18.11.11

L'encarregat de planta

Algú m'ha dit aquesta setmana que la sensació és que, més que president de govern, aquest diumenge triarem l'encarregat de planta.

Trobo que hi ha una part de veritat, i que l'acudit té un regust amarg.

I per una vegada estic d'acord amb la guineu lleonesa, en Zapatero: si li hem transferit poder a la Unió Europea, aquesta ha d'actuar. Potser sóc un il·lús, però crec que estem en un vaixell ben particular, anomenat Europa, i ens convé navegar-hi, i fer-lo més capaç d'aguantar les tempestes. Més Europa, per tant, és la meva opinió particular.

També estic d'acord amb el que va dir en Gregorio Peces Barba fa algunes setmanes, i de fet li agraeixo que parlés amb la franquesa amb què ho va fer.

Jo, com ell, també cavil·lo recurrentment sobre què hagués passat si el Tractat dels Pirineus hagués anat diferent, o més tard, si el Timbaler del Bruc, en comptes del tambor, s'hagués tocat allò que no sona. Però això és útil en el plànol intel·lectual, i no el pràctic.

Jo, com ell, també dubto que la Unió Europea, i concretament els meus admirats veïns del nord -sóc francòfil, sempre ho seré, i no hi puc fer res- ens ho poséssin fàcil per ser independents.

Jo, com ell, també crec que és un guany per ambdues parts que no ens hagin de bombardejar per mantenir-nos dins la cleda.

Jo, com ell, també crec que existeix una primera persona del plural española, aquest "nos hubiéramos quedado", que no ens inclou.

20.10.11

Cinc anys de blog: antologia

Fa cinc anys, a l'octubre de 2006, necessitava escriure i abocar totes les experiències viscudes en els anys viscuts a ultramar, i vaig crear aquest racó.

Aquest meu racó m'agrada pèrquè és meu, perquè hi he conegut gent, perquè escriure és terapèutic -tu psicólogo es tu pluma-, li van dir un dia a un meu col·lega, i a mi la dita també m'escau-. M'agrada perquè parlo del que vull parlar, i la censura me l'imposo jo.

I em sorprèn que faci cinc anys ja que hi vaig escrivint alguna cosa. Aquesta és la meva particular antologia:

Qui vulgui llegir sobre un expatriat fent de consultor a Mèxic a inicis dels 2000, pot atansar-se a Blaus, vull blaus!!!, o a Tijuana, o també descobrir perquè a Mèxic no s'asseguren cotxes amb cops.

Hi haurà qui vulgui fer un tastet de Mèxic. Li recomanaria Michoacán, o un bon matí, amb bon esmorzar, a San Ángel.

En aquest blog es parla poc de política, però m'ha agradat recuperar una entrada escrita fa quatre anys sobre el també aleshores candidat del PP a les eleccions, Rajoy. Passen ràpid, 4 anys en política, i el candidat que semblava acabat, sembla que ara, a la tercera, vencerà...

Si hagués de triar algun dels escrits amb vocació literària seria un dels tres contes petits contes suïcides: Roma bé val una missa.

Per acabar, en aquest temps, he escrit molt del churumbeles. M'agraden particularment les cròniques de dies de "Rodríguez invers", com ara aquesta, o aquesta altra

En tot cas, gràcies a tots els lectors fidels, infidels, ocasionals, i interessats.

6.10.11

Un camió com aquest

-Pápa, Pápa,...
-Pare, digue'm Pareee
-Pare, mira!


Ens aturem davant el camió que recull el paper. Treu els seus braços articulats i eleva el contenidor. En volca el contingut, que cau amb soroll de pes mort, contundent, dins el volquet.

L'Attila se'l mira amb ulls d'admiració.

-Páp...
-Diguem Pareee
-Páp...Pare, comprarem un camió i el tindrem per jugar!
Afirma convençut.
-Vols dir? I on el guardarem? Al garatge no hi cap!
-El podem guardar a fora, perquè, perquè...És molt munnic!
-No sé si els Reis ens el portaran, si li demanem. És molt gros! No prefereixes una bicicleta?
-No. Vull un camió com aquest!


Ric...

Em mira divertit, i em diu, com fa un temps: És que sóc molt graciós!

3.10.11

Mi nenita

Dia de tardor.

Agafo un taxi, perquè faig tard, i les estacions de bicing del voltant estan buides.

El taxista resulta xerraire i jo estic d'humor per a seguir-lo. Em cauen bé els uruguaians -el taxista ho és-, sempre hi he trobat alguna reminiscència amb situacions més properes: país petit al costat de país gran, que les circumstàncies de la història van fer independent, de la mateixa manera que podrien haver-lo fet una província nord-oriental del gran país. País petit amb una bandera que s'assembla a la de l'amenaçador país gran veí. Herois nacionals de ressonàncies evocadorament catalanes: Artigas, Batlle.

