Si alguna novel·la retrata la relació entre Catalunya i Mèxic amb un humor delirant, tendre, àcid, és , encara avui, aquesta*:
Aquell fill, no se'l deixaria prendre. No el devorarien ni la família ni el país, en faria un català de soca-rel, que fins i tot s'enyoraria com ell. Per començar, li posaria Jordi, Ningú dels seus no se'n deia, però quedaria bé: Jordi Deltell i Rodríguez. En pensar en el cognom matern el cor li va fer un salt. No. L'acostumaria a escriure Jordi Deltell R., i fins i tot pensà que es podria suprimir la R tranquil·lament, sense que passés res.(...)
Tanmateix la sort, la seva enemiga, va jugar-li una mala passada inicial, amb l'ajut del pigment i de les lleis de l'herència. El fill va néixer i fou un noi, però era gairebé negre; la seva pell s'assemblava més al color dels cocos madurs de don Xema que no pas a la blancor rosada, quasi femenina, del seu pare. En Deltell mai no havia tingut prejudicis racials (...)
Després de vint anys d'estada a Amèrica, aquell sentiment pur s'havia anat modificant. Potser en tenien la culpa els mexicans, amb la seva mania de dividir la humanitat en güeros i prietos, o potser les coses, vistes de prop, eren diferents.
El dia del naixement, els Rodríguez van trobar que el nen era grassonet, com donya Xole, tenia els ullassos de l'Adela, un nas perfecte com el Natxo, i unes orelles gracioses com les de don Xema. La boca era igual que la d'una tia que tenien a Huitzuco, i la barbeta s'assemblava a la d'un cosí que havia mort a Tixla, feia dos anys. Llàstima de color...
Per presumir davant del metge i de la infermera, donya Xole digué:
-Tan blanca com és la seva mare!
I, girant-se cap al seu gendre afegí:
-¿Que hi ha algun prieto a la seva família senyor Joan?
Acordaren de seguida que allò era transitori, i que el nen s'aclariria amb la creixença, a base d'ensabonades i de tenir-lo sempre a l'ombra. En Deltell no deia res. Tot li anava per dins, processó i alegria, i l'emoció de la seva paternitat li treia l'esma d'obrir boca. El cert era que el noi, des d'aquell moment, ja es deia Jordi.
En Deltell tenia més imaginació que voluntat.(...)
El cas és que la "fortalesa asteca" engolí el seu fill. Quan el nen va complir set anys, ja feia temps que es deia Xordi; així l'anomenaven la seva mare, la seva àvia, els veïns i, a l'escola, els mestres i altres nois.. A l'escola, el nom i els cognoms havien sofert una curiosa transformació: al principi li deien Xordi Deltel, menjant-se una ela; després, com que allò de Xordi, malgrat haver-hi introduït la x nacional, els semblava una mica estrany, els professors començaren a usar la forma Deltel-Rodríguez i, en moments d'enuig, quan havien d'imposar l'autoritat a favor de la disciplina, feien un sol crit: "Rodríguez!".
*Calders, Pere. L'Ombra de l'Atzavara. Edicions 62. Barcelona, 1980. p:39-41
5 comentaris:
Morning Indianet,
El que em va costar a mi que a la meva filla Elena deixessin de dir-li Eleina, Elein, Alana o simplement Helen. Quasi ves preferit Gringa, mira que et dic.
Ara ja es lo suficientment gran per afrontar tota sola aquestes petites batalles personals i aixi doncs ademes de sempre deletrejar el seu nom, fa clara constancia de que ella no te un, sino dos cognoms.
Espero que la mandra, el gran sentit del ridicul i la obsessio de ser tots iguals que tant caracteritzen als adolescents no facin que deixi de fer-ho.
Hola Carme,
L'Elena es podrà consolar pensant que n'hi ha que tota la vida, a tot arreu, i en qualsevol situació, sempre ens hem de presentar així: "Em dic Berenguer, de nom" :)
Berenguer, de nom:
L'Elena de primer cognom es diu O'Hara. Una vegada a l'ambulatori de Sitges vaig voler, educadament, ajudar a l'administratiu deletrejant el cognom. Em va clavar una mirada d'aquelles que matem en un instant i va dir-me: "que el habia aprendido mucho ingles en Malta".
Quan vaig mirar la recepta constava com Elena Ojara.
Berenguer,
Conec dos casos de mexicans descendents de catalans que han suprimit el cognom patern d´origen
espanyol per a mantenir el català matern.Reafirmació? Esperit de supervivència? Homenatge als avis?
No ho sé...El que és curiós és que aquí a Catalunya, hi ha gent que canvia l´ordre dels cognoms per a conservar el català. En canvi allà,en aquests dos casos, han passat directament a suprimir el mexicà.
Potser és per la proximitat amb el veí del nord que no contempla el segon cognom per a res...O potser només és qüestió de noms...
Sense cap dubte, la fina ironia de Pere Calders és reveladora.
Records
A.
Valgui aquest comentari, com faig sempre que en tinc l'oportunitat, per rememorar la figura de Pere Calders, tan vinculada, personalment i literària amb Mèxic.
De cognom, jo em dic Bayé, però la meva dona, molt aficionada a la genealogia, va saber que, en un moment determinat, van inscriure al registre civil un avantpassat meu amb aquesta forma d’escriure el cognom per error, ja que el veritable cognom venia escrivint-se des de que en té dades d'un parell de segles enrere com a Bayer.
La meva dona, doncs, em va dir que, si volia i amb totes les dades que té, podíem, ja que la llei ara ja ho permet, arranjar l’error, però em fa cosa fer-ho perquè n’estic segur que la gran majoria de la gent pronunciaria aquest cognom com si fos una paraula plana, és a dir “Báyer” (suposo que l’aspirina en tindria bastant la culpa). :))
De tota manera, però, tinguem en compte que els mateixos catalans castellanitzem la pronúncia en alguns cognoms que són inequívocament catalans, com ara Vives o Balmes, que normalment sentim pronunciar amb la e tancada, i pronunciem com si fossin mots plans alguns cognoms que són aguts: A Badalona i al Poblenou de Barcelona hi ha una ferreteria molt gran que gairebé tothom coneix pel nom de “Bàlius” (per Balius), i a la mateixa Badalona hi ha una drogueria centenària on poquíssima és la gent que quan hi va diu que va a comprar a can Boter, sinó que diu que va a can “Bóter”.
Publica un comentari a l'entrada