El teu amic Rico, el de cobranza de Tijuana, aquest matí, t'ha dit que ja n'hi havia prou de treballar, que "le valía madres" que encara quedés feina, que per això ja havíeu treballat tot el cap de setmana, i que anàveu d'excursió. I li has dit que sí: de fet, els números et quadren, has avançat molt en la feina. O sigui que heu treballat fins al migdia, t'ha deixat a l'hotel, i al cap de 10 minuts ha tornat amb el seu jeep, amb una nevereta plena de gel. El día és esplèndid. Us atureu a comprar Miller, una cervesa americana que es ven molt per aquí, i enfileu cap al Sud. Primer, però, et vol ensenyar una de les parts "maques" de Tijuana: la zona de la platja, Playas de Tijuana. La carretera per anar-hi ressegueix la frontera, i tornes a veure la tanca metàl·lica amb les creus. Però l'escena de la frontera a la platja té un punt de surrealisme: la tanca es va suavitzant, i es converteix en una fila de columnes metàl·liques que es claven a la sorra, i arriben fins uns 50 metres aigua endins. Hi ha algún passejant que mira cap a l'altra banda, on es veuen les camionetes de la patrulla de frontera nordamericana. Aquí a la platja també hi ha una petita plaça de toros, que bàsicament s'omple de turistes gringos, o "gabachos" (els veïns del nord, us sona?), com els diuen aquí a Tijuana. 
Potser perquè ja han caigut dues Miller, però el dia cada cop és més maco, i seguiu cap al sud, cap a Ensenada. La sortida de Tijuana és bastant ràpida, massa ràpida com per prepara-se pel que t'espera aquí, més endavant, al final d'aquesta pujada. Quan arribeu a dalt s'obre una panoràmica espectacular, el mirador, amb el mar, immens, blavíssim, al davant. No pots separar-ne la vista. Ara sí, ara t'adones de com trobes a faltar el mar. Això tant fàcil, que a Barcelona veies, oloraves, que gaudies els caps de setmana al Port de la Selva, això tant teu, el mar, feia gairebé un parell de mesos que no ho veies! I ara el Pacífic t'inunda la vista, el cap, i et talla la veu. Ja no xerres amb el Rico, mires cap avall, intentes omplir-te els sentits de mar. D'avui endavant, el Serrat i el seu "Mediterráneo", cobren tot el seu sentit.
L'any 1967, l'aleshores president de Mèxic, Gustavo Díaz Ordaz, va fer una "gira"(sí, en aquest país, el buròcrates del DF se'n van "de gira por los estados", o bé "salen a provincias") per la llunyana Baja California, aquest braç de terra que comença a Tijuana i acaba, uns 1.300 kilòmetres més al sud, a San José del Cabo. La zona era extremadament pobra, la densitat de població molt baixa, i quan el van rebre els camperols locals, es van queixar al Señor Presidente: eren tan pobres que només menjaven frijoles i llagosta!Les coses han canviat molt des de llavors: el 1974 es va construir la carretera asfaltada que anava de nord a sud. Els veins del nord, a més, van anar descobrint que hi havia vida i meravellosos païsatges i platges més al sud de Tijuana: el boom turístic ha portat diners a una zona on fins als anys 70 només hi havia alguns camperols, pescadors...El que era un llogarret de pescadors, ara és Puerto Nuevo, un poble amb carrers a mig asfaltar, on es barregen gringos i locals, tots en busca de llagosta. Entreu en un restaurantet més aviat cutre, i, sense demanar res, el "mesero" (cambrer) va posant sobre la taula cerveses, tequila, limones partidos (és a dir, limes a trossos), salsa roja (picant, de chile), arroz a la mexicana (cuit amb verduretes). Fins aquí, normal, però , i la llagosta? Ja arriba: està oberta pel mig i fregida. I també arriben els frijoles, la mantega i les tortillas de blat. I això com es menja? Fàcil: trenques un tros de l'enorme tortilla, hi poses un tros de llagosta, una cullerada de frijoles, t'ho amaneixes a gust amb mantega, llimona, chile, o emboliques com un crep, i queixalada! Mentre gaudeixes d'aquesta delícia, i xerres animadament amb el Rico, no deixes de pensar quina heretjia tant bona és menjar llagosta amb seques!
Fotos: Alonso León; Juan Ornelas (Trekearth.com)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada