31.12.08

Un dia de Rodriguez invers (II)

Diumenge, dies de Nadal. Avui l'Indiano afronta un d'aquells dies tant temuts pels mascles de qualsevol condició i edat: quedar-se amb els nens sol tot un matí. L'últim precedent remarcable es va saldar amb èxit, però ja se sap que això no és garantia de res.


7:15 Sona el despertador de la N. L'Indiano es desperta, la N. dorm.


7:16 La N. apaga el despertador.


7:18 El despertador de la N. torna a sonar. L'Indiano renega. La N. dorm.


7:19 La N. apaga el despertador, es lleva, i es prepara pel seu matí de tortells i panettones.


8:15 La N. surt per la porta, l'Indianet (des d'ara l'anomenarem Atila) es desperta, i crida "abba, abba!" (aigua), la Indianeta crida "Quero dormir!". L'Indiano agafa a coll els 13 kg. d'Atila i els posa a la trona.


8:20 Mentre li preparaven les farinetes, l'Atila ha estirat amb la punta dels ditets el plat del seu pare i ha agafat la torrada de pagès amb oli i sal que hi havia a sobre. S'esforça amb les seves dues mans i les seves quatre dents a arrencar un bocí de la presa gegant, que li tapa la cara.





8:21 L'Atila es queixa amargament que el seu pare li hagi arrabassat la torrada, i només accedeix a fer les paus quan la comparteix amb ell. I així, a cop d'obrir la boca com una bústia, va endrapant bocins de pa, cullerades de farinetes, i glopets de suc de poma. S'anima també a provar un formatge de cabra de Múrcia , que el seu pare li va donant a bocinets amb l'orgull de qui comença a educar el paladar del seu nano.


8:30 La Indianeta crida "MaPa!" (que és una crida molt ben trobada a algun dels seus progenitors -o tots dos, qui sap-).


8:35 Mentre li eixuga el culet a la Indianeta, que amb l'ajuda d'un tamboret ja sap fer pipí al water, l'Indiano sent el soroll del plat que l'Atila ha tirat a terra. Per sort és de plàstic. Quan li diuen "Atila no!", somriu, i assenyalant el seu pare amb el dit, li diu "no, no!". La imitació que fan d'ell fa esclafir l'Indiano de riure, i afronta amb millor disposició la tasca de recollir el plat i les restes de pa de sota la taula. Perquè els plats dels nens sempre van a parar sota la taula?


8:45 Després d'esmorzar educadament i gairebé autònomament, la Indianeta reclama al seu pare, que està canviant un bolquer del petit, que vol fer un puzzle. L'Indiano li diu que sí mentre observa amb satisfacció que l'Atila ha fet una caca tant contundent com el seu sobrenom, sòlida, formosa, sense rastre de descomposició, i no gaire pudenta. L'Indiano mai no hagués pensat que una caca fos digna de ser admirada.


9:10 L'Indiano s'asseu, per fi, a assaborir el te de nadal que tant li agrada. Els churumbeles juguen al seu aire des de fa cinc minuts. Se sent el silenci de la Indianeta fent del puzzle a la sala i el soroll de l'Atila a l'habitació. Cansat de copejar el trenet de joguet sense que aquest digui res (ahir, sense que ell ho sabés, els pares li van treure les piles), l'Atila, remenant el cul com un gran rèptil, gateja amb una energia i velocitat insospitades cap a la sala.


9:11 Des de la cuina se sent que la Indianeta crida "Tila, no!", i es posa a bramar, i al cap d'uns segons se sent el soroll de puzzle esbarriat.


9:12 Mentre l'Indiano intenta consolar la Indianeta, l'Atila ha superat la barrera de seguretat que protegeix l'avet de Nadal, s'ha posat dempeus agafant-se a un gerro, ha agafat dues boles de decoració de l'arbre, les ha esclafit a terra, i ara mateix estira amb energia un dels cables de llumetes.


9:30 L'Indiano s'ha conformat amb mitja tassa del seu te de Nadal, ha abrigat desmesuradament els seus dos petits (no fos cas que es refredessin), i ha sortit a passejar amb ells. La Indianeta està entusiasmada amb la idea de pujar a l'apabus, i l'Atila dorm ben lligat al cotxet el seu merescut son de guerrer després de la ràtzies matinals. Quan arriben a una zona de vianants, pare i filla juguen al "trapa Tila", joc que consisteix en empènyer el cotxet del rei dels Huns i veure qui l'atrapa primer. L'Atila, que s'ha despertat, es pixa de riure. Sort que porta bolquers. Arriben a la parada de l'apabús tot just a temps d'agafar-ne un que els va bé. La conductora es mira els churumbeles amb tendresa. Potser pensa en els seus, que deu haver deixat a casa, avui, diumenge.


