25.5.08

A les penes punyalades, i als disgustos, gots de vi

Des de la llunyania de l'altiplà, l'expatriat va aprendre a mirar-se la política ibèrica com tempestetes en un got d'aigua. Des de lluny, les petites i grans misèries de la política catalana li semblaven més insignificants que mai. La política, en un país per construir, com Mèxic, és molt més apassionant. Això no vol dir que la classe política mexicana sigui exemplar, naturalment.

Aquests dies, l'Indiano es continua mirant la política ibèrica amb el cansament de qui observa una mediocritat esfereïdora. Però avui està emprenyat. Tant, que no es pot estar de dir-hi la seva.

Tres declaracions públiques de l'última setmana:

1-La moderació d'un "Pare" de l'Estatut.


Les primeres paraules són de Francesc -"Quico" pels amics- Homs. Convergent, nascut el 1969 a Osona. Forma, junt amb l'innomenable i l'Oriol Pujol, el trio de cuiners de tres estrelles Michelin de CDC. En Quico té l'"honor" de ser un dels coautors del nostre flamant estatut.
L'altre dia, a la radio, va dir:

"És molt gros el que diré ara, però el que s'ha demostrat en aquests últims 35 anys és que a l'Estat espanyol li impressionen més 90 morts que el 90% del Parlament de Catalunya i si no repassin qui té concert econòmic i qui no el té".

Bravo Quico, molt bé. Això sí que és un exercici de moderació dialèctica destinada a fer créixer la "Casa Gran del Catalanisme". I dit això, què? Refundem Terra Lliure de cara al 9 d'agost?


2. La coherència de l'esquerra verda.

En Jordi Guillot és un dels prohoms d'IC-V-EUiA, aquesta agrupació de partits que amb tanta cura, responsabilitat, seriositat i transparència semàntica està menant des del Govern de Catalunya el problema de l'aigua.

Fa uns dies, ha afirmat que demanaran que s'aturi l'obra del minitransvassament a Barcelona "en el moment que es garanteixi el risc zero o restricció respecte a qualsevol tall d'aigua a l'àrea metropolitana de Barcelona".

Molt bé Jordi. Bravo. Maregem la perdiu. Probablement la clarivident gestió del tema de l'aigua que esteu fent ajudarà a consolidar els vostres espectaculars resultats electorals, tot reforçant la imatge dels partits entre la gent, i estimulant la seva participació a les eleccions.

3. La lleialtat per bandera

Finalment, ens queda Gabriel Elorriaga*, que és, des de fa més de 10 anys, un dels membres destacats del PP. El bon Elorriaga, que no devia estar prou content havent organitzat una campanya desastrosa, avui, en un exercici de companyonia i fidelitat al President del seu partit, escriu a El Mundo:

"...lo que ahora se necesita es un liderazgo renovado, sólido e integrador, y eso es algo que, aunque me pese, Mariano Rajoy no está en condiciones de ofrecer".

Fantàstic, Don Gabriel, vet aquí l'última gran i pública punyalada per l'esquena de la política ibèrica. A plena llum del dia. Ajudant a establir la lleialtat com un dels valors que probablement farà que els joves s'acostin a les seus dels partits, per fer-se'n militants i entregar-hi els millors anys de la seva vida.

De vegades, l'Indiano se'n tornaria a l'altiplà.

Fotos: osona.com; iniciativa.cat ; elpais.com

P.S.*No confondre amb Pedro Arriola, destacat sociòleg, i un dels ideadors del "giro al centro" del PP dels anys 90. A l'Indiano ja li extrañava que Arriola l'hagués feta tant grossa. Perdone usted, Don Pedro.

2 comentaris:

Biel Barnils ha dit...

Benvolgut Indiano, m'agrada, cada cop que entro al teu blog, si és que hi ha blogs d'algú, veure que segueixes escrivint bé i deixant-les anar amb aquella ironia o sarcasme necessaris per anar passant la vida.
Quan realment riurem (per no plorar) és quan els espanyols ens hagin de dir NO-NO-I-No a l'Estatut que ells ens van donar permís per aprovar i els socialistes (socialistes-socialistas), convergents i gent amb poca iniciativa els caigui la poca cara de vergonya que els queda.

Berenguer ha dit...

Hola Biel,
a mi el que m'ha agradat és això de "si és que hi ha blogs d'algú".

Sobre l'Estatut, deixa'm dir-te que l'Indiano se'l va llegir, i és un text, jurídicament i conceptual, molt confús, i per tant, molt pobre. Així com hi pot haver gran literatura molt extensa (A la recherche du temps perdu, per exemple), en qüestió de lleis, la divisa és clara: com més breu, millor.

És una llàstima haver errat el moment de reformar l'estatut, i haver-lo reformat per tenir el que tenim, i estar com estem. Però hi ha qui es va entossudir en fer-ne un de nou, malgrat el sentit comú, i per poder passar a la història.

Quan la Indianeta sigui més gran, el seu pare, tot i que li costarà, provarà d'explicar-li tot plegat.