24.9.09

Petits contes suïcides (III). Dies de pau

Els dies de pau s'havien acabat. Ja feia massa mesos que esquivava la seva sort.

-"Ho sento Xavier", li havia dit aquell matí la seva última esperança, que vestia l'habitual trajo gris i corbata grana. "No et podem donar més crèdit: això ja ha de passar al Departament de Riscos, i et vull estalviar un disgust: segur que ens diran que no ¿Perquè no ho parles amb la Mercè i feu una hipoteca del pis?"

- "No ho sé", va dir posant-se la ma sobre l'esternó, intentant controlar-se. "És que és dels meus pares, i son grans, i em sap greu. Ho pensaré. Sisplau no en diguis res a la Mercè, si truqués."



-"Tranquil, Xavier", va dir la seva apagada esperança amb un somriure professional matisat de tristesa.



Va entrar a l'església que hi havia una mica més enllà, arribant a la cantonada. Va caminar maquinalment cap a primera fila entre els bancs deserts. Ell, ateu convençut, escèptic confés, trobava pau a les esglesies buides, a mig matí. Allà, a ningú no li extranyava veure'l plorar una estona. Allà, podia parlar amb els seus difunts, i trobar un bri d'esperança. Allà, els seus maldecaps el deixaven tranquil. Era un bon lloc on anar quan no sabia on anar.



De fet, i des de feia ja vuit mesos, no tenia enlloc on anar, quan, impecablement afaitat, sortia al carrer, feixuc, perlat de suor, arrossegant la seva panxa, amb la ridícula mariconera creuada. Des de que el fons de capital risc s'havia cansat d'invertir, ell sabia, igual que els altres companys, que la seva feina penjava d'un fil anguniosament esprimatxat per la baixada de vendes. Primer li va tocar a ell i al Capdevila, i els altres seguirien uns mesos més tard.

Els alemanys s'havien comportat, i la indemnització li havia servit per amagar a tothom la seva pregona vergonya de desocupat. Ara, incapaç d'afrontar el seu futur erm, carregat de responsabilitat, ofegat per la bola de neu de mentides que havia anat creixent descontrolada, no sabia cap a on caminar. No li havia dit res a la Mercè, que fantasejava amb un fantàstic viatge a Irlanda amb els nens, la propera primavera, i continuava, per al seu desesper, comprant coses de marca, perquè "allò de les marques blanques no pot ser bo."

Va caminar per Mare de Déu del Coll avall, com si les seves cames el portessin sense que ell ho volgués. Es va aturar a la cantonada amb Baró de la Barre, i va tirar a una bústia les tres cartes de comiat que havia escrit aquella matinada passada -una per la Mercè, l'altra pels nens, l'altra per al seu amic Guillem-.

"Alea Jacta Est", va pensar mentre sentia com queien les cartes dins la bústia, tot esguardant, allà baix, el Pont de Vallacarca.

8 comentaris:

Pais secret ha dit...

Em temo que aquest no el salvarem...i em temo també que no és un cas aïllat.
Hi ha una cosa del Xavier que a mi també m´agrada fer, i és entrar a les esglèsies quan no hi ha ningú, per trobar-hi pau o senzillament per perdre´m observant els vitralls.

Berenguer ha dit...

Jo crec que sí que el salvarem :)

Pais secret ha dit...

Ara ho entenc, aquest ja tenia la maleta preparada ...no sé perquè però sempre penso el pitjor!

Jaume Camps ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Pais secret ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Berenguer ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Ha dit l'Osso, que li va sorprendre això de que els anys que acaben en "9" sempre tenien alguna cosa d'especial per a l'Indiano.

Començava el seu recorregut per l'any 79 ... la Mme. Ruíz del “Lycée Français”.

