Expat

24 febrer 2002

Ja ho has començat a acceptar: ets un expatriat ("expat", en llenguatge gringo). Diuen que la millor manera de combatre una problema, és reconèixer que el tens, i acceptar-lo. Però és que és difícil adonar-te que ets un expatriat. Normalment, aquesta vida comença de manera temporal, no definitiva, amb aquella temporalitat que és tan fàcil que esdevingui permanent. És a dir: és extrany que li diguin a algú que està fent la seva feina tranquil·lament a Barcelona: "Nano, t'en vas a Mèxic quatre anys, ves-te preparant, arregla les teves coses, planifica...". Això, en consultoria, és extranyíssim, sobretot amb els pinches com tu. La dinàmica és tota una altra. A veure, repassem. Dels últims 6 mesos, te n'has passat 4 en aquest país, a 10.000 kilòmetres de casa. T'ho pensaves, això, quan vas començar, aviat farà un any, a preparar aquest concurs? No. Et pensaves que sí, que et tocaria ser-hi com feies abans: ara un parell de setmanes, després tres setmanes a casa...Ni tan sols pensaves que hi series tant de temps quan vas començar al novembre.

Però el fet és que aquí estàs, i que no t'has de sentir enganyat. Són les regles del negoci no escrites. No se sap gaire quan sorgirà un projecte, on apareixerà, quina durada tindrà, en quina mesura es necessitarà de tu. Del que es tracta és d'acceptar les regles. Perquè sino, és molt fàcil que et sentis com aquella granota que han posat en una olla amb aigua fresqueta: "que bé, sóc important, viatjo aMèxic, sóc consultor internacional", però és clar, el foc de sota l'olla va escalfant, i et cremes. En canvi, si ja saps que no pots demanar gaire sobre on seràs la setmana que vé, desenvoluparàs els mecanismes necessaris per sortir de l'olla, o per resistir bé l'aigua calenta. També has de saber que el foc que escalfa l'olla no és sempre de la mateixa intensitat, que pot tornar a ser fresqueta una altra vegada, i que tens eines per anar fent i creixent.

Però cal també afrontar la realitat: estàs fora de casa, no tens cares conegudes, busques referències, proximitat, per situar-te. Vas molt perdut és clar, et sents perdut, però això comença a millorar. El projecte comença a encaminar-se. Estàs posant tot el teu esforç en què surti, i comences a veure la llum al final del túnel. Ara esperes que aquesta llum no sigui la d'un tren que vé de cara. El prèssing continua sent enorme, però la feina comença a donar fruits. Has aconseguit una versió ejemmmm, del teu estimat programa estadístic, i fins i tot els taurons de l'IMSS comencen a estar sorpresos del que pots arribar a fer. Te'ls estàs començant a posar a la butxaca.

Et semblava que no podia ser, però sí. Has trobat bombolles d'aire per les quals respirar. És més. En aquesta inmensa ciutat viuen us 50.000 espanyols. Són molts. Algú havies de trobar en aquest mar de feina hostil. Vas venir a Mèxic amb 7 referències sota el braç, i vas enviar un e-mail a aquesta colla de desconeguts, a veure si aconseguies distreure't una mica el cap de setmana. Al cap de mitja hora, et truca la Mar. La Mar és de Madrid, i fa un parell d'anys que estan aquí amb el seu marit. Hi ha una sopar d'espanyols, aquest divendres, i et diu si hi vols anar. Si hi vols anar? I tant! Viure durant la setmana en un hotel, és suportable. El que és insofrible és estar el cap de setmana tancat a l'hotel. Les parets et cauen a sobre. Qualsevol cosa per sortir de l'hotel en cap de setmana!

I aquí estàs, assegut a un portal del carrer Amsterdam, esperant que et vinguin a buscar la Mar i el Luis. Tu encara no ho saps, però aquest carrer tan curiós que ara has descobert, que és ovalat, ja que segueix el traçat d'un antic hipòdrom, i aquest parell de desconeguts de Madrid que ara et saludes, seràn molt importants a la teva vida a Mèxic. Et porten al sopar, que és una interessant barreja hispano mexicana, parelles mixtes, gent que fa anys que viu aquí, que viu a cavall entre tots dos països. Està molt bé, perquè no són el típic grup d'expatriats que només s'ajunten per parlar de com és de collonut el pa amb tomàquet i de burros i inútils els mexicans. L'últim que necessites un divendres a la nit és enyorar-te més. En el transcurs d'aquest sopar aprens una barbaritat de consells pràctics, sí, però sobretot comences a descobrir una altra manera de gaudir de la ciutat i de Mèxic. Tens la mirada comprensiva de qui ja ha passat pel teu tràngol, i ha après a gaudir d'aquesta situació, d'estar a cavall de dos mons.