Cómo no te voy a querer...

Abril 2002

A Mèxic, si t'agrada el futbol, només pots ser de tres equips:

1. Los Pumas: són l'equip de futbol de primera divisió de la Universidad Nacional Autónoma de México, que tothom coneix com a UNAM. Jugadors joves, algun fitxage estranger. Juguen a l'Estadi Olímpic, on, als Jocs del 68, el Bob Beamon va fer el prodigi de saltar 8,90 metres. L'afició és joveníssima i exhuberant. Per cert, la UNAM no és poca cosa, no. A la CU (has tardat una mica en descobrir que CU, que aquesta gent pronuncia "sé u", vol dir Ciudad Universitaria) hi estudien vora 300.000 -sí, no t'has equivocat de zeros: tres centes mil- persones, i hi treballen uns trenta mil professors. Així es pot tenir un equip de futbol de primera divisió!

2. El América: és l'equivalent del Madritt: l'equip del poder, de TELEVISA (la gran cadena de televisió mexicana). Grans fitxatges, tots els calés del món, tot el poder del màrketing. Juga al grandiós Estadio Azteca, còmode i lleig (característiques comuns en els edificis que dissenya l'arquitecte, de cuyo nombre no quiero acordarme, que va fer també la nova Basílica de Guadalupe). És l'equip que has d'odiar, si vols ser una persona decent.

3. Las Chivas Rayadas: de Guadalajara, la segona ciutat del país. El símil seria l'Atlètic de Bilbao: no fitxen estrangers, i és per tant l'equip autòcton, amb denominació d'origen especial, del futbol mexicà.

Fins fa poc, li tenies mania als Pumas, i t'inclinaves per las Chivas, l'equip de l'ànima del teu amic Fausto, que és com Déu mana en moltes coses, i també en termes de filiació esportiva. Li tenies mania als Pumas, perquè és l'equip del Rovelló Sánchez, aquest consultor local que tants mals de cap t'està donant a tu i a la Montse en el projecte. I també li tenies mania perquè l'entrenador és l'Hugo Sánchez (aquí a Mèxic li diuen Ego Sánchez, i ho trobes molt encertat).

Fins que, un matí d'aquest abril cada cop més clar i brillant, agafes el metro cap al sud, cap a Copilco. L'Anna i l'Enrique t'han convidat, una vegada més, a dinar, i més tard, aniràs a veure els Pumas amb l'Enrique! L'Anna, que passeja amb orgull i militància la seva catalanitat per Mèxic des de fa uns 8 anys, ha estat una de les troballes més fantàstiques des que vas arribar. L'Anna viu les contradiccions de ser a fora i estar molt lligat a casa. L'Enrique, el company, com a bon "chilango" (habitant del DF), sempre té el consell encertat per descobrir els millors racons d'aquesta immensa ciutat de 20 milions d'habitants, i, encara més important, els ingredients a punt per fer un bon dinar o prendre's "una cuba" (un rom amb coca cola).

No saps gaire perquè, però et fan sentir a casa de seguida. I ho seguiran fent durant molt de temps. Sempre podràs comptar amb ells pel que sigui, i t'oferiran ajut sense embuts, igual que la Mar i el Luís. I això, amic meu, no té preu. No té preu sentir el suport d'algú quan estàs cardat, cansat, fins al collons de feina, del projecte, de buròcrates, de presses. Però sobretot, el que no té preu és que t'ensenyin a estimar el país on t'ha tocat viure durant un temps, acceptant-lo amb totes les seves contradiccions, totes les seves cares fosques, tota la seva lluminositat, la seva misèria i el seu esplendor. Perquè aquestes contradiccions també son les teves, i de fet, les de qualsevol expatriat. Has viscut tantes coses en aquests mesos que, quan falten poques setmanes per tornar a casa, gairebé et sap greu tornar, ara que comences a trobar-t'hi bé, aquí.

Al vespre, quan entres en aquest estadi mític, t'asseus amb la colla de l'Enrique, i assisteixes a l'espectacle de 40.000 joves fent una gresca inmensa amb un partit avorridíssim, comences a adonar-te que t'estimes aquesta ciutat i la seva gent. La grada azul canta i empeny els seus perquè marquin un gol: "Cómo no te voy a querer....si mi corazón es azul y mi piel dorada....".

Fotos. Partit a l'estadi dels Pumas. Miguel Arambula (trekearth.com)