13.11.08

Apassionadament

Una bona amiga confessava aquest estiu a l'Indiano que estava fins als nassos de memòria històrica, guerra civil, fosses...I que semblava no haver-hi altre tema rellevant, en aquest país, per als novel·listes, cineastes, i aspirants a ser-ne, que la guerra civil.

D'acord, potser aquest tros d'història ha estat explicada massa vegades.

Però no, mai, públicament, des d'aquesta perspectiva: la del Govern de la Generalitat de Catalunya durant la guerra, en el que constitueix una crònica apassionada del dia a dia, des del punt de vista de qui ha de governar, o intentar-ho, fent equilibris entre pressions dels anarcosindicalistes, el cònsol rus a Barcelona, el sempre malfiat govern central republicà...



El 1939 Josep Tarradellas va salvaguardar de la destrucció aquesta crònica i se la va endur a la seva residència de França. Durant l’ocupació nazi d’aquell país, la Gestapo escorcollà la casa, però afortunadament el pare del president havia enterrat els documents sota el jardí, en bidons de benzina, i aquests foren novament salvats. Josep Tarradellas va conservar-los durant el llarg exili per finalment fer-ne donació al monestir de Poblet, on avui formen part de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

Des dels ja massa remots temps en què, en una de les biblioteques de la UAB, va devorar diversos llibres sobre el tema (excel·lien els de Gabriel Jackson i George Orwell) l'Indiano no havia xalat tant amb una lectura sobre la guerra civil espanyola.

Així que aquests darrers deu dies, deliciosament, pàgina a pàgina, gaudint d'una edició equilibrada, sòlida, acurada, l'Indiano ha degustat amb un plaer apassionat cada capítol d'una crònica inèdita: la de la Generalitat Republicana des de l'alzamiento fins a la derrota.



"A tu t'agradarà", em deia el Ton quan aquell vespre calorós i humit em va parlar del seu projecte estrella, "però la gent no es llegeix un llibre així, aquests temes són minoritaris". Potser tenia raó. Però tant de bo no s'ho perdin.




Fotografia interior: El cònsol rus Antonov Ovseenko al Palau de la Generalitat, el 8 de novembre del 1936. D’esquerra a dreta: Jaume Aguadé, Antonov Ovseenko i Lluís Companys.

Fotografia de la coberta: Josep Tarradellas lliura al general Miaja un Fontbernat, el primer subfusell metrallador fabricat a Catalunya. Barcelona, 8 de febrer del 1938.

5 comentaris:

CRIS ha dit...

Creec que ja molta cosa encara per ser descoberta e investigada en la història de la Guerra Civil i aquest llibre Berenguer sembla molt interessant.
Però no aguanto les pelis i les novel.les que van sobre nens que explican la Guerra Civil, n'estic farta de la poca imaginació que a vegades esté a Espanya. A tothom li
va afectar molt i encara és una ferida dolorosa i oberta, però si us plau, podriem trobar algún tema de més de ficció?.Això dexeu pels historiadors.

Un petó i segur que la teva recomenació és bona.

Anònim ha dit...

Berenguer,
Respecto molt l´opinió de la Cris (per cert, un blog deliciós el seu), però penso que gràcies a pel·lícules i novel·les sobre la Guerra Civil, molta gent que no ho va viure en la seva pròpia pell o no li agrada els llibres d´història, tenen a l´abast un coneixement més o menys objectiu sobre el tema.
Hi ha tantes històries per explicar encara i tan poc temps els queda a la majoria de supervivents, que tota vivència, per petita i personal que sigui, és un tresor.
Gràcies Berenguer per la recomanació d´aquesta Crònica oficial, no ens la perdrem.
A.

Anònim ha dit...

Estava llegint el teu post i curiosament m'ha vingut al cap una imatge de quan era petita que tenia totalment arxivada i no havia recordat mai més. Al menjador de casa, amb les finestres tancades, el meu pare em feia escoltar el discurs d'en Macià sobre la proclamació de la República.
Recordo la veu del President, que em feia por, i que començava dient: catalans!!! i em sembla que acabava dient que haviem de saber fer-nos dignes de Catalunya.
Quan acabavem de sentir la cinta de casstte que no se pas d'on la va treure sempre ens deia: no digueu a ningú que ho heu escoltat.
Mira que he vist ultimament documentals de la republica, de la guerra... i no havia recordat en cap moment aquest detall de la meva infantesa.
A mi m'agrada molt llegir llibres d'història però em pasa un fet curiós: em fa molta mandra triar-ne cap. Sempre m'els han de recomenar, mai ho faig per iniciativa pròpia. Tots els que he llegit és per que algú els ha posat a les meves mans. Curiós.
Salutacions.
montserrat

Berenguer ha dit...

Cris,
Ja que t'has vist directament interpel·lada i has respost, deixa'm tranquil·litzar-te: el llibre no és cap novela, sinó la crònica diària del Govern de la Generalitat. És clar que en aquesta crònica hi ha tocs literaris molt divertits, sobretot d'exaltació de l'acció de govern. Espero que no et molesti :)

Discreta A.,
Val la pena el llibre, és una autèntica joia editorial per als qui ens agrada la història.

Monserrat,
Aquesta recomanació és molt més digerible que la de "Stalingrad", espero que la recomanació t'animi a acostar-t'hi.

anònim de l'aixeta de piu ha dit...

Casualment aquest passat cap de setmana vaig estar visitant un refugi antiaeri de la guerra civil recentment museitzat.

Tampoc sóc massa de llegir llibres d'història però com que se'm va despertar la curiositat i vist l'entusiasme que et desperta aquest em sembla que me'l compraré.