10:00 La Indianeta baixa de l'apabús malgrat no estar-hi gaire conforme, ja que considera que són molt poques parades, però es deixa sedduir per la perspectiva de jugar a un dels seus parcs favorits. L'Atila, gràcies al passeig en bus, torna a dormir.


10:05 L'Indiano respira l'aire de terra humida sota els arbres del parc, vora els nenúfars.


Foto: kalipedia.com ; Antonio Stoper a flickr.com

24.12.08

Potser Nadal

Avui a l'Indiano li han descobert aquest poema. Bon Nadal amics.

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre'n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s'empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s'ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Miquel Martí i Pol


Foto: labutxaca.cat

12.12.08

Tornar o no tornar, aquesta és la qüestió

En Boixeda tornà a agafar el braç del seu company i, abaixant la veu, digué:

-Fa una setmana que els Boixens tornen a ser a Mèxic...

-Però si encara no fa sis mesos que se'n van anar!

-Sí, però han tornat. En Boixens diu que ha tingut un desengany terrible. Va trobar Barcelona petita i resclosida, tot li queia al damunt. La seva família només estava a l'aguait dels diners que havia portat d'Amèrica, s'esforçava a descobrir la quantitat total. En Boixens s'havia acostumat a fer l'aperitiu cada dia i el seu pare el va cridar a banda i li preguntà severament: "Aquestes coses apreneu, a Mèxic?" En una altra ocasió, en Boixens va donar una propina a la dona que li venia el diari i el seu cunyat s'escandalitzà: "Amb aquests aires de nou ric ho espatlleu tot -va dir-li-. Entre vosaltres i els turistes, fareu apujar els preus..."

-Però tot això no té importància -replicà en Deltell-. Són petites topades pròpies de la readaptació.

-No ho creguis. (...) Ja veuràs:
això d'aquí, nosaltres ho critiquem molt, però nosaltres mateixos ens hem airejat, hem après a mirar una mica més enllà, m'entens?

No. En Deltell es negava a entendre-ho, amb la mateixa tossuderia que l'altre posava a fer-li-ho veure. Trobava que en Boixens i el seu fill eren uns ximples. Ah! i també ho era la dona, que, segons semblava, havia tornat esgarrifada per tot de coses insignificants: l'oli d'oliva ja no li agradava (donava, deia, un sabor horrible al menjar), la fruita no tenia el gust d'abans i era caríssima, la gent -la seva mateixa família-estava plena de petites manies i era molt difícil de lligar-hi.





Calders, Pere. L'Ombra de l'Atzavara. Edicions 62. Barcelona, 1980. p:71-72

5.12.08

Subir para arriba, bajar para abajo

Hi ha un munt de paraules i d'expressions de la Madre Patria que sonen molt extranyes per oïdes mexicanes, i viceversa.

Així com els habitants de l'Altiplà comprenen, amb un somriure a la boca, això sí, que un peninsular coja un taxi, sense pensar que es refereix a l'acepció 31 del Diccionario de la RAE, toleren molt malament, amb una expressió de sorpresa desaprovadora o disgustada, la referència directa a una paraula tant comuna com "cul". Sí, "culo", a Mèxic, és una paraula tabú. Ni tant sols es pot emprar en diminutiu, i referint-se a un nen. S'ha de dir en tot cas, "pompas".

Per a un català de soca-rel poc acostumat a donar, en canvi, resulta sorprenent, sino ofensiu, que a l'Altiplà tothom demani que "le regalen", alguna cosa, en comptes de demanar que li donin, o li facin. Exemples: la secretaria demanant que signis uns documents: "regáleme una firma aquí, Licenciado". O bé, un convidat que vé a casa i et respon així quan li demanes què vol beure: "regálame por favor una coca de dieta (coca cola light)".

