15.6.10

Reflexions sobre la crisi (II). Europa

L'Indiano compra la Vanguardia, de vegades, només per sentir el plaer de tocar les pàgines escrites per l'Enric Juliana, el millor corresponsal que escrigui avui des de Madrid.El seu darrer llibre és una joia.


Hay un dato que conviene recordar siempre, que convendría escribir en cada punto y aparte de la crónica política española, un dato que la mentalidad española actual ignora expresamente, quizá por orgullo, quizá por miedo a enfrentarsse a la realidad: desde su ingreso en la Comunidad Económica Europea (CEE) en 1986, España ha percibido subvenciones, ayudas y transferencias por valor de 118.000 millones de euros, la más colosal operación de solidaridad que ha tenido lugar en el continente europeo tras la reparación de daños de la Segunda Guerra Mundial.

Un arco de triunfo debería conmemorarlo en Madrid, y una placa en homenaje al contribuyente alemán debería exibirse en la plaza de cada pueblo. Orgulloso hasta la médula, el español prefiere no hablar de ello, ni que se lo recuerden. Sólo un discreto monumento conmemora en la capital de España el ingreso en Europa: un murete de hormigón ubicado frente al palacio de Santa Cruz, vieja sede del Ministerio de Asuntos Exteriores. Un murete al alcance del orín de los perros. España es así de agradecida.


Enric Juliana. La deriva de España. 2009, RBA, Barcelona.


Imatges: oscarsenarcanalis.blogia.com ; Google Maps

9.6.10

Reflexions sobre la crisi (I). Sardines

Anècdota real. Explicada per un bon amic.

1938. Barcelona. A la ciutat bombardejada i cansada de guerra floreix l'estraperlo. És temps d'oportunitats.

El Sr. Ferrerons, com tothom, coneix algun estraperlista. Sap que tothom juga el joc. Donar-se algun plaer, complementar la dieta, fer uns dinerons, fer uns dinerassos. Comprar rebentat, vendre a preu d'or. El cas és que tothom juga Tothom juga perquè han estat abatudes les normes del joc tradicional. Tothom juga perquè sap que el veí no li podrà recriminar el que també ell fa. Tothom juga perquè sap que l'autoritat també juga, només cal donar-li la seva part, perquè calli, o perquè també faci negoci.

El Sr. Ferrerons té desig de sardines. Sardines, ves, ara que no és època, i que les barques del moll del rellotge han estat requisades. I de llauna? De llauna, és clar. Es troba amb al seu estraperlista de confiança vora el Cinc d'oros. Fan l'intercanvi. El preu és absurdament alt. Però els capricis es paguen, en aquests temps.

Al vespre, a casa, fan una petita festa amb la dona. Sardines de llauna, posades en plats de ceràmica fina, i pa blanc, untat amb delit en l'oli saborós. El gust és una mica fort. Qui tingués algun gra de raïm, pensa en Ferrerons, per completar el petit banquet.

A la nit, mentre dormen, alguna cosa va malament. S'asseu al llit amb el front perlat de suor freda, abans de córrer cap al bany. La seva dona no triga a fer el mateix camí. Al matí continua, la cosa va per llarg. Fan venir el metge. Al cap d'una estona en Ferrerons, indignat, truca l'estraperlista:

-"Escolta, aquelles sardines que em vas vendre ahir a preu d'or, ens les vam menjar al vespre i ens han fet molt mal, a mi i a la dona!"

-"Noi, no em vas pas dir que fossin per menjar!"

Final de l'anècdota.

Situeu-vos al 20o7 i feu el següent:

- canvieu: "estraperlista" per "promotor inmobiliari"
- canvieu: "llauna de sardines" per "pis"
- canvieu: "no em vas pas dir que fossin per menjar" per "no em vas pas dir que fos per viure-hi"

I ara, després de fer aquests canvis, i de preguntar-vos com hem caigut en aquest pou, llegiu un trosset de la Bíblia, que, com diu un bon amic, "es un bello cuento que ayuda a comprender lo lejos que está de ella la Iglesia CAR".

El trosset és de Joan 8, 7.

-Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra