Hamburgo y Toledo

Ciutat de Mèxic, algun dia de 2005.

Sona el telèfon. Quin sona?, pensa espantat l'Expatriat. Té tres telèfons a la taula que queda al seu darrera. El telèfon "normal" (dos filtres de secretàries), l'inalàmbric de recent instal·lació, i La RED. L'aparell de La RED és més gros, tot i que del mateix color gris que el normal. Quan sona La RED ha de córrer cap a ella, perquè el truca algú, sense intermediació protocolària de secretàries, de la mateixa categoria o de categoria superior en l'escalafó de l'Administració.

Existeixen trucades especialment temudes. Podria ser que el truqués el Contralor Interno (una figura administrativa barreja d'Interventor i Fiscal Anticorrupció). Podria ser el Jefe, que després de diversos dies sense pelarlo [fer-li cas], li volgués encarregar una feina urgentíssima, com ha estat el cas fa una estona. Fins i tot podria ser el Director General de l'IMSS, que té a càrrec més de 300.000 treballadors, i un pressupost molt superior al de qualsevol Secretaría [Ministeri].

-Órale, Pinche Berenguer, ya deja de hacer como que estás trabajando!

Buff, sospira l'Expatriat, sentint la veu de l'Enfant Terrible, etern bromista.

-Venga Luis Miguel, no chingues, que ando con un trabajal. ¿Que no sabes que para esta tarde me pidió el Jefe un reporte sobre la mora en las subdelegaciones de todo el Valle de México?

-Seguro que al cabrón ya se lo tienes todo hecho. Acá abajo en Tokio te esperamos Chucho y yo.

L'Expatriat penja, baixa per les escales, i saluda a les recepcionistes tot sortint al carreró. Allà es troba la inmensitat humana de l'Enfant Terrible de l'IMMS. Molt de poder. Un nen gran amb una gran metralleta. L'Expatriat, quan el veu, pensa que té la sort d'haver-hi de tractar només per a temes informals, i no per a temes de feina. El que per a ell és una mole simpàtica, per a d'altres (col·laboradors, subordinats, proveïdors) és un malson. Avui el Luis Miguel està d'un humor excepcional, i amb ganes de broma.

-Vamos por unas carnitas, güey!

-¿Carnitas a estas horas, Chino? Pero si ando apenas terminando de desayunar.

-Ya probaste las de aquí merito, en Hamburgo y Toledo?

-Pues no.

-Pues vas a ver...

Anys més tard, l'Indiano encara somia en aquells tacos de carnitas, introbables a aquesta banda del charco.


Fotos: The Masa AssAssin a Flickr.com

Tamaliza

Una de les millors coses de la cultura mexica és la d'aprofitar qualsevol excusa per fer tripades i festes. En això les similituds amb la Madre Patria són notables, val a dir. Les diferències essencials són els ingredients i els sufixos per denominar les grandes bouffes . Així, el que a la Dolça-Catalunya-patria-del-meu-cor acaba amb "-ada" (costellada, calçotada...), a l'Altiplà acaba amb "-iza". Efectivament, no és inhabitual, per exemple, que en alguna casa et convidin a fer una "taquiza" (consistent en menjar "tacos" pels descosits).

Si alguna d'aquestes bacanals gastronòmiques destaca en aquestes dates de febrer, però, és el de les "tamalizas". El dia de la Candelera (la tradició indica que aquell a qui li toqui la figureta el dia de reis, menjant tortell, ha de pagar la tamaliza de la Candelera), s'organitzen uns esmorzars pantagruèlics (a la feina si cal, cap problema), consistents en menjar tamales. I què son els tamales? Doncs una bomba consistent en pasta de blat de moro farcida d'alguna cosa salada (carn de porc, de pollastre, gairebé sempre amb chile picant), o dolça (fruita, xocolata). Aquesta massa farcida es cou al vapor embolicada en fulla de blat de moro o de plàtan.

L'Indiano ha de confessar que els tamales mai no van ser sant de la seva devoció, però donat que per dos anys va haver de pagar als companys de feina la tamaliza, gaudia dels tamales més primets, de porc amb salsa verde, que encarregaven a la Juanita, una secretària -perdó, una institució- de les oficines de la Seguretat Social Mexicana, que tot ho feia.

La Juanita, autèntic personatge, baixeta, cabell curt, somriure sempre a punt, mirada misteriosa, complementava el seu sou migrat (uns 250 euros al mes) venent tamales, cafè, plantes per a decorar els despatxos, brodats...Un fantàstic exemple del que a l'altiplà anomenen eufemísticament "economía informal", és a dir, de com la bona gent treballadora i emprenedora es busca la vida per complementar uns sous de misèria.

L'Expatriat sempre sabia que la Juanita tindria a punt el seu café de olla tal com a ell li agradava. El dia que va decidir acabar l'aventura a l'Altiplà, la Juanita va ser una de les que va venir a acomiadar-se al despatx. Li va portar, en una noteta, la recepta del cafè que tantes vegades, sense èxit li havia demanat. Probablement encara hi deu faltar algun ingredient -secret és clar-, però deia així:

"1 lt. de agua
120 gr. de café molido
1 Rama de canela
3 clavos de olor
90 gr de piloncillo picado (és a dir, sucre moreno)

Se prepara combinando los ingredientes sin el cafe y poniendo la olla al fuego, cuando hierve se le agrega el cafe y se apaga, se cuela."



Fotos: nibblekibble.com; Cintli Luna i chazz28 a flickr.com

Guanajuato

Del molt recomanable circuit de ciutats colonials de l'altiplà, probablement Guanajuato n'és la ciutat més humana.

Patrimoni de la humanitat, està prou neta, sí, però té la necessària brutícia als carrers per a no semblar un decorat rellepat i preparat per al turisme, com li passa, per exemple, a San Miguel de Allende.

Guanajuato té a més una altra característica que la diferencia d'altres ciutats colonials, i és el seu traçat poc endreçat, que renuncia a les quadrícules per adaptar-se a la seva orografia costeruda.

Què val la pena veure? Sens dubte, el mercat cobert, amb un cert aire afrancesat, ple d'olors i colors extraordinaris, la Alhondiga de Granaditas, farcida d'història, i les delicioses placetes de formes irregulars que esquitxen el centre.

O sia que Guanajuato és viva, tot i que un dels seus grans atractius turístics són les mòmies que s'hi conserven. No es tracta, com podria pensar-se, de mòmies prehispàniques, sino d'una curiositat química: en un dels antics cementiris de Guanajuato, va resultar que la composició de la terra mantenia en un excel·lent estat de conservació les persones que s'hi havien enterrat.

Per a l'expatriat aquell museu, en visitar Guanajuato, no va ser cap atractiu. Per a mòmies, ja tenia les d'alguns funcionaris de l'administració pública mexicana, d'ideari perfectament conservat en el formol priista, amb qui havia de torejar.

Tampoc no va tenir ocasió de visitar la ciutat en els dies del Festival Cervantino (que aquest any ha tingut Catalunya i Campeche com a convidats d'honor), ja que la ciutat quedava massa atapeïda pel seu gust. Era un gran plaer, en canvi, triar alguns dies de novembre per escapar-s'hi, i seure a prendre alguna cosa en els animadíssims cafès del centre. Fins i tot hi havia ocasió de sentir els acords de la inefable Estudiantina de la Universidad de Guanajuato.

To i que sí, incomprensiblement, la tuna us provoqués al·lèrgia, sempre sempre podeu recórrer a associar Guanajuato amb un dels seus insignes vilatans, Jorge Negrete.

Fotos: Jon Melnick i Marko Mozetic a Trekearth.com, atractivosturisticos.com, terragalleria.com

Aquí, Licenciado, no aseguramos carros chocados

Ciutat de Mèxic, un dia de primavera de 2002,

Ja que, com és ben sabut, els consultors locals no funcionen, a l'expatriat, aquell dia, li va tocar anar a fer la feina que hauria d'haver fet el Rovelló Sánchez, i que aquest havia estat incapaç de fer. Tocava analitzar què era allò de "los seguros especiales", que van resultar ser totes les modalitats d'assegurament no obligatòries de la seguretat social mexicana.

