28.5.09

Tot està per fer, i tot és possible.

Ara mateix


Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.


Miquel Martí i Pol

26.5.09

I vostè perquè el vol, aquest paper?

Un dia de l'any 1971. Una clínica. I un ginecòleg sorprès.

-"Què diu? Què vol que li faci?"
-"Vull que em faci un paper que digui que aquest nen va néixer ahir, que es diu Berenguer, que és el meu fill, i que fa vint-i-quatre hores que és viu", demana el pare de la criatura.
-"I vostè perquè el vol, aquest paper?", replica el metge.
-"Vostè faci'l, sisplau", insisteix el pare.

El pare va obtenir el paper, i es va acostar a les oficines que en aquell temps tenia el Club de Fútbol Barcelona al Passatge Méndez Vigo. I amb la seva proverbial tossuderia combinada amb una exquisida mà esquerra, va aconseguir fer soci aquell nadó abans d'inscriure'l al Registro Civil. El pare sempre ha defensat que el gest tenia una lectura política (fer-lo abans membre d'una institució catalana que inscriure'l al Registro Civil). Sia com sia, el progenitor ho va aconseguir, i l'Indiano ho confessa. És un culer perdut.

Durant tots els anys a l'altiplà, l'Indiano, a més de família i amics, trobava a faltar tres coses: el Mediterrani, el menjar casolà, i anar al camp del Barça.

Els dos primers enyors tenien algun sucedani disponible per aplacar-ne les punxades. Pel que fa al mar, sempre podia agafar el cotxe i, al cap d'unes hores, plantar-se davant del Pacífic, i sentir la força de les seves onades immenses.

I el menjar? Amb el menjar sempre podia permetre's un caprici gastronòmic, com ara un manxec pagat a preu d'or a La Naval, excel·lent botiga de queviures de la que parlarà un altre dia. Per retrobar els gustos de casa també hi havia l'Orfeó Català de Mèxic, on un químic català ben singular reciclat a cuiner feia unes paelles excel·lents.

Però per a l'enyor del Barça no tenia cura. Hi havia el Mestre Puyal per internet, sí. Per cert, gràcies Mestre Puyal. No sap, de veritat que no ho sap, quanta mercromina posa a les ferides de l'enyor dels culers expatriats. Gràcies. També hi havia tots els partits per televisió, sí. Però no era prou, i la mancança no tenia solució.

No podia sortir al carrer i enfilar la Travessera de les Corts, captar l'excitació dels grans dies, ficar-se entre les riuades de gent per arribar al camp, esquivar els embuts provocats per les paradetes de bufandes, saludar el porter de la boca 100 i escaig. No podia sentir les olors de puro, retrobar els veïns de localitat, maleïr per dins aquella bona dona que no feia més que xisclar-li a l'oïda quan el rival feia una ocasió de perill.

Per això, per tot això, perquè és tant culer, a l'Indiano li costa escriure del Barça. Cada cop que ho prova, avui, per exemple, que se sent com quan era a l'altiplà, ja que haurà de gaudir el partit de demà per televisió, retroba en Martí Perarnau. I té molt clar que és millor deixar-lo parlar a ell.

21.5.09

Abuela Julia

L'Indiano té la sort de tenir una extensa i gran família política. (boing! boing!)

No, de veritat, una extensa, variada i gran família política.

I a més a més de la sogra, és clar, destaca l'Abuela Julia, que fa poc va fer cent anys, que celebrarem aquest cap de setmana.

L'Abuela Julia és, simplement, una dona extraordinària. Només m'atreviré a dir que els seus ullets somrients curen tots els mals.

La resta us l'explicaran aquí.

19.5.09

Sol

Què fas trist, amic meu?

Ja fa anys que vares aprendre que fer-se gran és difícil. Tot és qüestió de ritmes.

No sempre pots contenir els cavalls desbocats de la teva pròpia vida. I no sempre els pots fer caminar al ritme que vols.

Perquè sovint et sentiràs sol. Sí, al final, en les pregones decisions, estaràs sol.

Però tindràs dos reptes: encordar-te als teus, i fer-los sentir, a ells, que no estan sols. I continuar la fantàstica escalada. I viure intensament cada pas endavant.

i recorda que el Sol sempre torna a sortir... sempre.

