31.12.08

Un dia de Rodriguez invers (II)

Diumenge, dies de Nadal. Avui l'Indiano afronta un d'aquells dies tant temuts pels mascles de qualsevol condició i edat: quedar-se amb els nens sol tot un matí. L'últim precedent remarcable es va saldar amb èxit, però ja se sap que això no és garantia de res.


7:15 Sona el despertador de la N. L'Indiano es desperta, la N. dorm.


7:16 La N. apaga el despertador.


7:18 El despertador de la N. torna a sonar. L'Indiano renega. La N. dorm.


7:19 La N. apaga el despertador, es lleva, i es prepara pel seu matí de tortells i panettones.


8:15 La N. surt per la porta, l'Indianet (des d'ara l'anomenarem Atila) es desperta, i crida "abba, abba!" (aigua), la Indianeta crida "Quero dormir!". L'Indiano agafa a coll els 13 kg. d'Atila i els posa a la trona.


8:20 Mentre li preparaven les farinetes, l'Atila ha estirat amb la punta dels ditets el plat del seu pare i ha agafat la torrada de pagès amb oli i sal que hi havia a sobre. S'esforça amb les seves dues mans i les seves quatre dents a arrencar un bocí de la presa gegant, que li tapa la cara.





8:21 L'Atila es queixa amargament que el seu pare li hagi arrabassat la torrada, i només accedeix a fer les paus quan la comparteix amb ell. I així, a cop d'obrir la boca com una bústia, va endrapant bocins de pa, cullerades de farinetes, i glopets de suc de poma. S'anima també a provar un formatge de cabra de Múrcia , que el seu pare li va donant a bocinets amb l'orgull de qui comença a educar el paladar del seu nano.


8:30 La Indianeta crida "MaPa!" (que és una crida molt ben trobada a algun dels seus progenitors -o tots dos, qui sap-).


8:35 Mentre li eixuga el culet a la Indianeta, que amb l'ajuda d'un tamboret ja sap fer pipí al water, l'Indiano sent el soroll del plat que l'Atila ha tirat a terra. Per sort és de plàstic. Quan li diuen "Atila no!", somriu, i assenyalant el seu pare amb el dit, li diu "no, no!". La imitació que fan d'ell fa esclafir l'Indiano de riure, i afronta amb millor disposició la tasca de recollir el plat i les restes de pa de sota la taula. Perquè els plats dels nens sempre van a parar sota la taula?


8:45 Després d'esmorzar educadament i gairebé autònomament, la Indianeta reclama al seu pare, que està canviant un bolquer del petit, que vol fer un puzzle. L'Indiano li diu que sí mentre observa amb satisfacció que l'Atila ha fet una caca tant contundent com el seu sobrenom, sòlida, formosa, sense rastre de descomposició, i no gaire pudenta. L'Indiano mai no hagués pensat que una caca fos digna de ser admirada.


9:10 L'Indiano s'asseu, per fi, a assaborir el te de nadal que tant li agrada. Els churumbeles juguen al seu aire des de fa cinc minuts. Se sent el silenci de la Indianeta fent del puzzle a la sala i el soroll de l'Atila a l'habitació. Cansat de copejar el trenet de joguet sense que aquest digui res (ahir, sense que ell ho sabés, els pares li van treure les piles), l'Atila, remenant el cul com un gran rèptil, gateja amb una energia i velocitat insospitades cap a la sala.


9:11 Des de la cuina se sent que la Indianeta crida "Tila, no!", i es posa a bramar, i al cap d'uns segons se sent el soroll de puzzle esbarriat.


9:12 Mentre l'Indiano intenta consolar la Indianeta, l'Atila ha superat la barrera de seguretat que protegeix l'avet de Nadal, s'ha posat dempeus agafant-se a un gerro, ha agafat dues boles de decoració de l'arbre, les ha esclafit a terra, i ara mateix estira amb energia un dels cables de llumetes.