Com sovint passava, el "comitè de recepció", és a dir el suposat grup de treball, estava sobredimensionat: hi havia massa gent a la reunió, presidida, per més inri per un dels grans -i perillosos- taurons del projecte, la Coordinadora de Afiliación.

Poques coses tem més un consultor, quan ha de fer feina, que li posin una patum a una reunió. En aquest cas, estàvem parlant de la que, amb temor reverencial i burleta alhora, era coneguda com "la Primera Dama", una rància funcionària de talons afilats, ungles vermellíssimes, pentinat crepat estil anys 70, i un gèlid somriure encarcarat sota múltiples capes de maquillatge.

La Primera Dama era anomenada així arran d'una broma sobre la seva longevitat en aquest món de canviants taurons institucionals que és la burocràcia mexicana. La broma -acunyada pels seus enemics de Cobranza -recaptació- feia així: "¿Porqué la Primera Dama? Porque fué la primera dama que contrató el IMSS". La senyora, efectivament, acumulava ja 32 años de antigüedad a la institució i això, naturalment, no era casualitat, sinó una combinació d'elements que val la pena assenyalar.

D'una banda hi havia la seva estudiada dualitat: el seu caràcter irascible, paternalista, prepotent envers els seus subordinats, combinat amb el seu posat ferm, tècnic i estudiadament femení amb els seus superiors.

D'altra banda hi havia el domini magistral de dos elements claus per sobreviure i progressar en la selva del "Instituto":

1-El coneixement profund de les claus tècniques i organització del negoci: en una institució en què, coincidint amb les eleccions, els caps giren cada sis anys, conservar el coneixement dels intringulis del Seguro Social la feia molt poderosa.

2-El domini de l'escenari, el cop de puny a temps, la mirada llacrimosa quan no quedaven més recursos.

Enfrontat a un tauró que no coneixia més que de referència, el jove expatriat va pensar: "A veure, mirem de centrar l'anàlisi en dos tipus d'assegurances":

-l'assegurança per a treballadores domèstiques;

-i l'assegurança voluntària de salut per a la gent sense treball formal (que representava -i representa encara- més del 60% de la població), que feia una sol·licitud d'addhesió voluntària i passava un examen mèdic per veure si eren admesos per a contractar l'assegurança, anomenada "Seguro de salud para la familia".

Després de les salutacions protocolàries, el jove prengué aire i posà damunt la taula la primera pregunta, que portà a una conversa, diguem-ne, curiosa:

-Licenciada, ¿Porqué en la Subdelegación San Ángel hay solamente 17 aseguradas en el régimen de trabajadores del hogar?

-A ver, Licenciado, pero ¿No sabe usted que está carísimo el servicio? Hasta 100 pesos (equivalència al seu moment: 12 euros) al día se están pagando! ¿Quien va a asegurar a esas muchachas?.

-Ah claro, claro Licenciada....

-Licenciada, ¿ Y porqué se rechazan más de la mitad de las solicitudes de seguro de salud para la familia en esa misma subdelegación?

-Pues mire, no sé como será allá en España, Licenciado, pero aquí en México no aseguramos carros chocados.

I després d'unes paraules contemporitzadores del consultor, i una diatriba de la Primera Dama en defensa dels seus mètodes de treball i criteris d'admissió d'assegurats, la reunió es va acabar.

Nota: la tauró, 6 anys més tard continua a l'IMSS, i fins i tot ha pujat de categoria.

Foto: viquipèdia

Una entrada triomfal (Cròniques mexicas)

Mèxic, DF, dilluns, 2 de febrer de 2004. 10:30 hores.

L'expatriat s'ha llançat definitivament a la piscina, i ha acceptat una feina a l'administració pública mexicana!

S'ha tornat boig? Una mica potser. Però el país li agrada prou com per preferir allargar-hi l'estada, més que no pas tornar a viure dalt d'un avió. En l'últim any ha fet 10 vegades el Mèxic- Barcelona-Mèxic, o sigui que ja n'hi havia prou. Calia una mica d'estabilitat geogràfica.

I aquí està, assegut davant el seu nou cap, que fins fa uns dies era el seu client, l'Alvarado. L'expatriat recorda com, la setmana passada, davant l'enèssima proposta de d'elaborar-li un quadre de comandament intergalàctic, li va dir "Berenguer, deja ya de robarme y ven a trabajar conmigo". I és així com es va deixar convèncer. Té quelcom d'inquietant quan el fita amb els seus ulls mestissos, l'Alvarado. I té també un rerafons de gran bonhomia sota les formes abruptes de qui, sense padrins, sense títols universitaris estrangers, i essent menys-blanc-del-que-toca-pel-lloc-que-ocupa, s'ha hagut de llaurar un camí entre els alts càrrecs de l'administració pública mexicana. Avui desprèn satisfacció. Està content d'haver-li pispat el que ell considera un bon element a una consultora estrangera.

Després d'explicar-li les línies principals del projecte en què s'integra, l'Alvarado acompanya el fitxatge al seu nou despatx. "No pot ser", pensa l'expatriat, admirat. Ben bé 50 metres quadrats emmoquetats, sala privada de reunions, sala de descans, tot amb unes esplèndides vistes a Reforma (la Diagonal de Mèxic DF, per entendre'ns). "Tot això per mi?", pensa. L'Alvarado, gat vell, sap molt bé l'efecte que a l'expatriat li causa saber que, a partir d'ara ocuparà el despatx de l'influent Coordinador de Asesores (Cap del Gabinet tècnic). Somriu i li diu:

- "Ándele cabrón, y ahora a chambear"[ara, xaval, a treballar]. Esteee...de las tres secretarias mejor te quedas con Margarita".

-"OK Jefe"

El nou Coordinador de Asesores fa passar la Margarita, i després d'escoltar els temes que han quedat penjats per l'anterior ocupant de la poltrona, i amb voluntat de ser amable, li diu:

-"Ah Margarita! Y usted no se preocupe, cuando vaya a tener el bebé, nos arreglamos con Angélica (una de les altres dues secretàries)"

La Margarita, tot posant-se la ma a sobre el ventre, i mirant el seu nou cap amb una cara un pèl compungida, li diu:

-"No Licenciado, no estoy embarazada, estoy gorda!"

Y el Licenciado Camps, en aquell moment, voldria fondre's, desaparèixer, però no pot fer més que somriure, murmurar unes paraules de disculpa, i reflexionar sobre la seva entrada triomfal a l'Instituto Mexicano del Seguro Social.

Foto: bogota.gov.co

Segon aniversari de la tornada: postals mexicanes

Avui fa exactament dos anys (!) que vaig tornar de Mèxic. I avui deixaré que parlin sobretot les imatges. Us animo a dir-me quina foto us agrada més.

1. L'hotel icona de la ciutat de Mèxic. I una de les seves paradoxes gràfiques: el "Maria Isabel Sheraton". Un símbol "gringo" al costat del símbol de la independència Mexicana: "El Ángel".

2. L'edifici del Instituto Mexicano del Seguro Social (la jaula de oro), on vaig treballar 2 anys.

3. La Plaza del Zócalo. Sempre vaig pensar si el banderot havia inspirat l'Assssnar per posar-ne un de similar a Madritt.

4. Un "chilango" (és a dir un paio de la Ciutat de Mèxic) menjant-se uns "tacos" amb un "refresquito".

5. Els mariachis esperen clients (que els lloguin per anar a cantar en alguna celebració) a un carrer del centre del DF.

6. Un taxi circula per un carrer que incorpora molts elements del ben típicament caòtic DF: Cotxes, paradetes, gent, policies de trànsit...

7. Un dels edificis icona de la ciutat de Mèxic financera i rica: lli diuen "El pantalón".

8. Cua de cotxes arribant a la frontera entre Tijuana (Mèxic) i San Diego (EUA). No cal dir on volen entrar els que fan cua, oi?

9. Un parell d'homes miren cap a la terra promesa. Aquest és l'aspecte que té la tanca fronterera entre Tijuana i SanDiego a la platja. La tanca s'endinsa al mar una cincuantena de metres.



Nota: la gran majoria de fotos provenen del web www.trekearth.com.

