29.5.08

Alain Vietti

Era "el Vietti".

Un dels primers dies, veient que els alumnes estaven tots esvalotats, va entrar a classe, se'ls va quedar mirant un moment, i de cop i volta, va tirar a terra els llibres que portava i va fer una tombarella damunt l'estrada de fusta. Tot aixecant-se, va cridar "Aaargh!!! Je suis le Yeti!!! -sóc el Ieti!!!-. Els alumnes no gosaven riure, mai un professor havia fet una cosa així, i menys encara s'ho esperaven d'un home ja granadet, amb els seus cabells blancs, i el seu jersei vermell. Ell es va recomposar ràpidament, va recollir els llibres, va caminar amb un somriure divertit i burleta cap a la seva taula, i va començar la seva explicació com si res. Aquells alumnes tenien 14 anys, les seves hormones saltironaven alegrement. Això feia molt difícil retenir la seva atenció. I ell sabia fer-ho a la seva manera.

El sistema de la casa -el Lycée Français- era molt clar: rigor, control, i mètode, sobretot, molt de mètode. Ell anava per lliure. I ho podia fer perquè sabia que els nanos tenien el mètode ficat al moll de l'os. Conservava el rigor i el control, però variava el mètode.

La primera setmana de classe els ho va deixar clar. Bona part dels seus col·legues -professors d'Història i Geografia- després de fer l'explicació del tema, es guardaven un temps de la classe per dictar o fer-los escriure un resum endreçat de les idees principals que havien tractat, sovint coincident amb el manual. Ell, els va advertir, no ho faria així . La protesta va ser generalitzada. Com que no ho faria així? Com estudiarien? Com retindrien la informació? Els adreçaria directament al manual?

No. Ell aniria parlant i apuntant conceptes clau a la pissarra. I ells s'havien d'espavilar. Ja eren grans. S'havien acabat els dictats i els resums mastegats. L'Indiano recorda, per exemple, que mentre anava explicant les diferències entre catolicisme i protestantisme (això era essencial perquè entenguessin les cruentes guerres de religió a França), escrivia a la pissarra "Sants, Verge" i els barrava, dirigint-hi després una fletxa des de "Protestants". Avui, moltes de les notes que pren l'Indiano estan impregnades d'alguns codis que el Vietti emprava per fer-los més fàcil seguir-lo.

Hi havia una altre aspecte transgressor en el Vietti. Era comunista, i, tot i ser d'origen francès, després de tants anys d'estar-se a Barcelona, era militant del PSUC. Declaradament. Això, val a dir, era un mal de cap per la direcció de l'escola, sempre tant tocada i posada, sempre discreta, amatent a mantenir un apoliticisme i laïcitat exquisits. Potser alguns pares més conservadors se n'havien queixat algun cop, però el Vietti sabia que podia seguir la seva línia perquè, per damunt de tot, i amb alguna excepció, els seus alumnes l'adoraven.

Sabia excitar el debat, sabia transmetre conceptes, i ho sabia fer de manera divertida, irònica, sarcàstica a voltes. La ironia li servia per tenir els alumnes a ratlla. Ai de qui confonia una classe amena per una casa de barrets, o li faltava al respecte! Probablement aquest era també el seu defecte. Si el burxaven, podia ser massa sarcàstic, implacable. Sobretot, però, brillaven els seus ulls petits, intel·ligents, vius, plens de bonhomia en molts moments.

L'Indiano, en aquells temps (qui ho diria) era un noi més aviat tímid, insegur, mai no prou convençut de les seves forces i del seu saber. El Vietti s'estimava especialment aquell nano, com molts altres, val a dir. Probablement va ser per això que, en el segon any de classe que el tenia, va tenir dues intervencions de les quals aquell nano encara es recorda.

