-Indianet vine a esmorzar!
-Ja viiinc!
5 minuts més tard apareix per la cuina.
-Tinc gana gana, d'una cosseta...
-Es diu "coseta", "coseta", no "cosseta".
-D'acord.
-Ves pensant, que ara vinc.
Torno a la cuina i m'el trobo amb el cap dins l'armari baix.
-Què fas?
-Vull...Un cacaolat!
M'ensenya el trofeu amb un gran somriure.
-D'acord, però has de menjar alguna cosa, va seu, que et faig una torrada amb oli.
-Valeee.
-No es diu "vale", es diu "d'acord"
-Val...d'acord!
Em poso a fer la torrada i vaig endreçant la cuina.
-No vull csrssdszz...
-Què dius? Crida més, indianet, que no et sento.
-Que no vull torrada! Perquè tens les orelles, eh, perquè tens les orelles? em diu mentre se les assenyala.
No puc evitar riure.
-Has de menjar alguna cosa i serà una torrada amb oli, li dic, mentre li planto el plat amb la torrada davant.
Se la remira i l'olora.
-Té massa sal!
-Però si no l'has tastat!
-Però l'he olorat, i fa olor de massa sal!
-Espera que li trec la "massa sal": abracadabra, fora la massa sal, plaf!
Riu i es menja la torrada tot content.
14.3.12
10.2.12
Y sin embargo, Barcelona se mueve
Y sin embargo, Barcelona se mueve
Llegó por fin, a la ciudad de los prodigios, la Barcelona pintada por Eduardo Mendoza, un crudo invierno. El termómetro amanece sin grados positivos y la ciudad se despereza y se mueve. Desde hace ya meses, años, desde que quebró el sueño del crecimiento sin fin, en aquel ya lejano final de 2007, el termómetro del miedo ha ido subiendo.
Es el miedo palpable en las esquinas de la frustración del amigo o el conocido que hace ya un año que está sin empleo, y lo peor es que no encuentra trabajo. Es ese cartel de “Se alquila”, o “Se vende” que amarillea en los balcones, o en los escaparates de los locales sin actividad, desde que cerró su último inquilino. Es esa respuesta tímida del “vamos tirando, que no es poco”, o bien aquello de “la cosa está muy mal” a la pregunta del “cómo estamos”. Es, en definitiva, la sorpresa de una generación -la que balbuceaba cuando Franco murió, la que hizo de joven entusiasta voluntario en los Juegos Olímpicos del 92- que no había vivido directamente ninguna crisis económica profunda, que se asomó al tardío estado de bienestar español, y que descubre que el ahorro de su vida, su departamento, vale hoy un 40% menos de lo que pagó.
No hay ahorro más crucial que el de hipotecarse para comprar su propia vivienda: así reza la cultura del ahorro en esta Madre Patria. El que paga un alquiler en vez de hipoteca es considerado poco menos que un insensato. Así lo han apoyado durante décadas las políticas fiscales de los gobiernos de izquierda y derecha, el último, el de Rajoy.
Pinchada la burbuja inmobiliaria, y con tasas de desempleo que superan el 20% en general, y el 40% entre los jóvenes, hace unos meses, la versión local del movimiento de protesta 15-M se adueñó de la simbólica Plaza de Cataluña, y la ocupó por algunas semanas. La ciudad los contempló en su gran mayoría como extraños, y aparecieron más elogiosamente en las notas de prensa internacionales que en las conversaciones de café locales. A las pocas semanas el movimiento de protesta se condenó al intentar impedir que se reuniera el parlamento. En las formas de vida catalana se toleran mal las expresiones poco contenidas.
Y sin embargo, se mueve, sí, a pesar de los negros augurios que propagan los cenizos, del manto de miedo y de los complejos de inferioridad ante los vecinos del norte, la ciudad se mueve. Barcelona se levanta al conocido son de las palabras de Guardiola, su hijo pródigo: “Si nos levantamos pronto, pero bien pronto, sin reproches, sin excusas, y nos ponemos a chambear, somos un país imparable, creedme”.
Original publicat al diari mexicà 24 horas
Llegó por fin, a la ciudad de los prodigios, la Barcelona pintada por Eduardo Mendoza, un crudo invierno. El termómetro amanece sin grados positivos y la ciudad se despereza y se mueve. Desde hace ya meses, años, desde que quebró el sueño del crecimiento sin fin, en aquel ya lejano final de 2007, el termómetro del miedo ha ido subiendo.
