Puritita pasión

Juli Cèsar, en els seus "Comentaris sobre la guerra de les Gàlies" va fer una afirmació que irritava molt l'Abraracurcix, allò de "del conjunt de pobles de la Gàlia, els belgues són els més valents". Fent el símil, es podria dir que "del conjunt de països d'Amèrica Llatina, Mèxic és el més espanyol". I això vol dir que la relació de Mèxic amb l'antic dominador és "puritita pasión" (tot passió), amor i odi a dojo.

Saps una cosa, Pinche, no et preocupis. Ho has d'entendre, però no t'hi has de preocupar. Hi ha coses d'aquesta gent que encara no entens, i és aquesta mena de relació extranya que ténen amb tu, amb els espanyols, en general.

Per començar, no t'enganyis. Això ja ho saps: a Amèrica LLatina ets un espanyol. Quan els vols explicar això del Catalunya i del català, hi acostuma a haver tres tipus de reaccions:

1. Absoluta indiferència, vestida, naturalment, d'un interès educat;

2. Curiositat antropològica: és clar, ells també tenen indígenes que parlen llengües rares. "Incluso, Licenciado, si se va usted al Museo Antropológico Nacional, le dan alguna clase de Nahuatl", et comentava la Lety, la secretària que s'ha llogat pel projecte, un dia;

3. Incomprensió indignada: què és això de que aquells, els vascos, posen bombes i vosaltres insistiu en parlar català? Com es pot trossejar la "Madre Patria" d'aquesta manera?


Però tornem a aquesta relació tant estreta entre México i la "Madre Patria". Aquesta encesa passió. Intenta explicar perquè, pinche. Comencem pel nom. Mèxic no es va dir així fins a la independència. Era, en temps de la colònia, la "Nueva España", fixat'hi, pinche, la "Nueva España"la joia de les possessions colonials. Hi ha factors prou objectius que expliquen com nasqué aquest amor que encara dura:

1. Clima i orografia: Els conqueridors espanyols van veure ràpidament que l'altiplà mexicà, que comprèn avui aproximadament (em perdonaràn els geògrafs puristes) la ciutat de Mèxic, i els estats de México, Michoacán (terra del Márquez!), Querétaro, Guanajuato, Aguascalientes, Hidalgo, Puebla, Zacatecas, i algun altre, i que s'eleva a un promig de 2.000 metres sobre el nivell del mar, tenia un clima molt castellà, però amb la suavitat tropical: tot l'any, matins i vespres frescos, al migdia, uns 23, 24 graus (quan fa 28 graus, a la ciutat de Mèxic, ja parlen d'onada de calor), clima sec, agradable, perfecte per instal·lar-s'hi. Fins i tot s'hi podia plantar vinya!

2. Recursos naturals: Mèxic era una de les joies de la corona com a font inesgotable de minerals com plata, coure (encara avui Mèxic n'és un dels principals productors mundials).

3. Posició geoestratègica: era el territori perfecte per ser el centre del comerç entre les colònies asiàtiques espanyoles, com Filipines, i la Península. La "Nao de la China", els vaixells, que arribaven de l'Àsia, arribaven al port d'Acapulco, travessaven Mèxic per terra i embarcaven de Veracruz cap a la Metròpoli.

4. Extensa ma d'obra in situ: milions d'indígenes susceptibles de ser convertits ràpidament en esclaus, a les mines, als camps.

Hi han més històries de lligam entre Mèxic i la Metròpoli, que estableix vincles molt forts entre tots dos països. Aquí, al cor de l'Imperi Azteca, i al preu de reventar les cultures precolombines presents, els conqueridors van construir les ciutats colonials més meravelloses, gairebé totes, avui, patrimoni de la humanitat. Les van construir perquè s'hi trobaven com a casa.

Si avancem una mica, la història mexicana arrossega continua reflectint aquest amor odi. Quan va triomfar per fi la guerra d'independència contra Espanya, el 1821 ( o era el 1823?) , els conservadors mexicans, acabats d'independitzar, demanaren a les cases reials europees a veure si hi havia algún hereu (espanyol, a poder ser) de segona línia que els volgués governar. Això passava, curiosament, quan uns anys abans, el 1810, el capellà que va iniciar la revolta contra els espanyols, Don Miguel Hidalgo y Costilla, exhortava els camperols al crit de "Viva México!", y "Muerte al Gachupín (espanyol)!"

Tota aquesta història pesa, i es veu avui en moltes de les contradiccions que Mèxic viu en la seva identitat col·lectiva. Així, sovint passa que quan t'acostes a la història oficial, difereix de la que vius tu personalment. La història oficial, la dels magnífics murals del Diego Rivera al Palacio Nacional, la dels llibres de text, parla dels espanyols cruels i perversos, que torturaven els valents indígenes, orgull de la terra mexica. Altres exemples: no hi ha una sola estàtua de Hernán Cortés (el conqueridor espanyol d'aquestes terres, personatge determinant de la història d'aquest país) en tota la ciutat de Mèxic.

Això faria suposar que t'han de tractar, com a espanyol, a garrotades. Doncs no. La història real diu que quan et trobes algú, i et presentes com a espanyol, automàticament guanyes crèdit. Ser espanyol a Mèxic és un plus, una tarjeta de presentació de persona seriosa, treballadora, complidora, i això sí, una mica -o força- brusca, capquadrada, o prepotent. Fent el símil, a Mèxic es té dels espanyols la imatge que aquí es pot tenir dels alemanys. Així, aquesta gent que ha après sobre els odiosos espanyols en els llibres de text, s'afanya a dir-te que "mi papá es de Asturias", o "mi abuelito nació en Santander". Les nenes riques de Polanco (el Pedralbes del DF) si en tenen la possibilitat, van a comprar-se el vestit de núvia a Madrid, al Corte Inglés, tot sovint. En aquest país, l'etiqueta "d'estil europeu" que tu no arribes a saber gaire quin és, ven molt.

Totes aquestes contradiccions, les vius, tu. De cop i volta, per exemple, hi ha algún moment o detall en què veus afluir molta ràbia per part dels teus interlocutors. El que per tú és normal -un gest, una manera de dir, de preguntar, d'interpel·lar-, per a ells és un tracte ofensiu, de la mateixa manera que el que per a tu és un tracte excessivament edulcorat -aquestes interminables voltes retòriques abans d'entrar en el tema- per a ells és el més normal del món. Així, és del tot normal que et llencin a la cara que "ustedes los españoles hacen todas estas afirmaciones sin pensarle a nada", per després parlar-te de "lo genial que estuvo conocer la ruta de los Paradores de España".

Ja ho aniràs aprenent, pinche. En el primer llibre de la seva imprescindible trilogia sobre la història moderna mexicana, Enrique Krauze fa notar molt encertadament, parlant de Mèxic i Espanya, que "aunque la rama se separó del tronco, le sigue siendo secretamente fiel". Puritita pasión.