Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Elegia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Elegia. Mostrar tots els missatges

8.7.11

Vinyes, vi, Avi, vida

L'Eduard Segarra em porta alegria en un divendres especial: cada 8 de juliol em recordo del meu avi, i espero que així ho pugui fer fins que jo mateix acluqui els ulls. Cada passa que dóno porta la referència del seu exemple.

A ell no li agradava el mar, i patia quan venia per aquests verals, perquè els seus boscos quedaven orfes. Però li agradava beure algun got de vi dinant i sopant. I aquest és el meu petit record i felicitat d'avui: les vinyes de Banyuls, el poema de Sagarra, la música i la veu d'en Llach.





Vinyes verdes vora el mar:
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes, i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster:
sou més fines que l’userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar blinqueu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina
i el fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina ...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor ...
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor ...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard ...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!


--------------------------------------------------------------------------------

Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.



Foto: joewillis.co.uk

20.6.11

Qui ha estat l'Antonieta?

Qui ha estat l'Antonieta?

L'Antonieta ha estat una bona filla, orfe molt jove de pare, i poc després de mare, que va ajudar a pujar casa seva, junt amb els seus germans.

L'Antonieta ha estat una bona germana, convivint amb la seva germana Lola, compartint-ho tot. Detalls que per sempre ens quedaran en el record: quan agafaven cadascuna una taronja, o una poma, la partien i se n'intercanviaven una meitat: no fos cas que una fos més dolça que l'altra. Ha estat una dona amb molta mesura, prudent, i patidora pel benestar dels seus, fent-se càrrec de quatre generacions de nebots, i de més encara si la salut li ho hagués permès.

Ha estat una bona veïna del poble, i una bona infermera, de l'estil d'abans: carrer amunt, carrer avall, de bon matí, amb fred o amb calor, amb la seva bateria d'agulles, arsenal d'alcohol i cotó fluix, coneixent tothom, sino per la cara, per alguna altra part del cos.

Sempre mesurada, força geniuda -el geni de la gent de Can Perera era conegut, a Aiguafreda-, però sempre disposada a riure, i amb un fi sentit de l'humor:

-Tieta, quants anys tens?
-Ai noi, com que no són diners, no els compto...

-Tieta, i que n'ets de petita!
-L'alçada es mesura d'aquí a aquí (posant-se dos dits al front)








En una vida mesurada, l'Antonieta es permetia tres excessos:

La seva passió pels nens, que eren els dels altres.



El delit per les coses dolces.



I El Barça! Al camp, quan el rival s'acostava a l'àrea i xutava, feia uns crits d'esglai que esfereïen, si no els coneixies. El meu germà i els meus cosins recordem també perfectament com, ben petitets, els dies que jugàvem contra el Madrid ens portava al camp equipats amb banderoles i uns xiulets ben llampants de color groc, i ens animava a fer tant de soroll com poguéssim. Aquest matí mateix, sortint del funeral, una veïna enriolada la recordava una nit gèlida d'hivern caminant reconcentrada pel carrer del Pont. De neguit no podia veure el partit per televisió i anava resant el Rosari perquè guanyéssin...

A l'Antonieta, des que es va anar apagant, i es va anar perdent, fa anys que la trobem a faltar, però estem agraïts a tota la gent que l'ha cuidada, a Can Caló, i cuidarem el seu record transmetent-lo als nostres.



Aiguafreda, Vallès Oriental, 20 de juny de 2011

P.S. A la foto, l'Antonieta a l'esquerra, la seva germana Maria a la dreta.

Foto: cancalo.blogspot.com


20.5.11

Saps, Enric

Saps, Enric, es diu, i crec que és veritat, que per a tot hi ha una primera vegada, i que, sovint, aquest primera vegada no s'oblida mai.

Jo mai no oblidaré que tu, només set anys més gran que jo, em vas donar la primera oportunitat de fer la feina que m'agradava. Tenies poc més de trenta anys i havies muntat una empresa, que encara avui perdura, sòlida. Per mi havien de ser tres setmanes, i van ser finalment sis mesos inoblidables, amb aquells equips de gent fantàstica que sabies -i sempre has sabut- reunir al DEP.




