Bicicleta Oficial

Corrien els anys 90 quan l'Indiano va tenir l'ocasió de fer una estada a una excel·lent universitat holandesa. La universitat li oferia tot el que volia: tranquil·litat, vida de poble lluny de les distraccions de l'oest del país, l'ocasió d'anar en bici amunt i avall tot el dia, i un programa de polítiques públiques en anglès a què va treure un suc extraordinari.

Arribava el mes de juny i el curs s'estava acabant. Després d'un hivern molt fred, la primavera estava resultant una delícia: assoleiada, càlida, rodona. Al campus, els estudiants treien els sofàs al jardí, i després de sopar hi passaven llargues hores fent-la petar, sempre amb una de les cerveses locals a la mà.

Una de les assignatures era "Fundamentals of governance", que dirigia un professor americà d'origen alemany. Un dels últims dies de classe, ens va anunciar que ens convidava a sopar a casa seva, i que a l'hora de fer cafè vindria el representant al senat d'aquella regió.

Arribat el dia, i després d'un sopar bastant correcte regat amb un excel·lent borgogna, eren les 7 de la tarda quan varem conèixer el senador. Rondava la cinquantena, i tenia les maneres fermes i amistoses tant pròpies del país.

Ens varem asseure en rotllana, i després d'algunes paraules de cortesia amb el cafè a les mans, arribà la primera sorpresa de la nit: de la seva cartera de cuir negre, el senador va anar traient els "working papers" preliminars que els alumnes havíem preparat. Erem 9 alumnes: un austríac massa germànic, tres finlandeses de prou bon veure, dues irlandeses que només feien que somriure atontades, un italià de Bolònia més llest que la gana, i jo. En aquests treballs apuntavem les idees bàsiques del que havia de ser el treball final de l'assignatura. El senador, que s'havia pres la molèstia de subratllat-los i fer-hi anotacions, ens anava fent preguntes i comentaris sobre l'orientació que hi volíem donar.

Un parell d'hores més tard, encara amb molt bona llum de dia, el senador va mirar el seu rellotge i ens va demanar amablement que l'excuséssim. Es començava a fer tard, ens va dir, ell vivia a Almelo -a més de trenta quilòmetres d'allí-, i no li agradava pedalar de nit. Es va posar la jaqueta lleugera per sobre el seu trajo fosc, va creuar-se en bandolera la cartera de cuir negre, mirant de no aixafar-se la corbata, i ens va encaixar la mà amb la ferma bondat que havia mostrat tota la vesprada.

Fotos: photobucket.com ; slijterijmvanbergen.nl