosten: porteu flors, moltes flors, ben pausades i ambles, que ploguin a sobre el cap de la gent. Porteu poetes que facin despertar el dies de sol.





És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Sóc la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

J.V.FOIX (1953)

24.3.10

Sábado Distrito Federal

Potser, vistes les perspectives de l'economia, caldrà aprendre de les nostres ex-colònies, que tenen llarga i àmplia experiència per afrontar crisis diverses. El Tròpic de Mus podria ser més a prop del que pensem, i potser aprendrem el que són els patacones. O sigui que el millor serà posar-hi una mica d'humor, com fan sovint per allà. Play.



Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
¡Ay, ay, ay!

Desde las diez ya no hay donde parar el coche,
ni un ruletero que lo quiera a uno llevar,
llegar al centro, atravesarlo es un desmoche,
un hormiguero no tiene tanto animal.

Los almacenes y las tiendas son alarde
de multitudes que así llegan a comprar,
al puro fiado porque está la cosa que arde,
al banco llegan nada más para sacar.

El que nada hizo en la semana está sin lana,
va a empeñar la palangana, y en el Monte de Piedad
hay unas colas de tres cuadras las ingratas,
y no faltan papanatas que le ganen el lugar.

Desde las doce se llenó la pulquería,
los albañiles acabaron de rayar,
¡Que re' picosas enchiladas hizo Otilia,
la fritangera que allí pone su comal!

Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
¡Ay, ay, ay!

La burocracia va a las dos a la cantina,
todos los cuetes siempre empiezan a las dos,
los potentados al Enjoy con su charchina,
pa' Cuernavaca, pa' Palo Alto, ¡qué sé yo!

Toda la tarde pa'l café se van los vagos
otros al pókar, al billar o al dominó,
ahí el desfalco va iniciando sus estragos,
¿y la familia? ¡Muy bien, gracias, no comió!

Los cabaretes en las noches tienen pistas
atascadas de turistas, y de la alta sociedad,
pagan sus cuentas con un cheque de rebote
o "ahí te dejo el relojote, luego lo vendré a sacar"

Van a los caldos a eso de la madrugada
los que por suerte se escaparon de la Vial
un trío les canta en Indianilla, donde acaban
ricos y pobres del Distrito Federal,

así es un sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal.

Sábado Distrito Federal, Chava Flores

16.3.10

Salvador Cardús i Ros

Fa ja massa anys, durant la carrera, l'Indiano va tenir una gran sort: se li va travessar una professora que impartia "Sociologia general I", i no hi va haver manera d'aprovar el carai d'assignatura. El mur havia caigut, però la dama continuava basant el seu programa en una barreja de Marx i Freud. A l'Indiano allò li semblava impossible de païr. A més, la dama, molt admirada per alguns companys, tenia un discurs d'allò més enrevessat. Com a resultat, l'Indiano va agafar una aversió a l'assignatura en qüestió que va fer que no la reprengués fins temps més tard, i aquesta va ser la gran sort: el professor era Salvador Cardús i Ros.



El Professor Cardús sempre trobava la manera de fer senzilles classes magistrals. Sempre posava sensatesa, sentit comú, prudència, fermesa a les seves classes. Un recull d'idees, no de frases exactes, que recordo:



-"Els llibres importants, en general, tenen poques pàgines."

-"Si renuncieu a participar en les organitzacions d'estudiants i la vida universitària, la facultat s'empobrirà, i per tant vosaltres també."

-"Quan jo escric als diaris faig opinió. No cal que hi esteu d'acord per a seguir les meves classes"



Naturalment, l'Indiano va aprovar l'assignatura. Al final de curs, tot i que havia intimat poc amb ell, un dia va entrar al seu despatx en hores de tutoria i li va regalar un dels seus llibres d'història favorits: "Las tres Españas del 36", del Paul Preston -per cert, lectura genial-. L'Indiano recorda que el professor Cardús es va quedar una mica sorprès.



Des d'aquells temps l'Indiano no l'ha tornat a veure, i hi discrepa, com hi discrepava en el seu temps, en articles d'opinió que en llegeix. Però darrerament, el professor Cardús, des de la seva posició de Degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB, dóna motius d'orgull a aquells que han passat per aquelles aules. Com ho ha fet? Impulsant algunes accions plenes de sentit comú, però tant valentes i agosarades en la universitat pública d'avui com:

-fer un acte acadèmic de reconeixement als graduats i doctorats de cada any.
-demanar als estudiants que participin.
-establir un directori de graduats perquè els alumni puguin fer xarxa.
-acollir a la facultat conferències tant diverses com les de Rosa Díez o Ibarretxe, i defensar, a peu dret, davant dels clàssics rebentadors d'actes, que els conferenciants poguessin parlar.
-recordar a alguns professors, a través dels butlletins electrònics de la facultat, que cal que compleixin amb la seva obligació d'ensenyar, i que això no consisteix tant sols en impartir classes.

