26.12.06

Apoteosi Final (III)

16 de maig 2002

Ara has de córrer. Has presentat el primer, però la presentació ha estat llarguíssima. Hauries de ser a l'aeroport al voltant de les sis de la tarda, o sigui que tens poc més de 4 hores per posar sis mesos de la teva vida en una maleta, acomiadar-te... A sobre, has d'esperar que el Rovelló Sánchez, després del descans, presenti. Però el Pep s'acosta i et diu: "La setmana que vé, no cal que apareixis pel despatx, i ara, no cal que et quedis a escoltar aquest rollo". Abraçades a tots i cap al pis.


S'està començant a ennuvolar, i aviat s'obrirà el cel i caurà una pluja generosa i persistent. T'han dit que aquest any les pluges s'han avançat, que normalment comencen cap al juny. Així que des de fa un mes, es repeteix gairebé invariablement una cerimònia tropical que et meravella: al voltant de l'hora de dinar, cap a les tres, de vegades més tard, a les cinc, o le sis, el cel s'enfosqueix, i cau una pluja de gotellada grossa, densa, que et pot deixar xop en molts pocs metres de caminar descobert. Cau, a més, amb variada intensitat, durant hores, sovint tota la nit, amb llamps i trons meravellosos. Avui, com de costum, has caminat protegit de l'aigua que comença a caure per les lones de plàstic gruixut que les paradetes fan servir perquè no es mulli la mercaderia, fins arribar al "sitio" de taxis de la cruïlla del carrer Toledo i l'Avinguda Chapultepec.

El "vochito" (els escarabats wolkswagen, que aquí encara es fabriquen, i que són els favorits dels taxistes), arrenca alegrement, tallant, com sempre, el pas als cotxes que vénen per l'esquerre, i incorporant-se al carril central, com sempre, pel que de fet és una sortida. També, com sempre, les pitades y "mentadas de madre" (referències a les mútues famílies que es fan els conductors) habituals. Ja saps que el trajecte et costarà uns 10 pesos (més o menys 200 peles). Arribes al pis, i fas la maleta sorprenentment ràpid. O potser no tant sorprenentment: de fet, com a consultor, estàs acostumat a fer la maleta pitant, amb un taxi que t'espera per sortir volant cap a l'aeroport. Avui, més aviat, l'extranyesa vé del fet que saps que estàs tancant un període de la teva vida, i que l'única certesa que tens sobre el futur és que, com t'havies proposat, arribaràs al casament de Fredi, i després tindràs, per fí, una setmana de llibertat a Barcelona. Però no saps si tornaràs aquí, a Mèxic, ni quan tornaràs. I després de tot el que has viscut en aquests mesos, doncs tens una sensació d'estranyesa al cos.

Vas tancant la maleta, i truques a la Marta. El comiat és fred. Creus que encara ha de païr que marxis, i sobretot que marxis sense promeses de tornar, de que li escriuràs, i totes aquelles coses que suposes que espera que li diguis, i que a tu no et surten de dir-li. Probablement, et vas equivocar, una vegada més, amb aquesta història. I, probablement també, te n'has adonat tard. T'has equivocat en moltes coses, i l'has encertat en moltes altres.

Continua plovent camí a l'aeroport, i el païsatge "Blade
Runnesc" del Viaducto Miguel Alemán semi inundat, ja gairebé de nit, amb els "espectaculares" (cartells d'anuncis) il·luminats entre la pluja i el trànsit etern, ja no et semblen agressius. Formen part de la quotidianitat de les teves anades a l'aeroport.

Fins aviat Mèxic?
Fotos: Raphael Blanke; Piotr Kaspzick; a Trekearth.com

19.12.06

Apoteosi Final (II)

16 de maig de 2002
Arriba l'Alvarado, ràpid, com sempre, acompanyat d'un dels seus homes de confiança, el de cobrament, que li susurra coses a l'oïda, i que no deixarà de fer-ho durant tota la presentació. Hi ha 7 projectes per presentar, i a tu et toca ser el quart. Per això seus al darrere, perquè encara no et toca. L'Alvarado pregunta abruptament que què hi ha primer..........."No, no no...Quiero que veamos primero el tema de cobranza". O sigui, Pinche, que tu ets el primer que surts a l'arena aquest matí de maig. El que no saps és si seràs el toro o el torero. T'aixeques, i el Pep et fa un somriure, i et diu, "vinga chaval", i et fa una apretada al braç.

El Rovelló Sánchez obre la presentació, i tú decideixes, com de costum, fer-la dempeus, i no assegut a taula. Així que, esquivant cames dels que s'asseuen arrambats a la paret i cadires dels que ho fan a la taula principal, t'acostes cap a la pantalla. I comences: declames, afirmes, mostres, fas broma, dones el seu mèrit als taurons que t'han ajudat. Flueix, simplement, la cosa flueix. Hi ha una part d'irresponsabilitat en què els estiguis explicant a aquesta taula de peixos grossos les veritats que els expliques. Encara comets algunes errades, és clar: et dirigeixes a ells com a "vosotros" ("vosotros", no és un terme incorrecte, simplement és inexistent en el castellà que s'usa aquí). Hauries de dir "ustedes". Però tens la seguretat de totes les hores de feina al darrere, que et convergeixen harmoniosament al bec, i tant se te'n dona tot plegat.

