27.4.08

Himnes

Els himnes diuen molt dels seus països.

Hi ha himnes, pobrets, que no tenen lletra i no es poden, ai las, cantar, com l'apañó.

D'altres sí que en tenen, de lletra, però ningú no se la sap, o tant sols se sap la primera estrofa, o les dues primeres frases, i la tornada. Aquí els exemples són nombrosos, però caldria destacar, l'himne mexicà, que va compondre Jaume Nunó i Roca, personatge català de curiosa biografia.

També hi ha aquells himnes oficials que tenen un himne oficiós que és molt més popular i els fa ombra, com el basc.

Hi ha himnes curts, sobris i contundents, com l'anglès.

Alguns que tots els nacionals se saben, i canten amb un orgull envejable, com l'americà.

I, finalment, hi ha l'HIMNE amb majúscules:





Sempre li han agradat els himnes, a l'Indiano. Fins i tot els lletjos, és a dir aquells de melodia dubtosa o lletra ridícula. A voltes, en moments d'esgotament físic o mental, l'han animat a tirar endavant. Un mes de juliol, per exemple, va embarcar-se imprudentment en una travessa de tres dies de caminada pels Pirineus. El tercer dia, ja de baixada cap a Queralbs, les cames van dir prou. Els genolls estaven carregadíssims. Quedava tot just una baixadeta de 20 minuts per arribar. L'Indiano la va fer cantant tots els himnes, cançons i marxes que recordava. Aquell dia va entendre el sentit de les marxes militars.

En una altra ocasió, a la ciutat de Panamà, de matinada, amb els ulls vermells de son, reclòs en una diminuta habitació d'hotel, absolutament bloquejat davant d'un informe que s'havia d'entregar al cap de poques hores, va decidir sortir al passadís, que donava al jardí. Sense pensar gaire què feia, el va recórrer amunt i avall cantant l'himne de la Legió ("...Soy un hombre a quien la suerte hirió con zarpa de fiera. Soy un novio de la muerte que va a unirse en lazo fuerte con tal leal compañera!..."). Cantava baixet, això sí, per no despertar el personal, enmig de la nit humida i calurosa. Va tornar a l'habitació, es va dutxar, i, amb una energia suicida, va acabar l'informe de marras.

P.S. Felicitats Montserrats!

23.4.08

Enyor i retrobament

Dos eren els dies que l'expatriat, lluny de casa, sentia com ferides que se li obrien, orfe dels colors mediterranis: la rauxa alegre de Sant Joan i, sobretot, Sant Jordi i el seu seny civilitzat i amable. Avui torna a la memòria de l'Indiano un Sant Jordi en plena tardor, quan trobava a faltar aquest aroma de gent discreta, tímida i il·lusionada amb roses a la ma. Perquè més tard, a l'altiplà, enmig de la indiferència general d'un dia més, intentar resoldre l'enyorança regalant roses a les companyes de feina era, en part, pitjor. L'expatriat, rodejat de mirades de curiositat entomològica agraïda, se sentia encara més incomprès en la seva l'enyorança íntima. Ay, que linda tradición Licenciado!
En aquells dies, sovint recorria a Octavio Paz per entendre's millor, i entendre millor qui el rodejava. Si en moments d'enyor, "Viatge a Itaca" era el l'himne, Paz era la paraula de referència.

VIENTO

Cantan las hojas,
bailan las peras en el peral;
gira la rosa,
rosa del viento, no del rosal.

Nubes y nubes
flotan dormidas, algas del aire;
todo el espacio
gira con ellas, fuerza de nadie.

Todo es espacio;
vibra la vara de la amapola
y una desnuda
vuela en el viento lomo de ola.

Nada soy yo,
cuerpo que flota, luz, oleaje;
todo es del viento
y el viento es aire siempre de viaje.

Avui L'Indiano, ja a casa, havent fet un procés de retorn sempre inacabat als origens, vol enviar moltes roses:

A la N., amb qui l'Expatriat es va desarrelar i amb qui l'Indiano ha tornat a arrelar-se a la riba del Mare Nostrum.

A l'Olga, princesa a qui avui Sant Jordi salvarà, i a qui el pare estarà encantat d'explicar la llegenda tres, o quatre, o les vegades que calgui.

A totes les altres dones que amb la seva fermesa, bondat i optimisme, han ajudat l'Indiano a sentir-se a casa de nou.

I last, but not least, a aquelles que com la Maria, saben parlar de la nostalgia de qui està lluny.

Roses a per a totes!!!




Foto: hotelsavoylloret.com

21.4.08

Buff! Michoacán

Una de les lectores confesses del blog de l'Indiano, ha quedat prendada de Morelia, tot i que troba que les fotos, home, no n'hi ha per tant. Això resulta l'excusa perfecte per dedicar més espai a aquesta ciutat, i aquest Estat, que no s'acaben mai d'admirar prou.

Sempre hi ha el joc de llum entre els arcs i les cúpules de la ciutat colonial al migdia.


O el Colegio de San Nicolás Obispo, on va estudiar un dels pares de la pàtria, Don Miguel Hidalgo y Costilla, el primer capellà rebel, que va cridar a la rebel·lió contra Espanya.

Però Michoacán no és només Morelia. També són les Danaus plexippus entapissant de taronja els arbres de la zona est de l'Estat.


