3.10.11

Mi nenita

Dia de tardor.

Agafo un taxi, perquè faig tard, i les estacions de bicing del voltant estan buides.

El taxista resulta xerraire i jo estic d'humor per a seguir-lo. Em cauen bé els uruguaians -el taxista ho és-, sempre hi he trobat alguna reminiscència amb situacions més properes: país petit al costat de país gran, que les circumstàncies de la història van fer independent, de la mateixa manera que podrien haver-lo fet una província nord-oriental del gran país. País petit amb una bandera que s'assembla a la de l'amenaçador país gran veí. Herois nacionals de ressonàncies evocadorament catalanes: Artigas, Batlle.

Parlem de l'Uruguai, doncs, de la meva simpatia pel seu país, d'un compatriota seu que va ser un bon amic meu en els 90 -què se'n deu haver fet?-. Parlem de com la seva feina de transportista, i després de conductor d'autobusos a l'Uruguai, va minvar fins a empènyer-lo a emigrar, amb els seus 45 anys, a Barcelona, el 2002.

Parlem de com, arribant a la ciutat dels prodigis, es va convertir en peó de la construcció, i després en encofrador, i dels diners que va arribar a fer en aquella època de vaques grasses. De com fa tres anys el manà va deixar de rajar, i es va reconvertir en taxista, perquè era ràpid i barat, i en canvi fer-se conductor d'autobusos era onerós i llarg.

Arribem a la família, i m'explica que el seu nano de 20 anys se n'està sortint prou bé en el negoci de les assegurances. M'explica també com han travessat aquestes etapes amb la seva dona. Però quan li cau la baba, és quan em parla de su "nenita" de 2 anys i mig. Somriu amb la meva cara de sorpresa, a la que deu estar ja acostumat.

-Caray -li dic- esto es lo que en catalán llamamos una "tardaneta"

-Pues sí, respon, ya vé, mi mujer no podía ya tener niños, y fuimos allá en Valle Hebrón, y lo arreglaron...

Callo i somric. Mentre miro com s'esllangueix la tarda càlida, no puc evitar pensar els diners que deu haver costat a la sanitat pública fer-lo pare de nou amb més de 50 anys.

5 comentaris:

Pais secret ha dit...

Té un regust agredolç la història. Anàvem molt bé fins que la crua realitat ens esclata a les mans , és la cara i la creu....

Berenguer ha dit...

No, discreta A., aquest és el problema precisament. No anàvem bé. Ni fa tres anys ni ara aquest país es podia permetre finançar tot un seguit de prestacions de salut a càrrec del pressupost públic.

Un dels debats a fer és què fem amb la cartera de serveis: què entra, i què no entra. Per això cal ser valents i prioritzar.

Pais secret ha dit...

Al que em referia quan deia que anàvem bé, és al relat. No a la realitat que hem estat vivint aquests anys en què tot era xauxa.

És evident que no es pot carregar a l´esquena del pressupost públic el "caprici" ( i quan ho dic ho dic amb peus de plom) de la gent. Hi ha prioritats molt més urgents que els "arreglos" aquests.

Em sembla que en aquest cas pensem el mateix, el que passa és que potser no m´he explicat bé.

Berenguer ha dit...

Discreta A.,

Perdoni perdoni, té raó, és que el tema m'excita -deformació professional-

Pais secret ha dit...

Berenguer....aquesta adrenalina!

Li prescric una pujadeta al coll de Sant Genís, preciosa i gratis!