Apoteosi Final (III)

16 de maig 2002

Ara has de córrer. Has presentat el primer, però la presentació ha estat llarguíssima. Hauries de ser a l'aeroport al voltant de les sis de la tarda, o sigui que tens poc més de 4 hores per posar sis mesos de la teva vida en una maleta, acomiadar-te... A sobre, has d'esperar que el Rovelló Sánchez, després del descans, presenti. Però el Pep s'acosta i et diu: "La setmana que vé, no cal que apareixis pel despatx, i ara, no cal que et quedis a escoltar aquest rollo". Abraçades a tots i cap al pis.

S'està començant a ennuvolar, i aviat s'obrirà el cel i caurà una pluja generosa i persistent. T'han dit que aquest any les pluges s'han avançat, que normalment comencen cap al juny. Així que des de fa un mes, es repeteix gairebé invariablement una cerimònia tropical que et meravella: al voltant de l'hora de dinar, cap a les tres, de vegades més tard, a les cinc, o le sis, el cel s'enfosqueix, i cau una pluja de gotellada grossa, densa, que et pot deixar xop en molts pocs metres de caminar descobert. Cau, a més, amb variada intensitat, durant hores, sovint tota la nit, amb llamps i trons meravellosos. Avui, com de costum, has caminat protegit de l'aigua que comença a caure per les lones de plàstic gruixut que les paradetes fan servir perquè no es mulli la mercaderia, fins arribar al "sitio" de taxis de la cruïlla del carrer Toledo i l'Avinguda Chapultepec.

El "vochito" (els escarabats wolkswagen, que aquí encara es fabriquen, i que són els favorits dels taxistes), arrenca alegrement, tallant, com sempre, el pas als cotxes que vénen per l'esquerre, i incorporant-se al carril central, com sempre, pel que de fet és una sortida. També, com sempre, les pitades y "mentadas de madre" (referències a les mútues famílies que es fan els conductors) habituals. Ja saps que el trajecte et costarà uns 10 pesos (més o menys 200 peles). Arribes al pis, i fas la maleta sorprenentment ràpid. O potser no tant sorprenentment: de fet, com a consultor, estàs acostumat a fer la maleta pitant, amb un taxi que t'espera per sortir volant cap a l'aeroport. Avui, més aviat, l'extranyesa vé del fet que saps que estàs tancant un període de la teva vida, i que l'única certesa que tens sobre el futur és que, com t'havies proposat, arribaràs al casament de Fredi, i després tindràs, per fí, una setmana de llibertat a Barcelona. Però no saps si tornaràs aquí, a Mèxic, ni quan tornaràs. I després de tot el que has viscut en aquests mesos, doncs tens una sensació d'estranyesa al cos.

Vas tancant la maleta, i truques a la Marta. El comiat és fred. Creus que encara ha de païr que marxis, i sobretot que marxis sense promeses de tornar, de que li escriuràs, i totes aquelles coses que suposes que espera que li diguis, i que a tu no et surten de dir-li. Probablement, et vas equivocar, una vegada més, amb aquesta història. I, probablement també, te n'has adonat tard. T'has equivocat en moltes coses, i l'has encertat en moltes altres.

Continua plovent camí a l'aeroport, i el païsatge "Blade Runnesc" del Viaducto Miguel Alemán semi inundat, ja gairebé de nit, amb els "espectaculares" (cartells d'anuncis) il·luminats entre la pluja i el trànsit etern, ja no et semblen agressius. Formen part de la quotidianitat de les teves anades a l'aeroport.

Fins aviat Mèxic?

Fotos: Raphael Blanke; Piotr Kaspzick; a Trekearth.com

Apoteosi Final (II)

16 de maig de 2002

Arriba l'Alvarado, ràpid, com sempre, acompanyat d'un dels seus homes de confiança, el de cobrament, que li susurra coses a l'oïda, i que no deixarà de fer-ho durant tota la presentació. Hi ha 7 projectes per presentar, i a tu et toca ser el quart. Per això seus al darrere, perquè encara no et toca. L'Alvarado pregunta abruptament que què hi ha primer..........."No, no no...Quiero que veamos primero el tema de cobranza". O sigui, Pinche, que tu ets el primer que surts a l'arena aquest matí de maig. El que no saps és si seràs el toro o el torero. T'aixeques, i el Pep et fa un somriure, i et diu, "vinga chaval", i et fa una apretada al braç.

El Rovelló Sánchez obre la presentació, i tú decideixes, com de costum, fer-la dempeus, i no assegut a taula. Així que, esquivant cames dels que s'asseuen arrambats a la paret i cadires dels que ho fan a la taula principal, t'acostes cap a la pantalla. I comences: declames, afirmes, mostres, fas broma, dones el seu mèrit als taurons que t'han ajudat. Flueix, simplement, la cosa flueix. Hi ha una part d'irresponsabilitat en què els estiguis explicant a aquesta taula de peixos grossos les veritats que els expliques. Encara comets algunes errades, és clar: et dirigeixes a ells com a "vosotros" ("vosotros", no és un terme incorrecte, simplement és inexistent en el castellà que s'usa aquí). Hauries de dir "ustedes". Però tens la seguretat de totes les hores de feina al darrere, que et convergeixen harmoniosament al bec, i tant se te'n dona tot plegat.

Atenció. Interrupció. L'Alvarado pregunta, fa una pregunta prou pertinent, per cert. Ets a punt de contestar-li. Se t'avança l'Angelino. Sembla que ho hagueu assajat. No ho heu fet, però heu treballat tantes hores plegats, heu constituït tan bon equip, que, per fi, després de mesos de malentesos, parleu el mateix llenguatge. Més interrupcions en la presentació, que ja dura més d'una hora. La Montse somriu. Si ella no t'hagués orientat, en la seva particular manera, tampoc no estaries aquí explicant-los tot això, aquests. Després de de tres hores, sí, tres hores de comentaris, consells, interrupcions, preguntes, la presentació acaba. T'estàs pixant i surts disparat cap al bany, rodejant per darrere la pantalla. Quan ets a la porta, a punt de sortir, t'atura el capitost de cobranza. Té l'Alvarado al costat. No hi has parlat mai en aquests 6 mesos, només l'has saludat. I et pregunta: "Oye Berenguer, y ¿hiciste el trabajo tú solo?". "No, Licenciado", li respons, "acá estuvieron echando el resto Angelino, Manuel González, Aurorita, Lalo...su gente pués". Li dones la ma. Són quarts de dues de la tarda. I surts a hombros de la plaça.

Apoteosi final (I)

16 de maig de 2002

Aquesta nit passada, no has dormit. Aquí estàs, dempeus, davant el taulell, havent pres un cafè per encadenar dia i nit, amb aquest cansament que se t'acumula darrere els ulls, amb aquestes galtes rasposes i aquesta acidesa de tensió i cafès acumulats durant dies. Això no té res d'extrany. Ha estat la quarta vegada que et passes una nit en blanc treballant, en aquest projecte. El que passa és que aquesta ha estat l'última nit del projecte. I aquesta vegada has portat el prèssing a nivell de pel·licula de "suspense". Perquè són dos quarts de nou, i d'aquí a una hora i mitja, comença la presentació final, amb totes les patums de l'IMSS. I aquí esteu, la Montse i tú, fent fotocòpies en color de les presentacions en aquesta odiosa macro-botiga, l'"Office Max" de Polanco (un barri chic del DF). L'únic que té de bo aquest xiringo és que obre a les vuit del matí, i que, sense ells, i amb la tinta de la vostra impressora esgotada després de treballar tota la nit, no saps com us ho faríeu per tenir les vint còpies a color de cada una de les set presentacions. Ja comptaves que la nit seria llarga, però no tant.

Però tranquil, ja has donat un pas més cap a l'avió que aquesta nit, després de la presentació final, de sis llarguíiiiissims mesos, et portarà cap a Barcelona. Les 8:55: està sortint l'ultima còpia, i mentre la Montse revisa la penúltima, tu comproves que aquesta també està bé. Sortiu de la botiga, i taxi rabent cap al pis. Les 9:15 i ja hi sou. Dutxa volant, afaitada a pal sec, i un altre taxi rabent cap a l'IMSS. Avui, per cert, us esteu saltant una de les recomanacions bàsiques de seguretat: esteu agafant taxis al carrer, i això mai no ho hauríeu de fer. Hauríeu d'anar a un "sitio" (una parada), o trucar un radiotaxi. Però què importa ja, quan no podeu dir fava, i no us podeu permetre arribar tard al gran dia?