1- Al començament de curs, s'havia de triar delegat dels alumnes. Aquell noi tímid ja ho havia estat l'any anterior, així que no tenia gaires ganes de repetir. Més encara quan sabia que, aquell any, les particularíssimes barreges d'alumnes que feia l'administració de l'escola havien donat com a resultat una alta concentració d'elements conflictius. Així, que el nano, malgrat la insistència de molts companys, no volia ser delegat de nou. Al final de la classe, el Vietti li va demanar que l'acompanyés a la sala de professors. Allà el va fer seure, va encendre un d'aquells seus Ducados, i li va dir:

-Berenguer, ningú farà millor de delegat que tu. Et necessiten, t'ho estan demanant. I jo et necessito. M'hauràs d'ajudar amb en ---- i en -----, i la colla d'en-----.

El noi estava una sorprès. Però l'autoritat moral amb què li ho havia demanat el Vietti només va admetre un "sí" per resposta.

2- Aquell any, començaven "Seconde", l'equivalent de segon de BUP, i un any decisiu en el sistema educatiu francès. Al final d'aquell curs, els nanos havien de triar el seu camí acadèmic, i cada tria portava penjada una etiqueta:

A: Lletres: "els que no saben fer res més, o les noies, que ja se sap que per matemàtiques no serveixen, o els mantes que no volen treballar"
B: Economia: "la gent normal"
S: Ciències: "l'elit"
(hi havia alguna altra opció, però l'Indiano no la recorda)

El Vietti anava tenint converses amb els alumnes, aconsellant-los què triar. A aquell nano tímid li agradava la història, la filosofia, les llengües, però estava convençut de triar "B", perquè "A", no tocava, era per nenes. Tots els seus amics triarien "B" o "S", ell no podia ser menys!

El Vietti el deixava parlar. Fins que, un dia, a una setmana de fer la tria, va tornar a agafar-lo en un apart, tot sortint de classe.

-Berenguer, no coneixo millor candidat per fer "A" que tu. Pots triar ser feliç fent "A", o pots triar "B" i ser un desgraciat. I jo això darrer no ho permetré.

Tot observant aquell noi, gairebé ja tant alt com ell, el Vietti devia pensar, amb el seu somriure burleta a la cara, que ja el tornava a tenir al sac. I tenia raó. El noi va triar "A", i recorda aquells dos darrers anys de Lycée, amb vuit hores de filosofia a la setmana, com una època gloriosa.


P.S. Inspirat per un post de la Montserrat (d'aquest dimarts 27 de maig), aquell noi ha pensat: -"Què se'n deu haver fet del Vietti?", i, cercant al google, ha sabut que a finals d'agost del 2005, va deixar aquest món. Després de la sorpresa i la consternació, ha rigut pensant en el Vietti fumant ducados a l'infern, i ha decidit dedicar-li aquest escrit.

25.5.08

A les penes punyalades, i als disgustos, gots de vi

Des de la llunyania de l'altiplà, l'expatriat va aprendre a mirar-se la política ibèrica com tempestetes en un got d'aigua. Des de lluny, les petites i grans misèries de la política catalana li semblaven més insignificants que mai. La política, en un país per construir, com Mèxic, és molt més apassionant. Això no vol dir que la classe política mexicana sigui exemplar, naturalment.

Aquests dies, l'Indiano es continua mirant la política ibèrica amb el cansament de qui observa una mediocritat esfereïdora. Però avui està emprenyat. Tant, que no es pot estar de dir-hi la seva.

Tres declaracions públiques de l'última setmana:

1-La moderació d'un "Pare" de l'Estatut.


Les primeres paraules són de Francesc -"Quico" pels amics- Homs. Convergent, nascut el 1969 a Osona. Forma, junt amb l'innomenable i l'Oriol Pujol, el trio de cuiners de tres estrelles Michelin de CDC. En Quico té l'"honor" de ser un dels coautors del nostre flamant estatut.
L'altre dia, a la radio, va dir:

"És molt gros el que diré ara, però el que s'ha demostrat en aquests últims 35 anys és que a l'Estat espanyol li impressionen més 90 morts que el 90% del Parlament de Catalunya i si no repassin qui té concert econòmic i qui no el té".

Bravo Quico, molt bé. Això sí que és un exercici de moderació dialèctica destinada a fer créixer la "Casa Gran del Catalanisme". I dit això, què? Refundem Terra Lliure de cara al 9 d'agost?