Em vares donar l'oportunitat de barallar-me incansablement amb l'SPSS fins a ensinistrar-lo. De passar incontables hores ajustant gràfics, redactant informes. D'aprendre que els quadres havien de ser amb un cert gruix de línia, que el que li interessava al client eren les dades clares. Al cap de sis mesos va aparèixer la oportunitat de fer-te el salt -laboral i consentit-. Durant anys, varem mantenir algun flirteig que no va acabar de fructificar. No sé què hagués succeït si haguéssim tornat, i ara ja no ho sabré. Però si sé que marxar amb 45 anys no et tocava. I sé també que avui estic al costat dels teus, que són també els meus, amb la força d'una estima pregona.


Seriós quan calia, sempre sabies posar cara de poker. Però jo preferia el teu somriure franc. El que recordaré sempre.

Foto: avui.cat

4.10.10

El Árbol

Des de fa ja un bon grapat d'anys, l'Eduard Segarra Trias envia cada divendres un poema a tot aquell qui ho demana. Són els seus divendres poètics. Des del juny d'enguany, ha estrenat blog, on combina els poemes que envia cada divendres amb escrits de caire professional.

No sempre estem per a poesia els divendres, o no sempre la tria és del nostre gust, però per a aficionats com l'Indiano, sempre és un petit plaer descobrir algunes joies que envia. La tria del divendres passat és especialment bonica.


EL ÁRBOL

(Jardín de la memoria)


Permanece en silencio, solitario,

en mitad de la plaza

como un pájaro olvidado

o quizás como una nube amaestrada

por vientos tramontanos

No es ni sombra ni cobijo

de pájaros urbanos. No es, apenas,

el pudor de la tierra

izándose desde la tierra misma

hacia los cielos. Es, tan sólo,

un árbol ciudadano

bajo de mi ventana, más próximo al cemento

que a las grandes praderas

donde están sus hermanos

asentados. Tiene la palidez

de un empleado de banco y la turbia

timidez de los abandonados. Tan sólo

cuando pierde las hojas

recuerdo que es un árbol y lo amo.


José Antonio Labordeta

...

7.7.10

Marona

"Una mica de panito, marona", deia.


Després de la sequedat d'aquells llargs anys de matrimoni, travessant posguerra, transició, vel·leïtats del voltant, quedava aquell ampli, llarg, etern, inmens afecte en el gest, en la manera de demanar-ho.


Tot era una cerimònia senzilla. Assegut a taula, bevia una glopet del seu got de vi blanc, o un traguet del porró, mirava amb satisfacció els seus dos nets, que el veneraven. Somreia, i, dirigint-se a la seva dona, amb un gest breu i ple d'amor, demanava, "una mica de panito, Marona". I "Marona" ressonava amb una fondària desconeguda en aquell home, que no havia tingut mare, sino Dida, que no havia tingut família, sino internat.

...

9.3.10

Un gest senzill

El de recollir l'aigua de l'aixeta amb la ma, acostar-la a la boca, i xarrupar-la.

Gairebé cada nit, tinc la sort d'acostar la ma còncava regalimant aigua a la boca de la Indianeta, perque en acabat de rentar-se les dents xarrupi l'aigua, glopegi, i escupi la pasta de dents

I tinc també per tant la sort de recordar-me de la meva cara de sorpresa, aquell dia de gener que, posant la ma còncava, vas fer el petit miracle de recollir aigua de la font dels enamorats, i me'n vas donar, així, amb la ma. Jo era petit i no em sabia avenir que es pogués agafar aigua d'aquesta manera.




Cada vegada que bec aigua d'aquesta manera em recordo de tu, Tieta.


Foto: aiguafreda.cat

5.3.10

Saps, Tieta Lola

Saps, Tieta Lola, suposo que és perquè em manques tant, que fins ara mateix, ara, que farà quatre anys que vas marxar, t'escric.

I és perquè ahir algú em va fer recordar del teu poema favorit. I perquè a l'ametller del costat de casa -hi ha petits miracles a la ciutat, tieta, fins i tot ametllers florits emmig del trànsit- ja se li veuen tots els preciosos brots verds després de la florida.

I perquè ahir vaig explicar contes on tu jugaves a pilota, a hanbol, i ens feies espases amb diaris enrotllats de paper, i anàvem a buscar molsa, i ens feies buscar bolets, i amagar ous per Pasqua...i...i....i.


A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard , bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre sol, núvols i vents...
no ets encara el millor temps,
però en tens tota l'alegria.