Les 9:50 i esteu entrant per la porta principal de la Jaula Dorada (l'edifici principal de l'IMSS). Li diuen la Jaula Dorada perquè va costar un potosí remodelar-lo, fa uns quants anys. Ritual de deixar el carnet de la biblioteca perquè et donin un "gafete", que et poses inmediatament a la butxaca en comptes de penjar-te'l, com hauria de ser. Com que el vigilant ja et coneix, ho pots fer davant dels seus nassos, i a més t'estalvies de registrar l'ordinador en aquest llistat que no serveix de res. El Pep us està esperant al lobby, amb un somriure seriós. T'ajuda a portar les bosses amb les presentacions, i agafeu l'ascensor cap al quart pis. Ja t'ho saps: sortint de l'ascensor, passadís cap a l'esquerra i sala de reunions gran al fons. Ja hi és tothom, excepte l'Alvarado.

La sala està plena, l'ambient és el de les grans ocasions. Aquí estan el Cep Campos i el Rovelló Sànchez, traspuant angoixa, perquè els toca presentar primer. Aquí estan tots els taurons, els que t'han ajudat i els que no, els que t'has posat a la butxaca i els que t'han fet la vida impossible. Tú, al menys tens la sort d'haverte'n posat algun a la butxaca. El Rovelló Sánchez només ha fet que acumular enemics. Al Cep Campos, li han arribat a donar documents antics. Per sort, el Rovelló t'ha fet la feina, i ha connectat un ordinador al canó de projecció, o sigui que reparteixes les presentacions i ja està. La taula ovalada només deixa espai per tres de vosaltres. Tú t'asseus discretament a segona fila i deixes que els "grans" s'asseguin davant.

Tant a prop del cim, i que lluny que queda

3 de maig 2002

Ja ho saps Pinche, en qualsevol projecte, el pitjor de tot són els últims dies. Així que després de les setmanes de treball més productives de la teva vida, quan ja tens controlat els ressorts del client, resulta que és clar, això no s'ha acabat. I que s'han ajustar els càlculs a última hora, i que són les 11 de la nit, i saps que en tens per llarg, avui. Per arribar al cim, has de passar per aquestes angúnies d' última hora. Ets a prop, però encara no hi ets. Et mous d'esma, perquè estàs esgotat. A veure, repassem:

El que has patit:

1. Des del gener has tingut 4 caps de setmana lliures, els altres, sempre han estat pintats de l'angúnia d'aquella feina pendent de fer, d'avançar, de cara al dilluns següent.

2. Has treballat hores i hores, llarguíssimes hores en aquest despatxet fred, fosc, sense finestres, que comparteixes amb el Cep Campos.

3. Has perdut temps en innumerables saletes d'espera i reunions, i sobretot, has après que això no era perdre temps, sinó que era part de la feina. Pobre del que es desesperi davant el ritme d'aquesta colla de buròcrates! T'ha ajudat tant, moltes vegades, repetir-te les sàvies paraules del Pep, quan et queixaves que aquesta gent era un desastre: "Això no és Suècia, cony, perquè et penses que treballem aquí!

4. T'has pensat que, en aquest país, un "sí" volia dir un sí. Doncs resulta que depèn. I no ho fan per mala llet. Però com que el "no" està prohibit, en l'educat llenguatge formal local... A Mèxic, un "sí" pot voler dir "sí". Però també pot voler dir "potser", o pot voler dir, "sí, donades certes condicions", i fins i tot pot voler dir "no". Saber què vol dir en realitat un "sí" a Mèxic, necessita llargues hores d'experiència, d'afinar el nas, com els bons gossos caçadors, per saber què t'estan dient, i , en qualsevol cas, per preveure sempre la pitjor opció.

5. Has patit el rigor de la Montse, que no perdona, no perdonarà mai, una negreta mal posada, un espai que sobra, un color inadequat a la presentació. I, també, com n'has après, d'aquest rigor, de la importància de la forma, de les paraules posades a lloc, de la feina ben feta.

El que has gaudit:

1. Has tingut la sort -una sort que mai no valoraràs prou- de trobar dos funcionaris que t'han ajudat, i t'has sabut guanyar la seva confiança i el seu afecte. Des d'aquí, des d'aquest racó fosc on es consumeixen, imperturbables, les hores, els vols rendir un petit homenatge:

L'Angelino. El seu Cap, a qui li havies tocat com a contrapart, te'l va presentar, amb un somriure: "Berenguer, te voy a mandar un rato a que aprendas con los tres tipos que más saben de esto en todo el IMSS: i te'l va assenyalar. La seva figura baixeta, rabassuda, panxuda. I tu li vas dir: "Pero Licenciado, donde están los otros dos? Aquí están los tres: Angelino Cacique y Carrasquedo". I efectivament, amb l'Angelino has compartit moltes coses: malentesos inicials, hores de feina, apassionades discussions, un inoblidable viatge a Oaxaca, on has provat per primer cop els "chapulines" (llagostes de camp). Ell s'ha escarrassat a fer-te entendre com funcionava la maranya de processos de cobrament. I, més important encara, t'ha fet sentir el seu orgull de treballar a l'IMSS, on ell va entrar de missatger, amb 16 anys, i ara, 25 anys més tard, controla l'emissió anual de milers de milions de pesos en crèdits per cobrar.

El Rico, inestimable amic de Tijuana. Tot noblesa. Quan vas aprendre a desxifrar el seu parlar ràpid, vas entendre que si parlava ràpid era perquè les idees li anaven ràpid, i et vas dir: "Aquesta és la meva: un altre que va a ritme de primer món!". T'hi vas enganxar com una paparra, i en dues estades de tres dies a Tijuana, has après més que en molts dies de projecte, i, a sobre, has tingut temps de fer turisme.

2. Has fet amics. Perquè aquí no tens família, i cobra sentit allò de que els amics són la família que un es tria.

3. Has iniciat una història d'amor amb aquest país fantàstic. No ets el primer ni seràs l'últim. La llegenda diu que quan l'André Breton va aterrar per aquí, va dir que Mèxic era un país surrealista. Els mexicans, que ténen un sentit de l'humor notable, expliquen que el que no va dir Breton és que aquí Kafka seria un escriptor costumbrista.

4. Has viscut en una experiència contínua de creació i caos. Probablement, mai no t'havien exigit tant, ni havies portat tant fins al límit els teus sentits, la teva capacitat empàtica,

5. Has aguantat...

I aquí estàs, aguantant, perquè el cim ja és a la vora. El dia 14, gran presentació final. Els plaços ténen una cosa bona: vencen.

Llagosta amb frijoles

8 d'abril de 2002

El teu amic Rico, el de cobranza de Tijuana, aquest matí, t'ha dit que ja n'hi havia prou de treballar, que "le valía madres" que encara quedés feina, que per això ja havíeu treballat tot el cap de setmana, i que anàveu d'excursió. I li has dit que sí: de fet, els números et quadren, has avançat molt en la feina. O sigui que heu treballat fins al migdia, t'ha deixat a l'hotel, i al cap de 10 minuts ha tornat amb el seu jeep, amb una nevereta plena de gel. El día és esplèndid. Us atureu a comprar Miller, una cervesa americana que es ven molt per aquí, i enfileu cap al Sud. Primer, però, et vol ensenyar una de les parts "maques" de Tijuana: la zona de la platja, Playas de Tijuana. La carretera per anar-hi ressegueix la frontera, i tornes a veure la tanca metàl·lica amb les creus. Però l'escena de la frontera a la platja té un punt de surrealisme: la tanca es va suavitzant, i es converteix en una fila de columnes metàl·liques que es claven a la sorra, i arriben fins uns 50 metres aigua endins. Hi ha algún passejant que mira cap a l'altra banda, on es veuen les camionetes de la patrulla de frontera nordamericana. Aquí a la platja també hi ha una petita plaça de toros, que bàsicament s'omple de turistes gringos, o "gabachos" (els veïns del nord, us sona?), com els diuen aquí a Tijuana.

