L' Estrella de Campeche

S'acosta el dia de Reis, aquells que, guiats per l'estrella anaren a Betlem. L'estrella m'ha fet pensar en una altra estrella: la María del Rosario Estrella, a qui vaig tenir la sort i la confiança de poder dir "Charito". La Charito es una d'aquelles dones petites, entusiastes, enèrgiques, que pulveritzen el tòpic del mexicà ajagut a l'ombra d'un cactus. Ella soleta (i quan dic ella soleta, no és un dir, sino que eren tan limitadets els seus col·laboradors, i tant ferreny el seu control directe de les coses, que era efectivament així) controlava la recaptació i els processos d'afiliació a la Seguretat Social de dos estats del sud de Mèxic: Campeche i Tabasco.

Sempre que dic (o penso) allò de que, comparada amb la de Mèxic, aquí a Barcelona la gent em sembla molt alta, molt blanca, i molt antipàtica, tinc al cap aquesta foto, amb la Charito i sa mare, sota la calor tòrrida, humida i contundent de la seva ciutat, Campeche.

Campeche és un estat mexicà que té una gran sort: no interessa gens ni mica el turisme de masses.

Campeche té la sort de tenir veïns turístics poderosos que li fan ombra.

No gaudeix de les platges de sorra blanca i aigües turqueses del Carib mexicà (és a dir Cancún, Playa del Carmen & Company). Campeche té unes platges de sorra i aigua més "vulgars", de les que no queden tan espectaculars als fulletons de les agències de viatges.

No té cap zona arqueològica de fama mundial, com Chichén Itzá, Tulum, o Palenque. Però en té una de les més impressionants i perdudes que jo coneixo. Kalakmul. Kalakmul? Sí, sí. Però és clar, això està a set hores en cotxe de Campeche, molt a prop de la frontera amb Guatemala, i per això, al turista apressat, ni li passa pel cap anar-hi.

Campeche, pobret, entre els estats del Sud de Mèxic, ni tan sols interessa el turisme ONG, o els xirucaires transatlàntics, aquells que van a la recerca de mites revolucionaris tronats, ja que aquests prefereixen el mític Chiapas, amb el Subcomandante al capdavant.

En un pont del mes de maig, en què el projecte de l'IMSS ja començava anar de corcoll, vaig decidir que carpe diem, i que aquell cap de setmana llarg ens n'anavem a Campeche, i que ens faria de guia la Charito.

Això ens va permetre permet gaudir passejant amb molta tranquilitat pels carrers de colors de Campeche, la seva capital enmurallada, amb olor de sal i de pirates. Passejar-s'hi, i que t'expliquin com, gràcies a la declaració del seu casc històric com a Patrimoni de la Humanitat moltes cases s'han restaurat, s'han pintat, i, a més, les autoritats locals han deixat de carregar-se la muralla que quedava, fa que vegis amb major simpatia algunes institucions internacionals (en aquest cas la UNESCO).

Un dels avantatges de l'interior de la península del Yucatán, de la qual Campeche forma part, és gaudir de les antigues "haciendas" reconvertides en hotels de luxe, pagant un preu molt raonable per als estandards europeus. Aquí teniu l'entrada d'una d'elles, amb la Ceiba Pentandra que presideix l'entrada d'una d'aquestes cases rurals de luxe a la mexicana. Les taules i cadires que hi als peus l'arbre no són de playmobil, són de tamany natural.

I finalment, Campeche és un dels llocs on millor es menja de tot el Yucatán, precisament perquè la cuina no ha estat sotmesa al turisme de masses. Recordo que en la calor d'inicis de maig en què varem visitar la ciutat, la N. i jo vam seure a sopar sota la porxada d'una plaça. Ens van oferir una orxata (a Mèxic la fan amb una base d'arròs, i no amb xufes) amb llet de coco, i al final, era tanta la calor, i tan bona la orxata, que vam sopar dues orxates amb coco. Per cert, res millor que el coco per a empanizar uns camarones i menjarse'ls sucant-los en salsa de poma, o de mango.

Com cada Nadal des que varem tornar, he enviat a la Charito una capseta amb safrà, perquè així puc imaginar com la seva mare, morena, baixeta, enèrgica, i simpàtica com ella somriu, i li sento dir "grasias", amb el seu acccent de Campeche, que, me n'oblidava, és un altre dels atractius d'aquest estat mexicà: és ben bé com el de les Canàries. En un pastís tant saborós, no hi podia haver millor cirereta per aquells que ens deixem sedduir per algunes maneres de parlar.

Fotos: N. L. de M. N; campeche.gob.mx