Es el miedo palpable en las esquinas de la frustración del amigo o el conocido que hace ya un año que está sin empleo, y lo peor es que no encuentra trabajo. Es ese cartel de “Se alquila”, o “Se vende” que amarillea en los balcones, o en los escaparates de los locales sin actividad, desde que cerró su último inquilino. Es esa respuesta tímida del “vamos tirando, que no es poco”, o bien aquello de “la cosa está muy mal” a la pregunta del “cómo estamos”. Es, en definitiva, la sorpresa de una generación -la que balbuceaba cuando Franco murió, la que hizo de joven entusiasta voluntario en los Juegos Olímpicos del 92- que no había vivido directamente ninguna crisis económica profunda, que se asomó al tardío estado de bienestar español, y que descubre que el ahorro de su vida, su departamento, vale hoy un 40% menos de lo que pagó.
No hay ahorro más crucial que el de hipotecarse para comprar su propia vivienda: así reza la cultura del ahorro en esta Madre Patria. El que paga un alquiler en vez de hipoteca es considerado poco menos que un insensato. Así lo han apoyado durante décadas las políticas fiscales de los gobiernos de izquierda y derecha, el último, el de Rajoy.
Pinchada la burbuja inmobiliaria, y con tasas de desempleo que superan el 20% en general, y el 40% entre los jóvenes, hace unos meses, la versión local del movimiento de protesta 15-M se adueñó de la simbólica Plaza de Cataluña, y la ocupó por algunas semanas. La ciudad los contempló en su gran mayoría como extraños, y aparecieron más elogiosamente en las notas de prensa internacionales que en las conversaciones de café locales. A las pocas semanas el movimiento de protesta se condenó al intentar impedir que se reuniera el parlamento. En las formas de vida catalana se toleran mal las expresiones poco contenidas.
Y sin embargo, se mueve, sí, a pesar de los negros augurios que propagan los cenizos, del manto de miedo y de los complejos de inferioridad ante los vecinos del norte, la ciudad se mueve. Barcelona se levanta al conocido son de las palabras de Guardiola, su hijo pródigo: “Si nos levantamos pronto, pero bien pronto, sin reproches, sin excusas, y nos ponemos a chambear, somos un país imparable, creedme”.
Original publicat al diari mexicà 24 horas
2.2.12
Deu ser la manca de pluja...
Deu ser la manca de pluja el que ha mantingut el blog sec durant tantes setmanes. Mai no acabo de saber si és bo o és dolent que tingui inspiració i ganes suficients que em facin omplir aquest racó. Si sé que la sequera m'entristeix, i la pluja em fa estar més viu i despert. En un país com aquest tant sec, me'n faig creus que la gent es queixi quan plou. Jo m'estimo la pluja en tota forma.
La dels cels grisos i baixos de la meva estimada Holanda. Trobo a faltar aquells dies darrere l'immens finestral del meu estudi, veient com el vent feia córrer els núvols i les ratxes de pluja sense descans, d'Oest a Est, amb una tassa d'earl grey entre les mans, submergint-me hores i hores en gruixudes lectures de governança i teoría política, descobrint un país tant exemplar en tantes coses.
La dels cels grisos i baixos de la meva estimada Holanda. Trobo a faltar aquells dies darrere l'immens finestral del meu estudi, veient com el vent feia córrer els núvols i les ratxes de pluja sense descans, d'Oest a Est, amb una tassa d'earl grey entre les mans, submergint-me hores i hores en gruixudes lectures de governança i teoría política, descobrint un país tant exemplar en tantes coses.
També hi ha la pluja tropical de l'altiplà, puntual i previsible, quan les tardes es cobreixen, i el cel descarrega aigua sense descans, arrossegant malsons i brutícia, i deixant el monstre net i resplendent.
Foto: Rafael Blanke
Foto: viajescondestino.com
18.11.11
L'encarregat de planta
Algú m'ha dit aquesta setmana que la sensació és que, més que president de govern, aquest diumenge triarem l'encarregat de planta.
Trobo que hi ha una part de veritat, i que l'acudit té un regust amarg.