2. La coherència de l'esquerra verda.

En Jordi Guillot és un dels prohoms d'IC-V-EUiA, aquesta agrupació de partits que amb tanta cura, responsabilitat, seriositat i transparència semàntica està menant des del Govern de Catalunya el problema de l'aigua.

Fa uns dies, ha afirmat que demanaran que s'aturi l'obra del minitransvassament a Barcelona "en el moment que es garanteixi el risc zero o restricció respecte a qualsevol tall d'aigua a l'àrea metropolitana de Barcelona".

Molt bé Jordi. Bravo. Maregem la perdiu. Probablement la clarivident gestió del tema de l'aigua que esteu fent ajudarà a consolidar els vostres espectaculars resultats electorals, tot reforçant la imatge dels partits entre la gent, i estimulant la seva participació a les eleccions.

3. La lleialtat per bandera

Finalment, ens queda Gabriel Elorriaga*, que és, des de fa més de 10 anys, un dels membres destacats del PP. El bon Elorriaga, que no devia estar prou content havent organitzat una campanya desastrosa, avui, en un exercici de companyonia i fidelitat al President del seu partit, escriu a El Mundo:

"...lo que ahora se necesita es un liderazgo renovado, sólido e integrador, y eso es algo que, aunque me pese, Mariano Rajoy no está en condiciones de ofrecer".

Fantàstic, Don Gabriel, vet aquí l'última gran i pública punyalada per l'esquena de la política ibèrica. A plena llum del dia. Ajudant a establir la lleialtat com un dels valors que probablement farà que els joves s'acostin a les seus dels partits, per fer-se'n militants i entregar-hi els millors anys de la seva vida.

De vegades, l'Indiano se'n tornaria a l'altiplà.

Fotos: osona.com; iniciativa.cat ; elpais.com

P.S.*No confondre amb Pedro Arriola, destacat sociòleg, i un dels ideadors del "giro al centro" del PP dels anys 90. A l'Indiano ja li extrañava que Arriola l'hagués feta tant grossa. Perdone usted, Don Pedro.

21.5.08

Pasqua ortodoxa a Ca l'Indiano

Han passat tres setmanes des de la celebració de la Pasqua ortodoxa, i l'Indiano no n'havia parlat encara perquè en va quedar tant empatxat (físicament) que no tenia esma per escriure'n. La Pasqua fa tres setmanes? La diferència en les dates en què ho celebren els catòlics vé del fet que l'esglesia ortodoxa es regeix pel calendari julià, i no el gregorià, que és el nostre.

La Pasqua és la festa gran dels ortodoxos, més important encara per ells que el Nadal. Com tota gran festa digna de ser considerada com a tal, un gran sopar la culmina, el Dissabte Sant, tot celebrant l'anunci que Crist ha ressuscitat.


Es comença per un jolodiets, que es fa bullint peus, morro, i magre de ministre, durant un parell d'hores a foc lent amb llaurer, grans de pebre negre, ceba, i a última hora, unes rodanxes de pastanaga. En acabat es desossen els peus, i es trinxa la carn a talls petitets. Es posa en un motllo. S'hi aboca la gelatina de la cocció (havent-ne tret el greix), es deixa refredar, i se serveix fred. S'acompanya de salsa de rave picant -jrien-, ous durs pintats de Pasqua, i pa negre -borodinsky jleb- (de sègol i espècies) amb mantega -másla-. La combinació de tot plegat és veritablement deliciosa. Abans de començar, la tradició mana que cada comensal agafi un dels ous (de gallinaaa...) pintats, i el colpeji contra el del comensal que té al costat. L'ou (de gallinaaa...) que "guanya" (que no es trenca) és "indultat", i es consumeix l'endemà.


