Jo mai no oblidaré que tu, només set anys més gran que jo, em vas donar la primera oportunitat de fer la feina que m'agradava. Tenies poc més de trenta anys i havies muntat una empresa, que encara avui perdura, sòlida. Per mi havien de ser tres setmanes, i van ser finalment sis mesos inoblidables, amb aquells equips de gent fantàstica que sabies -i sempre has sabut- reunir al DEP.
Em vares donar l'oportunitat de barallar-me incansablement amb l'SPSS fins a ensinistrar-lo. De passar incontables hores ajustant gràfics, redactant informes. D'aprendre que els quadres havien de ser amb un cert gruix de línia, que el que li interessava al client eren les dades clares. Al cap de sis mesos va aparèixer la oportunitat de fer-te el salt -laboral i consentit-. Durant anys, varem mantenir algun flirteig que no va acabar de fructificar. No sé què hagués succeït si haguéssim tornat, i ara ja no ho sabré. Però si sé que marxar amb 45 anys no et tocava. I sé també que avui estic al costat dels teus, que són també els meus, amb la força d'una estima pregona.
Seriós quan calia, sempre sabies posar cara de poker. Però jo preferia el teu somriure franc. El que recordaré sempre.
Foto: avui.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada