Pinche Berenguer

14 novembre 2001

Aquest matí has entrat a la jaula dorada. L'edifici de l'Instituto Mexicano del Seguro Social (IMSS) conserva la seva magnificència. És un bloc allargat, sòlidament establert a la golden mile, el Paseo de la Reforma. Fa dos anys el van reformar, i s'hi han gastat "mucha lana". A l'entrada els tràmits de costum: "identificación por favor": és a dir, deixes un carnet, i et donen un "gafete" una placa identificativa molt aparatosa, que t'has de penjar per circular per l'edifici. Quan no saps on vas, ni què fer, retornes a un estadi primitiu de l'evolució humana: et mous per imitació, sense qüestionar-te res. En aquest cas, per exemple: estàs a punt de deixar el DNI, però quan veus que la Montse treu el carnet de la piscina, tu dónes el de la biblioteca. Estàs a punt de penjar-te el gafete, però quan veus que el Pep se'l posa a la butxaca, fas el mateix.

Ets el Pinche, és a dir, que, com els nous de l'equip, portes la bossa amb les pilotes. En aquest cas, això vol dir portar el teu portàtil en una espatlla, i el de la Montse en l'altre. També portes, sota el braç, 15 còpies de la presentació (dues a color, pels peixos grossos), que vareu imprimir al business center de l'hotel, ahir, cap a les 11 de la nit. Quan arribem a la sala en qüestió, ens esperen tot un grup de gent encorbatadíssima. Són els set "subdelegados" de les oficines d'afiliació i recaptació més grans de Mèxic. Fan cara de no saber gaire què pinten ni perquè els han cridat, i se'ls nota una mica espantats. Han vingut, de "provincias", a veure el San Cristo Gros, , el "Director de Afiliación y Cobranza", Toño Alvarado. Es veu que s'han "desmañadado" per agafar un vol que els permetés ser aquí, al centre de la ciutat. I es nota que veure que estem aquí no fa més que posar-los més neguitosos encara.

Però no et distreguis Pinche, que has de fer les feines rutinàries del consultor novell, és a dir:

1. Comprovar on hi ha un endoll per al portàtil. ¿Perquè, si un portàtil, justament, té la gràcia de poder funcionar sense estar permanentment endollat? Molt fàcil: a) els portàtils no són de fiar, i el que menys és de fiar és la bateria, és clar, que potser estava plena d'energia ahir a la nit, i ara, aquest matí, en plena sessió d'estrena del projecte, se li pot acudir acabar-se b) si el portàtil treball amb la bateria, sense estar connectat a la corrent, normalment atenua la brillantor de la pantalla, per estalviar energia, i aleshores la presentació pot perdre en qualitat. Recorda Pinche, com diuen aquí a Mèxic, en tots els àmbits de la vida, "la forma es fondo".

2. Aconseguir que connectar el portàtil al canó projector, i que la presentació es vegi. Sembla fàcil això, oi? Depèn: probablement et trobaràs amb un model de canó que no has vist mai, que triga tres minuts a engegar-se, que no pots orientar bé d'acord amb la disposició de l'audiència, que no enfoca bé. Un cop connectat, prega perquè el canó no es sobre-escalfi. Si falla alguna cosa, tothom et mirarà a tu, Pinche, tu, que ets home de lletres, començaràs a suar la gota grossa.

3. Comprovar que la versió de la presentació sigui la correcta...Perquè, a veure, quina de les 8 versions de la presentació és l'última, la que val, la que vas retocar amb la Montse ahir, cap a 3/4 d'onze de la nit? Fixat'hi bé, no sigui que agafis una de les primeres. I després, a veure si la presentació corre, i com es veuen els colors. Merda, aquell fúcsia brillant que havia quedat tant bé, projectat, és un rosa apastelao. I aquell magnífic blau elèctric ara resulta esmorteït. Tantes hores de feina perquè al final això no llueixi. Cony de canons.

4. Repartir les còpies impreses de la presentació. Ningú es pot quedar sense, compta per tant sempre un 50% més dels assistents que preveus. Esbrinar qui mana per donar-los les còpies en color

5. Passar les diapositives per l'expositor, o, com és el cas avui, situar-se en un discret segon pla.

Tornem a la reunió, però. El cos dels subdelegats, de sobte, adopta una rigidesa marcial, i entra d'una revolada el Toño Alvarado, saluda tots els presents, secament i amb energia. Hi han dos fets sorprenents. L'Alvarado no és, com la gran majoria dels que manen en aquest país, blanc-blanc. ni tan sols és mestís-blanc. És mestís molt aindiat, de color i faccions. Això és extrany aquí, on ser ben "güero" (blanc) és el millor que hi ha. L'altra sorpresa és que l'acompanya la segunda de a bordo és la dona més guapa que he vist des que vam aterrar. Tothom s'asseu i comença la presentació de la Montse, precedida d'una breu introducció de l'Alvarado i del Pep.

Tot va bé, fins que torna a prendre la paraula l'Alvarado. No se l'entén de res. Només fa que servir acrònims i tecnicismes, i a sobre és d'aquells que abaixa la veu al final de les frases. Només et queda clar que s'ha acomplert el temor de la Montse, i en comptes d'entrevistar tots aquest pajarus de subdelegats aquí a Mèxic, dilluns mateix haureu de començar la diàspora per aquest país enorme, a fer treball de camp. Però tranquil pinche, s'ha acabat la funció, i toca recollir papers, cables i ordenatas. Ara aneu a dinar amb el "equipo consultor local" que ens ha d'ajudar a fer el projecte, que ja té data de finalització: 14 de maig de 2002, d'aquí a sis mesos exactament, perquè el projecte el vam guanyar ahir, ha començat ara mateix, i comença el compte enrere.