Cost, preu, sensacions

Fa uns anys, una de les referències del món sanitari, explicava aquest acudit/anècdota, tot parlant de copagament.

"Tarda de maig. Un parella de nuvis parla amb l'encarregat del restaurant on faran el seu banquet de casament, d'aquí a un mes. El nuvi està d'allò més excitat.

-Què vol dir que hem de posar 4 cambrers a tallar pernil?! Però si no arribem a 100 convidats! Amb un, o dos, a tot estirar, n'hem de tenir prou! I hem de posar aquests pernils de bellota? No podem posar-ne uns de recebo, que a fan el fet?

La núvia s'ho mira amb cara de circumstàncies.

L'encarregat, home que voreja la seixantena, i que n'ha vist de tots colors, es posa les ulleretes de veure-hi de prop a la punta de nas i fita el nuvi amb una mirada pacient, burleta, resignada.

-Miri, jo no hi guanyaré, perquè amb els pernils tinc poc marge, i el que fa pujar el preu és el cost del cambrers que tallen el pernil. Però jo, si fos vostè, en posaria quatre: si no ho fa, quedarà malament. Vostè no sap com menja la gent, i com n'és d'exigent, quan té la sensació que menja gratis!"

D'acord, d'acord, la salut no té preu. I ha de ser accessible a tothom. I hi ha d'haver equitat. I ha de ser accessible.

D'acord.

Del que es tracta és de veure com ens ho fem perquè el dret a la protecció de la salut continuï sent un dret més plausible i real que d'altres que també són drets constitucionalment reconeguts, com el de treballar, o gaudir d'una vivenda digna. Perquè la salut no té preu, però té un cost. I les misses han de sortir d'alguna banda.

Els que hem patit altres sistemes de salut, sabem quin pa s'hi dóna, arreu del món, en aquests temes de salut.

Els que treballem en l'àmbit de la salut, sabem, de fa anys, que sense la corresponsabilitat de la població, serà molt difícil garantir la sostenibilitat del sistema actual a Catalunya