21.7.11

"El meu home no fa res..."

La Indianeta i l'Atila estrenen una preciosa caseta de fusta que els ha regalat l'àvia, amb tot el que s'espera d'una caseta: estança polivalent de 2x2m, porxo, finestra, cuineta, taula, cadiretes, plats, joguines, i plantetes al porxo, és clar..

La Indianeta es posa a netejar-la afanyadament, amb el drap de la pols, l'Àvia li diu:

-Indianeta, escolta, com va la neteja?

-Molt bé, molt bé, perquè mira, et vull dir una cosa, el meu home ho embruta tot, i no fa res de res..."


I mentre sospira i s'eixuga el front amb una mà, amb l'altra mà estesa assenyala l'Atila, que trasteja amb alguna joguina.

8.7.11

Vinyes, vi, Avi, vida

L'Eduard Segarra em porta alegria en un divendres especial: cada 8 de juliol em recordo del meu avi, i espero que així ho pugui fer fins que jo mateix acluqui els ulls. Cada passa que dóno porta la referència del seu exemple.

A ell no li agradava el mar, i patia quan venia per aquests verals, perquè els seus boscos quedaven orfes. Però li agradava beure algun got de vi dinant i sopant. I aquest és el meu petit record i felicitat d'avui: les vinyes de Banyuls, el poema de Sagarra, la música i la veu d'en Llach.





Vinyes verdes vora el mar:
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes, i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster:
sou més fines que l’userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar blinqueu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina
i el fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina ...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor ...
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor ...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard ...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!


--------------------------------------------------------------------------------

Josep Maria de SAGARRA, Obra completa, I-IV, Tres i Quatre, València, 1994-1998.



Foto: joewillis.co.uk

5.7.11

Taxis i pluja

Un migdia de tardor, any 2002, Mèxic DF.,

Hem anat a dinar amb uns clients en un restaurant discret, a dos carrers de la seva oficina. El ritual és el tradicional:

1-Es dina tard -és curiós com a Mèxic imperen en aquest sentit els costums de la Madre Patria, quan en canvi a molts altres països de l'Amèrica Llatina es fan horaris més "europeus".

2-Es pren tequila d'aperitiu, i a pal sec, o amb sangrita (des de que vaig tornar no el provo mai sol).

3-El dinar s'allargaaa. Es combinen les ganes de fer coses del client amb el seu realisme màgic. Probablement, una de les coses més difícils de Mèxic és fer-los entendre que abans d'anar amb coet supersònic, els convé passar per alguna etapa intermitja, com l'utilitari. Allò tant sabut de "lo mejor es enemigo de lo bueno".

No sabem gaire si hem aconseguit res, però en tot cas són vora les cinc, i és hora de tornar a la oficina, on ens espera una presentació. Mentre acabàvem de dinar, a les quatre tocades, el cel s'ha obert i plou a bots i barrals, en una tempesta tropical molt pròpia de l'època de l'any.

-Vamos a pedir un taxi, ens diuen.

-¿Un taxi? Pero si la oficina está aquí al lado...

-¿No ven como llueve? Quedarán empapados.

Yo voy caminando, dic, agosarat.

Mai no vaig pensar que en un recorregut de 200 metres pogués quedar xop. Si no m'arriben a deixar una camisa, no puc fer la presentació, que vaig acabar fent sota la mirada burleta del gat vell que dirigia el projecte.

Ahir, la pluja que em va enganxar al migdia amb la bici va ser la meva particular magdalena de Proust, d'aquells temps mexicans que envelleixen.