Joan Maragall i Gorina
(Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911)

15.5.09

Avui he preguntat per tu

Avui he preguntat per tu

Pel teu somriure tímid i desbordant
Pels teus ulls vius darrere les ulleres
Pel teu vestit d'estiu que voleiava
Per les teves abarques blanques

I m'han dit que ja no hi eres

I només he sabut quedar-me blanc
I rememorar cadascun dels 5 escassos minuts en què ens varem conèixer
I trucar a casa només per sentir la veu dels meus
Dir-los que els estimo
I pensar en el dolor dels teus

I provar de dormir
I no aconseguir-ho

I escriure't
Escriure'm

Que no hi seràs aquest estiu

Avui he preguntat per tu

10.10.08

Els meus carrers

Per a Ramon Rosell i Novellas

Els meus carrers són moderns i pulcres, escombrats de fulles de tardor.

Els meus carrers tenen la fredor de la pressa indiferent, crua, mineral.

Les voreres altes lentament trepitjades per passos cansats, anònims. Patidors indiferents de les penúries dels altres, perquè no volen saber les pròpies.

Els meus carrers són un cant de nostàlgia de camins sense asfaltar, de terra roja, de molsa tendra crescuda a les bagues, de cingleres, rajolets, bastons de faig, cançons, gorgues.

Els meus records són la sorpresa d'infant de fer un clotet amb les mans i poder beure aigua de la font d'Aiguafreda de Dalt. Els meus sentits són les mans aspres i bondadoses ajudant-me a saltar un marge.

El meu delit avui seria tornar a esgarrapar-me amb les bardisses buscant fites amb tu, Ramon.

No saps com ets una llumeta més que s'apaga i va deixant a les fosques la meva infantesa, Ramon. T'estimaré sempre.

29.5.08

Alain Vietti

Era "el Vietti".

Un dels primers dies, veient que els alumnes estaven tots esvalotats, va entrar a classe, se'ls va quedar mirant un moment, i de cop i volta, va tirar a terra els llibres que portava i va fer una tombarella damunt l'estrada de fusta. Tot aixecant-se, va cridar "Aaargh!!! Je suis le Yeti!!! -sóc el Ieti!!!-. Els alumnes no gosaven riure, mai un professor havia fet una cosa així, i menys encara s'ho esperaven d'un home ja granadet, amb els seus cabells blancs, i el seu jersei vermell. Ell es va recomposar ràpidament, va recollir els llibres, va caminar amb un somriure divertit i burleta cap a la seva taula, i va començar la seva explicació com si res. Aquells alumnes tenien 14 anys, les seves hormones saltironaven alegrement. Això feia molt difícil retenir la seva atenció. I ell sabia fer-ho a la seva manera.

El sistema de la casa -el Lycée Français- era molt clar: rigor, control, i mètode, sobretot, molt de mètode. Ell anava per lliure. I ho podia fer perquè sabia que els nanos tenien el mètode ficat al moll de l'os. Conservava el rigor i el control, però variava el mètode.

La primera setmana de classe els ho va deixar clar. Bona part dels seus col·legues -professors d'Història i Geografia- després de fer l'explicació del tema, es guardaven un temps de la classe per dictar o fer-los escriure un resum endreçat de les idees principals que havien tractat, sovint coincident amb el manual. Ell, els va advertir, no ho faria així . La protesta va ser generalitzada. Com que no ho faria així? Com estudiarien? Com retindrien la informació? Els adreçaria directament al manual?

No. Ell aniria parlant i apuntant conceptes clau a la pissarra. I ells s'havien d'espavilar. Ja eren grans. S'havien acabat els dictats i els resums mastegats. L'Indiano recorda, per exemple, que mentre anava explicant les diferències entre catolicisme i protestantisme (això era essencial perquè entenguessin les cruentes guerres de religió a França), escrivia a la pissarra "Sants, Verge" i els barrava, dirigint-hi després una fletxa des de "Protestants". Avui, moltes de les notes que pren l'Indiano estan impregnades d'alguns codis que el Vietti emprava per fer-los més fàcil seguir-lo.

Hi havia una altre aspecte transgressor en el Vietti. Era comunista, i, tot i ser d'origen francès, després de tants anys d'estar-se a Barcelona, era militant del PSUC. Declaradament. Això, val a dir, era un mal de cap per la direcció de l'escola, sempre tant tocada i posada, sempre discreta, amatent a mantenir un apoliticisme i laïcitat exquisits. Potser alguns pares més conservadors se n'havien queixat algun cop, però el Vietti sabia que podia seguir la seva línia perquè, per damunt de tot, i amb alguna excepció, els seus alumnes l'adoraven.

