Hamburgo y Toledo

Ciutat de Mèxic, algun dia de 2005.

Sona el telèfon. Quin sona?, pensa espantat l'Expatriat. Té tres telèfons a la taula que queda al seu darrera. El telèfon "normal" (dos filtres de secretàries), l'inalàmbric de recent instal·lació, i La RED. L'aparell de La RED és més gros, tot i que del mateix color gris que el normal. Quan sona La RED ha de córrer cap a ella, perquè el truca algú, sense intermediació protocolària de secretàries, de la mateixa categoria o de categoria superior en l'escalafó de l'Administració.

Existeixen trucades especialment temudes. Podria ser que el truqués el Contralor Interno (una figura administrativa barreja d'Interventor i Fiscal Anticorrupció). Podria ser el Jefe, que després de diversos dies sense pelarlo [fer-li cas], li volgués encarregar una feina urgentíssima, com ha estat el cas fa una estona. Fins i tot podria ser el Director General de l'IMSS, que té a càrrec més de 300.000 treballadors, i un pressupost molt superior al de qualsevol Secretaría [Ministeri].

-Órale, Pinche Berenguer, ya deja de hacer como que estás trabajando!

Buff, sospira l'Expatriat, sentint la veu de l'Enfant Terrible, etern bromista.

-Venga Luis Miguel, no chingues, que ando con un trabajal. ¿Que no sabes que para esta tarde me pidió el Jefe un reporte sobre la mora en las subdelegaciones de todo el Valle de México?

-Seguro que al cabrón ya se lo tienes todo hecho. Acá abajo en Tokio te esperamos Chucho y yo.

L'Expatriat penja, baixa per les escales, i saluda a les recepcionistes tot sortint al carreró. Allà es troba la inmensitat humana de l'Enfant Terrible de l'IMMS. Molt de poder. Un nen gran amb una gran metralleta. L'Expatriat, quan el veu, pensa que té la sort d'haver-hi de tractar només per a temes informals, i no per a temes de feina. El que per a ell és una mole simpàtica, per a d'altres (col·laboradors, subordinats, proveïdors) és un malson. Avui el Luis Miguel està d'un humor excepcional, i amb ganes de broma.

-Vamos por unas carnitas, güey!

-¿Carnitas a estas horas, Chino? Pero si ando apenas terminando de desayunar.

-Ya probaste las de aquí merito, en Hamburgo y Toledo?

-Pues no.

-Pues vas a ver...

Anys més tard, l'Indiano encara somia en aquells tacos de carnitas, introbables a aquesta banda del charco.


Fotos: The Masa AssAssin a Flickr.com

Petits contes suïcides (III). Dies de pau

Els dies de pau s'havien acabat. Ja feia massa mesos que esquivava la seva sort.

-"Ho sento Xavier", li havia dit aquell matí la seva última esperança, que vestia l'habitual trajo gris i corbata grana. "No et podem donar més crèdit: això ja ha de passar al Departament de Riscos, i et vull estalviar un disgust: segur que ens diran que no ¿Perquè no ho parles amb la Mercè i feu una hipoteca del pis?"

- "No ho sé", va dir posant-se la ma sobre l'esternó, intentant controlar-se. "És que és dels meus pares, i son grans, i em sap greu. Ho pensaré. Sisplau no en diguis res a la Mercè, si truqués."

-"Tranquil, Xavier", va dir la seva apagada esperança amb un somriure professional matisat de tristesa.

Va entrar a l'església que hi havia una mica més enllà, arribant a la cantonada. Va caminar maquinalment cap a primera fila entre els bancs deserts. Ell, ateu convençut, escèptic confés, trobava pau a les esglesies buides, a mig matí. Allà, a ningú no li extranyava veure'l plorar una estona. Allà, podia parlar amb els seus difunts, i trobar un bri d'esperança. Allà, els seus maldecaps el deixaven tranquil. Era un bon lloc on anar quan no sabia on anar.

De fet, i des de feia ja vuit mesos, no tenia enlloc on anar, quan, impecablement afaitat, sortia al carrer, feixuc, perlat de suor, arrossegant la seva panxa, amb la ridícula mariconera creuada. Des de que el fons de capital risc s'havia cansat d'invertir, ell sabia, igual que els altres companys, que la seva feina penjava d'un fil anguniosament esprimatxat per la baixada de vendes. Primer li va tocar a ell i al Capdevila, i els altres seguirien uns mesos més tard.

Els alemanys s'havien comportat, i la indemnització li havia servit per amagar a tothom la seva pregona vergonya de desocupat. Ara, incapaç d'afrontar el seu futur erm, carregat de responsabilitat, ofegat per la bola de neu de mentides que havia anat creixent descontrolada, no sabia cap a on caminar. No li havia dit res a la Mercè, que fantasejava amb un fantàstic viatge a Irlanda amb els nens, la propera primavera, i continuava, per al seu desesper, comprant coses de marca, perquè "allò de les marques blanques no pot ser bo."