9:30 L'Indiano s'ha conformat amb mitja tassa del seu te de Nadal, ha abrigat desmesuradament els seus dos petits (no fos cas que es refredessin), i ha sortit a passejar amb ells. La Indianeta està entusiasmada amb la idea de pujar a l'apabus, i l'Atila dorm ben lligat al cotxet el seu merescut son de guerrer després de la ràtzies matinals. Quan arriben a una zona de vianants, pare i filla juguen al "trapa Tila", joc que consisteix en empènyer el cotxet del rei dels Huns i veure qui l'atrapa primer. L'Atila, que s'ha despertat, es pixa de riure. Sort que porta bolquers. Arriben a la parada de l'apabús tot just a temps d'agafar-ne un que els va bé. La conductora es mira els churumbeles amb tendresa. Potser pensa en els seus, que deu haver deixat a casa, avui, diumenge.


10:00 La Indianeta baixa de l'apabús malgrat no estar-hi gaire conforme, ja que considera que són molt poques parades, però es deixa sedduir per la perspectiva de jugar a un dels seus parcs favorits. L'Atila, gràcies al passeig en bus, torna a dormir.


10:05 L'Indiano respira l'aire de terra humida sota els arbres del parc, vora els nenúfars.


Foto: kalipedia.com ; Antonio Stoper a flickr.com

24.12.08

Potser Nadal

Avui a l'Indiano li han descobert aquest poema. Bon Nadal amics.

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre'n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s'empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s'ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Miquel Martí i Pol


Foto: labutxaca.cat

12.12.08

Tornar o no tornar, aquesta és la qüestió

En Boixeda tornà a agafar el braç del seu company i, abaixant la veu, digué:

-Fa una setmana que els Boixens tornen a ser a Mèxic...

-Però si encara no fa sis mesos que se'n van anar!

-Sí, però han tornat. En Boixens diu que ha tingut un desengany terrible. Va trobar Barcelona petita i resclosida, tot li queia al damunt. La seva família només estava a l'aguait dels diners que havia portat d'Amèrica, s'esforçava a descobrir la quantitat total. En Boixens s'havia acostumat a fer l'aperitiu cada dia i el seu pare el va cridar a banda i li preguntà severament: "Aquestes coses apreneu, a Mèxic?" En una altra ocasió, en Boixens va donar una propina a la dona que li venia el diari i el seu cunyat s'escandalitzà: "Amb aquests aires de nou ric ho espatlleu tot -va dir-li-. Entre vosaltres i els turistes, fareu apujar els preus..."

-Però tot això no té importància -replicà en Deltell-. Són petites topades pròpies de la readaptació.

-No ho creguis. (...) Ja veuràs:
això d'aquí, nosaltres ho critiquem molt, però nosaltres mateixos ens hem airejat, hem après a mirar una mica més enllà, m'entens?

No. En Deltell es negava a entendre-ho, amb la mateixa tossuderia que l'altre posava a fer-li-ho veure. Trobava que en Boixens i el seu fill eren uns ximples. Ah! i també ho era la dona, que, segons semblava, havia tornat esgarrifada per tot de coses insignificants: l'oli d'oliva ja no li agradava (donava, deia, un sabor horrible al menjar), la fruita no tenia el gust d'abans i era caríssima, la gent -la seva mateixa família-estava plena de petites manies i era molt difícil de lligar-hi.





Calders, Pere. L'Ombra de l'Atzavara. Edicions 62. Barcelona, 1980. p:71-72

5.12.08

Subir para arriba, bajar para abajo

Hi ha un munt de paraules i d'expressions de la Madre Patria que sonen molt extranyes per oïdes mexicanes, i viceversa.

Així com els habitants de l'Altiplà comprenen, amb un somriure a la boca, això sí, que un peninsular coja un taxi, sense pensar que es refereix a l'acepció 31 del Diccionario de la RAE, toleren molt malament, amb una expressió de sorpresa desaprovadora o disgustada, la referència directa a una paraula tant comuna com "cul". Sí, "culo", a Mèxic, és una paraula tabú. Ni tant sols es pot emprar en diminutiu, i referint-se a un nen. S'ha de dir en tot cas, "pompas".

