Saps, Tiet, si rebusco entre les meves caixes de quan era petit, probablement encara trobaré algun d'aquells bolígrafs inoxcrom que em regalaves per Nadal.
Nadal era el temps en què tu portaves les ampolles de vi, i m'ensenyaves a obrir-les. Un cop obertes, amb la teva supervisió, les deixàvem solemnement damunt la taula engalanada. I és clar, jo, com que podia obrir el vi, ja era algú important.
Saps Tiet, les teves mans grans i ossudes sempre m'acaronaran el cap.
Igual que, molts vespres, tornant a casa, cansat, quan baixo del bus, jugo una estona a pilota amb la Tieta Lola.
Igual que parlo amb l'Avi, sovint, per preguntar-li què faria per posar pau als meus neguits.
Perquè si sóc qui sóc és, també, per tu, per vosaltres, que ja no hi sou (?)
2 comentaris:
Recorda que hi són mentres que visquin en el nostre record. les persones deixem d'existir quan ningú ens recorda.
Montserrat,
Justament per això posava l'interrogant, perquè no hi són, però sí que hi són. I tant! Ara mateix somriuen.
Publica un comentari a l'entrada