Els russos, en els grans sopars (i sovint també en els sopars quotidians) beuen vodka gelat. No només a l'inici o al final, sinó durant l'àpat. El vodka se serveix en gots petits, i abans de prendre'l d'una glopada, tots alhora, van brindant pels pares, fills, avis, néts, cuiners...i qui es posi per davant. Com que l'Indiano, en el seu temps, ja va passar la prova iniciática d'aquesta alegre celebració alcohòlica, la sogra li permet, darrerament, alternar, i fins i tot substituir, el vodka pel cava.


A continuació se serveix un zapiecanka que és un pastís de carn picada de porc i vedella, pa remullat amb llet, pastanaga i ceba, que es cou al forn. S'acompanya amb kasha. La kasha no és més que un dels cereals més utilitzats a Rússia, el blat negre, bullit i condimentat amb mantega i sal. Es pot acompanyar tot plegat de smetána, una crema àcida (molt semblant al sour cream anglosaxó). En aquest cas la N. va decidir fer una barreja de smetána i bolets francament saborosa. L'alternativa per fer smetána és barrejar crema de llet i iogur ben àcid.






Val molt la pena guardar un raconet per gaudir de la versió russa del panettone, que s'anomena Kulitx, i que la N. va tenir la paciència de fer, i ha tingut la paciència de parlar-ne.

S'acompanya de pásja, unes postres extraordinàries, fetes a base de mató, ous, sucre i ametlla ratllada. La pásja s'acostuma a decorar amb les lletres XB, inicials de "Crist ha ressuscitat!" -Jristos Vascriessi!-, paraules amb què els comensals es feliciten, al final de l'àpat, disposats a gaudir de la sobretaula al voltant d'un te -txai-.


Fotos: Indiano

Nota 1: es poden aconseguir tota mena de productes russos (com el blat negre, o la smetána) a la botiga Troika Delicatessen, al carrer de la Unió, 3. L'Indiano, malauradament, no té comissió.

Nota 2: en cursiva han anat apareixent les transcipcions fonètiques de les paraules russes. Aquestes transcipcions fonètiques lliures són responsabilitat exclusiva de l'Indiano, i en cap cas de la seva sogra.

16.5.08

Afanyadament

Afanyadament, baixen del bus que les ha acostat a aquesta zona alta de Barcelona desprovista de metro.


Afanyadament, empenyen els cotxets amb les criatures blanquetes cap a la guarderia, o porten de la maneta els nanos enclenxinats cap a les escoles privades.


Afanyadament, serveixen cafès amb llet i croissants a la granja de la cantonada.


De reüll poden veure els seus homes que, afanyadament, munten bastides, escombren el Passeig de la Bonanova, fan la mudança del 7è 4rta, descarreguen caixes de cervesa als bars de tapes, plens ja a mig matí d'universitaris ociosos.


Feixugament, porten la roba a la tintoreria, i tornen amb les bosses plenes de la compra.

Cansadament, acompanyen a passejar les venerables dames blanques, o, distretament, esperen que el gossos de pura raça facin les seves necessitats a l'endreçat pipican municipal.


Al vespre, agafen el bus per baixar al seu altre mon, on, si tenen sort, podran veure els seus fills en comptes de parlar-hi per telèfon des d'un locutori.


Aquests dies, l'Indiano, amb la mirada escrutadora i curiosa que és més una deformació vital que professional, prova d'endevinar què hi ha sota aquests ulls foscos de mirada impassible i cansada. I des d'aquí, els dedica aquest pensament agraït a la seva feina que, tot i no ser-ho, sembla invisible, i les fa invisibles.



Fotos: No n'hi ha: recordeu, són invisibles.

12.5.08

"El Pelut no hi és!"

El mes de maig acumula una sèrie de dates molt trascendents per a l'Indiano.

Un 7 de maig (1945), el III Reich va capitular formalment enfront dels aliats, i així es va donar per acabada la IIa guerra mundial a Europa. El dia en què la capitulació va entrar en vigor (8 de maig), al Lycée Français de Barcelona, tot i no ser festiu a Barcelona, es respira un aire de certa solemnitat, amb la bandera francesa hissada. Un respecte per aquell dia en què es va derrotar el drac nazi.