Parlem de l'Uruguai, doncs, de la meva simpatia pel seu país, d'un compatriota seu que va ser un bon amic meu en els 90 -què se'n deu haver fet?-. Parlem de com la seva feina de transportista, i després de conductor d'autobusos a l'Uruguai, va minvar fins a empènyer-lo a emigrar, amb els seus 45 anys, a Barcelona, el 2002.

Parlem de com, arribant a la ciutat dels prodigis, es va convertir en peó de la construcció, i després en encofrador, i dels diners que va arribar a fer en aquella època de vaques grasses. De com fa tres anys el manà va deixar de rajar, i es va reconvertir en taxista, perquè era ràpid i barat, i en canvi fer-se conductor d'autobusos era onerós i llarg.

Arribem a la família, i m'explica que el seu nano de 20 anys se n'està sortint prou bé en el negoci de les assegurances. M'explica també com han travessat aquestes etapes amb la seva dona. Però quan li cau la baba, és quan em parla de su "nenita" de 2 anys i mig. Somriu amb la meva cara de sorpresa, a la que deu estar ja acostumat.

-Caray -li dic- esto es lo que en catalán llamamos una "tardaneta"

-Pues sí, respon, ya vé, mi mujer no podía ya tener niños, y fuimos allá en Valle Hebrón, y lo arreglaron...

Callo i somric. Mentre miro com s'esllangueix la tarda càlida, no puc evitar pensar els diners que deu haver costat a la sanitat pública fer-lo pare de nou amb més de 50 anys.

20.9.11

It's hard to be a woman. I altres...

El meu progenitor és aficionat a col·leccionar un munt de coses, entre les quals hi ha petites plaques (que s'enganxen, o s'imanten a la nevera) amb dites, o frases fetes.

Aquesta és una de les meves favorites:

"IT'S HARD TO BE WOMAN...

You must think like a man
Act like a lady
Look like a young girl
And work like a horse"


També hi ha les que es collen a la coberta de la barca, i que en aquest cas són de metall, entre les quals destacaria:

"Nobody is perfect except the captain"

"Marriages performed by the captain are only valid for the duration of the voyage"

"When in danger or in doubt, scream, shout, and run in circles"

Continuarà...

12.9.11

Zhizn i subdá


Mai no hagués pensat que un llibre de més de 1.000 pàgines, i a sobre regal de la sogra, s'em fés curt. Ha entrat a la zona noble de llibres més estimats amb tots els honors.

És una obra monumental i superba, que defensa la llibertat a cada paraula. Un descripció sense embuts del nazisme, i sobretot, de l'estalinisme: les dues cares de la mateixa moneda totalitària. I tot això, en forma d'una apassionant novel·la coral.

Grossman, que morí l'any 64, no la va veure mai publicada. Ara es deu mirar el seu èxit amb un somriure trist i orgullós.




"Li demano que torni la llibertat al meu llibre, demano que el meu llibre es discuteixi amb editors, no amb els agents de la KGB. Quin sentit té que jo sigui físicament lliure quan el llibre al qual he dedicat la meva vida és arrestat?... No hi renuncio... Demano llibertat pel meu llibre."


Carta de Vasili Grossman a Nikita Khrusxov




Vida y Destino
Vasili Grossman
Galaxia Gutemberg, 2009

26.8.11

L'estiu dels "perquè" i els "qui"

Perquè ha estat la paraula més escoltada i repetida aquest estiu.

Els perquès de la Indianeta han estat més elaborats, començant sempre per "Escolta, et vull dir una cosa..." i incorporant-hi sovint llargues frases subordinades. Això té un gran risc, i és que l'Atila l'interrompi, provocant la irritació de la Indianeta. Però quan ha pogut acabar la pregunta, sempre ha estat un plaer contestar-li. També ha estat un gaudi immens contestar els "què" i els "qui", tot i que sovint han estat més complicats d resoldre. Una selecció:

-Per què hi han estrelles?
-Qui és Déu?
-Qui és Jesús?
-Per què hi ha qui hi creu i qui no hi creu?
-Qui va fer les plantes?
-Qui va fer específicament aquesta planta al costat de la piscina?

Els perquès de l'Atila han estat, lògicament, menys elaborats, més persistents, i igualment meravellosos:

-Per què no puc tirar pedres?
-Per què no puc jugar amb aquest pal?
-Per què anem aquí? Perquè no anem allà?
-Per què no puc tocar la cadena de la bici del Pare?
-Per què s'ha enfadat tant quan li he fet saltar la cadena de la bici i, espantat dels crits que em feia, amb les mans plenes de greix, me n'he anat a empastifar el sofà?

I centenars d'altres perquès deliciosos de respondre. Cada cop m'agraden més els perquès, i enyoro per anticipat els dies en què minvaran.



22.8.11

Rules, un placer clásico




Quan a finals de maig varem organitzar amb una colla d'amics l'anada a Londres per veure la final de Wembley contra el Man. United, semblava obligat preguntar a una autèntica mestra de la matèria, la Cris, referències de bons llocs per anar a gaudir de la gastronomia britànica -sí, hi ha gastronomia britànica, i por ser excel·lent!-. Val a dir que la colla d'amics és del morro fi, i que les recomanacions havien de ser de categoria.

La Cris no només em va passar un llistat impressionant de llocs per triar, sino que em va oferir fer una crònica de la visita al local triat per ser publicada al seu meravellós i hipervisitat blog culinari, The Crazy Tea Party.

Aquí la teniu: Rules, un placer clásico


Foto: Berenguer Camps

21.7.11

"El meu home no fa res..."

La Indianeta i l'Atila estrenen una preciosa caseta de fusta que els ha regalat l'àvia, amb tot el que s'espera d'una caseta: estança polivalent de 2x2m, porxo, finestra, cuineta, taula, cadiretes, plats, joguines, i plantetes al porxo, és clar..

La Indianeta es posa a netejar-la afanyadament, amb el drap de la pols, l'Àvia li diu:

-Indianeta, escolta, com va la neteja?

-Molt bé, molt bé, perquè mira, et vull dir una cosa, el meu home ho embruta tot, i no fa res de res..."


I mentre sospira i s'eixuga el front amb una mà, amb l'altra mà estesa assenyala l'Atila, que trasteja amb alguna joguina.

8.7.11

Vinyes, vi, Avi, vida

L'Eduard Segarra em porta alegria en un divendres especial: cada 8 de juliol em recordo del meu avi, i espero que així ho pugui fer fins que jo mateix acluqui els ulls. Cada passa que dóno porta la referència del seu exemple.

A ell no li agradava el mar, i patia quan venia per aquests verals, perquè els seus boscos quedaven orfes. Però li agradava beure algun got de vi dinant i sopant. I aquest és el meu petit record i felicitat d'avui: les vinyes de Banyuls, el poema de Sagarra, la música i la veu d'en Llach.





Vinyes verdes vora el mar:
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes, i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster:
sou més fines que l’userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar blinqueu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina
i el fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina ...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor ...
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor ...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard ...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!


--------------------------------------------------------------------------------

Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.



Foto: joewillis.co.uk

5.7.11

Taxis i pluja

Un migdia de tardor, any 2002, Mèxic DF.,

Hem anat a dinar amb uns clients en un restaurant discret, a dos carrers de la seva oficina. El ritual és el tradicional:

1-Es dina tard -és curiós com a Mèxic imperen en aquest sentit els costums de la Madre Patria, quan en canvi a molts altres països de l'Amèrica Llatina es fan horaris més "europeus".

2-Es pren tequila d'aperitiu, i a pal sec, o amb sangrita (des de que vaig tornar no el provo mai sol).

3-El dinar s'allargaaa. Es combinen les ganes de fer coses del client amb el seu realisme màgic. Probablement, una de les coses més difícils de Mèxic és fer-los entendre que abans d'anar amb coet supersònic, els convé passar per alguna etapa intermitja, com l'utilitari. Allò tant sabut de "lo mejor es enemigo de lo bueno".

No sabem gaire si hem aconseguit res, però en tot cas són vora les cinc, i és hora de tornar a la oficina, on ens espera una presentació. Mentre acabàvem de dinar, a les quatre tocades, el cel s'ha obert i plou a bots i barrals, en una tempesta tropical molt pròpia de l'època de l'any.

-Vamos a pedir un taxi, ens diuen.

-¿Un taxi? Pero si la oficina está aquí al lado...

-¿No ven como llueve? Quedarán empapados.

Yo voy caminando, dic, agosarat.

Mai no vaig pensar que en un recorregut de 200 metres pogués quedar xop. Si no m'arriben a deixar una camisa, no puc fer la presentació, que vaig acabar fent sota la mirada burleta del gat vell que dirigia el projecte.

Ahir, la pluja que em va enganxar al migdia amb la bici va ser la meva particular magdalena de Proust, d'aquells temps mexicans que envelleixen.

20.6.11

Qui ha estat l'Antonieta?

Qui ha estat l'Antonieta?

L'Antonieta ha estat una bona filla, orfe molt jove de pare, i poc després de mare, que va ajudar a pujar casa seva, junt amb els seus germans.

L'Antonieta ha estat una bona germana, convivint amb la seva germana Lola, compartint-ho tot. Detalls que per sempre ens quedaran en el record: quan agafaven cadascuna una taronja, o una poma, la partien i se n'intercanviaven una meitat: no fos cas que una fos més dolça que l'altra. Ha estat una dona amb molta mesura, prudent, i patidora pel benestar dels seus, fent-se càrrec de quatre generacions de nebots, i de més encara si la salut li ho hagués permès.

Ha estat una bona veïna del poble, i una bona infermera, de l'estil d'abans: carrer amunt, carrer avall, de bon matí, amb fred o amb calor, amb la seva bateria d'agulles, arsenal d'alcohol i cotó fluix, coneixent tothom, sino per la cara, per alguna altra part del cos.

