El iogur del sheraton

5 de desembre de 2001

I de cop i volta, hi ha un parell de mirades que es dirigeixen a tu. I aleshores saps que ja no hi ha salvaguarda, que et toca a tu, que tu ets al capdavant. Estàs en aquest local fred que teniu per oficina provisional, assegut en aquesta sala de reunions estreta. El Pep va marxar ja fa dues setmanes, cap al Brasil, vés a saber on. A la Montse la van reclamar fa dos dies, cap a Washington, nord enllà, on es decideixen molts dels projectes dels que tu menges, pinche. I la jefa va deixar una serie de deures. Quan ella torni, d'aquí a una setmana, els deures han d'estar fets. Perquè? Perquè aleshores només quedarà una setmana per elaborar el primer informe, enviar la primera factura, i fer el primer cobrament. Recorda: facturar, facturar, facturar, i cobrar, cobrar, cobrar. Et servirà més endavant, cobrar aviat forma part de la feina.


O sigui que aquí esteu, el Rovelló Sánchez, El Cep Campos, i tu, el Pinche Berenguer. A veure com us ho munteu per fer els deures que us han deixat. La veritat, tu no ho saps gaire, però aquest parell encara menys. D'una banda, el Rovelló, tots aquests dies, ha estat mirant el panorama amb cara de poker i ordenant l'informe de les subdelegacions que li va tocar cobrir. Ara et mira amb la mateixa cara de poker, però amb una lleugera inclinació en la comissura del llavi que t'està dient: "¡Órale gachupín, tu debes saber cómo le hacemos ahora, sí!". D'altra banda, el Cep ja té el seu informe, que li ha passat en net una de les secretàries que havia treballat per ell. Se suposa que ell porta els galons, que és el que en sap, el que té l'experiència, però després de fer un d'aquells circumloquis tant florits com buits de contingut, als quals ja t'aniràs acostumant, clava els ulls en tu. És dimecres, 5 de desembre de 2001, i encara no ho saps, però has començat la mili. Tu que et vas fer objector, ves per on, sense endevinar-ho gaire, de cop i volta l'has començat, la mili, i no a qualsevol cos, sinó al de paracaigudistes. Ningú no t'havia explicat, fa dues setmanes, que et trobaries aquí, i que de sobte, t'envairia aquesta sensació freda i paralitzant de: "no hi ha ningú més, tu ets el que has de tirar això endavant".

I has fallat. Sí, fins ara havies superat molts obstacles, però no has pogut amb un tema del qual tens poca experiència, amb l'acumulació de dies fora de casa, el desgast de dies i dies d'hotel, les hores inacabables, i els bolets locals. Quan arriba la jefa, estàs tocat, no pots més, els deures no estan fets del tot, i vols tornar a casa a qualsevol preu. Aquest matí, 11 de desembre de 2001, has fet les maletes. Ho tens tot a punt, ja falta poc. Esmorzar amb els jefes, agafar algun dels segurs i caríssims taxis de l'hotel, facturar la maleta, comprar un parell de diaris, passar els controls, pujar a l'avió. Necessites pujar a l'avió, i a partir d'aquell moment, agafar una son dolça que et porti a casa, a la reraguarda, a les cares i veus conegudes, ales voreres i els carrers sense sots, a l'olor de pa i de mar, a abraçar els teus després de un mes al front. Ja hauries d'haver tornat fa una setmana, i et van demanar que et quedéssis una setmana més. Ara, esteu esmorzant al magnífic bufet del sheraton, on hi ha sucs variadíssims, ous, croissants de totes menes. Aquest matí vols menjar sa, i agafes fuita i un iogur (per començar). Tens la copa de iogur davant teu, mentre et diuen que t'has de quedar una setmana més. Agites les mans, i no saps com, el iogur et cau sobre la taula impoluta. De seguida arriba un dels cambrers que s'afanya a reparar el desastre estètic, mentre el Pep s'adona que no ho podrà evitar, que no aguantes, que estàs al límit de la tevca resistència, i que marxaràs avui. Has tirat la tovallola.

Aquest combat, pinche, l'has perdut. Has començat la mili amb mal peu, i et costarà molt redreçar el camí. Però estàs disposat a seguir i et permeten seguir. I has après una cosa: un consultor aguanta. Aguanta. Els clients pesats que no saben ni què volen, els consultors locals que només enreden, les jornades eternes de dotze, quinze, vint hores. Però sobretot aguanta la soledat. La fredor de les inmaculades habitacions d'hotel, les hores de diferència, l'enyorança de totes aquelles coses de quan era una persona normal: el sofà de casa, saber què farà el cap de setmana, les petites rutines que li permeten tirar endavant. Un consultor no té certeses sobre quan viatjarà, on vitjarà, i quan tornarà. Ets un paracaigudista, Pinche, t'han llençat al mig de la selva amb un ganivet a les dents. Al projecte, al client, li és igual si t'enyores, si t'adorms de son pel canvi d'horari, si t'ha sentat com un tret el tequila que t'ha fet tastar abans de dinar. Li és igual. Vol resultats. I l'empresa també, vol resultats. Una altra "espantá", i al carrer. I aguantes, tens la certesa de voler aguantar, Després de nadal tornaràs al front. I recorda: al client li és igual tot això. El termini s'acaba d'aquí al maig. Tu mateix.