20.10.11

Cinc anys de blog: antologia

Fa cinc anys, a l'octubre de 2006, necessitava escriure i abocar totes les experiències viscudes en els anys viscuts a ultramar, i vaig crear aquest racó.

Aquest meu racó m'agrada pèrquè és meu, perquè hi he conegut gent, perquè escriure és terapèutic -tu psicólogo es tu pluma-, li van dir un dia a un meu col·lega, i a mi la dita també m'escau-. M'agrada perquè parlo del que vull parlar, i la censura me l'imposo jo.

I em sorprèn que faci cinc anys ja que hi vaig escrivint alguna cosa. Aquesta és la meva particular antologia:

Qui vulgui llegir sobre un expatriat fent de consultor a Mèxic a inicis dels 2000, pot atansar-se a Blaus, vull blaus!!!, o a Tijuana, o també descobrir perquè a Mèxic no s'asseguren cotxes amb cops.

Hi haurà qui vulgui fer un tastet de Mèxic. Li recomanaria Michoacán, o un bon matí, amb bon esmorzar, a San Ángel.

En aquest blog es parla poc de política, però m'ha agradat recuperar una entrada escrita fa quatre anys sobre el també aleshores candidat del PP a les eleccions, Rajoy. Passen ràpid, 4 anys en política, i el candidat que semblava acabat, sembla que ara, a la tercera, vencerà...

Si hagués de triar algun dels escrits amb vocació literària seria un dels tres contes petits contes suïcides: Roma bé val una missa.

Per acabar, en aquest temps, he escrit molt del churumbeles. M'agraden particularment les cròniques de dies de "Rodríguez invers", com ara aquesta, o aquesta altra

En tot cas, gràcies a tots els lectors fidels, infidels, ocasionals, i interessats.

6.10.11

Un camió com aquest

-Pápa, Pápa,...
-Pare, digue'm Pareee
-Pare, mira!


Ens aturem davant el camió que recull el paper. Treu els seus braços articulats i eleva el contenidor. En volca el contingut, que cau amb soroll de pes mort, contundent, dins el volquet.

L'Attila se'l mira amb ulls d'admiració.

-Páp...
-Diguem Pareee
-Páp...Pare, comprarem un camió i el tindrem per jugar!
Afirma convençut.
-Vols dir? I on el guardarem? Al garatge no hi cap!
-El podem guardar a fora, perquè, perquè...És molt munnic!
-No sé si els Reis ens el portaran, si li demanem. És molt gros! No prefereixes una bicicleta?
-No. Vull un camió com aquest!


Ric...

Em mira divertit, i em diu, com fa un temps: És que sóc molt graciós!

3.10.11

Mi nenita

Dia de tardor.

Agafo un taxi, perquè faig tard, i les estacions de bicing del voltant estan buides.

El taxista resulta xerraire i jo estic d'humor per a seguir-lo. Em cauen bé els uruguaians -el taxista ho és-, sempre hi he trobat alguna reminiscència amb situacions més properes: país petit al costat de país gran, que les circumstàncies de la història van fer independent, de la mateixa manera que podrien haver-lo fet una província nord-oriental del gran país. País petit amb una bandera que s'assembla a la de l'amenaçador país gran veí. Herois nacionals de ressonàncies evocadorament catalanes: Artigas, Batlle.

Parlem de l'Uruguai, doncs, de la meva simpatia pel seu país, d'un compatriota seu que va ser un bon amic meu en els 90 -què se'n deu haver fet?-. Parlem de com la seva feina de transportista, i després de conductor d'autobusos a l'Uruguai, va minvar fins a empènyer-lo a emigrar, amb els seus 45 anys, a Barcelona, el 2002.

Parlem de com, arribant a la ciutat dels prodigis, es va convertir en peó de la construcció, i després en encofrador, i dels diners que va arribar a fer en aquella època de vaques grasses. De com fa tres anys el manà va deixar de rajar, i es va reconvertir en taxista, perquè era ràpid i barat, i en canvi fer-se conductor d'autobusos era onerós i llarg.

Arribem a la família, i m'explica que el seu nano de 20 anys se n'està sortint prou bé en el negoci de les assegurances. M'explica també com han travessat aquestes etapes amb la seva dona. Però quan li cau la baba, és quan em parla de su "nenita" de 2 anys i mig. Somriu amb la meva cara de sorpresa, a la que deu estar ja acostumat.

-Caray -li dic- esto es lo que en catalán llamamos una "tardaneta"

-Pues sí, respon, ya vé, mi mujer no podía ya tener niños, y fuimos allá en Valle Hebrón, y lo arreglaron...

Callo i somric. Mentre miro com s'esllangueix la tarda càlida, no puc evitar pensar els diners que deu haver costat a la sanitat pública fer-lo pare de nou amb més de 50 anys.