Sempre mesurada, força geniuda -el geni de la gent de Can Perera era conegut, a Aiguafreda-, però sempre disposada a riure, i amb un fi sentit de l'humor:

-Tieta, quants anys tens?
-Ai noi, com que no són diners, no els compto...

-Tieta, i que n'ets de petita!
-L'alçada es mesura d'aquí a aquí (posant-se dos dits al front)








En una vida mesurada, l'Antonieta es permetia tres excessos:

La seva passió pels nens, que eren els dels altres.



El delit per les coses dolces.



I El Barça! Al camp, quan el rival s'acostava a l'àrea i xutava, feia uns crits d'esglai que esfereïen, si no els coneixies. El meu germà i els meus cosins recordem també perfectament com, ben petitets, els dies que jugàvem contra el Madrid ens portava al camp equipats amb banderoles i uns xiulets ben llampants de color groc, i ens animava a fer tant de soroll com poguéssim. Aquest matí mateix, sortint del funeral, una veïna enriolada la recordava una nit gèlida d'hivern caminant reconcentrada pel carrer del Pont. De neguit no podia veure el partit per televisió i anava resant el Rosari perquè guanyéssin...

A l'Antonieta, des que es va anar apagant, i es va anar perdent, fa anys que la trobem a faltar, però estem agraïts a tota la gent que l'ha cuidada, a Can Caló, i cuidarem el seu record transmetent-lo als nostres.



Aiguafreda, Vallès Oriental, 20 de juny de 2011

P.S. A la foto, l'Antonieta a l'esquerra, la seva germana Maria a la dreta.

Foto: cancalo.blogspot.com


16.6.11

Graupera, de nou

Graupera, Jordi, de nou, té la qualitat per expressar un cert pensament de manera directa i clara. Publica "Avergonyiu-vos" el 21 de maig, dies abans de la vergonyant jornada d'ahir. Faig extracte d'algun fragment de l'article i us convido a reflexionar-hi:

"Que la democràcia espanyola és molt ronyosa ho sap tothom. No ser el franquisme és la seva principal virtut (...)

Per tant, sí, hi ha un munt de raons per estar indignat, i les acampades doncs mira, ja era hora, i són una pregunta gegant per a tots. Però per les mateixes raons hi ha motius per avergonyir-se (...)

Quantes vegades vas negociar l’atur quan no et tocava per marxar d’una feina, i viure dels demés? Quantes vegades vas acceptar pagar en negre? (...) Confiaves que el totxo sempre pujaria i podries vendre’t la casa nova i hipotecada i guanyar-hi calers, petit especulador? Vas fer vaga per defensar els contractes més cars d’Europa? Vas apuntar-te als pisos de protecció oficial mentre vivies dels pares?
(...) Després de les acampades, una llarga i purificadora dutxa. Fora ronya."


Ah, i per acabar, us passo el video d'una entrevista que li van fer el 2007.

8.6.11

"Quid pro Quo", o "Do ut des"?

Els latinajos que vaig aprendre per via paterna sempre m'han interessat i encuriosit. Igual que hi ha gent que quan es jubila es dedica a pintar, jo quan em jubili (tal i com van les coses, buff, probablement als 70) vull fer un curs de Dret Romà, fantàstica i apassionant matèria -ho dic sense ironia-.

L'altre dia amb el meu progenitor discutíem sobre les subtils diferències entre "Quid pro quo" i "Do ut des".

I la conclusió a la que varem arribar és que, igual que el llatí va derivar en les diferents llengües romàniques, una mateixa expressió del Dret Romà s'utilitza amb sentits diferents als països llatins i als anglosaxons.

El terme "quid pro quo", en els països llatins, és usat com a malentès, o, "donar gat per llebre", i en canvi, en els països anglosaxons, es fa servir en el sentit que fem servir nosaltres el "do ut des": jo et dono segons tu em donis.

Mireu la referència que se'n fa a la wikipèdia en castellà,
i a la wikipèdia en anglès.


La discussió amb el meu estimat progenitor arrenca del record de "El silenci dels anyells" -qu ha fet 20 (!) anys- en què l'Hannibal Lecter s'ofereix a col·laborar amb la Clarice Starling, a canvi de informació sobre la seva vida privada. "Quid pro quo", va repetint el caníbal, en l'ús anglosaxó de l'expressió.




Preguntes:

Si l'Hannibal Lecter fos català, diria "Do ut des"? O la versió doblada hauria de dir "Do ut Des"?

Potser descobrirem algun lector del blog apassionat del Dret Romà, a qui convido a que hi digui la seva!

6.6.11

Sempre he anat amb Grècia

És sabut que els del Rea..., els filòsofs alemanys, vull dir, tenen mal perdre. Sobretot el Karl Marx. Fora de joc? Bestieses!


Monty Python - International Philosophy per Dwiggy

Grans grans grans Monty Python. Sempre em feu passar grans estones. Gràcies!

24.5.11

Soroll de vaca

3:40h

-Mamà! Mamà!Mamà!