Però el que provocava una hilaritat no continguda entre els mexicas, i estimula la producció d'acudits de gallecs (allà els gallecs són els protagonistes dels acudits de ximples, com ho són els belgues a França o els de Lepe a Espanya) és la tant arrelada expressió castellana -i catalana- de pujar cap amunt i baixar cap avall. Sovint la conversa era aquesta:

-Oiga Angélica, voy a subir para arriba, a una junta (reunió) con el Licenciado González.

-Ay Lic qué bueno -somriure-, temía yo que no fuera usted a subir para abajo.

L'Expatriat sempre va pensar que si els feia tanta gràcia aquesta expressió absurdament tautològica, era perquè els devia recordar l'irrepetible Cantinflas, cada dia de més actualitat en aquest món nostre de bojos.





1.12.08

Tànatos i Bossanova

Durant les llargues setmanes de feina a Sao Paulo, la Nova York de pobres, l'Expatriat va tenir temps d'aprendre alguns conceptes clau per a sobreviure en aquell món de consultor expatriat que estrenava.

Aquell món, ho va aprendre molt ràpid, era dur. Eternes jornades de feina, que començaven amb reunions a primera hora, llarguíssimes esperes en saletes, cafè rera cafè, per encarar visites normalment improductives. I després, a la tarda, reunions internes, trobades al bussiness centre de l'aparthotel que era casa seva durant setmanes, mesos. Al vespre, esgotat, s'asseia al sofà, i, mentre sentia el gotejar neguitejant de l'aparell de l'aire condicionat en mal estat, mirava la carta del room service i hi trobava l'habitual club sandwich, i posava la televisió...

Fins que va veure que aquell no era el camí. I, gràcies al seu amic J., català com ell, expatriat des de feia anys, i amb moltes hores de vol, va trobar tres eines per a fugir del Tànatos:

1- Els daus de mozzarella arrebossada acompanyant una cervesa. Un aperitiu insuperable i irrepetible, a alguna de les terrasses de Jardins, un dels barris pijos de Sao.

2- Les caminades. Només caminant pots pensar amb llibertat, ordenar els maldecaps, i sobretot, només caminant pots conèixer, familiaritzar-te i fins i tot estimar-te els llocs on estàs expatriat. I si te'ls estimes, potser la melangia de l'enyor de la somiada Barcelona no serà tant punxaguda.

3-La bossanova. Perdó: la BOSSANOVA. Un cóctel musical insuperable per a combatre el Tànatos. Un equilibri de delicadesa, ritme, suavitat, passió sedosa, rauxa equilibrada.

Si alguna música neteja l'esperit, relaxa, acarona, és aquesta. Encara avui, i per sempre, quan no està fi, l'Indiano sap triar Gilberto i Jobim.

Se voce disser que eu desafino amor, Saiba que isso em mim provoca imensa dor
Só privilegiados tem ouvido igual ao seu, Eu possuo apenas o que Deus me deu
Se voce insiste em classificar, Meu comportamento de antimusical
Eu, mesmo mentindo devo argumentar, Que isto é bossa nova, Que isto é muito natural
O que voce nao sabe, nem sequer pressente, É que os desafinados também tem um coraçao
Fotografei voce na minha Rolleiflex, Revelou-se a sua enorme ingratidao
Só nao poderá falar assim do meu amor, Este é o maior que voce pode encontrar, viu
Voce com a sua música esqueceu o principal, Que no peito dos desafinados, No fundo do peito bate calado, Que no peito dos desafinados, Também bate um coraçao.

24.11.08

Güeros, Prietos i Xordis

Si alguna novel·la retrata la relació entre Catalunya i Mèxic amb un humor delirant, tendre, àcid, és , encara avui, aquesta*:

Aquell fill, no se'l deixaria prendre. No el devorarien ni la família ni el país, en faria un català de soca-rel, que fins i tot s'enyoraria com ell. Per començar, li posaria Jordi, Ningú dels seus no se'n deia, però quedaria bé: Jordi Deltell i Rodríguez. En pensar en el cognom matern el cor li va fer un salt. No. L'acostumaria a escriure Jordi Deltell R., i fins i tot pensà que es podria suprimir la R tranquil·lament, sense que passés res.(...)

Tanmateix la sort, la seva enemiga, va jugar-li una mala passada inicial, amb l'ajut del pigment i de les lleis de l'herència. El fill va néixer i fou un noi, però era gairebé negre; la seva pell s'assemblava més al color dels cocos madurs de don Xema que no pas a la blancor rosada, quasi femenina, del seu pare. En Deltell mai no havia tingut prejudicis racials (...)