Va caminar per Mare de Déu del Coll avall, com si les seves cames el portessin sense que ell ho volgués. Es va aturar a la cantonada amb Baró de la Barre, i va tirar a una bústia les tres cartes de comiat que havia escrit aquella matinada passada -una per la Mercè, l'altra pels nens, l'altra per al seu amic Guillem-.

"Alea Jacta Est", va pensar mentre sentia com queien les cartes dins la bústia, tot esguardant, allà baix, el Pont de Vallacarca.

Petits contes suïcides (II). Roma bé val una missa

Es va llevar amb ressaca, i va arrossegar als peus cap a la cuina. A la nevera hi havia mig entrepà mossegat, que ella mateixa havia deixat la nit passada -tot just ara ho recordava-. El va agafar amb intenció de clavar-li queixalada, però li varen venir basques. Va obrir una cervesa i se la va beure amb delit, en tres grans glopades llargues, intenses.

Intensitat. Quan era petita sempre li demanaven aquella mateixa intensitat, i ella, menuda, atlètica, corpulent, corria i picava la bola amb tota la seva ànima. El revés, aquell revés a dos mans era superb. Ara ja no tenia ganes ni de donar classes als nens. N'estava farta. Havia crescut en pistes de tennis, emmig de tornejos, suor, vestidors, dieta, abandó.

Mai no els perdonaria que l'haguéssin deixat allà, a l'intempèrie, exposada al fracàs, i sense joventut. Sense regals, sense treva. Li era igual que la vida dels seus pares hagués estat dura, i haguéssin hagut d'emigrar. No els perdonava els crits, les borratxeres, els insults que ella i la seva germana sentien des de l'habitació.

En Demian havia estat la seva llum durant aquells dos darrers anys. Va ser ell qui la va treure del pou d'alcohol on es llançava cada diumenge al migdia, després d'acabar el seu torn de nit a la benzinera del poble. Va ser ell qui la va portar a Paris amb autocar, i aquells tres dies varen ser els més a prop que ella havia estat mai del paradís, explorant dia i nit la ciutat i els seus cossos.

Sempre li havien agradat aquelles espatlles una mica caigudes i l'aire distret i reflexiu del Demian. Aquella inseguretat tant segura. La mateixa seguretat amb què ahir la va deixar. Li va dir que prou, li va dir que no s'enganyessin més, que no estaven bé, que la vida al seu costat no era "divertida" Què necessites? li va preguntar, i ell va dir: una altra paulaner. Ja s'havien begut sis paulaners. Aquesta és la darrera, li va dir, ves-te'n. I va córrer a abraçar-lo, i li va enfonsar el cap al pit, com feia amb el seu pare quan perdia un partit, els dies que el seu pare la podia venir a veure. Va pensar en el seus pares, que deveien estar ofegant-se en paulaners a la cantina del centre, al costat de l'estació de Jungfernstieg. També va pensar en la seva germana, que a aquelles hores devia estar rodant algun anunci. Ella, ella tenia la mirada clara i els llavis carnosos, però era massa baixeta per fer de model. La seva germana, en canvi, era com un cigne, i tot el que ella tenia de rabassuda ho tenia sa germana d'estirada.

¿Què li quedava, ara que en Demian havia sortit per aquella porta? Res. Només buidor. Només les seves amigues llunyanes que continuaven a l'Institut que ella havia deixat per córrer darrera una pilota. Va anar a buscar les caixes de diazepam a la farmaciola. La seva mare en necessitava feia anys per dormir quan sortia de netejar oficines, a les 5 del matí. Va buidar toootes les pastilles dins un bol. I va caminar, ingràvida, cap al moble bar. Li havien dit que seria com una gran borratxera, i que no es despertaria.

Quan s'ajupia va sentir el "tiritún!". "Tiritún, Tiritún!" insistia messenger. Es va acostar al seu portàtil.

-"Hola Oksana!", li deia el missatge. "Avui hem ensenyat la teva foto als nens! I ens han dit que t'esperen, que ja només falten 5 setmanes perquè vinguis!"

-"Que bé!" va respondre entre llàgrimes.

-"Mira la foto que els hem fet avui".

Allà estaven, dues criatures, que esperaven les seves carícies. I aquella família romana encantadora que tant havia insistit, malgrat la seva manca d'experiència, en que els anés a fer d'Au pair.

Va buidar el pit plorant llargament. Aquells dos somriures li deien: "Ens faràs alguna classe de tennis?". Va agafar el seu peluix, la seva pilota de la sort, ja grisa i pelada pels anys, i se'n va anar a dormir alleujada. Roma bé valia una missa.