Estranyament, l'Indiano no es desperta. La N. es lleva i va cap al llit de la Indianeta.

-Hola amor, què passa?

-Aquest soroll de vaca em fa por...

-Quin soroll?

De lluny se senten els plàcids roncs de l'Indiano.

20.5.11

Saps, Enric

Saps, Enric, es diu, i crec que és veritat, que per a tot hi ha una primera vegada, i que, sovint, aquest primera vegada no s'oblida mai.

Jo mai no oblidaré que tu, només set anys més gran que jo, em vas donar la primera oportunitat de fer la feina que m'agradava. Tenies poc més de trenta anys i havies muntat una empresa, que encara avui perdura, sòlida. Per mi havien de ser tres setmanes, i van ser finalment sis mesos inoblidables, amb aquells equips de gent fantàstica que sabies -i sempre has sabut- reunir al DEP.




Em vares donar l'oportunitat de barallar-me incansablement amb l'SPSS fins a ensinistrar-lo. De passar incontables hores ajustant gràfics, redactant informes. D'aprendre que els quadres havien de ser amb un cert gruix de línia, que el que li interessava al client eren les dades clares. Al cap de sis mesos va aparèixer la oportunitat de fer-te el salt -laboral i consentit-. Durant anys, varem mantenir algun flirteig que no va acabar de fructificar. No sé què hagués succeït si haguéssim tornat, i ara ja no ho sabré. Però si sé que marxar amb 45 anys no et tocava. I sé també que avui estic al costat dels teus, que són també els meus, amb la força d'una estima pregona.


Seriós quan calia, sempre sabies posar cara de poker. Però jo preferia el teu somriure franc. El que recordaré sempre.

Foto: avui.cat

15.5.11

Ho confesso: m'agraden els lip dubs

Algú em dirà que són ridiculs, i potser tindrà raó. Algú em dirà que són una americanada, i potser també tindrà raó. M'és igual. M'agraden els -bons- lip dubs.

Trobo que a aquest país li falta, a més d'autoestima, donar-se la oportunitat, quan cal, de ser desenfadat, poc trascendent.

Ens sobren esgarriacries (cenizos: trobo que l'idioma castellà l'encerta més, en aquest cas, per descriure aquests personatges), i ens falten il·lusionistes.
Ens sobra ironia, i ens falta innocència.
Ens sobra Espriu, i ens falta Dalí.
Ens sobra Bach, i ens falta Mozart.
Fins i tot, al nostre particular Eclesiastès, ens sobra "temps de lamentar-se", i ens falta "temps de ballar".

Anem, en definitiva, més que sobrats de seny, i ben faltats de rauxa. Per això Guardiola i el Barça, ara mateix són tant importants: són un element clau per passar del clàssic "avui patirem" al novedós "avui guanyarem". Per això crec que a aquest país uns quants Laporta més li anirien molt bé per sacsejar-lo.

Però torno al Lip Dub. I us presento el de la meva escola. I si resulta que a la meva seriosa, metòdica i respectada escola també en fan, tothom n'ha de poder fer. Divertiu-vos.




LIP DUB LFB from socialvideo on Vimeo.

12.5.11

Cridar fluixet

04:30h

-Papà!Papà!Papà!Pa...!

-Ja vinc! No cridis.

M'acosto mig sonàmbul a l'habitació dels churumbeles, m'assec en un tamboret.

-Què tens Atila?

-No puc dormir. Vull dormir al llit dels pares...

-Atila, ja saps que el teu llit és aquest, i que no pots venir al llit dels pares. Estira’t. Pensa en coses boniques i t'adormiràs. I no cridis tant, que despertaràs la Indianeta!

-Vaale...

04:40h

-Papà!Papà!Papà!Pa...!

-Atila, ja vinc, no cridis!

Ensopego amb una cadira, trepitjo un Gormiti -són odiosos aquests ninots, prefereixo la dictadura de Disney-.

-Què hi ha guapo? sospiro.

-Tinc set.

-Com es demanen les coses?

-Vull aigua si-us-plau...

-Ara te’n porto.

M’arrossego cap a la cuina, busco un got a les palpentes, l’omplo d’aigua i li porto.

-Ja no hi ha biberó?

-No, Atila, ara ja beus l’aigua en un got, com els grans. No recordes que el Pare Noël es va endur tots els teus biberons, per altres nens, que en necessitaven?

-Ah, sí.

Beu un glopet d’aigua

-Vull venir al llit dels pares...

-Mira, fem una cosa, estira’t i prova de dormir, i si d’aquí una estona no pots, no cal ni que em cridis, vine i et fiques al llit, d’acord? sospiro, aixecant la bandera blanca.

Me’n torno a dormir.

04:50h

-Papà!Papà!Papà!Pa...!

M’aixeco emprenyat, vaig cap al seu llit.

-Atil...! començo

-És que tinc pipi...m’interromp.

-Va, anem doncs.