Després de vint anys d'estada a Amèrica, aquell sentiment pur s'havia anat modificant. Potser en tenien la culpa els mexicans, amb la seva mania de dividir la humanitat en güeros i prietos, o potser les coses, vistes de prop, eren diferents.

El dia del naixement, els Rodríguez van trobar que el nen era grassonet, com donya Xole, tenia els ullassos de l'Adela, un nas perfecte com el Natxo, i unes orelles gracioses com les de don Xema. La boca era igual que la d'una tia que tenien a Huitzuco, i la barbeta s'assemblava a la d'un cosí que havia mort a Tixla, feia dos anys. Llàstima de color...

Per presumir davant del metge i de la infermera, donya Xole digué:
-Tan blanca com és la seva mare!
I, girant-se cap al seu gendre afegí:
-¿Que hi ha algun prieto a la seva família senyor Joan?

Acordaren de seguida que allò era transitori, i que el nen s'aclariria amb la creixença, a base d'ensabonades i de tenir-lo sempre a l'ombra. En Deltell no deia res. Tot li anava per dins, processó i alegria, i l'emoció de la seva paternitat li treia l'esma d'obrir boca. El cert era que el noi, des d'aquell moment, ja es deia Jordi.

En Deltell tenia més imaginació que voluntat.(...)

El cas és que la "fortalesa asteca" engolí el seu fill. Quan el nen va complir set anys, ja feia temps que es deia Xordi; així l'anomenaven la seva mare, la seva àvia, els veïns i, a l'escola, els mestres i altres nois.. A l'escola, el nom i els cognoms havien sofert una curiosa transformació: al principi li deien Xordi Deltel, menjant-se una ela; després, com que allò de Xordi, malgrat haver-hi introduït la x nacional, els semblava una mica estrany, els professors començaren a usar la forma Deltel-Rodríguez i, en moments d'enuig, quan havien d'imposar l'autoritat a favor de la disciplina, feien un sol crit: "Rodríguez!".

*Calders, Pere. L'Ombra de l'Atzavara. Edicions 62. Barcelona, 1980. p:39-41

13.11.08

Apassionadament

Una bona amiga confessava aquest estiu a l'Indiano que estava fins als nassos de memòria històrica, guerra civil, fosses...I que semblava no haver-hi altre tema rellevant, en aquest país, per als novel·listes, cineastes, i aspirants a ser-ne, que la guerra civil.

D'acord, potser aquest tros d'història ha estat explicada massa vegades.

Però no, mai, públicament, des d'aquesta perspectiva: la del Govern de la Generalitat de Catalunya durant la guerra, en el que constitueix una crònica apassionada del dia a dia, des del punt de vista de qui ha de governar, o intentar-ho, fent equilibris entre pressions dels anarcosindicalistes, el cònsol rus a Barcelona, el sempre malfiat govern central republicà...



El 1939 Josep Tarradellas va salvaguardar de la destrucció aquesta crònica i se la va endur a la seva residència de França. Durant l’ocupació nazi d’aquell país, la Gestapo escorcollà la casa, però afortunadament el pare del president havia enterrat els documents sota el jardí, en bidons de benzina, i aquests foren novament salvats. Josep Tarradellas va conservar-los durant el llarg exili per finalment fer-ne donació al monestir de Poblet, on avui formen part de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

Des dels ja massa remots temps en què, en una de les biblioteques de la UAB, va devorar diversos llibres sobre el tema (excel·lien els de Gabriel Jackson i George Orwell) l'Indiano no havia xalat tant amb una lectura sobre la guerra civil espanyola.

Així que aquests darrers deu dies, deliciosament, pàgina a pàgina, gaudint d'una edició equilibrada, sòlida, acurada, l'Indiano ha degustat amb un plaer apassionat cada capítol d'una crònica inèdita: la de la Generalitat Republicana des de l'alzamiento fins a la derrota.



"A tu t'agradarà", em deia el Ton quan aquell vespre calorós i humit em va parlar del seu projecte estrella, "però la gent no es llegeix un llibre així, aquests temes són minoritaris". Potser tenia raó. Però tant de bo no s'ho perdin.




Fotografia interior: El cònsol rus Antonov Ovseenko al Palau de la Generalitat, el 8 de novembre del 1936. D’esquerra a dreta: Jaume Aguadé, Antonov Ovseenko i Lluís Companys.