Inspirat pel Post : "Finale" de Pedro Lluch

Petits contes suïcides (I). 100 iardes de seda dental

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo.

Anys més tard, davant el mirall del bany, mirà amb fredor l'envàs buit de seda dental, i recordà aquell matí llunyà en què el seu pare el portà a conèixer el gel.

Sense seda, va pensar, sí, unwaxed. Total, pel que li havia de durar, no calia gastar-se diners en una seda dental gaire exquisida. Tot just sortien de menjar unes extraordinàries pizzas a la piedra en aquell llogarret turístic de la Patagònia Argentina que era El Calafate. Li havia quedat alguna cosa que el molestava entre les dents, havia entrat a una farmàcia, i li havia fet gràcia aquell envàs hexagonal, i aquella mesura: 100 iardes.

Al vespre, a l'habitació, mentre s'aplicava a netejar-se les dents amb la seda, sentia la televisió engegada, sotmesa al persistent zapping del seu germà. L'endemà era el dia.Visitarien una glacera que quedava més lluny -el nom avui no el recorda-. Ja havia sentit reiteradament les instruccions de vigilar de no caure a l'aigua. Era tant glaçada, deien, que en dos minuts d'estar-s'hi cap persona no en sortia viva.

S'havia acabat la misèria, i s'acabava una època tèrbola, se suposava. Però tot seguia igual, en aparença. De fet, tot plegat el fastiguejava. El fastiguejava profundament aquella misèria emocional, la paràlisi que impedia a aquella trista família encarar separats aquella nova vida que els esperava. Era l'últim gran viatge familiar que feien, i tot el que hi havia eren tòpics, silencis, retrets, sempre revestits d'una freda i exquisida, dura formalitat. Tots plegats feia massa anys que jugaven la mateixa comèdia, i eren incapaços d'aprofitar la ocasió per dir-se i dir a l'altre que sí, que la vida a vegades era fotuda, però que s'estimaven, i que continuarien estimant-se, i que desitjaven que en la nova etapa els anés bé.

A ell, particularment, li havia tocat fer la comèdia més gran, la del bon fill i l'estudiant modèlic. No s'enganyava: ell era el primer intèrpret d'aquella banda sonora vital de trista por i d'incomunicació. No s'enganyava: ja en tenia prou.

El mètòde era perfecte: la barana oberta a popa, un saltiró per anar a petar entre l'escuma i els remolins provocats per l'hèlix en l'aigua glaçada. Mantenir-se el major temps possible sota l'aigua. El vaixell, havia de virar, l'havien de localitzar entre l'escuma. No hi hauria temps. Dos minuts. Havia d'aguantar dos minuts sense que el traguessin de l'aigua.

No els havia dit res, no. A ningú. No havia parlat a ningú de les seves hores, dies, nits, setmanes d'atonia sense sentit, de fredor a la pell, d'inutilitat, de ràbia i fàstic. Tant se li'n fotia tot plegat. Bé, no, hi havia els seus avis, la seva mirada càlida i el seu sentit comú bàsic i despullat de retrets. Hi havia els gegants de la seva infantesa que intentaven aturar-lo.

Es va quedar sol, per fi, a popa, després de les estúpides fotos de rigor per l'album familiar. Va dubtar, de nou, com altres vegades. Tot i que hi havia un pas tancat amb una cadeneta, era fàcil saltar. Seria suficientment potent el salt, però?

Amb un gest distret va treure de la butxaca l'objecte extrany que el molestava: era la seda dental. Se la va mirar. Tant petit i tant pràctic. Pràctic. Allò era una putada per a ells, era molt poc pràctic. Treure el cos d'emmig de l'aigua glaçada. Autòpsia, forenses, preguntes. I sobretot, sobretot, la repatriació del cadàver. Caríssima. Massa complicat. No els ho podia fer.

Es va allunyar de popa i va anar cap a dins, a continuar la seva vida de pantomima.

Felipe Calderón Hinojosa

No li falta un dit com al Lula, ni té les faccions indígenes de l'Evo Morales, ni la retòrica abrandada de l'Hugo Chávez.

No és d'esquerres -oh pecat!- sinó democristià.

Forma part d'un partit, fundat l'any 39, que ha estat i continua sent la única alternativa sòlida al sistema de dictadura perfecta (Vargas Llosa dixit) que representa el PRI.

Va haver de jurar el seu càrrec emmig d'una contrareforma organitzada per un mal perdedor.

Ha tingut els nassos de donar diversos cops de puny a les xarxes de narcotràfic.

Ha maldat per fer canviar un sistema d'Administració Pública escleròtic, una política fiscal esquifida, i una gestió de l'energia ancorada en tòpics populistes.