Es podrà discrepar de Cardús des del punt de vista ideològic. Però haurem de reconèixer que tant de bo el país tingués més gent amb la seva ètica, la seva empenta, i el seu civisme

9.3.10

Un gest senzill

El de recollir l'aigua de l'aixeta amb la ma, acostar-la a la boca, i xarrupar-la.

Gairebé cada nit, tinc la sort d'acostar la ma còncava regalimant aigua a la boca de la Indianeta, perque en acabat de rentar-se les dents xarrupi l'aigua, glopegi, i escupi la pasta de dents

I tinc també per tant la sort de recordar-me de la meva cara de sorpresa, aquell dia de gener que, posant la ma còncava, vas fer el petit miracle de recollir aigua de la font dels enamorats, i me'n vas donar, així, amb la ma. Jo era petit i no em sabia avenir que es pogués agafar aigua d'aquesta manera.




Cada vegada que bec aigua d'aquesta manera em recordo de tu, Tieta.


Foto: aiguafreda.cat

5.3.10

Saps, Tieta Lola

Saps, Tieta Lola, suposo que és perquè em manques tant, que fins ara mateix, ara, que farà quatre anys que vas marxar, t'escric.

I és perquè ahir algú em va fer recordar del teu poema favorit. I perquè a l'ametller del costat de casa -hi ha petits miracles a la ciutat, tieta, fins i tot ametllers florits emmig del trànsit- ja se li veuen tots els preciosos brots verds després de la florida.

I perquè ahir vaig explicar contes on tu jugaves a pilota, a hanbol, i ens feies espases amb diaris enrotllats de paper, i anàvem a buscar molsa, i ens feies buscar bolets, i amagar ous per Pasqua...i...i....i.


A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard , bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre sol, núvols i vents...
no ets encara el millor temps,
però en tens tota l'alegria.

Joan Maragall i Gorina
(Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911)

23.2.10

Street view: un accelerador de partícules de nostàlgia

Des de fa pocs mesos, "San" Google Map ofereix la funció de "Street View" per a la Ciutat de Mèxic. Aquesta eina, que molts de vosaltres deveu conèixer, permet disposar de la vista d'un carrer com si hi passejessis en un cotxe descapotable. Fins fa poc, per a la Ciutat de Mèxic, un s'havia de conformar amb imatges de satèl·lit de resolució força baixa, per comparació amb altres capitals del món.


Ara no. Ara l'Indiano, si ho desitja, pot passejar-se per "Hamburgo y Toledo", i veure com despatxen carnitas. Pot passejar-se pels carrers del seu record, que fa tants anys que no veu. Pot apreciar que el moviment de recuperació de "la Roma" continua a bon ritme, i que l'Avinguda d'Álvaro Obregón continua sent una joia.







Pot veure que, malgrat l'últim terratrèmol, no hi ha cap fissura en l'edifici que tant estima. Pot observar que al cafè del Parque México que tant freqüentava, finalment els han deixat posar cadires a la vorera.




I pot deixar volar els records. Els dies ventosos del mes de gener eren els seus favorits. Pujava a la terrassa, entre la roba estesa, i admirava els volcans majestuosos que s'alçaven a l'orient. Nits fredes i matins frescos: 5 graus. Agradables migdies a 22-23 graus. I després, febrer i març, amb vent, sol, plugetes: "febrero loco y marzo otro poco".


Llocs trepitjats, llocs viscuts, llocs d'alegria, d'esperança, d'enyor, d'amistat. El vent de la ciutat de l'Indiano, la seva meravellosa llum. Aquella ciutat és tant seva com Barcelona. I veure-la com si hi passegés és com rememorar un vell amor, però d'una manera extraordinàriament vívida. Tant, que les partícules de nostàlgia s'acceleren a la velocitat de la llum, i desemboquen al canals lacrimals.



Fotos: ciudaddemexico.com.mx ; hotu matua a Flickr.com

8.2.10

Desori, coratge, propostes

En aquesta època de crisi, l'Indiano ha revisitat alguns capítols de "Sí Ministre". Són d'una vivacitat refrescant, i il·lustrativa del que li està passant al "Gobierno del Estado" en aquests dies de "ara-anunciem-un canvi-ara-el-retirem-que-era-només-una-proposta-interna". Vet aquí una mostra:

Escena: dos Secretaris Permanents alliçonen el Secretari Personal del Ministre:

-Hi ha quatre paraules que has d'incloure en una proposta si vols que el Ministre l'accepti:

-"ràpid", "simple", "popular", "barat".

-I, de la mateixa manera, hi ha quatre paraules a incloure en una proposta si vols que sigui rebutjada:

-"complicat", "llarg", "car", "controvertit".