Potser perquè ja han caigut dues Miller, però el dia cada cop és més maco, i seguiu cap al sud, cap a Ensenada. La sortida de Tijuana és bastant ràpida, massa ràpida com per prepara-se pel que t'espera aquí, més endavant, al final d'aquesta pujada. Quan arribeu a dalt s'obre una panoràmica espectacular, el mirador, amb el mar, immens, blavíssim, al davant. No pots separar-ne la vista. Ara sí, ara t'adones de com trobes a faltar el mar. Això tant fàcil, que a Barcelona veies, oloraves, que gaudies els caps de setmana al Port de la Selva, això tant teu, el mar, feia gairebé un parell de mesos que no ho veies! I ara el Pacífic t'inunda la vista, el cap, i et talla la veu. Ja no xerres amb el Rico, mires cap avall, intentes omplir-te els sentits de mar. D'avui endavant, el Serrat i el seu "Mediterráneo", cobren tot el seu sentit.

L'any 1967, l'aleshores president de Mèxic, Gustavo Díaz Ordaz, va fer una "gira"(sí, en aquest país, el buròcrates del DF se'n van "de gira por los estados", o bé "salen a provincias") per la llunyana Baja California, aquest braç de terra que comença a Tijuana i acaba, uns 1.300 kilòmetres més al sud, a San José del Cabo. La zona era extremadament pobra, la densitat de població molt baixa, i quan el van rebre els camperols locals, es van queixar al Señor Presidente: eren tan pobres que només menjaven frijoles i llagosta!

Les coses han canviat molt des de llavors: el 1974 es va construir la carretera asfaltada que anava de nord a sud. Els veins del nord, a més, van anar descobrint que hi havia vida i meravellosos païsatges i platges més al sud de Tijuana: el boom turístic ha portat diners a una zona on fins als anys 70 només hi havia alguns camperols, pescadors...El que era un llogarret de pescadors, ara és Puerto Nuevo, un poble amb carrers a mig asfaltar, on es barregen gringos i locals, tots en busca de llagosta. Entreu en un restaurantet més aviat cutre, i, sense demanar res, el "mesero" (cambrer) va posant sobre la taula cerveses, tequila, limones partidos (és a dir, limes a trossos), salsa roja (picant, de chile), arroz a la mexicana (cuit amb verduretes). Fins aquí, normal, però , i la llagosta? Ja arriba: està oberta pel mig i fregida. I també arriben els frijoles, la mantega i les tortillas de blat. I això com es menja? Fàcil: trenques un tros de l'enorme tortilla, hi poses un tros de llagosta, una cullerada de frijoles, t'ho amaneixes a gust amb mantega, llimona, chile, o emboliques com un crep, i queixalada! Mentre gaudeixes d'aquesta delícia, i xerres animadament amb el Rico, no deixes de pensar quina heretjia tant bona és menjar llagosta amb seques!


Fotos: Alonso León; Juan Ornelas (Trekearth.com)

No siento las piernas

7 de febrer de 2002

No pots més. Però has de poder més. Recorda. Una altra espantá, i al carrer. No et pots permetre ensopegar de nou. Sobretot, no et dóna la gana ensopegar de nou. Si has tornat al front és perquè has volgut. És el teu repte. O sigui que aixeca't. A veure, necessites fil directe amb alguna cosa coneguda. El cafè internet aquell que vas descobrir el cap de setmana passat no queda lluny. T'hi encamines carregant el portàtil, enfilant l'odiosa avinguda Chapultepec, saltant per entre els bassals de brutícia i els cotxes que fan sonar el claxon. Alces la vista i veus l'avió d'Iberia, que tot just ara tomba cap a l'est per aterrar a l'aeroport. Aquest és el que avui, al voltant de les nou, s'enlairarà cap a Madrid. Tens ganes d'anar a l'hotel, fer la maleta, agafar un taxi cap a l'aeroport, i pujar el primer avió que et porti cap a la vella i estimada Europa. Però continues cap a al cafè internet, hi entres. A dalt, en un racó, queda un ordinador lliure. I ja està. Aquí, en aquesta petita i minsa intimitat, amb les mans damunt el teclat, et connectes al teu correu, comences a escriure (encara no saps a qui, és igual), i plores. Plores sense sanglots, dolçament, deixes anar la tensió que portes a dins a través de les tecles i dels ulls.

Acabes de sortir d'una reunió amb un dels taurons de recaptació. És una dona alta i seca, que fa 25 anys que treballa a l'àrea de "cobranza" (recaptació). Ella sap molt bé que és absolutament decisiva per al tros de projecte del qual ets responsable: és l'encarregada de "Informática y Registro de la Cartera" a nivell central, és a dir, la persona que té la clau sobre l'única informació concentrada de la situació de cobraments de la seguretat social mexicana.

El teu discurs amable i seductor, avui, no ha funcionat amb aquest tauró. Quan li has exposat el diagnòstic sobre les subdelegacions, t'ha despatxat amb un, "muchacho, a ti en las subdelegaciones te turistearon". És dir, que segons ella, a les subdelegacions t'han pres el pèl. Tot seguit ha continuat l'atac traient d'entre unes piles de paper al seu costat, com per art de màgia, papers, escrits, xifres...Tu ho has contemplat amb un mig somriure, descol·locat per l'allau de dades, xifres, acrònims, i agressivitat. Però l'estocada ha estat quan t'ha entregat l'estadística que li havies demanat sisplau que et tingués per avui, sobre els deutes pendents de cobrament en les tres subdelegacions que et toca analitzar: Tijuana, Tampico, i Tlalnepantla. "Ah, cierto, tus datos sobre mora en las subdelegaciones, sí, como no, ahí la tienes", et diu assenyalant tres expedients gruixudíssims que queden a la teva dreta, a la cantonada de la taula. Aleshores sí que t'ha caigut l'ànima als peus: t'ha preparat l'estadística en paper, en paper! No en format que et permeti explotar-ho excel, access, el que sigui. No. La mala bèstia ha imprès totes aquestes dades en paper. Llistats i llistats de dades, en paper amb membret. Has tret forces de flaquesa per demanar tímidament si podries abusar de la seva amabilitat per demanar-li que aquestes mateixes dades, te les pogués tenir en format electrònic, amb CD, demà al matí. T'ha dit que sí amb una acusada displicència, t'ho tindria. Bé, això potser et servirà per salvar les naus, i aconseguir treure algunes conclusions de l'anàlisi aquest cap de setmana.

El problema no és el que has passat avui, o la tarda nit que t'espera. Avui potser anirà bé, i tornaràs a dormir a l'hotel abans de les 11. La qüestió és que només fa tres setmanes que vas tornar, després del Nadal. Pensar que això ha de durar fins al maig, bufff! Que lluny que queda el maig! Però aguantes. El respir del cafè internet et va molt bé. Li has escrit a la Laia, que segur que et contestarà avui, carregant les seves paraules de sentit comú i esperit positiu. Surts altre cop a la voràgine de l'Avinguda Chapultepec, i saltes dins un dels "peseros" (minibusos) que van cap alcentre. Prepares els dos pesos -l'equivalent de 7 cèntims d'euro- mentre li cantes la direcció, "Chapultepec i Frontera, de favorcito", al conductor. T'asseus a la cantonada d'un dels bancs del pesero- ha de ser la cantonada, perquè les cames no et caben en aquests bancs estrets, fets pels locals- i recuperes forces en el trajecte fins a l'oficina. S'està ponent el sol per entre els núvols de fum de l'avinguda. Ja falten menys hores per acabar el dia.

El iogur del sheraton

5 de desembre de 2001

I de cop i volta, hi ha un parell de mirades que es dirigeixen a tu. I aleshores saps que ja no hi ha salvaguarda, que et toca a tu, que tu ets al capdavant. Estàs en aquest local fred que teniu per oficina provisional, assegut en aquesta sala de reunions estreta. El Pep va marxar ja fa dues setmanes, cap al Brasil, vés a saber on. A la Montse la van reclamar fa dos dies, cap a Washington, nord enllà, on es decideixen molts dels projectes dels que tu menges, pinche. I la jefa va deixar una serie de deures. Quan ella torni, d'aquí a una setmana, els deures han d'estar fets. Perquè? Perquè aleshores només quedarà una setmana per elaborar el primer informe, enviar la primera factura, i fer el primer cobrament. Recorda: facturar, facturar, facturar, i cobrar, cobrar, cobrar. Et servirà més endavant, cobrar aviat forma part de la feina.