M’assec al seu costat mentre ell està assegut a la tassa del WC. Penso com em costarà tornar a agafar la son, i com, quan l’hagi agafat sonarà, impertinent, i impenitent, el despertador. Estic de males.

-Atila, t’he dit que no calia que em cridessis, que vinguessis al llit directament...

-Però t’he cridat fluixet...

No puc evitar esclafir-me de riure. Em mira i somriu, content.

-És que sóc molt graciós!

L’abraço mort de riure.

-Va, vés a dormir al teu llit.

9.5.11

Recordeu el seu nom: Sílvia Pérez Cruz

Era un dimecres d'hivern fa un parell d'anys, i una companya de feina em va recomanar una obra de teatre que feien al Nacional. L'obra prometia molt: "El jardí dels cinc arbres" una lectura escenificada de versos de l'Espriu, amb grans actors com la Carulla, etc. Però va resultar un pel decebedor. Un espectacle una mica encarcarat, en què la sonoritat del teatre no ajudava bé a comprendre les paraules.

De sobte, però, va aparèixer una vestal, caminant lleugera i ferma, amb peus nus, sobre escena. Va començar a cantar la versió musicada per Raimon de "He mirat aquesta terra". Des d'aquell moment, l'obra només tenia sentit perquè s'acabés, i poder veure, al programa de mà, de qui era aquella veu prodigiosa. Sílvia Pérez Cruz, deia el programa.

Un any i mig més tard, el 28 d'abril passat varem tenir la sort, amb la N., de veure-la presentant un disc de boleros amb el magnífic trio de jazz liderat pel Javier Colina.



El disc, que ja tinc, és una joia. I aquesta noia és una artistassa, amb una veu modulable, que sempre troba el punt per a posar-te els pels de punta. Canta flamenc, havaneres, boleros, acompanyada de hang, de guitarra...El que se li posi per davant. Però per mi, la seva millor versió és la de vocalista de jazz, que consolida amb aquest disc fantàstic. El meu somni és veure-la cantar jazz standards, bossa nova...Tant de bo s'hi animi.

Mentrestant, recordeu el seu nom: Sílvia Pérez Cruz. I abans les entrades dels seus concerts no tinguin un preu exorbitant, aneu a veure-la.




Foto: enlaimaginacion.com

18.4.11

Estirar més el braç que la màniga

No conec l'Ignacio Riego, no sóc accionista ni tinc interessos amb la consultora PwC, i no tinc cap especial simpatia pel diari "La Razón", però l'article que el Sr. Riego publica en aquest diari és clar, concís i aclaridor. Va en la línia del ja sabut i que, per més que s'hi donin voltes, és una realitat: la salut no té preu, però té un cost. I encara diria més: no es pot estirar -i menys encara sistemàticament- més el braç que la maniga.

"El origen del mal.
por Ignacio RIESGO 17 Abril 11 - -

Las manifestaciones a las que hemos asistido la semana pasada en Cataluña por los llamados recortes sanitarios demuestran el importante potencial conflictivo del sector sanitario y lo poco acostumbrado que está a situaciones comunes a otros sectores. ¿Cuál es el origen del problema? El sector sanitario público viene gastando de siempre por encima de su asignación presupuestaria. No estamos diciendo que gaste mucho ni poco. Con un 9% del PIB dedicado a Sanidad, España gasta, más o menos, lo que le corresponde de acuerdo con su nivel de riqueza.

Pero, mucho o poco, por encima de su asignación presupuestaria. Diríase que las relaciones de las autoridades sanitarias con las económicas se basaban en la lógica: «Tú haz el presupuesto, que ya me encargo yo de las desviaciones». Puede decirse que Sanidad ha abusado del carácter de «bien preferente» de los servicios sanitarios. El tipo de los servicios parecía justificar cualquier gasto, estuviera o no contemplado.

Esta desviación generaba un déficit anual, que se acumulaba en forma de deuda. Las víctimas de esta situación eran el sistema sanitario en su conjunto, que perdía credibilidad; los proveedores, que se encontraban con facturas sin pagar o con plazos de pago muy dilatados, y la confianza de las autoridades económicas en la capacidad de gestión del sector sanitario. Recientemente, debido a la crisis, todos los presupuestos públicos han bajado en todas las Comunidades autónomas. Esto, de forma unánime en todas las comunidades, se ha traslado a sanidad, con bajadas del presupuesto para 2011 en relación con el inicial de 2010 (mucho más con el gasto real).

Esto obliga, puesto que las prestaciones no se han modificado, a elaborar un plan de choque de reducción del gasto. Este plan de choque debe tener efectos inmediatos, si se quiere cumplir el presupuesto de 2011. Todo parece indicar que las autoridades sanitarias en Cataluña se han tomado en serio el presupuesto y han empezado a tomar una serie de medidas. Lo más probable es que el resto de las comunidades lo haga más explícitamente a partir del 23 de mayo. Pero lo que hay que cambiar es la relación de las autoridades sanitarias con las económicas. Hay que salir de la lógica de «haz tú el presupuesto, que ya pondré yo las desviaciones», por la del «presupuesto realista y disciplina presupuestaria».