Un 9 de maig (1950) el gran Robert Schuman va dir "L'Europe ne se fera pas d'un coup, ni dans une construction d'ensemble: elle se fera par des réalisations concrètes créant d'abord une solidarité de fait."


El 10 de maig, a Mèxic, se celebra el dia de las Madres. És un d'aquells festius (días feriados) oficiosos, en què al migdia tothom es fa fonedís. Hi ha corredisses, embussos i caos (en una ciutat monstre ja prou caòtica per sí mateixa) per anar a celebrar amb la madre el seu dia. No hi ha família que no ho celebri amb un dinar o un sopar, regals per a la mare, i en molts casos es lloguen mariachis per cantar-li las mañanitas. Per cert, l'Indiano no coneix millor cançó d'aniversari o celebració que aquesta. Aquí podeu gaudir d'una versió ben tradicional, amb el Pedro Infante.



Un 12 de maig (2008) va morir Irena Sendler. Una persona tant admirable que va aconseguir no convertir-se en un personatge.


Un 14 de maig (1948), va ser proclamat l'Estat d'Israel. Quatre anys més tard, Ben Gurion li va oferir a Einstein la possibilitat de ser-ne el president. Es diu que Einstein va refusar tot dient: "Conec alguna cosa sobre la naturalesa, però pràcticament res sobre els homes".


Però d'aquestes dates de maig, la que més destaca és la de l'11 de maig de 2008.


Aquell dia històric, cap a les cinc de la tarda, després de comprovar que el formós gat blanc i negre de la seva àvia no era al cistell on acostuma a dormitar, la Indianeta, dirigint-se a l'auditori amb els palmells de la ma extesos cap amunt i cara de sorpresa, va construir la seva primera frase intel·ligible i completa:

"El Pelut no hi és!"


Fotos: delnic.ec.europa.eu; th.physik.uni-frankfurt.de; norbertomorillas.blogspot.com

6.5.08

Esmorzars a San Ángel

L'ideal de dissabte que cadascú es fa depèn de molts factors (edat, hobbies, família...) però l'expatriat en tenia un d'imbatible: un matí a San Ángel.

Aquests matins tenien una deliciosa rutina. Despertar cap a les nou. Dutxar-se sense pressa. Baixar a la porteria a recollir El PAIS (edició internacional) perfectament embolicat en la seva bosseta de plàstic (molt útil en època de pluges). Posar una cafetera al foc. Sacsejar una mica la N. per fer-la llevar. Prendre un cafè. Agafar el cotxe cap al sud.

Després de 20 minuts per la jungla d'asfalt, arribaven a San Ángel, un poble de carrers empedrats atrapat a la ciutat:



Eren quarts d'onze del matí, i es trobaven amb l'Anna i l'Enrique, bons amics, al Café San Ángel, per esmorzar. I allò sí que era esmorzar, i la resta són punyetes.

L'esmorzar mexicà es composa de:

-un suc (de taronja, de toronja -pomelo-, de pastanaga, de pinya, de papaia...),

-cafè o te.

-Un plat de fruita (amb iogurt o formatge cottage)

-Un plat principal, que poden ser ous (l'Indiano, sovint, encara somia amb els huevos motuleños),



o uns chilaquiles (verdes, rojos),


o uns molletes,


Després d'esmorzar llegint el diari i xerrant, amb el sol de l'altiplà que començava a escalfar, vagarejaven dedicats a les seves dèries particulars. La N. comprava l'enèsima cistella/cistellet/cistell, que afegia a una col·lecció digna de constituir una paradeta. L'expatriat mentrestant, revisitava els seus pintors favorits per la Plaza de San Jacinto, i es deixava vèncer per la temptació de comprar alguna obra.


Just quan la calor i el cúmul de turistes començaven a apretar massa, era el moment de tornar a casa. Després d'haver esmorzat tant bé, relaxats per la caminadeta i el cel net dels dissabtes, el dubte era si preparar el dinar, o bé passar directament a la migdiada.

Fotos: saborgourmet.com; flickr.com; yahoo.com; csgastronomia.edu.mx