O sigui que aquí esteu, el Rovelló Sánchez, El Cep Campos, i tu, el Pinche Berenguer. A veure com us ho munteu per fer els deures que us han deixat. La veritat, tu no ho saps gaire, però aquest parell encara menys. D'una banda, el Rovelló, tots aquests dies, ha estat mirant el panorama amb cara de poker i ordenant l'informe de les subdelegacions que li va tocar cobrir. Ara et mira amb la mateixa cara de poker, però amb una lleugera inclinació en la comissura del llavi que t'està dient: "¡Órale gachupín, tu debes saber cómo le hacemos ahora, sí!". D'altra banda, el Cep ja té el seu informe, que li ha passat en net una de les secretàries que havia treballat per ell. Se suposa que ell porta els galons, que és el que en sap, el que té l'experiència, però després de fer un d'aquells circumloquis tant florits com buits de contingut, als quals ja t'aniràs acostumant, clava els ulls en tu. És dimecres, 5 de desembre de 2001, i encara no ho saps, però has començat la mili. Tu que et vas fer objector, ves per on, sense endevinar-ho gaire, de cop i volta l'has començat, la mili, i no a qualsevol cos, sinó al de paracaigudistes. Ningú no t'havia explicat, fa dues setmanes, que et trobaries aquí, i que de sobte, t'envairia aquesta sensació freda i paralitzant de: "no hi ha ningú més, tu ets el que has de tirar això endavant".

I has fallat. Sí, fins ara havies superat molts obstacles, però no has pogut amb un tema del qual tens poca experiència, amb l'acumulació de dies fora de casa, el desgast de dies i dies d'hotel, les hores inacabables, i els bolets locals. Quan arriba la jefa, estàs tocat, no pots més, els deures no estan fets del tot, i vols tornar a casa a qualsevol preu. Aquest matí, 11 de desembre de 2001, has fet les maletes. Ho tens tot a punt, ja falta poc. Esmorzar amb els jefes, agafar algun dels segurs i caríssims taxis de l'hotel, facturar la maleta, comprar un parell de diaris, passar els controls, pujar a l'avió. Necessites pujar a l'avió, i a partir d'aquell moment, agafar una son dolça que et porti a casa, a la reraguarda, a les cares i veus conegudes, ales voreres i els carrers sense sots, a l'olor de pa i de mar, a abraçar els teus després de un mes al front. Ja hauries d'haver tornat fa una setmana, i et van demanar que et quedéssis una setmana més. Ara, esteu esmorzant al magnífic bufet del sheraton, on hi ha sucs variadíssims, ous, croissants de totes menes. Aquest matí vols menjar sa, i agafes fuita i un iogur (per començar). Tens la copa de iogur davant teu, mentre et diuen que t'has de quedar una setmana més. Agites les mans, i no saps com, el iogur et cau sobre la taula impoluta. De seguida arriba un dels cambrers que s'afanya a reparar el desastre estètic, mentre el Pep s'adona que no ho podrà evitar, que no aguantes, que estàs al límit de la tevca resistència, i que marxaràs avui. Has tirat la tovallola.

Aquest combat, pinche, l'has perdut. Has començat la mili amb mal peu, i et costarà molt redreçar el camí. Però estàs disposat a seguir i et permeten seguir. I has après una cosa: un consultor aguanta. Aguanta. Els clients pesats que no saben ni què volen, els consultors locals que només enreden, les jornades eternes de dotze, quinze, vint hores. Però sobretot aguanta la soledat. La fredor de les inmaculades habitacions d'hotel, les hores de diferència, l'enyorança de totes aquelles coses de quan era una persona normal: el sofà de casa, saber què farà el cap de setmana, les petites rutines que li permeten tirar endavant. Un consultor no té certeses sobre quan viatjarà, on vitjarà, i quan tornarà. Ets un paracaigudista, Pinche, t'han llençat al mig de la selva amb un ganivet a les dents. Al projecte, al client, li és igual si t'enyores, si t'adorms de son pel canvi d'horari, si t'ha sentat com un tret el tequila que t'ha fet tastar abans de dinar. Li és igual. Vol resultats. I l'empresa també, vol resultats. Una altra "espantá", i al carrer. I aguantes, tens la certesa de voler aguantar, Després de nadal tornaràs al front. I recorda: al client li és igual tot això. El termini s'acaba d'aquí al maig. Tu mateix.

Welcome to Tijuana

22 de novembre de 2001

T'ha tocat, o més aviat, has triat, Tijuana. No hi ha hagut cap problema, perquè de les set subdelegacions a visitar, ningú volia anar a Tijuana. Hi ha hagut bofetades per anar a Cancún, a Oaxaca, però Tijuana? "¿Qué chingaos se te perdió en Tijuana?", preguntava el Rovelló Sánchez. Doncs tú sí que hi vols anar. Sempre has estat un mitòman, i és clar, no pots desaprofitar l'oportunitat de veure Tijuana, la ciutat fronterera per excel·lència, la frontera més transitada del Món. Vols retrobar els passos de l'Orson Welles a "Sed de Mal", vols veure els límits del mite.

Quan arribes a l'aeroport, ningú no t'espera. Només tens un deix de sorpresa a l'expressió. En el fons ja et pensaves que ningú t'esperaria, donat que va ser el divendres que vau decidir que, avui, dijous següent, començaven les visites a les subdelegacions. Agafes un taxi, que arrenca amb soroll i avança lentament pel carrer de sortida de la terminal.


Ja tens el primer mite davant dels nassos: el mur fronterer, que en aquesta part discorre enganxat a l'aeroport. Al mur, fet de tanques de metall d'uns tres metres d'alçada, es veuen pintades creus i noms, noms dels inmigrants que han mort recentment intentant travessar la tanca. Més tard t'explicaran que aquí, en aquest trosset de frontera, dels que travessen, no n'hi ha gaires que palmin. Algún que es queda enganxat sota un camió, algún que passa en cotxe i que quan el descobreixen accelera i mor d'accident de trànsit. Aquest trosset de frontera, de fet, no és més que l'extrem oest dels més de 3.000 kilómetres de límit entre ambdós països. I de tots aquests km. , només algunes desenes tenen algún tipus de tanca. Per tant, qui és l'interessat en saltar una tanca, quan hi han milers de kilòmetres de frontera que no en ténen?


A Tijuana, la separació entre sud miserable i nord ric i poderós es veu, però també s'escenifica. La tanca, i els border patrol que vigilen l'altra banda, tenen una funció escenificadora pels milers de mexicans dels estats pobres del centre i sud del país, que arriben cada any a Tijuana, i que prenen aquest ciutat com a base per fer el salt a l'altra banda. Però no travessen aquí: agafen autocars que els porten a prop de diversos punts sense mur i amb poca vigilància. Els deixen allà, enmig del no res, de nit, i travessen caminant. La travessa, que es fa per zones desèrtiques, pot ser molt dura si no es compta amb els mitjans de suport necessari. Aquí sí que mor molta gent cada any, en condicions terribles, per deshidratació, majoritàriament, perquè es perden pel desert i no tenen un bon "pollero"(passador de frontera).


Però no et despistis, que ja has arribat a la subdelegació. És això una oficina d'Afiliació i Recaptació? Un bloc, gris, enganxat a un hospital. És una caixa grisa plena de contrastos. Mèxic en estat pur. Edifici funcional, i mobles de fa vint anys. Taules minúscules, plenes de telèfons de models ben variats. Arxivadors doblegats per l'esforç de contenir tants papers. Paper. El regne del paper: les impressores d'agulles vomiten sense parar llistats de paper continu, que després algú recull, i es posa a examinar atentament, llapis en mà. També hi ha troballes arqueològiques, que no veies des del temps que tú anaves a escola: veus paper carbó, i veus i sents... màquines d'escriure. Sí, màquines d'escriure, de les les que fan "Dring!" quan arriben al final de la línia. Homes i dones movent-se parsimoniosament entre les taules amb feixos de paper. Recordes aquelles escenes de El Castell, de Kafka, que has llegit aquest estiu, i et sents Barnabàs, el missatger, i somrius.