I per una vegada estic d'acord amb la guineu lleonesa, en Zapatero: si li hem transferit poder a la Unió Europea, aquesta ha d'actuar. Potser sóc un il·lús, però crec que estem en un vaixell ben particular, anomenat Europa, i ens convé navegar-hi, i fer-lo més capaç d'aguantar les tempestes. Més Europa, per tant, és la meva opinió particular.
També estic d'acord amb el que va dir en Gregorio Peces Barba fa algunes setmanes, i de fet li agraeixo que parlés amb la franquesa amb què ho va fer.
Jo, com ell, també cavil·lo recurrentment sobre què hagués passat si el Tractat dels Pirineus hagués anat diferent, o més tard, si el Timbaler del Bruc, en comptes del tambor, s'hagués tocat allò que no sona. Però això és útil en el plànol intel·lectual, i no el pràctic.
Jo, com ell, també dubto que la Unió Europea, i concretament els meus admirats veïns del nord -sóc francòfil, sempre ho seré, i no hi puc fer res- ens ho poséssin fàcil per ser independents.
Jo, com ell, també crec que és un guany per ambdues parts que no ens hagin de bombardejar per mantenir-nos dins la cleda.
Jo, com ell, també crec que existeix una primera persona del plural española, aquest "nos hubiéramos quedado", que no ens inclou.
Trobo que hi ha una part de veritat, i que l'acudit té un regust amarg.
I per una vegada estic d'acord amb la guineu lleonesa, en Zapatero: si li hem transferit poder a la Unió Europea, aquesta ha d'actuar. Potser sóc un il·lús, però crec que estem en un vaixell ben particular, anomenat Europa, i ens convé navegar-hi, i fer-lo més capaç d'aguantar les tempestes. Més Europa, per tant, és la meva opinió particular.
També estic d'acord amb el que va dir en Gregorio Peces Barba fa algunes setmanes, i de fet li agraeixo que parlés amb la franquesa amb què ho va fer.
Jo, com ell, també cavil·lo recurrentment sobre què hagués passat si el Tractat dels Pirineus hagués anat diferent, o més tard, si el Timbaler del Bruc, en comptes del tambor, s'hagués tocat allò que no sona. Però això és útil en el plànol intel·lectual, i no el pràctic.
Jo, com ell, també dubto que la Unió Europea, i concretament els meus admirats veïns del nord -sóc francòfil, sempre ho seré, i no hi puc fer res- ens ho poséssin fàcil per ser independents.
Jo, com ell, també crec que és un guany per ambdues parts que no ens hagin de bombardejar per mantenir-nos dins la cleda.
Jo, com ell, també crec que existeix una primera persona del plural española, aquest "nos hubiéramos quedado", que no ens inclou.
20.10.11
Cinc anys de blog: antologia
Fa cinc anys, a l'octubre de 2006, necessitava escriure i abocar totes les experiències viscudes en els anys viscuts a ultramar, i vaig crear aquest racó.
Aquest meu racó m'agrada pèrquè és meu, perquè hi he conegut gent, perquè escriure és terapèutic -tu psicólogo es tu pluma-, li van dir un dia a un meu col·lega, i a mi la dita també m'escau-. M'agrada perquè parlo del que vull parlar, i la censura me l'imposo jo.
I em sorprèn que faci cinc anys ja que hi vaig escrivint alguna cosa. Aquesta és la meva particular antologia:
Qui vulgui llegir sobre un expatriat fent de consultor a Mèxic a inicis dels 2000, pot atansar-se a Blaus, vull blaus!!!, o a Tijuana, o també descobrir perquè a Mèxic no s'asseguren cotxes amb cops.
Hi haurà qui vulgui fer un tastet de Mèxic. Li recomanaria Michoacán, o un bon matí, amb bon esmorzar, a San Ángel.
En aquest blog es parla poc de política, però m'ha agradat recuperar una entrada escrita fa quatre anys sobre el també aleshores candidat del PP a les eleccions, Rajoy. Passen ràpid, 4 anys en política, i el candidat que semblava acabat, sembla que ara, a la tercera, vencerà...
Si hagués de triar algun dels escrits amb vocació literària seria un dels tres contes petits contes suïcides: Roma bé val una missa.
