29.5.08

Alain Vietti

Era "el Vietti".

Un dels primers dies, veient que els alumnes estaven tots esvalotats, va entrar a classe, se'ls va quedar mirant un moment, i de cop i volta, va tirar a terra els llibres que portava i va fer una tombarella damunt l'estrada de fusta. Tot aixecant-se, va cridar "Aaargh!!! Je suis le Yeti!!! -sóc el Ieti!!!-. Els alumnes no gosaven riure, mai un professor havia fet una cosa així, i menys encara s'ho esperaven d'un home ja granadet, amb els seus cabells blancs, i el seu jersei vermell. Ell es va recomposar ràpidament, va recollir els llibres, va caminar amb un somriure divertit i burleta cap a la seva taula, i va començar la seva explicació com si res. Aquells alumnes tenien 14 anys, les seves hormones saltironaven alegrement. Això feia molt difícil retenir la seva atenció. I ell sabia fer-ho a la seva manera.

El sistema de la casa -el Lycée Français- era molt clar: rigor, control, i mètode, sobretot, molt de mètode. Ell anava per lliure. I ho podia fer perquè sabia que els nanos tenien el mètode ficat al moll de l'os. Conservava el rigor i el control, però variava el mètode.

La primera setmana de classe els ho va deixar clar. Bona part dels seus col·legues -professors d'Història i Geografia- després de fer l'explicació del tema, es guardaven un temps de la classe per dictar o fer-los escriure un resum endreçat de les idees principals que havien tractat, sovint coincident amb el manual. Ell, els va advertir, no ho faria així . La protesta va ser generalitzada. Com que no ho faria així? Com estudiarien? Com retindrien la informació? Els adreçaria directament al manual?

No. Ell aniria parlant i apuntant conceptes clau a la pissarra. I ells s'havien d'espavilar. Ja eren grans. S'havien acabat els dictats i els resums mastegats. L'Indiano recorda, per exemple, que mentre anava explicant les diferències entre catolicisme i protestantisme (això era essencial perquè entenguessin les cruentes guerres de religió a França), escrivia a la pissarra "Sants, Verge" i els barrava, dirigint-hi després una fletxa des de "Protestants". Avui, moltes de les notes que pren l'Indiano estan impregnades d'alguns codis que el Vietti emprava per fer-los més fàcil seguir-lo.

Hi havia una altre aspecte transgressor en el Vietti. Era comunista, i, tot i ser d'origen francès, després de tants anys d'estar-se a Barcelona, era militant del PSUC. Declaradament. Això, val a dir, era un mal de cap per la direcció de l'escola, sempre tant tocada i posada, sempre discreta, amatent a mantenir un apoliticisme i laïcitat exquisits. Potser alguns pares més conservadors se n'havien queixat algun cop, però el Vietti sabia que podia seguir la seva línia perquè, per damunt de tot, i amb alguna excepció, els seus alumnes l'adoraven.

Sabia excitar el debat, sabia transmetre conceptes, i ho sabia fer de manera divertida, irònica, sarcàstica a voltes. La ironia li servia per tenir els alumnes a ratlla. Ai de qui confonia una classe amena per una casa de barrets, o li faltava al respecte! Probablement aquest era també el seu defecte. Si el burxaven, podia ser massa sarcàstic, implacable. Sobretot, però, brillaven els seus ulls petits, intel·ligents, vius, plens de bonhomia en molts moments.

L'Indiano, en aquells temps (qui ho diria) era un noi més aviat tímid, insegur, mai no prou convençut de les seves forces i del seu saber. El Vietti s'estimava especialment aquell nano, com molts altres, val a dir. Probablement va ser per això que, en el segon any de classe que el tenia, va tenir dues intervencions de les quals aquell nano encara es recorda.

1- Al començament de curs, s'havia de triar delegat dels alumnes. Aquell noi tímid ja ho havia estat l'any anterior, així que no tenia gaires ganes de repetir. Més encara quan sabia que, aquell any, les particularíssimes barreges d'alumnes que feia l'administració de l'escola havien donat com a resultat una alta concentració d'elements conflictius. Així, que el nano, malgrat la insistència de molts companys, no volia ser delegat de nou. Al final de la classe, el Vietti li va demanar que l'acompanyés a la sala de professors. Allà el va fer seure, va encendre un d'aquells seus Ducados, i li va dir:

-Berenguer, ningú farà millor de delegat que tu. Et necessiten, t'ho estan demanant. I jo et necessito. M'hauràs d'ajudar amb en ---- i en -----, i la colla d'en-----.