Ara no saps on anar, perquè resulta que el subdelegado de Tijuana no va anar a la reunió que hi va haver al DF. Espera, sí, el Cep Campos et va donar una referència. "Pregunta por Rico, está en Cobranza, es muy bueno ese cabrón". Dit i fet: et diuen que cobranza està al primer pis, o sigui que puges fent ziga-zaga per les escales plenes de gent. En Rico hi és, i de seguida et porta cap al cap a una sala on t'esperen. O sigui que sí que t'esperaven, però hi ha un triple problema: 1. el subdelegat va ser destituït ahir al matí; 2. qui et rep és el cap regional d'Afiliación y Cobranza (és a dir, el cacic regional), i; 3. a aquest paio se li ha acudit convocar tots els subdelegats de la regió!!!


Comences a suar, mentre escoltes amablement les presentacions dels personatges i les explicacions que va donant cadascú. Saps que, quan acabin, et tocarà a tu. Saps que necessites saber com funciona el procés de cobranza, per fer-ne allò que en el món de la consultoria es diu un "diagnòstic ràpid", és dir, dir-li al client el que ja sap, i que no vol sentir. Saps que per fer això comptes amb un parell de dies. I saps que que tens poques hores per treure-ho. Com els trauràs informació més o menys comprensible o fiable a aquesta colla?


S'han acabat les presentacions, i ara et toca a tu. Has de prendre una solució dràstica. L'estàs maquinant, aquesta solució, mentre els deixes anar els tòpics de primer dia de projecte: la-teva-expertesa-(internacional)- al-seu-servei, res-de-fórmules-importades, trobarem-una-solució-junts...Després fas servir alguna paraulota per trencar la fredor, i funciona. Estan relaxats, els agraeixes el seu suport, i suggereixes que us podeu veure un altre dia, mentre tú treballes amb la gent operativa per analitzar els processos. Et funciona a mitges: és a dir que marxen només la meitat (que retrobaràs a l'hora de dinar), i l'altra meitat es queden a enredar. Ja no pateixes, Pinche. Portes embranzida i treus la feina prou bé. Fins i tot creus que ho has entès tot. Et resulta increïble veure com treballen, però ho has entès. És perfecte. Tens elements per fer un diagnòstic demolidor, que no faràs. Faràs un diagnòstic dur, però no demolidor: encara has de treballar 6 mesos amb aquesta colla, i no et convé posar-te'ls de cul tant aviat.

Fotos: Juan Ornela; Elías Castillo (a trekearth.com)

El consultor local no funciona

Vet aquí una gran norma de la consultoria internacional. Tant se val que hagi estudiat a egrègies universitats locals i extrangeres, que hagi estat director o subdirector de no sé quantes coses, que tingui estudis de postgrau, que acrediti una vasta experiència...És igual. El consultor local no funciona. Bé, vinga, per ser justos, el 90% no funciona.

El consultor local té algunes coses bones, sobretot una. És molt més barat: no li has de pagar bitllets d'avió, ni hotel, ni seguretat social, ni pagues dobles, ni li has d'aguantar les seves tristeses perquè se sent lluny de casa. Hi han bàsicament quatre espècies de consultors locals:

1. El rovelló: és a dir, el normal, el que més es troba: mitjana edat, certa experiència, càrrecs mitjans: és el que defineix la norma: no funciona. Perquè? Perquè és una mitjania que no et serveix de peó, ja que ell considera que ja té uns certs galons, i hi ha feina que no fa. Tampoc et serveix quan li dónes la feina o responsabilitat que ell reclama, perquè és lent, s'enreda, es pensa que escriu bé i escriu uns informes insubstancials i barrocs, en els quals no acabes d'entendre res. Tampoc no t'aporta la fermesa o la chuleria necessària per encaminar el projecte o controlar el client: no té prou prestigi, i el client el menysprea. Òbviament tampoc no t'aporta contactes rellevants per obrir mercat.

2. El cep: també es troba, però costa calers. El seu valor és ser amic del client, o del client potencial, la qual cosa et facilita molt la feina, o t'obre possibilitats, tot i que ell no foti ni brot. Aquests, això sí, són cars.

3. La rabassola: consultor de gust potent, però car, també. Com que té un gust molt fort, a més, no és bo per a tots els projectes. És el que et serveix per donar un barnís de coneixement científic a algun aspecte específic del projecte. Com que ha de fer patxoca, és imprescindible que tingui estudis de post grau en universitats nordamericanes top five, experiència docent, moltes publicacions... No s'arremangarà gens, no et traurà les castanyes del foc, però és molt útil per enlluernar una mica el client.

4. L'Ou de reig: raríssim. No es troba. I no és qüestió de posar més diners per a trobar-lo. Simplement has de tenir la sort de trobar-lo. Generalment, es fa en famílies d'origen modest, és jove, i veu l'oportunitat d'obrirse camí treballant en una empresa "gachupina" (espanyola). Ho té tot a guanyar i res a perdre. És bo en moltes combinacions: sopa, truita, guisats, saltejats. Té el perfum únic de l'eficàcia, raríssima en aquestes contrades. Els pots moldejar al teu gust. I el pots apretar bastant, perquè té fidelitat, almenys durant un temps, a qui li ha donat l'oportunitat de sortir de la mediocritat general.

I ara? Ara, Pinche Berenguer, vas a dinar amb el Pep, la Montse, i el cep i el rovelló que t'han tocat per fer el projecte. Tú encara no saps res de bolets mexicas. Encara els has de tastar.

Blaus, vull blaus!!!

Em cridava el Pep, camí al restaurant, amb aquella mitja conya que anava tant en serio. Això ja ho hauries de saber, nano. Un consultor ha d'anar amb trajo, és clar. No pots anar sense corbata, és clar, això ja ho saps. Perdó, qualsevol trajo serveix? No. No serveixen, Pinche Berenguer, els teus trajos de modernet, de politòleg prenent una copa de vi a Gràcia, parlant respecte de les bondats de l'última pel·licula japonesa que s'acaba d'estrenar. I sobretot, sobretot, no serveixen aquestes camises flonges, i aquests colors marronosos o verdosos que t'agrada portar. El lema és: blaus! El codi de vestuari i accessoris del consultor internacional es resumeix bastant ràpid:

1. Un consultor té un color ideal: el blau.

2. I no hi ha més opcions? Sí, home, també tens el gris, i fins i tot el negre, és clar, sense passar-se, eh?

3. Només aquests tres colors? Només. En una reunió de treball, a primer cop d'ull, el bon consultor ha de ser reconegut: blau, gris o negre.

4. Americana sempre posada. Sempre? Quan estàs en contacte amb el client, sempre. Faci calor o fred, per informal que vagi l'interlocutor.

5. Puc anar amb camisa de màniga curta, quan fa calor? No. Radicalment no. Un consultor sempre va amb màniga llarga i americana, encara que faci una calor d'infern. Es pot arribar a comprendre, sihi ha confiança amb el client, que et treguis l'americana, fins i tot si n'hi ha molta, de confiança, que t'arremanguis la camisa una mica. Però la màniga curta està proscrita.

6. I la corbata? Sense tonteries. Val més passar-se per seriós que per original.

7. I l'equipament? Un portàtil, un llàpis de memòria USB, un adaptador d'endoll, de rodó a pla. Dos bolígrafs de qualitat mitjana, sense rosegar, i que no facin "clic" (si no, pot ser que vagis fent, sense adonar-te'n el clic-clic de nerviosisme, d'obrir i tancar el boli).

8. Com a equipament superior opcional, una memòria externa, la palm, el mòbil cuatribanda, i les targetes d'empresa. Però a tu els opcionals no et toquen, pinche, això és per quan arribis al paradís promès: ser soci.