Atenció. Interrupció. L'Alvarado pregunta, fa una pregunta prou pertinent, per cert. Ets a punt de contestar-li. Se t'avança l'Angelino. Sembla que ho hagueu assajat. No ho heu fet, però heu treballat tantes hores plegats, heu constituït tan bon equip, que, per fi, després de mesos de malentesos, parleu el mateix llenguatge. Més interrupcions en la presentació, que ja dura més d'una hora. La Montse somriu. Si ella no t'hagués orientat, en la seva particular manera, tampoc no estaries aquí explicant-los tot això, aquests. Després de de tres hores, sí, tres hores de comentaris, consells, interrupcions, preguntes, la presentació acaba. T'estàs pixant i surts disparat cap al bany, rodejant per darrere la pantalla. Quan ets a la porta, a punt de sortir, t'atura el capitost de cobranza. Té l'Alvarado al costat. No hi has parlat mai en aquests 6 mesos, només l'has saludat. I et pregunta: "Oye Berenguer, y ¿hiciste el trabajo tú solo?". "No, Licenciado", li respons, "acá estuvieron echando el resto Angelino, Manuel González, Aurorita, Lalo...su gente pués". Li dones la ma. Són quarts de dues de la tarda. I surts a hombros de la plaça.

17.12.06

Apoteosi final (I)

16 de maig de 2002

Aquesta nit passada, no has dormit. Aquí estàs, dempeus, davant el taulell, havent pres un cafè per encadenar dia i nit, amb aquest cansament que se t'acumula darrere els ulls, amb aquestes galtes rasposes i aquesta acidesa de tensió i cafès acumulats durant dies. Això no té res d'extrany. Ha estat la quarta vegada que et passes una nit en blanc treballant, en aquest projecte. El que passa és que aquesta ha estat l'última nit del projecte. I aquesta vegada has portat el prèssing a nivell de pel·licula de "suspense". Perquè són dos quarts de nou, i d'aquí a una hora i mitja, comença la presentació final, amb totes les patums de l'IMSS. I aquí esteu, la Montse i tú, fent fotocòpies en color de les presentacions en aquesta odiosa macro-botiga, l'"Office Max" de Polanco (un barri chic del DF). L'únic que té de bo aquest xiringo és que obre a les vuit del matí, i que, sense ells, i amb la tinta de la vostra impressora esgotada després de treballar tota la nit, no saps com us ho faríeu per tenir les vint còpies a color de cada una de les set presentacions. Ja comptaves que la nit seria llarga, però no tant.

Però tranquil, ja has donat un pas més cap a l'avió que aquesta nit, després de la presentació final, de sis llarguíiiiissims mesos, et portarà cap a Barcelona. Les 8:55: està sortint l'ultima còpia, i mentre la Montse revisa la penúltima, tu comproves que aquesta també està bé. Sortiu de la botiga, i taxi rabent cap al pis. Les 9:15 i ja hi sou. Dutxa volant, afaitada a pal sec, i un altre taxi rabent cap a l'IMSS. Avui, per cert, us esteu saltant una de les recomanacions bàsiques de seguretat: esteu agafant taxis al carrer, i això mai no ho hauríeu de fer. Hauríeu d'anar a un "sitio" (una parada), o trucar un radiotaxi. Però què importa ja, quan no podeu dir fava, i no us podeu permetre arribar tard al gran dia?

Les 9:50 i esteu entrant per la porta principal de la Jaula Dorada (l'edifici principal de l'IMSS). Li diuen la Jaula Dorada perquè va costar un potosí remodelar-lo, fa uns quants anys. Ritual de deixar el carnet de la biblioteca perquè et donin un "gafete", que et poses inmediatament a la butxaca en comptes de penjar-te'l, com hauria de ser. Com que el vigilant ja et coneix, ho pots fer davant dels seus nassos, i a més t'estalvies de registrar l'ordinador en aquest llistat que no serveix de res. El Pep us està esperant al lobby, amb un somriure seriós. T'ajuda a portar les bosses amb les presentacions, i agafeu l'ascensor cap al quart pis. Ja t'ho saps: sortint de l'ascensor, passadís cap a l'esquerra i sala de reunions gran al fons. Ja hi és tothom, excepte l'Alvarado.
La sala està plena, l'ambient és el de les grans ocasions. Aquí estan el Cep Campos i el Rovelló Sànchez, traspuant angoixa, perquè els toca presentar primer. Aquí estan tots els taurons, els que t'han ajudat i els que no, els que t'has posat a la butxaca i els que t'han fet la vida impossible. Tú, al menys tens la sort d'haverte'n posat algun a la butxaca. El Rovelló Sánchez només ha fet que acumular enemics. Al Cep Campos, li han arribat a donar documents antics. Per sort, el Rovelló t'ha fet la feina, i ha connectat un ordinador al canó de projecció, o sigui que reparteixes les presentacions i ja està. La taula ovalada només deixa espai per tres de vosaltres. Tú t'asseus discretament a segona fila i deixes que els "grans" s'asseguin davant.

