1.3.09

Un dia de Rodríguez invers (III)

Sempre val la pena, per al foment de la lectura, que faci un meravellós dia d'hivern, d'aquells que no vingui gaire de gust sortir de casa. Resulta el moment ideal, havent esmorzat, mentre la N. ha abandonat per unes hores el nucli familiar per fer meravelles a l'obrador de pastisseria, i l'Indiano recull trastos a la cuina, de posar en marxa la biblioteca mòbil, que s'inventen, per sorpresa del progenitor, els dos petits.




Després, Indianet i Indianeta -gran vestit de veracruzana- poden treure-li suc a les capses de cartró, rient com bojos, fins que, és clar, ai Indiano, que has de vigilar més, un dels dos es fot de morros, amb les plorades conseqüents -cocuuu!, cocuuu!, puupa!, puupa!-.


Aleshores és moment de fer un cambio de tercio -tararíiiii- abrigar-se bé, i gaudir d'una bona estona terrejant a la platja deserta, ara que la N. ja ha tornat.

I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i aquest diumenge s'ha acabat.

Fotos: N.; Indiano.

6 comentaris:

A. ha dit...

No ho pots negar que és fill teu l´indianet...s´assembla molt a tu.
I la princesa veracruzana és preciosa.
La crònica és la d´un diumenge feliç, què més vols?

A.

Berenguer ha dit...

Discreta A.,

Efectivament, no vull res més. Viure-ho és fantàstic. Explicar-ho ja és un luxe

Montserrat ha dit...

i llegir-ho un privilegi.

CRIS ha dit...

Semblant gats tots dos, a dins del calaix i dins de les capses, esta preciosa l'indianeta amb el vestit veracruzano.
Ptnts

enric ha dit...

Sempre he reivindicat (no sé si el mot és el més precís) la també existència de l’amor del pare envers els seus fills, de la mateixa manera que sempre reivindico que es suprimeixi l’adverbi temporal “ara” quan precedeix a “que la dona treballa”. Suposo que deu ser perquè fa trenta-dos anys que sóc pare, i jo mateix sóc fill i nét de dones que treballaven, també, fora de casa.

Però també reivindico (continuo pensant que no sé si és el mot més precís) que els homes que són pares no els avergonyeixi (no es “tallin”, com es diu ara) a l’hora d’exterioritzar l’amor que senten envers els seus fills.

No saps com m’agrada, Indiano, copsar, a través dels teus escrits on els protagonistes són els teus fills, la immensa satisfacció que mostres sempre de ser pare.

Berenguer ha dit...

Enric,

No saps com gaudeixo sempre de l'oportunitat dels teus comentaris, tant elogiosos. Gràcies.
Potser és un tòpic, però jo crec que els nanos s'han de gaudir. I sobretot s'ha de procurar riure-hi molt.