Vaig posar-me a recordar els meus anys acabats en "9" ... i vaig trobar que també tenien tots quelcom d'especial, que intentaré resumir:

1949.-
Tenia 5 anys, i la meva Mme. Ruíz del “Lycée Français” es deia Mme. Chesselêt, jo feia “douzième”. Encara recordo el seu mestratge rigorós però maternal. Ja havia sortit del “jardin d'enfants” ... que era el “Lycée” de Provença (Provença/Bailen)on ja fa molts anys hi han blocs de pisos en comptes d'aquell casalot noucentista amb l'afegit horrorós d'un annexa tot presidit per aquell meravellós patí amb palmeres, on ens cruspíem les pomes verdes caramel•litzades de sucre vermell, que compràvem a l'entrada per 10 cèntims.

Aquell any vaig ser "prix d'excellence", i vaig figurar al "tableau d'honneur" mensualment. Sempre en el “billet d’honneur” amb la menció de que aquella distinció (que ja no vaig tornar a tenir), m'era atorgada "pour son travail et sa conduite" ... val a dir que la "conduite" sempre m'arribava tatxada. Va ser el primer any de glòria que després a "septième" ja es va estroncar.

1959.-
Revàlida de sisè curs de batxillerat. Ja havia superat gairebé tots els traumes de l'entrada als Jesuïtes del carrer Casp. Venint del "Lycée" i als anys 50, el xoc de cultures i d'estils educatius va ser brutal.
Per no voler convertir-me en delator d'una collonada disciplinària d'un de la colleta, a tot el “grupi” varen retenir-nos les notes de sisè curs, i això ens impedia examinar-nos de revàlida a l'Institut Balmes .... Jo tenia una nota promig superior al notable, i malgrat això no em deixaven examinar, ni tan sols amb la promesa de fer el futur curs preuniversitari en un altre escola. Aquest era un clar exemple de l’educació que ens transmetien els Jesuïtes en aquella època. Vaig tenir el suport de la mare, que es van plantar al carrer Casp exigint les notes i defensant que no fos un acuseta ... però les angúnies d'aquell 1959 les recordaré sempre.

1969.-
Casament amb la Puska, encara recordo la cançó que va fer-nos i varen cantar tots a la guitarra el que anomenàvem Von Braun de la Llobeta.... en Pere, en Jordi Llimona, l'Ignasi Salvat, tots els capellans progrés que varen conduir-nos en aquell any feliç: Vos Senyor que vau fer l'home/heu cridat aquests dos fills/Som aquí com a Canà/feu de l'aigua vi d'amor/ja no hi ha ni tu ni jo/dos en un diu el Senyor ...

1979.-
Des del 1974 havia viscut l'experiència imborrable d'ajudar a construir la força política que havia de liderar Catalunya durant gairebé 25 anys, la minsa oposició antifranquista que havia portat a terme i que m’havia fet passar tanta por, fructificava amb el naixement de CDC, i a les portes de les primeres eleccions el President Pujol i en Miquel van anunciar-me que seria diputat!

1989.-
Enmig d'una turmenta personal que va esquinçar-me l'ànima en aquells anys, vaig veure la mort ben a prop en aquell terrible accident prop del peatge de Figueres. Encara de tant en tant, dono voltes de campana amb aquell Saab Turbo 9000 enfollit.

1999.-
Esclat de la crisi mediàtica que va ensorrar-me durant tres anys, que mai oblidaré.

2009.-
Espero que aviat deixaré d'estar en funcions al Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, i clouré els anys de vida política activa, (malgrat que mai n’he estat professional, ni mai he administrat un sol euro de diner públic). És una etapa que va començar als inicis dels 70 ... Ara seguiré fent d’advocat que és la meva pristina vocació. 42 anys d’exercici ininterromput.

Ara penso que de gairebé tot, per a mi, fa 30 o 40 anys, i no sé si els acabats en "9" són tan especials, perquè les penes i alegries no saben mirar ni comptar els calendaris.

carme ha dit...

Empty church: virtue in denial.

Moltes salutacions Berenguer