16.3.09

Escapades turístiques dins Mèxic DF (I)

Mèxic, la ciutat monstre, la Bella i la Bèstia, té un gran avantatge en la seva enormitat: pots fugir-ne sense sortir-ne. Pots fer perdre els teus passos per alguns racons de la ciutat i semblar que n'ets lluny. I de fet, estàs bastant lluny del soroll urbà. Vet aquí la primera de les escapades turístiques dins Mèxic DF que l'expatriat revela. Per a turistes diferents o expatriats desbordats.

Cal agafar un taxi cap a la zona Parque Ecológico de Xochimilco. Hi arribes en uns tres quarts d'hora des del centre. Ves-hi aviat el dissabte, sino trigaràs una hora llarga. No t'ho sembla, però ets al DF. a uns 30 km del centre. Aquí no passejaràs en "Trajinera", l'equivalent mexica de les gòndoles venecianes, activitat que pot ser molt divertida, també. Avui es tracta d'anar per algunes zones de Xochimilco lluny del bronzit dels turistes. Es tracta de pagar una molt bona propina al "gondolaire" perquè et porti per canals poc transitats.

En la soledat del vent matinal del mes de març, amb la companyia adequada, (la N., és clar), termo de cafè, i bona lectura, l'Expatriat podia sentir el soroll de l'aigua, veure ocells, i rememorar aquells temps en què tota la ciutat estava emmig d'un llac immens. Pocs fora de Mèxic saben avui que la batalla final que va emprendre Hernán Cortés per a conquerir la gran Tenochtitlan va ser una batalla naval.

Avui per aquestes ribes increïbles, a l'extrem sud de la ciutat, pasturen vaques, guaiten els ocells la seva pròxima presa. Al fons hi ha l'Ajusco, la gran montanya del sud de la vall.



Tornant a terra, aventura't a provar una quesadilla azul (feta amb una tortilla de blat de moro de color blavós) de flor de calabaza, o de huitlacoche. No et passis amb el chile, ja saps que pica. I recorda: no hi ha bona quesadilla sense una chela que la regui.


Foto: Gaby Maldonado a flickr.com

7 comentaris:

anònim de l'aixeta de piu ha dit...

Ei, aquí hi he estat :-) però només a la zona turística :-( Ara m'has fet venir ganes de tornar-hi.

Per cert, has mencionat les meues dos "quecas" favorites, mmm...

Salut.

Berenguer ha dit...

Traducció per a no avesats a la cultura culinària mexica:
1-Chela: cervesa
2-Quesadilla, o queca: una tortilla de blat de moro doblegada en dos, amb algun farcit. Malgrat que es diguin quesadillas, no sempre el farcit té formatge.
3-Flor de calabaza: flor de carbassó: el que a Catalunya gairebé no s'utilitza i a França és una exquisidesa, a Mèxic és una menja molt popular, que es fa es sopa, com a acompanyament, en farcit de quesadillas...
4-Huitlacoche: "bolet" que es produeix en el blat de moro. Té un sabor suau difícil d'equiparar a res conegut en latituds europees.

Una abraçada Aixetaire! I gràcies per tornar a comentar!

carme ha dit...

Tot i lo ben guarida q esta la quesadilla azul amb tant foulard i estovalles de magnifics colors.... has de tenir una dia molt atrevit per menjar-la. Indiano, reconeix q pels ulls no entra!

Feliç dia de Sant Patrici!

Berenguer ha dit...

Hola Carme,

Malgrat el color, té el mateix gust que una tortilla normal, de veritat. Tampoc el huitlacoche entra gaire pels ulls, i és extraordinari!

I és veritat, sant Patrici, patró d'Irlanda! Felicitats!

Pais secret ha dit...

Indiano, explicat així sembla idíl·lic, per a perdre-s´hi no només un matí.
De flors de carbassó per aquí dalt també en mengem (quan se´n troben), arrebossades en una mena de tempura o bé farcides i són delicadament delicioses. Potser és per la proximitat amb França...

A.

Osso ha dit...

L’OSSO HA DIT

Ai las, per alguns ossos, fa més de trenta anys ... de gairebé tot el que ens ha passat ...!.

Per exemple era un xafogós mes de desembre de 1979. Xochimilco era un esclat de sol i coloraines. Els perfums de les flors, es barrejaven amb les petites fumareles del blat de moro cruixent de les tortitas, i amb les sensuals flaires de les fruites tropicals acabades de tallar. La meva barqueta “trajinera” es deia Lupita. Era repintada amb cridaners colors verd lloro i vermell síndria. Navegava suaument, desfilant davant les seves barques germanes que oferien collarets i menges nacional-populars, eixint dels fogonets de carbó i de les safates multicolors.

Les transaccions comercials de barca a barca eren tranquil·les i amables, amb somriures silents de les pageses mexicanes, dedicades a la ignorància dels quatre guiris que gosaven irrompre en aquell mercat local dels diumenges. Tan sols la trompetada d’uns mariachis al lluny, trencava el remoreig suau de les aigües, que reflectien el balanceig del tràfec aquàtic.

L’osso ha enfilat molts d’altres mercats flotants, sobretot els asiàtics .... Hong Kong , Malaka, Bali, Myamar, Cambotja, .... fins i tot el del port vell de Dubai. Tots són desbordants de menges més o menys exòtiques. Tots xarboten de colors més o menys vius i d’olors penetrants. Tots són plens d’una cridòria –a voltes histèrica- que crispa el regateig i eixorda l’esperit ...

Cap d’ells pot esborrar el meu suau record del Xochimilco dels anys setanta, llavors l’osso era jove. Llavors l’indiano era un infant; un àngel de rínxols daurats i petites ales blanques.

“Sic transit gloria mundi!”.

L’osso.

Eduard Conti ha dit...

Berenguer, als catalans que hem viscut a Mèxic els teus escrits ens ajuden a recuperar moments fantàstics. Gràcies!!!
En aquest cas, els partits de futbol dels diumenges al matí als camps de l'Ajusco. Immensos prats de gespa a tres mil metres d'altitud! En un equip de mexicans amb dos estrangers (un basc -ex jugador d'Osasuna Promesas i Real Unión de Irún- i un servidor). Divertidíssims partits i sobretot gloriosos esmorzars en acabar-los. Val a dir que malgrat l'histrionisme de l'entrenador el resultat era el de menys.