Per acabar, en aquest temps, he escrit molt del churumbeles. M'agraden particularment les cròniques de dies de "Rodríguez invers", com ara aquesta, o aquesta altra
En tot cas, gràcies a tots els lectors fidels, infidels, ocasionals, i interessats.
Aquest meu racó m'agrada pèrquè és meu, perquè hi he conegut gent, perquè escriure és terapèutic -tu psicólogo es tu pluma-, li van dir un dia a un meu col·lega, i a mi la dita també m'escau-. M'agrada perquè parlo del que vull parlar, i la censura me l'imposo jo.
I em sorprèn que faci cinc anys ja que hi vaig escrivint alguna cosa. Aquesta és la meva particular antologia:
Qui vulgui llegir sobre un expatriat fent de consultor a Mèxic a inicis dels 2000, pot atansar-se a Blaus, vull blaus!!!, o a Tijuana, o també descobrir perquè a Mèxic no s'asseguren cotxes amb cops.
Hi haurà qui vulgui fer un tastet de Mèxic. Li recomanaria Michoacán, o un bon matí, amb bon esmorzar, a San Ángel.
En aquest blog es parla poc de política, però m'ha agradat recuperar una entrada escrita fa quatre anys sobre el també aleshores candidat del PP a les eleccions, Rajoy. Passen ràpid, 4 anys en política, i el candidat que semblava acabat, sembla que ara, a la tercera, vencerà...
Si hagués de triar algun dels escrits amb vocació literària seria un dels tres contes petits contes suïcides: Roma bé val una missa.
Per acabar, en aquest temps, he escrit molt del churumbeles. M'agraden particularment les cròniques de dies de "Rodríguez invers", com ara aquesta, o aquesta altra
En tot cas, gràcies a tots els lectors fidels, infidels, ocasionals, i interessats.
6.10.11
Un camió com aquest
-Pápa, Pápa,...
-Pare, digue'm Pareee
-Pare, mira!
Ens aturem davant el camió que recull el paper. Treu els seus braços articulats i eleva el contenidor. En volca el contingut, que cau amb soroll de pes mort, contundent, dins el volquet.
L'Attila se'l mira amb ulls d'admiració.
-Páp...
-Diguem Pareee
-Páp...Pare, comprarem un camió i el tindrem per jugar! Afirma convençut.
-Vols dir? I on el guardarem? Al garatge no hi cap!
-El podem guardar a fora, perquè, perquè...És molt munnic!
-No sé si els Reis ens el portaran, si li demanem. És molt gros! No prefereixes una bicicleta?
-No. Vull un camió com aquest!
Ric...
Em mira divertit, i em diu, com fa un temps: És que sóc molt graciós!
-Pare, digue'm Pareee
-Pare, mira!
Ens aturem davant el camió que recull el paper. Treu els seus braços articulats i eleva el contenidor. En volca el contingut, que cau amb soroll de pes mort, contundent, dins el volquet.
L'Attila se'l mira amb ulls d'admiració.
-Páp...
-Diguem Pareee
-Páp...Pare, comprarem un camió i el tindrem per jugar! Afirma convençut.
-Vols dir? I on el guardarem? Al garatge no hi cap!
-El podem guardar a fora, perquè, perquè...És molt munnic!
-No sé si els Reis ens el portaran, si li demanem. És molt gros! No prefereixes una bicicleta?
-No. Vull un camió com aquest!
Ric...
Em mira divertit, i em diu, com fa un temps: És que sóc molt graciós!
3.10.11
Mi nenita
Dia de tardor.
Agafo un taxi, perquè faig tard, i les estacions de bicing del voltant estan buides.
El taxista resulta xerraire i jo estic d'humor per a seguir-lo. Em cauen bé els uruguaians -el taxista ho és-, sempre hi he trobat alguna reminiscència amb situacions més properes: país petit al costat de país gran, que les circumstàncies de la història van fer independent, de la mateixa manera que podrien haver-lo fet una província nord-oriental del gran país. País petit amb una bandera que s'assembla a la de l'amenaçador país gran veí. Herois nacionals de ressonàncies evocadorament catalanes: Artigas, Batlle.
