De sobte, però, va aparèixer una vestal, caminant lleugera i ferma, amb peus nus, sobre escena. Va començar a cantar la versió musicada per Raimon de "He mirat aquesta terra". Des d'aquell moment, l'obra només tenia sentit perquè s'acabés, i poder veure, al programa de mà, de qui era aquella veu prodigiosa. Sílvia Pérez Cruz, deia el programa.
Un any i mig més tard, el 28 d'abril passat varem tenir la sort, amb la N., de veure-la presentant un disc de boleros amb el magnífic trio de jazz liderat pel Javier Colina.
El disc, que ja tinc, és una joia. I aquesta noia és una artistassa, amb una veu modulable, que sempre troba el punt per a posar-te els pels de punta. Canta flamenc, havaneres, boleros, acompanyada de hang, de guitarra...El que se li posi per davant. Però per mi, la seva millor versió és la de vocalista de jazz, que consolida amb aquest disc fantàstic. El meu somni és veure-la cantar jazz standards, bossa nova...Tant de bo s'hi animi.
Mentrestant, recordeu el seu nom: Sílvia Pérez Cruz. I abans les entrades dels seus concerts no tinguin un preu exorbitant, aneu a veure-la.
Foto: enlaimaginacion.com
4 comentaris:
Versions recomanables:
*Menuda de Serrat de la Sílvia amb Immigrassonns
*Corrandes d´exili de Pere Quart i Lluís Llach. La pell de gallina.
* Alfonsina i el mar, versionada mil vegades, però la seva té alguna cosa especial.
I habaneres també. Ho toca tot i bé la Sílvia.
Records!
oooh, és la xica d'immigrasons, quan la vaig sentir em va encantar, sí, la versió de menuda de Serrat és preciosa, quan vinga em compre el disc, segur, quina veu i quina manera de cantar, gràcies
Ohhh quina casualitat! Vaig escoltar aquesta noia i la seva meravellosa veu al concert que es va fer el dia de Sant Jordi a la Sagrada Família. Recordo que va cantar una preciosa cançó amb el Toti Soler. Té un gust exquisit. No em vaig quedar amb el seu nom i pensava buscar-la per internet ja que volia escoltar-li altres coses.
Espero que les entrades dels seus concerts estiguin pels núvols... voldrà dir que la gent la valora però... és tan difícil que això passi.
Montserrat
Discreta A.,
Un article de fa uns dies a la Vanguardia deia que era la veu més plàstica del panorama musical. I crec que és una bona definició. Sap trobar el punt a totes les seves interpretacions sense perdre la seva personalitat.
Maria,
Veig que encara em segueixes de tant en tant! Un plaer llegir-te per aquí, i també del lado de allà.
Montserrat,
Jo crec que tindrà el reconeiement que es mereix. El concert de què parlo és la clausura del festival del Mil·leni, que no és precisament un festival experimental o arriscat. En fi, sia com sia, encara se la pot veure en escenaris petits.
Mo
Publica un comentari a l'entrada