Per a un català de soca-rel poc acostumat a donar, en canvi, resulta sorprenent, sino ofensiu, que a l'Altiplà tothom demani que "le regalen", alguna cosa, en comptes de demanar que li donin, o li facin. Exemples: la secretaria demanant que signis uns documents: "regáleme una firma aquí, Licenciado". O bé, un convidat que vé a casa i et respon així quan li demanes què vol beure: "regálame por favor una coca de dieta (coca cola light)".

Però el que provocava una hilaritat no continguda entre els mexicas, i estimula la producció d'acudits de gallecs (allà els gallecs són els protagonistes dels acudits de ximples, com ho són els belgues a França o els de Lepe a Espanya) és la tant arrelada expressió castellana -i catalana- de pujar cap amunt i baixar cap avall. Sovint la conversa era aquesta:

-Oiga Angélica, voy a subir para arriba, a una junta (reunió) con el Licenciado González.

-Ay Lic qué bueno -somriure-, temía yo que no fuera usted a subir para abajo.

L'Expatriat sempre va pensar que si els feia tanta gràcia aquesta expressió absurdament tautològica, era perquè els devia recordar l'irrepetible Cantinflas, cada dia de més actualitat en aquest món nostre de bojos.





1.12.08

Tànatos i Bossanova

Durant les llargues setmanes de feina a Sao Paulo, la Nova York de pobres, l'Expatriat va tenir temps d'aprendre alguns conceptes clau per a sobreviure en aquell món de consultor expatriat que estrenava.

Aquell món, ho va aprendre molt ràpid, era dur. Eternes jornades de feina, que començaven amb reunions a primera hora, llarguíssimes esperes en saletes, cafè rera cafè, per encarar visites normalment improductives. I després, a la tarda, reunions internes, trobades al bussiness centre de l'aparthotel que era casa seva durant setmanes, mesos. Al vespre, esgotat, s'asseia al sofà, i, mentre sentia el gotejar neguitejant de l'aparell de l'aire condicionat en mal estat, mirava la carta del room service i hi trobava l'habitual club sandwich, i posava la televisió...

Fins que va veure que aquell no era el camí. I, gràcies al seu amic J., català com ell, expatriat des de feia anys, i amb moltes hores de vol, va trobar tres eines per a fugir del Tànatos:

1- Els daus de mozzarella arrebossada acompanyant una cervesa. Un aperitiu insuperable i irrepetible, a alguna de les terrasses de Jardins, un dels barris pijos de Sao.

2- Les caminades. Només caminant pots pensar amb llibertat, ordenar els maldecaps, i sobretot, només caminant pots conèixer, familiaritzar-te i fins i tot estimar-te els llocs on estàs expatriat. I si te'ls estimes, potser la melangia de l'enyor de la somiada Barcelona no serà tant punxaguda.

3-La bossanova. Perdó: la BOSSANOVA. Un cóctel musical insuperable per a combatre el Tànatos. Un equilibri de delicadesa, ritme, suavitat, passió sedosa, rauxa equilibrada.

Si alguna música neteja l'esperit, relaxa, acarona, és aquesta. Encara avui, i per sempre, quan no està fi, l'Indiano sap triar Gilberto i Jobim.

Se voce disser que eu desafino amor, Saiba que isso em mim provoca imensa dor
Só privilegiados tem ouvido igual ao seu, Eu possuo apenas o que Deus me deu
Se voce insiste em classificar, Meu comportamento de antimusical
Eu, mesmo mentindo devo argumentar, Que isto é bossa nova, Que isto é muito natural
O que voce nao sabe, nem sequer pressente, É que os desafinados também tem um coraçao
Fotografei voce na minha Rolleiflex, Revelou-se a sua enorme ingratidao
Só nao poderá falar assim do meu amor, Este é o maior que voce pode encontrar, viu
Voce com a sua música esqueceu o principal, Que no peito dos desafinados, No fundo do peito bate calado, Que no peito dos desafinados, Também bate um coraçao.