Parlem de l'Uruguai, doncs, de la meva simpatia pel seu país, d'un compatriota seu que va ser un bon amic meu en els 90 -què se'n deu haver fet?-. Parlem de com la seva feina de transportista, i després de conductor d'autobusos a l'Uruguai, va minvar fins a empènyer-lo a emigrar, amb els seus 45 anys, a Barcelona, el 2002.
Parlem de com, arribant a la ciutat dels prodigis, es va convertir en peó de la construcció, i després en encofrador, i dels diners que va arribar a fer en aquella època de vaques grasses. De com fa tres anys el manà va deixar de rajar, i es va reconvertir en taxista, perquè era ràpid i barat, i en canvi fer-se conductor d'autobusos era onerós i llarg.
Arribem a la família, i m'explica que el seu nano de 20 anys se n'està sortint prou bé en el negoci de les assegurances. M'explica també com han travessat aquestes etapes amb la seva dona. Però quan li cau la baba, és quan em parla de su "nenita" de 2 anys i mig. Somriu amb la meva cara de sorpresa, a la que deu estar ja acostumat.
-Caray -li dic- esto es lo que en catalán llamamos una "tardaneta"
-Pues sí, respon, ya vé, mi mujer no podía ya tener niños, y fuimos allá en Valle Hebrón, y lo arreglaron...
Callo i somric. Mentre miro com s'esllangueix la tarda càlida, no puc evitar pensar els diners que deu haver costat a la sanitat pública fer-lo pare de nou amb més de 50 anys.
Agafo un taxi, perquè faig tard, i les estacions de bicing del voltant estan buides.
El taxista resulta xerraire i jo estic d'humor per a seguir-lo. Em cauen bé els uruguaians -el taxista ho és-, sempre hi he trobat alguna reminiscència amb situacions més properes: país petit al costat de país gran, que les circumstàncies de la història van fer independent, de la mateixa manera que podrien haver-lo fet una província nord-oriental del gran país. País petit amb una bandera que s'assembla a la de l'amenaçador país gran veí. Herois nacionals de ressonàncies evocadorament catalanes: Artigas, Batlle.
Parlem de l'Uruguai, doncs, de la meva simpatia pel seu país, d'un compatriota seu que va ser un bon amic meu en els 90 -què se'n deu haver fet?-. Parlem de com la seva feina de transportista, i després de conductor d'autobusos a l'Uruguai, va minvar fins a empènyer-lo a emigrar, amb els seus 45 anys, a Barcelona, el 2002.
Parlem de com, arribant a la ciutat dels prodigis, es va convertir en peó de la construcció, i després en encofrador, i dels diners que va arribar a fer en aquella època de vaques grasses. De com fa tres anys el manà va deixar de rajar, i es va reconvertir en taxista, perquè era ràpid i barat, i en canvi fer-se conductor d'autobusos era onerós i llarg.
Arribem a la família, i m'explica que el seu nano de 20 anys se n'està sortint prou bé en el negoci de les assegurances. M'explica també com han travessat aquestes etapes amb la seva dona. Però quan li cau la baba, és quan em parla de su "nenita" de 2 anys i mig. Somriu amb la meva cara de sorpresa, a la que deu estar ja acostumat.
-Caray -li dic- esto es lo que en catalán llamamos una "tardaneta"
-Pues sí, respon, ya vé, mi mujer no podía ya tener niños, y fuimos allá en Valle Hebrón, y lo arreglaron...
Callo i somric. Mentre miro com s'esllangueix la tarda càlida, no puc evitar pensar els diners que deu haver costat a la sanitat pública fer-lo pare de nou amb més de 50 anys.
20.9.11
It's hard to be a woman. I altres...
El meu progenitor és aficionat a col·leccionar un munt de coses, entre les quals hi ha petites plaques (que s'enganxen, o s'imanten a la nevera) amb dites, o frases fetes.
Aquesta és una de les meves favorites:
"IT'S HARD TO BE WOMAN...
You must think like a man
Act like a lady
Look like a young girl
And work like a horse"
També hi ha les que es collen a la coberta de la barca, i que en aquest cas són de metall, entre les quals destacaria:
"Nobody is perfect except the captain"
"Marriages performed by the captain are only valid for the duration of the voyage"
"When in danger or in doubt, scream, shout, and run in circles"
Continuarà...
Aquesta és una de les meves favorites:
"IT'S HARD TO BE WOMAN...
