17.9.09

Petits contes suïcides (II). Roma bé val una missa

Es va llevar amb ressaca, i va arrossegar als peus cap a la cuina. A la nevera hi havia mig entrepà mossegat, que ella mateixa havia deixat la nit passada -tot just ara ho recordava-. El va agafar amb intenció de clavar-li queixalada, però li varen venir basques. Va obrir una cervesa i se la va beure amb delit, en tres grans glopades llargues, intenses.

Intensitat. Quan era petita sempre li demanaven aquella mateixa intensitat, i ella, menuda, atlètica, corpulent, corria i picava la bola amb tota la seva ànima. El revés, aquell revés a dos mans era superb. Ara ja no tenia ganes ni de donar classes als nens. N'estava farta. Havia crescut en pistes de tennis, emmig de tornejos, suor, vestidors, dieta, abandó.

Mai no els perdonaria que l'haguéssin deixat allà, a l'intempèrie, exposada al fracàs, i sense joventut. Sense regals, sense treva. Li era igual que la vida dels seus pares hagués estat dura, i haguéssin hagut d'emigrar. No els perdonava els crits, les borratxeres, els insults que ella i la seva germana sentien des de l'habitació.

En Demian havia estat la seva llum durant aquells dos darrers anys. Va ser ell qui la va treure del pou d'alcohol on es llançava cada diumenge al migdia, després d'acabar el seu torn de nit a la benzinera del poble. Va ser ell qui la va portar a Paris amb autocar, i aquells tres dies varen ser els més a prop que ella havia estat mai del paradís, explorant dia i nit la ciutat i els seus cossos.

Sempre li havien agradat aquelles espatlles una mica caigudes i l'aire distret i reflexiu del Demian. Aquella inseguretat tant segura. La mateixa seguretat amb què ahir la va deixar. Li va dir que prou, li va dir que no s'enganyessin més, que no estaven bé, que la vida al seu costat no era "divertida" Què necessites? li va preguntar, i ell va dir: una altra paulaner. Ja s'havien begut sis paulaners. Aquesta és la darrera, li va dir, ves-te'n. I va córrer a abraçar-lo, i li va enfonsar el cap al pit, com feia amb el seu pare quan perdia un partit, els dies que el seu pare la podia venir a veure. Va pensar en el seus pares, que deveien estar ofegant-se en paulaners a la cantina del centre, al costat de l'estació de Jungfernstieg. També va pensar en la seva germana, que a aquelles hores devia estar rodant algun anunci. Ella, ella tenia la mirada clara i els llavis carnosos, però era massa baixeta per fer de model. La seva germana, en canvi, era com un cigne, i tot el que ella tenia de rabassuda ho tenia sa germana d'estirada.

¿Què li quedava, ara que en Demian havia sortit per aquella porta? Res. Només buidor. Només les seves amigues llunyanes que continuaven a l'Institut que ella havia deixat per córrer darrera una pilota. Va anar a buscar les caixes de diazepam a la farmaciola. La seva mare en necessitava feia anys per dormir quan sortia de netejar oficines, a les 5 del matí. Va buidar toootes les pastilles dins un bol. I va caminar, ingràvida, cap al moble bar. Li havien dit que seria com una gran borratxera, i que no es despertaria.

Quan s'ajupia va sentir el "tiritún!". "Tiritún, Tiritún!" insistia messenger. Es va acostar al seu portàtil.

-"Hola Oksana!", li deia el missatge. "Avui hem ensenyat la teva foto als nens! I ens han dit que t'esperen, que ja només falten 5 setmanes perquè vinguis!"

-"Que bé!" va respondre entre llàgrimes.

-"Mira la foto que els hem fet avui".

Allà estaven, dues criatures, que esperaven les seves carícies. I aquella família romana encantadora que tant havia insistit, malgrat la seva manca d'experiència, en que els anés a fer d'Au pair.

Va buidar el pit plorant llargament. Aquells dos somriures li deien: "Ens faràs alguna classe de tennis?". Va agafar el seu peluix, la seva pilota de la sort, ja grisa i pelada pels anys, i se'n va anar a dormir alleujada. Roma bé valia una missa.

Inspirat pel Post : "Finale" de Pedro Lluch

3 comentaris:

CRIS ha dit...

Hola Berenguer, ja savia que hi havia una ànima d'escriptora dins teu, cultiva la ficció, et surt d'una forma molt natural i és un plaer per nosaltres.
Espero més contes suïcides.
Un petó (per cert , he tingut molts problemes per deixarte un comentari)

Berenguer ha dit...

Accepto l'elogi, el petó. El comentari deixo que me'l facis a cau d'orella, si ho prefereixes :)

Pais secret ha dit...

Una altra perla, Berenguer, i aquesta amb unes gotes de tendresa que li escauen d´allò més bé.