Sabia excitar el debat, sabia transmetre conceptes, i ho sabia fer de manera divertida, irònica, sarcàstica a voltes. La ironia li servia per tenir els alumnes a ratlla. Ai de qui confonia una classe amena per una casa de barrets, o li faltava al respecte! Probablement aquest era també el seu defecte. Si el burxaven, podia ser massa sarcàstic, implacable. Sobretot, però, brillaven els seus ulls petits, intel·ligents, vius, plens de bonhomia en molts moments.

L'Indiano, en aquells temps (qui ho diria) era un noi més aviat tímid, insegur, mai no prou convençut de les seves forces i del seu saber. El Vietti s'estimava especialment aquell nano, com molts altres, val a dir. Probablement va ser per això que, en el segon any de classe que el tenia, va tenir dues intervencions de les quals aquell nano encara es recorda.

1- Al començament de curs, s'havia de triar delegat dels alumnes. Aquell noi tímid ja ho havia estat l'any anterior, així que no tenia gaires ganes de repetir. Més encara quan sabia que, aquell any, les particularíssimes barreges d'alumnes que feia l'administració de l'escola havien donat com a resultat una alta concentració d'elements conflictius. Així, que el nano, malgrat la insistència de molts companys, no volia ser delegat de nou. Al final de la classe, el Vietti li va demanar que l'acompanyés a la sala de professors. Allà el va fer seure, va encendre un d'aquells seus Ducados, i li va dir:

-Berenguer, ningú farà millor de delegat que tu. Et necessiten, t'ho estan demanant. I jo et necessito. M'hauràs d'ajudar amb en ---- i en -----, i la colla d'en-----.

El noi estava una sorprès. Però l'autoritat moral amb què li ho havia demanat el Vietti només va admetre un "sí" per resposta.

2- Aquell any, començaven "Seconde", l'equivalent de segon de BUP, i un any decisiu en el sistema educatiu francès. Al final d'aquell curs, els nanos havien de triar el seu camí acadèmic, i cada tria portava penjada una etiqueta:

A: Lletres: "els que no saben fer res més, o les noies, que ja se sap que per matemàtiques no serveixen, o els mantes que no volen treballar"
B: Economia: "la gent normal"
S: Ciències: "l'elit"
(hi havia alguna altra opció, però l'Indiano no la recorda)

El Vietti anava tenint converses amb els alumnes, aconsellant-los què triar. A aquell nano tímid li agradava la història, la filosofia, les llengües, però estava convençut de triar "B", perquè "A", no tocava, era per nenes. Tots els seus amics triarien "B" o "S", ell no podia ser menys!

El Vietti el deixava parlar. Fins que, un dia, a una setmana de fer la tria, va tornar a agafar-lo en un apart, tot sortint de classe.

-Berenguer, no coneixo millor candidat per fer "A" que tu. Pots triar ser feliç fent "A", o pots triar "B" i ser un desgraciat. I jo això darrer no ho permetré.

Tot observant aquell noi, gairebé ja tant alt com ell, el Vietti devia pensar, amb el seu somriure burleta a la cara, que ja el tornava a tenir al sac. I tenia raó. El noi va triar "A", i recorda aquells dos darrers anys de Lycée, amb vuit hores de filosofia a la setmana, com una època gloriosa.


P.S. Inspirat per un post de la Montserrat (d'aquest dimarts 27 de maig), aquell noi ha pensat: -"Què se'n deu haver fet del Vietti?", i, cercant al google, ha sabut que a finals d'agost del 2005, va deixar aquest món. Després de la sorpresa i la consternació, ha rigut pensant en el Vietti fumant ducados a l'infern, i ha decidit dedicar-li aquest escrit.

14.3.08

Saps, Tiet

Saps, Tiet, si rebusco entre les meves caixes de quan era petit, probablement encara trobaré algun d'aquells bolígrafs inoxcrom que em regalaves per Nadal.

Nadal era el temps en què tu portaves les ampolles de vi, i m'ensenyaves a obrir-les. Un cop obertes, amb la teva supervisió, les deixàvem solemnement damunt la taula engalanada. I és clar, jo, com que podia obrir el vi, ja era algú important.

