25.2.11

Man fines que manen matar

Quan penso en el personatge d'aquests terribles dies a Líbia, penso en les seves "mans fines que manen matar".





Cançó de les mans (1964)
(Raimon)

De l'home mire
sempre les mans.

Mans de xiquet, ben netes,
mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.

Mans dels que maten, brutes;
mans fines que manen matar.
Mans tremoloses, eixutes,
mans tremoloses,
mans dels amants.

De l'home mire
sempre les mans.

Mans tan dures
dels que passen fam.
Mans tan pures
de quan érem infants.

De l'home mire
sempre les mans.


Foto: thelector.wordpress.com

9.2.11

"Nosotros no seremos menos..."

Quan observo la tragicomèdia que es va muntar la setmana passada en relació a l'autorització (sic) que es va donar a Catalunya per a endeutar-se, torno a pensar en l'Enric Juliana, que tant bé diu que l'Espanya autonòmica es va fer al crit de "nosotros no seremos menos que los catalanes!".

Aquest crit de guerra, mitjantçant el qual es va aconseguir que l'Estatut d'autonomia andalús seguís la via ràpida dels estatuts basc, català i gallec, ha anat bastint l'Espanya d'avui.

Miguel Ángel Revilla, que per a qui no ho sàpiga és el president de Cantàbria, és un exemple paradigmàtic..., bé, per ser francs, una caricatura dels abanderats d'aquest mantra.

Una conversa amb ell seria de l'estil de:

M. A. Revilla: ¡Oiga, que si los catalanes tienen derecho a endeudarse, yo también quiero tener derecho, oiga! Nosotros no seremos menos...

Interlocutor: ¿Ah, quiere endeudarse? Pues presenteme un plan, y le daremos autorización.

M.A. Revilla: No, no, si es que nosotros no necesitamos endeudarnos, que tenemos el déficit muy controladito ¡Y si necesitáramos endeudarnos, no tendríamos que pagar esos tipos de interés bestiales que pagan los catalanes!

Interlocutor: Bien entonces, ustedes ¿no quieren endeudarse?

M.A. Revilla: No, no. Pero que conste que nosotros no vamos a ser menos que...

De vegades penso que si Catalunya decidís suïcidar-se col·lectivament, el Sr. Revilla es queixaria dient que això és un intolerable privilegi concedit als catalans des de l'Estat.

Nosotros no vamos a ser menos. Del minut 0 al 3.30. No us ho perdeu.

2.2.11

Bous i ticles

Mentre em rento les dents, l'Atila apareix tot nu, tocant-se.

-"Mira papa! Els bous! Els bous!"

Em moro de riure (perquè ningú no t'explica mai que tenir nanos és tant divertit?)

-"Es diuen testicles, Atila, testicles. I no cal que te'ls toquis tota l'estona..."

-"Ticles?" (molt estranyat)

-"Sí, testicles" (mort de riure)



-"Ah! Tú tens ticles, sí?"


-"Sí, els pares en tenen"


-"Els pares tenen ticles, i les mames no, i els nens tenen ticles i les nenes no!" (com recitant una lliçó)


Apareix la Indianeta, que deu haver trobat la conversa molt interessant:


-"Doncs l'altre dia, saps, a l'escola, al M. li van donar un punyetassu als ticles, i el van haver de portar el metge, i li van tallar!"


-"Què dius Indianeta?" li dic tot esglaiat.


I apareix la que faltava, la N. per a tranquilitzar-me:


-"La Indianeta vol dir que al M., el seu company de classe, el van circuncidar."


Respiro alleujat.


-"Au Atila, va vesteix-te, que et refredaràs, home!"


Foto: Pere Palau a naciodigital.cat