En aquests dies d'abril, ja deuen quedar als boscos de Michoacán ben poques papallones monarca, extraordinaris insectes que fan un viatge migratori des del Canadà i el nord d'Estats Units fins a Michoacán (uns 4.500 kilòmetres!!!) cap al mes d'octubre, i que a inicis d'abril se'n tornen, com deia el poeta, "nord enllà on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç".



Michoacán també són les màgiques, rotundes, colossals oliveres d'un poblet de nom ben sonor: Tzin Tzun Tzan (no és broma). Plantar-se al costat de 500 anys d'olivera et fa sentir com un nen petit al costat d'unes àvies venerables.


Tot i que més de "turisme de postal", el llac de Patzcuaro, amb les seves illes habitades, té un encant molt màgic. L'Indiano parlarà algun cop de les celebracions que a Mèxic es fan del día de muertos, i que tenen en aquestes illes una de les celebracions més sonades.


Al poble de Patzcuaro, es troben diversos petits hotels molt recomanables. El record de les tardes de lectura i cafè enmig d'aquesta pau és extraordinari. Probablement, el millor hotelet que l'Indiano coneix a Mèxic és aquest: La Siranda.

Fotos: N. L. de M. N. ; Indiano; ecologia.info ; picasaweb.com

20.4.08

14.4.08

Gosadies indianes

Ja perdonareu la gosadia de l'Indiano, però aquest matí, tot mirant la portada de la Vanguardia, ha començat a rumiar a quin petó li recordava aquest que Celestino Corbacho Chaves el flamant nou Ministro de Trabajo e Inmigración va fer el diumenge passat a la seva dona, Carmen Mosquera, en acomiadar-se dels seus veins de l'Hospitalet per anar a fer fortuna a Madrid.



I el record, súbitament, l'ha portat cap a la foto del famós petó entre Leonidas Breznev i Erich Honecker, màxims dirigents de la URSS i la RDA.

A l'Indiano li agradaria remarcar la sorprenent coincidència estètica, i deixa als lectors les interpretacions més o menys malvades que en vulguin fer. Només voldria assenyalar, a petició de la seva sogra, que la tradició de petonejar-se als morros entre homes no té res de russa, i que es tractava d'un costum que va arrelar entre alguns dirigents soviètics.


Fotos: lavanguardia.es, picasaweb

10.4.08

Capvespres de Morelia

Morelia és, de totes les ciutats colonials de l'altiplà, una de les que han quedat gravades en el record de l'Indiano. A uns 400km de la Ciutat de Mèxic, tant li va agradar, que hi va tornar tres vegades. Morelia és la capital d'un dels estats més exraordinaris de Mèxic, Michoacán. Perquè si la perla del sudest de Mèxic és Campeche, i la del sudoest és Oaxaca, la del centre és Michoacán, terra del Rafa Márquez, i, per tant, a més, de fervorosos barcelonistes.

Morelia, que es deia Valladolid en temps de la colònia, s'anomena així en honor de José María Morelos y Pavón, Siervo de la Nación, un dels capellans que van iniciar la lluita d'independència contra Espanya.

Poques coses com la llum de l'altiplà perquè les fotos surtin bé.

El pati de l'ajuntament de Morelia cremat pel sol del migdia,



les endreçades i silencioses processons que recorren el cor de l'esplèndida ciutat colonial,


la gent que passeja amb l'escalforeta de la tarda,

les buguenvil·lies que s'enfilen arran de les parets de les esglésies.

I després de la sobredosi de llum, el capvespre màgic, capturat per la N.




I sempre, sempre, com a música de fons, una de les la rancheras favorites de l'Indiano, Caminos de Michoacán. Admireu-ne la impagable versió, extreta d'una pel·licula de fa 30 anys.


1.4.08

Manané...

Era un vespre de septembre plujós mexicà, i la panxa de la N. començava a donar mostres que allà dins hi havia algú. De sobte l'expatriat es va trobar amb una d'aquelles demandes que deixen descol·locat: "canta-li alguna cosa!".

Ja ho havia llegit, ja, això que és bo parlar i cantar als petits quan encara estan a la panxa de la mare, però mai no s'havia aturat a pensar què cantaria. El primer que li va venir al cap va ser: "Tooot el camp...". Després de cantar-li l'himne complet, va pensar en cantar-li alguna cosa més adequada. Li va venir al cap el "Bona nit, bona nit...", (després ha sabut que es tracta del "Wiegenlied”, Op.49 No.4, de Johannes Brahms). I junt amb la N. van anar inventant una lletra que deia que reposés, que no es mogués gaire dins la panxa per deixar dormir la Mama, que demà seria un altre dia...

A l'Indiano li agrada especialment aquesta versió del "Wiegenlied" de la Minnie.




Del trio de cançons favorites per anar a dormir, de ben segur que "Bona nit..." és la que més agrada a la Indianeta.

Les altres dues són:

"Somewhere over the rainbow",


i "El cóndor pasa".



L'altre dia, la Indianeta, mentre tapava amb una manta la seva nina favorita i li posava un xumet a la boca, entonava cançó de Brahms amb un "Manané, manané..." (la seva adaptació fonètica del "Bona nit, bona nit..."). A l'Indiano, veient-la tant absorta en el seu joc maternal, se li omplien els ulls de llàgrimes de cocodril entendrit.


Foto: la Indianeta prova de posar a dormir els seus amiguets Martí i Gerardo.