Las autoridades económicas deben estar en condiciones de entender los grandes impulsores al alza del gasto sanitario y las autoridades sanitarias de explicarlos y, al mismo tiempo, de llevar a cabo una gestión rigurosa. Un gran cambio.

Ignacio Riesgo Director de Sanida de PwC
"

Font: llegiu l'article publicat a la larazon.es

29.3.11

Ho confesso

El darrer disc dels Manel em té meravellat.

Per la senzillesa de les seves melodies.
Pels seus arranjaments.
Per fer servir el clavicèmbal, el flautí, la tuba, el trombó, un cor.
Per les veus femenines que hi col·laboren-algú sap who is Gisela Fullà?
Pel seu to alhora vitalista, surrealista, escèptic, burleta, en una barreja tant de casa nostra.
Per cantar en un català de Barcelona, però no un català "xava" -quin plaer de vocals neutres-.

Sobretot, per com em fa pensar.

Soldadet m'ha fet pensar en un altre escrit que vaig fer en aquest racó minoritari que comparteixo amb els lectors. I m'ha fet pensar en Saving Private Ryan. No he estat l'únic. Hi ha qui ha fet un magnífic maridatge entre pel·lícula i cançó. Felicitats: jo no ho hauria fet millor: aquí el teniu.

9.3.11

La joia del Bicing

A voltes la vida decideix premiar-te amb petites coses. El bicing, sempre parodiat, sempre atacat, ha anat fent camí a Barcelona. Anar en bici per a Barcelona encara no és el mateix que anar-hi per la meva estimada Holanda, òbviament, però és una joia.

Anar en bici t'obliga a buscar carrers poc transitats, observar la ciutat des d'una magnífica talaia, gaudir del trajecte, i més sovint del que un es pensa, arribar abans a lloc que amb altres transports públics. Però, més enllà de tot això, anar en bici és una de les meves particulars teràpies per a encarar o digerir dies feixucs.

Qui pedala el seu mal espanta. Proveu-ho.

1.3.11

Et pots quedar amb mi?

Durant mesos, des que "va tocar" treure-li els bolquers -que es treuen "quan toca", sense atendre a les necessitats individualitzades de cada nen-, vaig entrar en una molt particular guerra amb l'Indianet sobre aquest propòsit.

L'estiu del 2010 va ser feliç i cagat, dia rere dia, per al nostre desesper. Era la guerra de la caca. Guerra perduda per definició, com recordo que em va dir un excel·lent pediatra, una tarda de novembre.

Aquella reflexió d'aquella tarda de novembre, junt amb altres aprenentatges, ens han aconseguit fer reorientar la guerra, amb les pautes generals amb què es desactiven totes les guerres en els processos d'independència. Les pautes són: 1-alto el foc, 2-diàleg de les parts, 3-compromís amb l'abandó definitiu de la violència, 4-atorgament d'autonomia -com a camí cap a la independència-, 5-reconciliació, i 6-perdó mutu.

El diumenge, amb l'Indianet, varem arribar a la darrera fase de la culminació del procés de pau, després de mesos d'aquesta intensa guerra que ens ha enfrontat. Com tot el que té a veure amb els nens, l'entrada amb aquesta fase va ser d'allò més espontània i natural. L'Indianet estava assegut al WC, i jo estava a punt de sortir per a deixar-lo fer tranquil -era fase 4-. De sobte, em va dir: Et pots quedar amb mi? I amb aquella entrada tant natural en la fase 6 vam culminar un procés, un pas més cap a la seva independència.

I aquell vespre, pensant-hi, vaig pensar que escriuria això per agrair-los als meus churumbeles la seva immensa capacitat de perdó amb els errors del seu pare. Vaig pensar que els agrairia que m'ajudessin a ser millor persona, a aprendre, a ells i a la N.

25.2.11

Man fines que manen matar

Quan penso en el personatge d'aquests terribles dies a Líbia, penso en les seves "mans fines que manen matar".





Cançó de les mans (1964)
(Raimon)

De l'home mire
sempre les mans.

Mans de xiquet, ben netes,
mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.

Mans dels que maten, brutes;
mans fines que manen matar.
Mans tremoloses, eixutes,
mans tremoloses,
mans dels amants.

De l'home mire
sempre les mans.

Mans tan dures
dels que passen fam.
Mans tan pures
de quan érem infants.

De l'home mire
sempre les mans.


Foto: thelector.wordpress.com

9.2.11

"Nosotros no seremos menos..."

Quan observo la tragicomèdia que es va muntar la setmana passada en relació a l'autorització (sic) que es va donar a Catalunya per a endeutar-se, torno a pensar en l'Enric Juliana, que tant bé diu que l'Espanya autonòmica es va fer al crit de "nosotros no seremos menos que los catalanes!".