4.12.06

Tant a prop del cim, i que lluny que queda

3 de maig 2002

Ja ho saps Pinche, en qualsevol projecte, el pitjor de tot són els últims dies. Així que després de les setmanes de treball més productives de la teva vida, quan ja tens controlat els ressorts del client, resulta que és clar, això no s'ha acabat. I que s'han ajustar els càlculs a última hora, i que són les 11 de la nit, i saps que en tens per llarg, avui. Per arribar al cim, has de passar per aquestes angúnies d' última hora. Ets a prop, però encara no hi ets. Et mous d'esma, perquè estàs esgotat. A veure, repassem:

El que has patit:

1. Des del gener has tingut 4 caps de setmana lliures, els altres, sempre han estat pintats de l'angúnia d'aquella feina pendent de fer, d'avançar, de cara al dilluns següent.

2. Has treballat hores i hores, llarguíssimes hores en aquest despatxet fred, fosc, sense finestres, que comparteixes amb el Cep Campos.

3. Has perdut temps en innumerables saletes d'espera i reunions, i sobretot, has après que això no era perdre temps, sinó que era part de la feina. Pobre del que es desesperi davant el ritme d'aquesta colla de buròcrates! T'ha ajudat tant, moltes vegades, repetir-te les sàvies paraules del Pep, quan et queixaves que aquesta gent era un desastre: "Això no és Suècia, cony, perquè et penses que treballem aquí!

4. T'has pensat que, en aquest país, un "sí" volia dir un sí. Doncs resulta que depèn. I no ho fan per mala llet. Però com que el "no" està prohibit, en l'educat llenguatge formal local... A Mèxic, un "sí" pot voler dir "sí". Però també pot voler dir "potser", o pot voler dir, "sí, donades certes condicions", i fins i tot pot voler dir "no". Saber què vol dir en realitat un "sí" a Mèxic, necessita llargues hores d'experiència, d'afinar el nas, com els bons gossos caçadors, per saber què t'estan dient, i , en qualsevol cas, per preveure sempre la pitjor opció.

5. Has patit el rigor de la Montse, que no perdona, no perdonarà mai, una negreta mal posada, un espai que sobra, un color inadequat a la presentació. I, també, com n'has après, d'aquest rigor, de la importància de la forma, de les paraules posades a lloc, de la feina ben feta.

El que has gaudit:

1. Has tingut la sort -una sort que mai no valoraràs prou- de trobar dos funcionaris que t'han ajudat, i t'has sabut guanyar la seva confiança i el seu afecte. Des d'aquí, des d'aquest racó fosc on es consumeixen, imperturbables, les hores, els vols rendir un petit homenatge:

L'Angelino. El seu Cap, a qui li havies tocat com a contrapart, te'l va presentar, amb un somriure: "Berenguer, te voy a mandar un rato a que aprendas con los tres tipos que más saben de esto en todo el IMSS: i te'l va assenyalar. La seva figura baixeta, rabassuda, panxuda. I tu li vas dir: "Pero Licenciado, donde están los otros dos? Aquí están los tres: Angelino Cacique y Carrasquedo". I efectivament, amb l'Angelino has compartit moltes coses: malentesos inicials, hores de feina, apassionades discussions, un inoblidable viatge a Oaxaca, on has provat per primer cop els "chapulines" (llagostes de camp). Ell s'ha escarrassat a fer-te entendre com funcionava la maranya de processos de cobrament. I, més important encara, t'ha fet sentir el seu orgull de treballar a l'IMSS, on ell va entrar de missatger, amb 16 anys, i ara, 25 anys més tard, controla l'emissió anual de milers de milions de pesos en crèdits per cobrar.

El Rico, inestimable amic de Tijuana. Tot noblesa. Quan vas aprendre a desxifrar el seu parlar ràpid, vas entendre que si parlava ràpid era perquè les idees li anaven ràpid, i et vas dir: "Aquesta és la meva: un altre que va a ritme de primer món!". T'hi vas enganxar com una paparra, i en dues estades de tres dies a Tijuana, has après més que en molts dies de projecte, i, a sobre, has tingut temps de fer turisme.

2. Has fet amics. Perquè aquí no tens família, i cobra sentit allò de que els amics són la família que un es tria.

3. Has iniciat una història d'amor amb aquest país fantàstic. No ets el primer ni seràs l'últim. La llegenda diu que quan l'André Breton va aterrar per aquí, va dir que Mèxic era un país surrealista. Els mexicans, que ténen un sentit de l'humor notable, expliquen que el que no va dir Breton és que aquí Kafka seria un escriptor costumbrista.

4. Has viscut en una experiència contínua de creació i caos. Probablement, mai no t'havien exigit tant, ni havies portat tant fins al límit els teus sentits, la teva capacitat empàtica,

5. Has aguantat...

I aquí estàs, aguantant, perquè el cim ja és a la vora. El dia 14, gran presentació final. Els plaços ténen una cosa bona: vencen.