16.3.10

Salvador Cardús i Ros

Fa ja massa anys, durant la carrera, l'Indiano va tenir una gran sort: se li va travessar una professora que impartia "Sociologia general I", i no hi va haver manera d'aprovar el carai d'assignatura. El mur havia caigut, però la dama continuava basant el seu programa en una barreja de Marx i Freud. A l'Indiano allò li semblava impossible de païr. A més, la dama, molt admirada per alguns companys, tenia un discurs d'allò més enrevessat. Com a resultat, l'Indiano va agafar una aversió a l'assignatura en qüestió que va fer que no la reprengués fins temps més tard, i aquesta va ser la gran sort: el professor era Salvador Cardús i Ros.



El Professor Cardús sempre trobava la manera de fer senzilles classes magistrals. Sempre posava sensatesa, sentit comú, prudència, fermesa a les seves classes. Un recull d'idees, no de frases exactes, que recordo:



-"Els llibres importants, en general, tenen poques pàgines."

-"Si renuncieu a participar en les organitzacions d'estudiants i la vida universitària, la facultat s'empobrirà, i per tant vosaltres també."

-"Quan jo escric als diaris faig opinió. No cal que hi esteu d'acord per a seguir les meves classes"



Naturalment, l'Indiano va aprovar l'assignatura. Al final de curs, tot i que havia intimat poc amb ell, un dia va entrar al seu despatx en hores de tutoria i li va regalar un dels seus llibres d'història favorits: "Las tres Españas del 36", del Paul Preston -per cert, lectura genial-. L'Indiano recorda que el professor Cardús es va quedar una mica sorprès.



Des d'aquells temps l'Indiano no l'ha tornat a veure, i hi discrepa, com hi discrepava en el seu temps, en articles d'opinió que en llegeix. Però darrerament, el professor Cardús, des de la seva posició de Degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB, dóna motius d'orgull a aquells que han passat per aquelles aules. Com ho ha fet? Impulsant algunes accions plenes de sentit comú, però tant valentes i agosarades en la universitat pública d'avui com:

-fer un acte acadèmic de reconeixement als graduats i doctorats de cada any.
-demanar als estudiants que participin.
-establir un directori de graduats perquè els alumni puguin fer xarxa.
-acollir a la facultat conferències tant diverses com les de Rosa Díez o Ibarretxe, i defensar, a peu dret, davant dels clàssics rebentadors d'actes, que els conferenciants poguessin parlar.
-recordar a alguns professors, a través dels butlletins electrònics de la facultat, que cal que compleixin amb la seva obligació d'ensenyar, i que això no consisteix tant sols en impartir classes.

Es podrà discrepar de Cardús des del punt de vista ideològic. Però haurem de reconèixer que tant de bo el país tingués més gent amb la seva ètica, la seva empenta, i el seu civisme

2 comentaris:

Eduard Conti ha dit...

Berenguer, a primer d'econòmiques a la UAB el meu professor de sociologia va ser Joan Estruch, el mentor de Salvador Cardús. Aquests dos professors -de tarannà similar- comparteixen l'estima generalitzada per part dels seus alumnes i ex alumnes, tot i dedicar-se a una assignatura que malauradament s'ha anat marginant progressivament del pla d'estudis d'econòmiques.
Quina és l'explicació? (1) són persones apassionades, humils i treballadores, (2) tenen una gran capacitat pedagògica i (3) tenen les seves idees però per damunt de tot defensen la llibertat de pensament i lluiten per contagiar-la entre els seus alumnes encara que sigui una mica.
En un país històricament dominat pel gregarisme i en el context d'un món universitari mediocre i endogàmic, aquesta tasca té un mèrit enorme.
Faran falta molts professors com Cardús i Estruch perquè Catalunya torni a ser com diu l'himne "rica i plena".

Berenguer ha dit...

Edu,

Totalment d'acord amb el diagnòstic!