-I si vols estar ben segur que el Ministre no l'accepti, has de dir que la proposta és "una prova de coratge"

-Això és pitjor que fer servir "controvertit"?

-I tant! "Controvertit" vol dir que perdrà vots. "Coratge" vol dir que perdrà les eleccions!


Font: Yes, Minister. Capítol: "The right to know" BBC

(A la FNAC venen la sèrie sencera, 21 capítols, per un preu ridícul, i en versió catalana si no esteu avesats a la deliciosa versió british)

P.S. També resulta mooolt recomanable rellegir "Obèlix i Compania"

28.1.10

Suc de maduixes

-Maduixes, moltes maduixes, Papa!

-"Paree", digu'em "Paree".

-Vale, Pap...Pareee.

-Au, ja els has tret les fulletes?

-Sí!

-Molt bé, comencem!

La liquadora engega amb soroll endimoniat, i la comencem a "alimentar". L'Atila treu al cap per la cantonada amb un gra de raïm esclafat a les mans. L'Indiano corre a eixugar-lo. La Indianeta, mentrestant, continua posant coses a la boca de la liquadora i abaixant el pistó. Les maduixes li esquitxen el pijama, però sense riure, molt seriosa, continua la seva feina, i es va eixugant les mans al pantaló.

-Indianeta, compte! no t'eixuguis al pantaló!

-...(riu)


Hem processat tres grans gots de suc.

I bevem tots quatre, amb palleta. Hmmm.

Ingredients: una capseta de maduixes, un grapat de grans de raïm, dues mandarines, un tros de pinya, una poma, una aranja, una pastanaga.

Estris: una liquadora, una rentadora.


Foto: cookingconpausan.blogspot.com

5.1.10

Un monument

Cap d'any a Suïssa. L'Indiano ha vist sovint que la gent adora aquest país, o el critica exacerbadament. Ara no entrarem en disquisicions sobre banca ètica. Continuem.

Cap d'any a Suïssa, deia, en un poblet de 400 habitants d'un cantó francòfon. És dia 31, el matí s'ha llevat fosc. I fred, és clar. L'Atila ja ha devorat el biberó i juga amb un tren. Tot i que a dins s'està bé (21 graus), a fora marca -4.

En Y. entra a la sala repentinat i amb cara de son.

-Ahora salimos a ver el otro monumento del pueblo.

-Del que me hablaste ayer?

-Sí

-Pero salimos ya?

-Sí, pronto va a haber demasiada cola

-?

-Sí, mira

I assenyala a través de la finestra, un camionet, amb el lateral obert, aparcat emmig de la placeta. A aquesta hora, 8 del matí, a -4 graus, i caient aiguaneu, hi ha una dotzena de persones a la cua. Ens vestim per sortir, i malgrat la recomanació de la A., no ens enduem el paraigües.

A la cua, malgrat el fred, hi ha un caliu increïble. La parròquia s'acosta fidelment a venerar els formatges que, cada divendres -avui un dia abans, ja que demà és festa- els porta el Marcel Huguenin. Ell és l'altre monument del poble, després del castell. I estar a la cua de la seva parada és una celebració. Sota la pluja, hi ha la ironia de l'home gran que, amb gorra i pipa fumejant, comenta la jugada amb la veïna, la mestressa de la granja de vaques. Un nen s'està a coll i bè del seu pare, rosegant un tros de gruyère que li ha donat el Marcel. Es fan bromes sobre el temps, sobre la quantitat de formatges que s'endú l'un o l'altre, i s'ofereixen bons desitjos per l'any nou.

L'Indiano ha estat intentant fer una tria mental raonable del que es vol endur, i no se'n surt. És com estar davant de totes les meravelles del món juntes i haver-ne de triar només algunes. Però el que tenen de bo els terminis és que s'acaben, i li arriba el torn. Per cert, a les cues a Suïssa, ningú no es cola, és clar. Ni tant sols es pregunta qui és l'últim quan s'arriba. Un sap que és l'últim en arribar, i que ningú que vingui darrera provarà de colar-se.

Sàviament aconsellat pel Y., la tria és un quart de formatge per a raclette, una barreja per fer fondue, un formatget de cabra tendre, un de curat, i un tros de vieux gruyère. Fins aquí una tria bastant clàssica. Queda espai i pressupost per un Vacherin Mont d'Or, una deliciosa manera de fer un àpat festiu sense complicar-se: al formatge, que vé en una capsa de fusta rodona, se li fa un foradet, se li tira un rajet de vi blanc, es posa al forn 5 minuts, i es posa al centre de la taula: per sucar-hi pa, o per menjar-se'l a cullerades.

L'Indiano és un devot de Suïssa, perquè és un país on es veneren els formatges.

Per cert, ja heu provat el Bleuchâtel?