24.10.06

El consultor local no funciona

Vet aquí una gran norma de la consultoria internacional. Tant se val que hagi estudiat a egrègies universitats locals i extrangeres, que hagi estat director o subdirector de no sé quantes coses, que tingui estudis de postgrau, que acrediti una vasta experiència...És igual. El consultor local no funciona. Bé, vinga, per ser justos, el 90% no funciona.

El consultor local té algunes coses bones, sobretot una. És molt més barat: no li has de pagar bitllets d'avió, ni hotel, ni seguretat social, ni pagues dobles, ni li has d'aguantar les seves tristeses perquè se sent lluny de casa. Hi han bàsicament quatre espècies de consultors locals:

1. El rovelló: és a dir, el normal, el que més es troba: mitjana edat, certa experiència, càrrecs mitjans: és el que defineix la norma: no funciona. Perquè? Perquè és una mitjania que no et serveix de peó, ja que ell considera que ja té uns certs galons, i hi ha feina que no fa. Tampoc et serveix quan li dónes la feina o responsabilitat que ell reclama, perquè és lent, s'enreda, es pensa que escriu bé i escriu uns informes insubstancials i barrocs, en els quals no acabes d'entendre res. Tampoc no t'aporta la fermesa o la chuleria necessària per encaminar el projecte o controlar el client: no té prou prestigi, i el client el menysprea. Òbviament tampoc no t'aporta contactes rellevants per obrir mercat.

2. El cep: també es troba, però costa calers. El seu valor és ser amic del client, o del client potencial, la qual cosa et facilita molt la feina, o t'obre possibilitats, tot i que ell no foti ni brot. Aquests, això sí, són cars.

3. La rabassola: consultor de gust potent, però car, també. Com que té un gust molt fort, a més, no és bo per a tots els projectes. És el que et serveix per donar un barnís de coneixement científic a algun aspecte específic del projecte. Com que ha de fer patxoca, és imprescindible que tingui estudis de post grau en universitats nordamericanes top five, experiència docent, moltes publicacions... No s'arremangarà gens, no et traurà les castanyes del foc, però és molt útil per enlluernar una mica el client.

4. L'Ou de reig: raríssim. No es troba. I no és qüestió de posar més diners per a trobar-lo. Simplement has de tenir la sort de trobar-lo. Generalment, es fa en famílies d'origen modest, és jove, i veu l'oportunitat d'obrirse camí treballant en una empresa "gachupina" (espanyola). Ho té tot a guanyar i res a perdre. És bo en moltes combinacions: sopa, truita, guisats, saltejats. Té el perfum únic de l'eficàcia, raríssima en aquestes contrades. Els pots moldejar al teu gust. I el pots apretar bastant, perquè té fidelitat, almenys durant un temps, a qui li ha donat l'oportunitat de sortir de la mediocritat general.

I ara? Ara, Pinche Berenguer, vas a dinar amb el Pep, la Montse, i el cep i el rovelló que t'han tocat per fer el projecte. Tú encara no saps res de bolets mexicas. Encara els has de tastar.