You must think like a man
Act like a lady
Look like a young girl
And work like a horse"
També hi ha les que es collen a la coberta de la barca, i que en aquest cas són de metall, entre les quals destacaria:
"Nobody is perfect except the captain"
"Marriages performed by the captain are only valid for the duration of the voyage"
"When in danger or in doubt, scream, shout, and run in circles"
Continuarà...
12.9.11
Zhizn i subdá
Mai no hagués pensat que un llibre de més de 1.000 pàgines, i a sobre regal de la sogra, s'em fés curt. Ha entrat a la zona noble de llibres més estimats amb tots els honors.
És una obra monumental i superba, que defensa la llibertat a cada paraula. Un descripció sense embuts del nazisme, i sobretot, de l'estalinisme: les dues cares de la mateixa moneda totalitària. I tot això, en forma d'una apassionant novel·la coral.
Grossman, que morí l'any 64, no la va veure mai publicada. Ara es deu mirar el seu èxit amb un somriure trist i orgullós.
"Li demano que torni la llibertat al meu llibre, demano que el meu llibre es discuteixi amb editors, no amb els agents de la KGB. Quin sentit té que jo sigui físicament lliure quan el llibre al qual he dedicat la meva vida és arrestat?... No hi renuncio... Demano llibertat pel meu llibre."
Carta de Vasili Grossman a Nikita Khrusxov
Vida y Destino
Vasili Grossman
Galaxia Gutemberg, 2009
26.8.11
L'estiu dels "perquè" i els "qui"
Perquè ha estat la paraula més escoltada i repetida aquest estiu.
Els perquès de la Indianeta han estat més elaborats, començant sempre per "Escolta, et vull dir una cosa..." i incorporant-hi sovint llargues frases subordinades. Això té un gran risc, i és que l'Atila l'interrompi, provocant la irritació de la Indianeta. Però quan ha pogut acabar la pregunta, sempre ha estat un plaer contestar-li. També ha estat un gaudi immens contestar els "què" i els "qui", tot i que sovint han estat més complicats d resoldre. Una selecció:
-Per què hi han estrelles?
-Qui és Déu?
-Qui és Jesús?
-Per què hi ha qui hi creu i qui no hi creu?
-Qui va fer les plantes?
-Qui va fer específicament aquesta planta al costat de la piscina?
Els perquès de l'Atila han estat, lògicament, menys elaborats, més persistents, i igualment meravellosos:
-Per què no puc tirar pedres?
-Per què no puc jugar amb aquest pal?
-Per què anem aquí? Perquè no anem allà?
-Per què no puc tocar la cadena de la bici del Pare?
-Per què s'ha enfadat tant quan li he fet saltar la cadena de la bici i, espantat dels crits que em feia, amb les mans plenes de greix, me n'he anat a empastifar el sofà?
I centenars d'altres perquès deliciosos de respondre. Cada cop m'agraden més els perquès, i enyoro per anticipat els dies en què minvaran.
Els perquès de la Indianeta han estat més elaborats, començant sempre per "Escolta, et vull dir una cosa..." i incorporant-hi sovint llargues frases subordinades. Això té un gran risc, i és que l'Atila l'interrompi, provocant la irritació de la Indianeta. Però quan ha pogut acabar la pregunta, sempre ha estat un plaer contestar-li. També ha estat un gaudi immens contestar els "què" i els "qui", tot i que sovint han estat més complicats d resoldre. Una selecció:
-Per què hi han estrelles?
-Qui és Déu?
-Qui és Jesús?
-Per què hi ha qui hi creu i qui no hi creu?
-Qui va fer les plantes?
-Qui va fer específicament aquesta planta al costat de la piscina?
Els perquès de l'Atila han estat, lògicament, menys elaborats, més persistents, i igualment meravellosos:
-Per què no puc tirar pedres?
-Per què no puc jugar amb aquest pal?
-Per què anem aquí? Perquè no anem allà?
-Per què no puc tocar la cadena de la bici del Pare?
-Per què s'ha enfadat tant quan li he fet saltar la cadena de la bici i, espantat dels crits que em feia, amb les mans plenes de greix, me n'he anat a empastifar el sofà?
I centenars d'altres perquès deliciosos de respondre. Cada cop m'agraden més els perquès, i enyoro per anticipat els dies en què minvaran.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)