Aquest crit de guerra, mitjantçant el qual es va aconseguir que l'Estatut d'autonomia andalús seguís la via ràpida dels estatuts basc, català i gallec, ha anat bastint l'Espanya d'avui.

Miguel Ángel Revilla, que per a qui no ho sàpiga és el president de Cantàbria, és un exemple paradigmàtic..., bé, per ser francs, una caricatura dels abanderats d'aquest mantra.

Una conversa amb ell seria de l'estil de:

M. A. Revilla: ¡Oiga, que si los catalanes tienen derecho a endeudarse, yo también quiero tener derecho, oiga! Nosotros no seremos menos...

Interlocutor: ¿Ah, quiere endeudarse? Pues presenteme un plan, y le daremos autorización.

M.A. Revilla: No, no, si es que nosotros no necesitamos endeudarnos, que tenemos el déficit muy controladito ¡Y si necesitáramos endeudarnos, no tendríamos que pagar esos tipos de interés bestiales que pagan los catalanes!

Interlocutor: Bien entonces, ustedes ¿no quieren endeudarse?

M.A. Revilla: No, no. Pero que conste que nosotros no vamos a ser menos que...

De vegades penso que si Catalunya decidís suïcidar-se col·lectivament, el Sr. Revilla es queixaria dient que això és un intolerable privilegi concedit als catalans des de l'Estat.

Nosotros no vamos a ser menos. Del minut 0 al 3.30. No us ho perdeu.

2.2.11

Bous i ticles

Mentre em rento les dents, l'Atila apareix tot nu, tocant-se.

-"Mira papa! Els bous! Els bous!"

Em moro de riure (perquè ningú no t'explica mai que tenir nanos és tant divertit?)

-"Es diuen testicles, Atila, testicles. I no cal que te'ls toquis tota l'estona..."

-"Ticles?" (molt estranyat)

-"Sí, testicles" (mort de riure)



-"Ah! Tú tens ticles, sí?"


-"Sí, els pares en tenen"


-"Els pares tenen ticles, i les mames no, i els nens tenen ticles i les nenes no!" (com recitant una lliçó)


Apareix la Indianeta, que deu haver trobat la conversa molt interessant:


-"Doncs l'altre dia, saps, a l'escola, al M. li van donar un punyetassu als ticles, i el van haver de portar el metge, i li van tallar!"


-"Què dius Indianeta?" li dic tot esglaiat.


I apareix la que faltava, la N. per a tranquilitzar-me:


-"La Indianeta vol dir que al M., el seu company de classe, el van circuncidar."


Respiro alleujat.


-"Au Atila, va vesteix-te, que et refredaràs, home!"


Foto: Pere Palau a naciodigital.cat

25.1.11

Recordes, amor

Recordes, amor,
aquelles llargues setmanes separats,
aquells apassionats escrits,
aquelles trucades a deshora -filles de la diferència horària-,
i l'insomni i l'emoció de retrobar-nos.

Com desconeguts, ens exploravem i ens descobríem.
I cada comiat era una tristor, i una esperança.
I cada retorn era inquietud i desig que florien,
I ens cloíem com un puny.


24.1.11

Instrucció Pública

És sabut que, quan un govern comença, el més fàcil de canviar és el nom d'un departament. El cost és baix, l'esforç és nul, i apareixes als diaris. Però cal no menysprear els canvis de nom: "En política, la forma es fondo", deia Jesús Reyes Heroles, un savi priista. Jo afegiria que la forma és fons sempre, i no només en política.

Exemple? De "Ensenyament", a "Educació", ...i narinant.

Penso que en comptes d'Educació o Ensenyament en podríem dir "Instrucció Pública". Al cap i a la fi, recuperar noms antics per nous aparells administratius té la seva "cosa", com quan el PP va transformar Ministerio de Obras Públicas en el Ministerio de Fomento. En tot cas el PSOE no ho va canviar quan va tornar al poder.

Per aquesta discussió sobre les coses públiques, com per tantes altres, val la pena dedicar 30 minuts a mirar el capítol de Yes, Prime Minister, anomenat: "The National Education Service".

La cosa fa així (minut 3:00 a 3:30)



Sir Humphrey: "Hola Bernard, he sentit que el Primer Ministre em vol veure?"
Bernard Woolley: "Sí, Sir Humphrey."
Sir Humphrey: "Quin problema té?"
Bernard Woolley: "L'Educació"
Sir Humphrey: "Bé, ara ja és una mica tard per a poder fer-hi res."
Bernard Wolley: "No, no, vull dir el sistema educatiu."
Sir Humphrey: "Ja...És que també és massa tard per a fer-hi res."
Bernard Wolley: "Però és que ell creu que això el pot fer perdre les pròximes eleccions..."
Sir Humphrey: "Podrien passar-li coses pitjors al país."
Bernard Wolley: "Però ell no pot ignorar el que passa..."
Sir Humphrey: "Si no pot ignorar el que passa, no farà mai res de bo en política!"
(Traducció lliure)