Saps Tiet, les teves mans grans i ossudes sempre m'acaronaran el cap.

Igual que, molts vespres, tornant a casa, cansat, quan baixo del bus, jugo una estona a pilota amb la Tieta Lola.

Igual que parlo amb l'Avi, sovint, per preguntar-li què faria per posar pau als meus neguits.

Perquè si sóc qui sóc és, també, per tu, per vosaltres, que ja no hi sou (?)

9.10.07

Saps, Avi

Saps, Avi, l'altre dia, el diumenge passat, hi va haver futbol a les cinc. Com abans. Feia un d'aquells magnífics diumenges assolellats de tardor, com abans. Vaig sortir de casa amb el temps just, després de canviar un bolquer, i vaig caminar ràpid cap al camp. Vaig arribar a lloc al moment que sonava l'himne, i els jugadors es feien distretament la foto oficial del partit.

Saps Avi, ara m'assec al teu lloc: al seient 15. O el teu era el 13? Tant se val, vaig sentir que era el teu, i que era una tarda d'aquelles que anàvem tots a futbol. Era un rite i tenia tota una cerimònia. Sortíem havent dinat, amb les tietes i l'Àvia, i conduies el taunus granatós fins a Barcelona. Maleïes tots els judes mirant de no ratllar el cotxe tot aparcant. Ja al camp, em feies entrar amb tu pel torn, posant-me una ma al cap i una altra a l'espatlla, ensenyant orgullosament el teu nét. Jo m'asseia entre les dues tietes, i tu quedaves tres seients més enllà. A mi el futbol no m'agradava gaire, la veritat. Recordo, això sí, la bellesa plàstica, poètica, d'aquelles diagonals que llançava el Schuster. Recordo l'olor de puro. Els xiulets que les tietes portaven el dia que venia el Madrittt, i aquell veí,de dues files més endavant, que es passava el partit amb una ràdio enganxada a l'orella, com un apèndix, i saltava d'alegria quan li feien un gol als seus odiats pericos. Temps de futbol a les cinc, temps era temps.

Per damunt de tot, recordo aquella manera tan particular que tenies de mirar els partits. Quan el Barça atacava, empenyies furiosament i abnegada l'embranzida del Víctor Muñoz, o et desesperaves amb les zigazagues interminables del Lobo Carrasco. Quan l'equip contrari atacava, en canvi, tu mantenies la mirada fixa en el porter contrari, de manera que només sabies què passava pels crits (o més que crits, renecs, i sobretot murmuris) dels espectadors del voltant. Diumenge passat, però, quan vaig mirar al meu voltant, hi havia pocs coneguts. Aquest cop el seient lliure em va adjudicar dos libanesos a la meva esquerra. I a la meva dreta no hi era aquell noi tant apassionat que no recordo com se diu.

Des de fa un temps Avi, em passa això: que miro al meu costat i no hi ets. I suposo que necessitaré un temps per fer-me'n la idea, que no hi ets, ni hi tornaràs a ser. Que no hi haurà qui m'ensenyi la diferència entre un rajolet i un pinyer, entre entre un roure i una alzina. Suposo que ja m'he fet gran, i que tot això ja em toca saber-ho sense tu. Que a tu ja et tocava marxar, que és clar, a aquesta edat ja se sap...I tota aquesta colla de tòpics de merda que no impedeixen que em manquis tant. Com que probablement no en sabré gaire més, de parlar de tu, deixaré que parli en Joan Vila que va tenir l'encert i la serenitat apassionada de llegir això el dia del teu enterrament:


------------------------------------
PER L’AMIC RAMON

Els amics i amigues, els companys i companyes de l’Ajuntament d’Aiguafreda m’han demanat que digui unes paraules. No només parlaré en nom dels polítics, també del personal de l’Ajuntament, de tots els que vàrem tenir la sort de compartir amb en Ramon tantes estones.

He acceptat aquest difícil encàrrec perquè sé que t’agradava Ramon i que, de vegades, t’emocionaves escoltant algun dels parlaments que havia fet. Avui no podré improvisar, m’hauré de recolzar en la lectura d’un escrit perquè l’emoció no m’impedeixi seguir.