15.5.09

Avui he preguntat per tu

Avui he preguntat per tu

Pel teu somriure tímid i desbordant
Pels teus ulls vius darrere les ulleres
Pel teu vestit d'estiu que voleiava
Per les teves abarques blanques

I m'han dit que ja no hi eres

I només he sabut quedar-me blanc
I rememorar cadascun dels 5 escassos minuts en què ens varem conèixer
I trucar a casa només per sentir la veu dels meus
Dir-los que els estimo
I pensar en el dolor dels teus

I provar de dormir
I no aconseguir-ho

I escriure't
Escriure'm

Que no hi seràs aquest estiu

Avui he preguntat per tu

10.5.09

Un dia de Rodríguez invers (IV)

11:15h La N. diu adéu per anar a passar el dia entre fogons. Avui l'Indiano s'enfronta a un triple repte:

1-La primavera, en forma de rebequeries, amor pels vestits de princesa i les Barbies, ha arribat a la Indianeta.
2-L'Attila està en plena fase emergent de varicel·la.
3-Encara voleu més reptes?!

11:22h Mentre l'Indiano talla els carbassons a daus per posar-los a l'aigua, sent els primers crits de la selva domèstica que arriben des del passadís:

-"Íiiii, Íiiii...", xiscla la Indianeta.

-"No que no!" crida l'Attila, en les seves poques paraules intel·ligibles per ara.

11:23h Quan arriba al passadís, l'Indiano descobreix que l'objecte de discòrdia és un cotxe que cavalca l'Attila, que es defensa a cops de l'atac d'infanteria de la seva germana. La solució consisteix en descavalcar l'Attila i oferir-li a canvi un trenet, per oferir el cotxe a la Indianeta. Com que és conegut que els homes, ja de ben petits, són de bon conformar, l'Attila accepta alegrement el canvi.

11:24h S'inicien les apassionants curses del circuit urbà de Ca l'Indiano. Això està molt igualat: l'Attila, malgrat les dificultats en la conducció per les dècimes de febre, imposa la seva força en la recta del passadís, i en canvi la Indianeta fa valer la seva perícia conductora en la perillosa chicane a l'alçada del bany.

11:32h Mentre l'Indiano acaba de posar les verdures a l'olla, sent que Attila brama. L'Indiano arriba d'una revolada al "lugar de los hechos". No sembla que passi res greu, però el pilot continua plorant. Probablement el motor ha fallat, perquè l'Attila roman aturat en plena recta del passadís, mentre la Indianeta ja ha arribat al bany. Una olor sospitosa indica que cal un canvi de bolquers.

11:34h Malgrat que s'hi resisteix, Attila és remolcat al box, on comença la difícil tasca de canviar-lo sense reventar cap de les múltiples pústules (ah, varicel·la) que li han sortit a la zona delicada. L'Attila plora desconsolat perquè veu que no podrà tornar a la carrera. La Indianeta, en un gest de gran esportivitat, acosta al seu contrincant el seu peluix favorit, una girafa de color turquesa que fa música quan li estires el coll. Ja se sap que totes les girafes són turqueses i canten quan els estires el coll.

11:40h L'olla express ja xiula. Els dos pilots decideixen abandonar els bólids per dedicar-se als legos que hi ha en un racó de la sala.

11:57h El dinar és a taula: crema de verdures i truita. L'Attila devora els trossos de truita amb la ma esquerra, sostenint elegantment la forquilla amb la ma dreta. L'Indiano malda perquè la Indianeta segui correctament, amenaçant-la de posar la barra a la trona. Això convertiria la Indianeta en el pitjor que es pot ser, segons ella: una nena petita. I ella ja és gran, és clar.

12:20h El dinar continua. L'Attila ja ha acabat i juga a amagar-se: -"Aquí!" diu esclatant de riure quan apareix darrera el tovalló. La Indianeta aprofita la distracció per continuar fent el ronso amb la crema de verdures. Fa cedir el seu pare, que la peix amb cullerades com una bebé fins que s'acaba el plat.

12:25h L'Indiano s'acaba el seu plat de crema de verdures. "-Bavo! Bavo!" (Bravo) crida l'Attila aplaudint quan ho veu.

12:35h Després d'alguns avisos previs, l'Indiano posa els churumbeles a dormir la migdiada. Mentre recull la cuina sent els seus riures a l'habitació. Somriu.

