19.5.09

Sol

Què fas trist, amic meu?

Ja fa anys que vares aprendre que fer-se gran és difícil. Tot és qüestió de ritmes.

No sempre pots contenir els cavalls desbocats de la teva pròpia vida. I no sempre els pots fer caminar al ritme que vols.

Perquè sovint et sentiràs sol. Sí, al final, en les pregones decisions, estaràs sol.

Però tindràs dos reptes: encordar-te als teus, i fer-los sentir, a ells, que no estan sols. I continuar la fantàstica escalada. I viure intensament cada pas endavant.

i recorda que el Sol sempre torna a sortir... sempre.

5 comentaris:

carme ha dit...

"The most terrible poverty is loneliness".

Mother Teresa of Calcutta

maria ha dit...

sempre...

Berenguer ha dit...

sí, sempre!

Pais secret ha dit...

Que maco que és tenir algú que et digui tot això en els mals moments.
I que maco també poder-s´ho dir un mateix.
Avui, m´ho agafo al peu de la lletra.

Montserrat ha dit...

El Sol sempre torna a sortir i mestrestant sempre es poden mirar les estrelles