A Mèxic, les eleccions dels Estats Units es viuen amb l'escepticisme de qui ha sigut, des de la seva creació, la primera línia del pati del darrere del colós nordamericà. De fet, la primera gran intervenció expansiva dels Estats Units va ser contra el seu veí del sud oest.
Aquests dies, alguns mexicans es pregunten què haurien votat els estats de California, Arizona, Nevada, Utah, i una part de Nuevo México, Colorado i Wyoming a les darreres eleccions...mexicanes, donat que fins al final de la guerra amb els americans, aquestes terres eren mexicanes.
Aquests dies, alguns mexicans es pregunten què haurien votat els estats de California, Arizona, Nevada, Utah, i una part de Nuevo México, Colorado i Wyoming a les darreres eleccions...mexicanes, donat que fins al final de la guerra amb els americans, aquestes terres eren mexicanes.
En la seva estada a Mèxic, de tant en tant, l'Expatriat sentia la lletania d'algun habitant de l'altiplà que repetia que "tot això era nostre". El gran culpable oficial d'haver perdut la guerra i les terres (de fet les va vendre per un bon grapat de dolars) és el memorable general Antonio López de Santa Anna, de Veracruz, però el personatge és tal, que sens dubte mereix un capítol apart en aquestes reflexions. Només cal dir que va ser, durant la seva llarga vida, onze vegades president del caòtic Mèxic del segle XIX.
Com que molts mexicans també se saben prendre la vida amb l'humor escèptic tant característicament heretat dels espanyols, a l'esmentada lletania de "tot allò era nostre", repliquen sovint que "tant de bo el Santa Anna els ho hagués vengut tot!"
En recordar-ho aquests dies, l'Indiano, reconegut francòfil, ha sonrigut recordant aquells que diuen que si el Timbaler del Bruc en comptes del tambor s'hagués tocat els..., almenys ara seríem francesos.
Plànol: wikipedia.org
6 comentaris:
Malauradament, benvolgut Indiano, aquells que diuen allò que diuen del Timbaler del Bruc no tenen present que, dins els plans de "grandeur" del nostre país veí del nord, no hi ha entrat mai el respecte a les altres llengües que es parlen (d'algunes fins i tot ja podem dir que gairebé ni es parlen) dins el seu territori que no sigui el francès, pel que no crec que ens haguessin donat pas més facilitats per deixar-nos parlar la nostra, de llengua, que les que ens han donat els veïns del sud.
Com a anècdota, i disculpa'm si m'allargo massa, et diré que fa poc he llegit una excel·lent novel·la, que em permeto recomanar pel seu interès guiat a través d'una esplèndida prosa, titulada "Les senyoretes de Lourdes" (Premi Sant Jordi, 2007), on un molt ben documentat Pep Coll hi explica tot l'entremat sobre l'aparició d'una "senyora" davant una nena, una aparició que en un bon principi tots els poders desestimen que pugui ser la de la Mare de Déu perquè la "senyora" en qüestió, quan parlava amb la nena, ho feia en bearnès i no pas en francès. (C'est pas possible!) ;)
Enric,
Les intervencions al blog es medeixen per qualitat i freqüència, no per llargada, o sigui que les teves aportacions són molt benvingudes.
Algun cop vaig llegir (no puc citar la font) que en esclatar la revolució francesa, el 1789 s'estimava que només el 40% de la població francesa parlava francès. La resta era català, gascó, bretó...
Per tant l'observació és plenament correcte. L'altra reflexió a fer és si tots els debats i reflexions sobre la identitat catalana han de quedar hiperreduïts a la llengua. Que no hi ha altres aspectes a considerar?
N’estic ben segur, Indiano, que quan a algú li surt del cor dir a algú altre: “te amo”, o bé “je t’aime”, no entendria que algun altre li digués que només és dient “t’estimo” que aquesta frase tindria tot el sentit i la força que té.
Neruda, en el seu “Canto general”, envesteix a base de bé contra els conqueridors: “Por donde pasaban quedaba arrasada la tierra”, diu el premi Nobel xilè, però tot seguit afegeix: “A los bárbaros se les caían de las botas, de las barbas, de los yelmos, de las herraduras, como piedrecitas, las palabras luminosas que se quedaron aquí resplandecientes... el idioma. Salimos perdiendo... Salimos ganando... se llevaron el oro y nos dejaron el oro... Se lo llevaron todo y nos dejaron todo... Nos dejaron las palabras”, amb la qual cosa queda claríssim, segons Neruda, que aquella gent va ser vilment expoliada, però que, a canvi, va rebre el do de la paraula..., perdó: de la "palabra".
La identitat catalana ha de quedar hiper-reduïda a la llengua?, et preguntes... Home, no; però tinc tot el dret a exigir, tant als veïns del nord com als del sud, tot el seu respecte quan dic “t’estimo”, de la mateixa manera que jo els respecto a ells quan diuen "je t'aime" o “te amo”.
Hola Indiano,
La identitat catalana no ha de quedar reduída a la llengua però aquesta no és res més que la prova irreutable de l'existència d'una identitat atès que una llengua comporta una cultura i en la cultura s'hi troben sinó tots, molts dels aspectes a considerar d'una identitat, en aquest cas, la catalana.
Segueixo el teu bloc amb interès i viva México!
Hola,
Doncs, sobre la perdua no només d'allò que dius, sino també de Texas i tota aquesta part (més la meitat del país). Penso que hi ha un problema de rerefons i és que per aquel temps no hi havia del tot una identitat mexicana.
A algunes cròniques diuent que a Coahuila i per allà cap amunt, passava en Santa Ana (que era un /·&&·%"%) i li deia a la gent "anem a lluita per Mèxic". La gent que no estava a prop del centre del país, doncs deía "què és això de Mèxic?".
Crec que tanmateix vosaltres sou una identitat més antiga, no sé quan de temps de debó la gent ho té com tal. Realment crec que moltes de les identitats d'ara son bastant noves. I això porta sempre cua d'interessos abans i ara...
Records
Pablo Cruz
Hola Enric, Glòria (benvinguda al Blog!) i Pablo. En pròxims posts en seguirem parlant, de identitat, de cultura de país, de mites...
Gràcies per fer-ho!
Publica un comentari a l'entrada