12:47h Continua el xivarri. L'Indiano entra a l'habitació per descobrir que la Indianeta ha tirat tots els peluixos, coixins i joguines al seu abast dins el bressol de l'Attila. Ell salta excitadament entre el desori, i ella s'amaga sota els llençols amb aquell seu riure de "he fet una dolenteria".

12:48h Advertències i amenaces de l'Indiano (que s'aguanta el riure) a la parròquia.

12:50h Silenci. Oh meravella.

12:55h Continua el silenci. Oh meravella. L'Indiano s'aplica la norma del pare dormilega: "Nap when your baby naps".


14:50h L'Indiano, que ja s'ha llevat i llegeix el diari, detecta els signes de vida desperta a l'habitació.

14:51h L'Attila estira els braços amunt per ser agafat. "Vull nurmí!", es queixa la Indianeta.

14:55h Comença el procés neteja-de-bolquers-donar-medicació-posar-crema-a-les-pústules-del guerrer. L'Attila plora. La Indianeta arriba mig adormida encara.

14:58h La Indianeta ajuda al pare a posar crema a les pústules de l'esquena del guerrer, que es deixa fer alleujat. La Indianeta decideix que ella no pot ser menys, i que aquesta crema també deu anar bé per uns blaus que té a les cames. L'Indiano la deixa fer, mentre pinta la cara del guerrer amb la crema. El guerrer, amb la cara pintada de blanc, sembla més Orzowei que Attila.


15:10h Orzowei empeny amb decisió el seu cotxet de joguet. A sobre hi ha col·locat una pilota. La Indianeta s'apunta al passeig amb el seu propi cotxet de joguet, però ella passeja una nina. Al cap d'unes quantes voltes passadís amunt, passadís avall, se'n cansen.

15:15h S'organitza una expedició a la terrassa. Els churumbeles abrigats com si anéssin als Andes, no fos cas que després l'Indiano s'hagués de sentir dir que per culpa seva s'han refredat. La Indianeta s'encamina cap a la jardinera d'herbes aromàtiques. Li agrada molt passar les mans pel "domaní" i sentir-ne l'olor. L'Orzowei prefereix esclafar margarides.

15:40h Després de tornar cap a dins, la Indianeta fa d'Elsa. Es planta dreta i amb posat seriós -les cames una mica obertes, els punys sobre els malucs- i diu al seu germà i al seu pare, que juguen a l'arri arri tatanet:

-"Estic molt enfadada" "Dolents! Sóu dolents!"
-"Estàs molt enfadada?" pregunta el pare.
-"Sí, molt enfadada! Això no es fa! Dolents!"

L'Attila se la mira amb curiositat, i l'Indiano mort de riure.

17:05h La Indianeta ha decidit que vol ballar. Però no n'hi ha prou de posar música i començar, no. S'ha de posar un vestit llarg, "que voli", i clips al cabell. L'Indiano transigeix amb el vestit que voli, però no amb els clips.

17:10h Comença la sessió de ball amb el concert per a trompa i orquestra de Mozart (K412)


La Indianeta comença a girar sobre ella mateixa amb certa elegància vienesa. A l'Orzowei el tema no l'acaba de convèncer, o sia que s'ho mira tot plegat des de dalt de la taula, on ha accedit per la cara oest -la via fàcil, la del sofà-. "Attila no!" l'adverteix l'Indiano amb mirada reprovadora quan s'acosta a una de les seves plantes favorites.

17:18h La Indianeta troba que el segon moviment no és del seu gust, o sigui que es canvia a un tema de la Shakira que li agrada molt. Veient com la seva germana fa voleiar la falda del seu vestit, l'Orzowei s'anima i s'ajunta a la festa amb un estil tribal de tipus Massai -vinga saltar-.

17:30h L'Indiano està francament esgotat per la sessió de ball. Sort que li sembla sentir el dring de les claus a l'altre costat de la porta.

17:31h Al·leluia! Per la porta d'entrada arriben reforços somrients. Els Indianets corren cap a la N. L'Indiano somriu alleujat. Sort que ha arribat el 7è de Cavalleria!

9.5.09

La millor veu del fado avui

Encara que en aquest cas canti una altra cosa.

La meravellosa Cristina Branco.

4.5.09

Felicitat

Hi ha dies en els quals la felicitat passa per arribar al quiosc i trobar-se que el primer diari en vendes d'Espanya s'ha esgotat.