Pinche Berenguer

14 novembre 2001

Aquest matí has entrat a la jaula dorada. L'edifici de l'Instituto Mexicano del Seguro Social (IMSS) conserva la seva magnificència. És un bloc allargat, sòlidament establert a la golden mile, el Paseo de la Reforma. Fa dos anys el van reformar, i s'hi han gastat "mucha lana". A l'entrada els tràmits de costum: "identificación por favor": és a dir, deixes un carnet, i et donen un "gafete" una placa identificativa molt aparatosa, que t'has de penjar per circular per l'edifici. Quan no saps on vas, ni què fer, retornes a un estadi primitiu de l'evolució humana: et mous per imitació, sense qüestionar-te res. En aquest cas, per exemple: estàs a punt de deixar el DNI, però quan veus que la Montse treu el carnet de la piscina, tu dónes el de la biblioteca. Estàs a punt de penjar-te el gafete, però quan veus que el Pep se'l posa a la butxaca, fas el mateix.

Ets el Pinche, és a dir, que, com els nous de l'equip, portes la bossa amb les pilotes. En aquest cas, això vol dir portar el teu portàtil en una espatlla, i el de la Montse en l'altre. També portes, sota el braç, 15 còpies de la presentació (dues a color, pels peixos grossos), que vareu imprimir al business center de l'hotel, ahir, cap a les 11 de la nit. Quan arribem a la sala en qüestió, ens esperen tot un grup de gent encorbatadíssima. Són els set "subdelegados" de les oficines d'afiliació i recaptació més grans de Mèxic. Fan cara de no saber gaire què pinten ni perquè els han cridat, i se'ls nota una mica espantats. Han vingut, de "provincias", a veure el San Cristo Gros, , el "Director de Afiliación y Cobranza", Toño Alvarado. Es veu que s'han "desmañadado" per agafar un vol que els permetés ser aquí, al centre de la ciutat. I es nota que veure que estem aquí no fa més que posar-los més neguitosos encara.

Però no et distreguis Pinche, que has de fer les feines rutinàries del consultor novell, és a dir:

1. Comprovar on hi ha un endoll per al portàtil. ¿Perquè, si un portàtil, justament, té la gràcia de poder funcionar sense estar permanentment endollat? Molt fàcil: a) els portàtils no són de fiar, i el que menys és de fiar és la bateria, és clar, que potser estava plena d'energia ahir a la nit, i ara, aquest matí, en plena sessió d'estrena del projecte, se li pot acudir acabar-se b) si el portàtil treball amb la bateria, sense estar connectat a la corrent, normalment atenua la brillantor de la pantalla, per estalviar energia, i aleshores la presentació pot perdre en qualitat. Recorda Pinche, com diuen aquí a Mèxic, en tots els àmbits de la vida, "la forma es fondo".

2. Aconseguir que connectar el portàtil al canó projector, i que la presentació es vegi. Sembla fàcil això, oi? Depèn: probablement et trobaràs amb un model de canó que no has vist mai, que triga tres minuts a engegar-se, que no pots orientar bé d'acord amb la disposició de l'audiència, que no enfoca bé. Un cop connectat, prega perquè el canó no es sobre-escalfi. Si falla alguna cosa, tothom et mirarà a tu, Pinche, tu, que ets home de lletres, començaràs a suar la gota grossa.

3. Comprovar que la versió de la presentació sigui la correcta...Perquè, a veure, quina de les 8 versions de la presentació és l'última, la que val, la que vas retocar amb la Montse ahir, cap a 3/4 d'onze de la nit? Fixat'hi bé, no sigui que agafis una de les primeres. I després, a veure si la presentació corre, i com es veuen els colors. Merda, aquell fúcsia brillant que havia quedat tant bé, projectat, és un rosa apastelao. I aquell magnífic blau elèctric ara resulta esmorteït. Tantes hores de feina perquè al final això no llueixi. Cony de canons.

4. Repartir les còpies impreses de la presentació. Ningú es pot quedar sense, compta per tant sempre un 50% més dels assistents que preveus. Esbrinar qui mana per donar-los les còpies en color

5. Passar les diapositives per l'expositor, o, com és el cas avui, situar-se en un discret segon pla.

Tornem a la reunió, però. El cos dels subdelegats, de sobte, adopta una rigidesa marcial, i entra d'una revolada el Toño Alvarado, saluda tots els presents, secament i amb energia. Hi han dos fets sorprenents. L'Alvarado no és, com la gran majoria dels que manen en aquest país, blanc-blanc. ni tan sols és mestís-blanc. És mestís molt aindiat, de color i faccions. Això és extrany aquí, on ser ben "güero" (blanc) és el millor que hi ha. L'altra sorpresa és que l'acompanya la segunda de a bordo és la dona més guapa que he vist des que vam aterrar. Tothom s'asseu i comença la presentació de la Montse, precedida d'una breu introducció de l'Alvarado i del Pep.

Tot va bé, fins que torna a prendre la paraula l'Alvarado. No se l'entén de res. Només fa que servir acrònims i tecnicismes, i a sobre és d'aquells que abaixa la veu al final de les frases. Només et queda clar que s'ha acomplert el temor de la Montse, i en comptes d'entrevistar tots aquest pajarus de subdelegats aquí a Mèxic, dilluns mateix haureu de començar la diàspora per aquest país enorme, a fer treball de camp. Però tranquil pinche, s'ha acabat la funció, i toca recollir papers, cables i ordenatas. Ara aneu a dinar amb el "equipo consultor local" que ens ha d'ajudar a fer el projecte, que ja té data de finalització: 14 de maig de 2002, d'aquí a sis mesos exactament, perquè el projecte el vam guanyar ahir, ha començat ara mateix, i comença el compte enrere.

Ja ets aquí

12 i 13 de novembre de 2001.

Estàs a una de les ciutats més grans del Món, en un dels països més desiguals del Món. Però això, de moment, no t'importa gaire. Has atravessat per massa coses per arribar aquí, com per posar-te a a pensar ara en grandeses i desigualtats. Ets al Sheraton, això et sona conegut. Fins i tot et sembla -n'estàs gairebé segur- que va ser aquí que vas estar amb la family, fa ja 11 anys, quan encara existien aquelles obligacions familiars de viatge nadalenc.

Però no hi ha temps. No n'hi ha. Avui és 12 de novembre de 2001, i són les 9 del vespre al DF, tot i que el teu cos insisteix a dir-te que són les 4 de la matinada. Això sí que no és nou. Aquest petit mareig, aquesta pel·licula de lleugera sudoració empalagosa, que se t'ha quedat enganxada de l'avió, i que no et trauràs fins que et dutxis. Aquest cansament nerviós que se t'acumula darrere els ulls. No falta gaire per arribar a l'habitació. Aguanta. Ja saps que tots, no només tú, necessiten espantar-se els dimonis, fer un petit akelarre abans de deixar que el cos es refaci una mica.

Perquè demà sabreu si heu guanyat. Demà hi ha la "apertura de sobres conteniendo las propuestas económicas", i sabreu si l'esperat projecte, aquest del qual has revisat 20 vegades la versió de la proposta tècnica, que heu estat esperant que surti durant sis mesos eterns, aquest, "el projecte", és per vosaltres o no. I aquí esteu, al bar, menjant alguna cosa. La Montse que es posa el dit al llavi, i "O Vermelho" té la mirada més tensa que de costum. Tú notes la tensió. Ets com una esponja d'emocions. I saps que demà poden passar dues coses: si perdeu, cap a casa cap cots. Però si guanyeu, si guanyeu saps que serà l'òstia. Serà el millor. I serà el pitjor. Una de les grans paradoxes de la consultoria. Perdre és trist, però guanyar porta uns maldecaps! Has de pensar en com podràs complir tot allò que has promès. I has promès molt. I tant. Massa. I has abaixat el preu. Molt. Massa? Guanyar, s'ha de guanyar. No hi ha temps per pensar-ho. Perquè si guanyes, comences el projecte d'aquí a dos dies.

Per molt poc. Acabeu de guanyar per molt poc. Heu entrat a la petita sala d'actes, heu saludat fredament els contrincants, i heu assistit amb respiració continguda a la cerimònia. Molt poca diferència, molt poca. Per centímetres, però els heu guanyat. Has guanyat el teu primer concurs, Pinche. Tremola. Demà s'obre el foc a discreció de veritat, sense fogueig. I tú ets tropa.
Alea Jacta Est.