Perdoneu: algú ho havia de dir

Catalunya va aconseguir un magnífic estatut el 1979. Hi va ajudar la puixança d'un poble que tornava abraçar la llibertat, i el complex de culpa i l'afany de reparar de bona part de la societat espanyola. L'acord amb la renascuda democràcia espanyola, doncs, es va realitzar en unes "condicions ambientals" excel·lents: capacitat de consens entre partits catalans, malgrat les àmplies distàncies ideològiques, i voluntat de ser generós per part de l'Estat.



Quan Maragall torna a obrir el meló el 2003, ni l'esperit era el mateix, ni l'escenari tampoc. L'esperit ja no era constructiu i a llarg termini, sino tacticista i partidista. L'escenari era un PP amb majoria absoluta en l'apogeu de l'Aznarisme.


Renegociar un contracte en un escenari en què només hi podiem perdre ha estat una maragallada, -la més desgraciada de totes- que pagarem i continuarem pagant llargs anys. Perdoneu: algú ho havia de dir.



Des d'aleshores, tot ha estat una sèrie de despropòsits que ha fet aflorar una sèrie de nous exercicis tàctics: encaixades de mans entre Mas i Bambi ZP, grandiloqüents recollides de signatures contra l'estatut, solemnes proclamacions, quatre llargs anys de ets, uts, magistrats morts, recusats, caducats...



Quatre anys més tard tenim, al parer de l'Indiano, un únic signe positiu: una important capacitat de mobilització. Molt poca cosa comparat amb el que s'ha perdut: el prestigi de la millor institució jurídica de la democràcia espanyola, el TC, i la oportunitat de construïr ponts. I hi ha sobretot, un cost d'oportunitat immens, difícil de calcular, i gairebé millor que així sigui, perquè si calculem quants projectes, empreses, realitats de país...s'han malmenat per l'atenció i l'energia prestada al "bodrio" de text jurídic que tenim per Estatut, ens posaríem a plorar.




Però és el text que tenim, que tots els entesos sabien que es retallaria, i és el nostre. A la família te l'estimes malgrat els seus defectes. Ja ho va dir Espriu:

(...)Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Assaig de càntic en el temple

Salvador Espriu

Foto: Convidats catalans aplaudeixen l'aprovació de l'Estatut a les Cortes. EFE

...