Tots, tots els teus, estem trasbalsats. Els darrers anys, amb les teves malalties, ens havies acostumat a espantar-nos i desprès a alegrar-nos perquè sempre n’acabaves sortint. Ens pensàvem que ara faries el mateix i t’animàvem esperant tornar-te a veure pel carrer, tot anant cap a l’Ajuntament a fer la teva tasca. Però aquest cop no ha estat així i ens deixes afectats i desconcertats, perquè encara no ens ho acabem de creure.

Els que et coneixíem d’aprop et teníem enveja -enveja sana- per la teva manera de ser i de fer, per l’escalf que t’ha donat –sempre- la teva família, pel teu constant servei al País i al Poble, pels molts bons amics que tens, i per tot el que ens has ensenyat i demostrat durant tants anys.

Quina sort Ramon de tenir una esposa com la Pepita i una filla com la Margarida que sempre –i fins el darrer moment- t’han cuidat millor que a un príncep. Ja saps que nosaltres dèiem –amb una mica de broma- “et mimen com si fossis un nen petit”. Quina sort, amic, de tenir els teus néts i la resta dels teus familiars sempre al teu costat. Quin goig quan t’escoltàvem i ens parlaves de la teva família, amb molt d’orgull contingut, com aquell que no diu res.

Quin privilegi per nosaltres, pels teus amics i companys, pels que hem tingut l’honor d’haver-te conegut i de poder compartir amb tu tantes vivències. Moltes gràcies Ramon pel teu incondicional recolzament.

Vas estar el primer Alcalde d’Aiguafreda de la democràcia, en un moment que no era gens fàcil assumir aquest rol. T’agradava, sempre t’ha agradat, anar pel carrer escoltar la gent i parlar-hi. Durant aquella legislatura, vares engegar assumptes molt importants per les persones d’Aiguafreda que varen ésser un punt de partida imprescindible per arribar on estem avui.

Desprès vares continuar, a l’Ajuntament, com a Jutge de Pau i en aquesta tasca difícilment et podrà superar mai ningú. El qualificatiu mes exacte que jo utilitzaria per definir-te seria “bona persona”. Tu eres un home bo que estimava la pau i la concòrdia i, per això, aquest paper de Jutge t’anava com l’anell al dit.

Et recordem content davant d’un assumpte ben resolt o d’un casament civil .... noi, t’agradava casar, hi tenies la ma trencada i n’estaves orgullós ... . Tampoc podies dissimular la teva alegria davant l’èxit o l’encert d’algun company, sense cap mena d’enveja, perquè tu no coneixies l’enveja.

Però, també et recordem amoïnat, amb cara de preocupació, davant dels problemes de la gent (d’aquella parella que no s’entenia prou, d’aquells veïns que desconeixien les virtuts de la bona convivència o de qualsevol altre problema que afectés a la nostra societat). Tu hi feies el que podies però, en aquests casos, l’èxit no acompanya sempre i, si els assumptes no s’arreglaven, et tenien ben preocupat.

Has servit al teu Poble i al teu País amb tota la il·lusió, l’entusiasme i l’entrega possible i això Aiguafreda no ho podrà oblidar. Has estat, Ramon, un home bo, elegant en el teu gest i honest en la teva tasca. Els teus amics i companys et trobarem a faltar molt. El nostre Poble i el nostre País també.

Adéu Alcalde d’Aiguafreda, Adéu Jutge de Pau, Adéu estimat amic Ramon. Ens deixes un buit molt gran. Però no et preocupis per nosaltres “que ja t’endevinem la cara d’amoïnat” aquest buit l’omplirem amb el teu record. Amb el record de tantes coses bones que ens has deixat i que no podrem oblidar mai.

Amic Ramon, tu tenies la curiositat, ens ho havies dit a alguns, de saber si vindria molta o poca gent al teu enterrament. Deies, aquell dia es veurà si la gent m’estima gaire.

Dons, com a mostra de la nostra estimació, emportat aquest gran aplaudiment.

Moltes gràcies.
Aiguafreda, 9 de juliol de 2.007
Joan Vila

--------------------------------

El President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, signant el Llibre d’Honor de l’Ajuntament d’Aiguafreda. A la dreta de la foto l’alcalde Ramon Fondevila i al l’esquerra el secretari Albert Cruells (Foto: Arxiu Albert Cruells).

Foto i peu de foto: www.museugranollers.org Diccionari biogràfic dels alcades i alcaldesses del Vallès Oriental.