Fa pocs dies va arribar a l'equador del seu mandat (a Mèxic els mandats presidencials són de 6 anys), i, com és costum a l'altiplà, va dirigir un missatge als ciutadans.

Emmig d'una Amèrica Llatina segrestada per discursos i polítiques neopopulistes inspirades en la pitjor demagògia, l'Indiano voldria rescatar algunes paraules sàvies d'aquest discurs, tot i saber que això que farà és pecat, gairebé tant com mostrar simpatia per la causa jueva.

Algunes frases del discurs de Calderón:

“Soy el primero en reconocer que a la vista del México al que aspiramos, lo logrado es claramente insuficiente. Que a este ritmo tomaría muchos años y, quizá décadas, el poder vislumbrar en hechos concretos el México que queremos. Que por muchos que han sido los esfuerzos por mitigar la pobreza, cada crisis alimentaria o económica como las que vivimos, representa un nuevo golpe a las posibilidades de vida digna de millones de mexicanos.”

“Sí, sé que es muy difícil cambiar. Es tan difícil que por eso México, en alguno de sus rubros esenciales, no ha podido cambiar en décadas. Hoy tenemos que hacerlo, porque además ya no quedan otras alternativas, porque el tiempo y los recursos se nos agotan, porque las necesidades de la población son cada vez más apremiantes. Hoy, cambiar de fondo no sólo es la mejor, sino la única alternativa."

“Tenemos que hacer más con menos. El gobierno federal será el primero en poner el ejemplo. Mi gobierno no pedirá a nadie un esfuerzo que antes no haya hecho en su propio ámbito. Una vez que el gobierno federal haya puesto la muestra y mostrado en los hechos que está dispuesto a hacer mucho más con menos, podrá, en justicia, pedir a la sociedad su parte para esta tarea común”.

A Mèxic, més enllà de morts i de desastres, també hi ha el sentit comú, aquest que mai no ha tingut gaire bona premsa.

Font: www.eluniversal.com.mx ; les negretes són de l'Indiano.

El Güero

Qui sap si El Güero continua a la cantonada de Insurgentes i Michoacán, ha pensat aquest matí l'Indiano.

En aquells temps mexicans, cada cop més llunyans -com n'és d'indiferent el temps als sentiments i als records- l'Expatriat es curava l'enyor entrant a "La Naval", un clàssic entre els clàssics de les botigues de vins i queviures d'ultramar. Allà, per un preu escandalós -és sabut que l'enyor belluga molts diners- s'hi troben bons priorats, i sobretot una acurada selecció de manchegos.

Tant entrant com sortint, l'Expatriat es fixava en aquell bolero (netejabotes), tant curiós, sempre amb la seva camisa gruixuda de quadres vermells, la seva gorra de beisbol, els seus cabells blancs, el gran nas de patata envermellit pel sol de l'altiplà, i , sobretot, la seva pell blanquíssima.

Al D.F. hi ha un munt de boleros pels carrers dels barris on la gent es pot permetre pagar 12 pesos (uns 60 cèntims d'euro) perquè li deixin les sabates ben lluentes. Al començament, la mentalitat benpensant europea fa que es vegi l'afer amb una certa angúnia "¿Algú agenollat que et llustra les sabates, i enmig del carrer? Uix no!". Al cap del temps, un cop tropicalitzat, l'Expatriat trobava que aquell era un bon afer per ambdues parts. Ell duia a les sabates netes per molt poquet, i donava feina a gent que volia treballar.

Comentant el tema a en Fausto, va resultar que el bolero en qüestió era un dels mites del barri. Es tractava ni més ni menys que del Güero, que segons deia la llegenda, havia netejat habitualment les sabates al Cantinflas mateix, que tenia les seves oficines allà a la vora. Des d'aquell dia, l'Expatriat se'l va mirar amb més curiositat encara, tot calculant que per la seva edat, la llegenda era perfectament possible.

Un dia va decidir anar al Güero a que li fes una bona boleada. Un cop assegut a la trona, però, l'Indiano va acceptar el diari que amb gest mecànic li va allargar l'home, i va mirar al seu voltant -el bronzit intens del trànsit d'Insurgentes, la façana mig enfonsada de l'altre costat del carrer, la vorera irregular, apedaçada, bruta-. Després va mirar avall, i va veure aquell avi, que podria ser el seu, treballant amb desfici per deixar-li les sabates lluents. Va sentir com li pujava des del pit una intensa onada de tristesa i vergonya, que li va impedir encetar la conversa que hauria volgut. Així que va esperar que acabés, va intentar curar-se l'esperit culpable donant-li un bitllet vint pesos, va musitar un "que esté bien", i va marxar.