El noi estava una sorprès. Però l'autoritat moral amb què li ho havia demanat el Vietti només va admetre un "sí" per resposta.

2- Aquell any, començaven "Seconde", l'equivalent de segon de BUP, i un any decisiu en el sistema educatiu francès. Al final d'aquell curs, els nanos havien de triar el seu camí acadèmic, i cada tria portava penjada una etiqueta:

A: Lletres: "els que no saben fer res més, o les noies, que ja se sap que per matemàtiques no serveixen, o els mantes que no volen treballar"
B: Economia: "la gent normal"
S: Ciències: "l'elit"
(hi havia alguna altra opció, però l'Indiano no la recorda)

El Vietti anava tenint converses amb els alumnes, aconsellant-los què triar. A aquell nano tímid li agradava la història, la filosofia, les llengües, però estava convençut de triar "B", perquè "A", no tocava, era per nenes. Tots els seus amics triarien "B" o "S", ell no podia ser menys!

El Vietti el deixava parlar. Fins que, un dia, a una setmana de fer la tria, va tornar a agafar-lo en un apart, tot sortint de classe.

-Berenguer, no coneixo millor candidat per fer "A" que tu. Pots triar ser feliç fent "A", o pots triar "B" i ser un desgraciat. I jo això darrer no ho permetré.

Tot observant aquell noi, gairebé ja tant alt com ell, el Vietti devia pensar, amb el seu somriure burleta a la cara, que ja el tornava a tenir al sac. I tenia raó. El noi va triar "A", i recorda aquells dos darrers anys de Lycée, amb vuit hores de filosofia a la setmana, com una època gloriosa.


P.S. Inspirat per un post de la Montserrat (d'aquest dimarts 27 de maig), aquell noi ha pensat: -"Què se'n deu haver fet del Vietti?", i, cercant al google, ha sabut que a finals d'agost del 2005, va deixar aquest món. Després de la sorpresa i la consternació, ha rigut pensant en el Vietti fumant ducados a l'infern, i ha decidit dedicar-li aquest escrit.

9 comentaris:

Montserrat ha dit...

Bonica història... de ben segur fa tombarelles amb els dimoniets.
Sempre tenim els millors records dels mestres i professors que ens ho han fet passar més malament... curiós.

Berenguer ha dit...

Ep Montserrat, doncs avui discrepo. Jo tinc alguns (pocs) mals records de professors molt millorables, que ho feien passar malament als alumnes. També és veritat que tots aquells professors de qui tinc un gran record tenien molta autoritat.

Montserrat ha dit...

De fet em vaig explicar malament. Els mestres t'ho poden fer passar malament de varies maneres. Els mestres que recordem amb més carinyo, són els que ens van ensenyar, ens van exigir el màxim de les nostres capacitats i els que tenien l'autoritat justa, en el seu punt perfecte. La disciplina és directament proporcional al bon saber d'un mestre (glups... espero que no et llegeixin massa mestres o tindrem polèmica...) ;-)

Berenguer ha dit...

Entesos! Tant de bo tinguem polèmica!

Anònim ha dit...

Ostres... el Vietti és mort... Un dels millors profes que hagi tingut. En fi, no som res...

joan fortuny

Berenguer ha dit...

Són molt, Joan, perquè el Vietti sempre viurà al teu record, o no?

En podries explicar alguna anècdota...

Cristina Mur ha dit...

Hola Berenguer, jo vaig ser companya teva de classe em sembla que un alguns cursos quan érem ben petits però confirmo el tema de la tomberella ( que a la meva classe debia repetir, como suposo a tantes i sobretot i el que més el describia...el seu inconformisme amb les normes del Liceu i el Ducados.....). M´ha encantat el teu escrit....una abraçada

Crsitina Mur

Berenguer ha dit...

Cristina,

El Vietti és un record inesborrable per a molta gent. Que bé que t'hagi agradat retrobar-lo per aquí. Una abraçada i fins aviat?

Anònim ha dit...

Gracies per un molt bonic escrit.

Fa molts anys que el Vietti ja no hi es i potser una o dos vegades a l'any penso en ell, sobre tot quan em dona per mira algo historic. Gran home i gran gran professor. El Lycee no deu ser lo mateix sense ell.