Fotografia de la coberta: Josep Tarradellas lliura al general Miaja un Fontbernat, el primer subfusell metrallador fabricat a Catalunya. Barcelona, 8 de febrer del 1938.

10.11.08

Santa Anna i el Timbaler del Bruc

A Mèxic, les eleccions dels Estats Units es viuen amb l'escepticisme de qui ha sigut, des de la seva creació, la primera línia del pati del darrere del colós nordamericà. De fet, la primera gran intervenció expansiva dels Estats Units va ser contra el seu veí del sud oest.

Aquests dies, alguns mexicans es pregunten què haurien votat els estats de California, Arizona, Nevada, Utah, i una part de Nuevo México, Colorado i Wyoming a les darreres eleccions...mexicanes, donat que fins al final de la guerra amb els americans, aquestes terres eren mexicanes.


En la seva estada a Mèxic, de tant en tant, l'Expatriat sentia la lletania d'algun habitant de l'altiplà que repetia que "tot això era nostre". El gran culpable oficial d'haver perdut la guerra i les terres (de fet les va vendre per un bon grapat de dolars) és el memorable general Antonio López de Santa Anna, de Veracruz, però el personatge és tal, que sens dubte mereix un capítol apart en aquestes reflexions. Només cal dir que va ser, durant la seva llarga vida, onze vegades president del caòtic Mèxic del segle XIX.




Com que molts mexicans també se saben prendre la vida amb l'humor escèptic tant característicament heretat dels espanyols, a l'esmentada lletania de "tot allò era nostre", repliquen sovint que "tant de bo el Santa Anna els ho hagués vengut tot!"

En recordar-ho aquests dies, l'Indiano, reconegut francòfil, ha sonrigut recordant aquells que diuen que si el Timbaler del Bruc en comptes del tambor s'hagués tocat els..., almenys ara seríem francesos.

Plànol: wikipedia.org

4.11.08

Melons per obrir

"Mira, los melones son dificilísimos de comprar. Quizás lo más difícil de comprar que hay, si te paras a pensarlo. No pasa como con las manzanas, no hay modo de saber lo que tienen por dentro. A mí me cuesta menos trabajo comprar un coche que un melón. Una casa, que un melón. Si una de cada diez veces salgo de la tienda con un buen melón en las manos, me doy con un canto en los dientes. Lo huelo de cerca y de menos cerca, lo aprieto por las dos puntas con el dedo gordo, agarro otro, lo huelo, lo aprieto por las puntas... Así hasta ocho o diez melones, antes de decidirme por uno de ellos, y luego me lo llevo a casa y lo abro para la cena y resulta que no sabe a nada y que está duro como una piedra. Qué quieres que te diga: todos nos equivocamos con los melones. El ser humano no está hecho para comprar melones."*



*Roth, Philip. Patrimonio. Una historia verdadera. Seix Barral. Barcelona. 2003. p: 207.

2.11.08

Bicicleta Oficial

Corrien els anys 90 quan l'Indiano va tenir l'ocasió de fer una estada a una excel·lent universitat holandesa. La universitat li oferia tot el que volia: tranquil·litat, vida de poble lluny de les distraccions de l'oest del país, l'ocasió d'anar en bici amunt i avall tot el dia, i un programa de polítiques públiques en anglès a què va treure un suc extraordinari.

Arribava el mes de juny i el curs s'estava acabant. Després d'un hivern molt fred, la primavera estava resultant una delícia: assoleiada, càlida, rodona. Al campus, els estudiants treien els sofàs al jardí, i després de sopar hi passaven llargues hores fent-la petar, sempre amb una de les cerveses locals a la mà.


Una de les assignatures era "Fundamentals of governance", que dirigia un professor americà d'origen alemany. Un dels últims dies de classe, ens va anunciar que ens convidava a sopar a casa seva, i que a l'hora de fer cafè vindria el representant al senat d'aquella regió.

Arribat el dia, i després d'un sopar bastant correcte regat amb un excel·lent borgogna, eren les 7 de la tarda quan varem conèixer el senador. Rondava la cinquantena, i tenia les maneres fermes i amistoses tant pròpies del país.

Ens varem asseure en rotllana, i després d'algunes paraules de cortesia amb el cafè a les mans, arribà la primera sorpresa de la nit: de la seva cartera de cuir negre, el senador va anar traient els "working papers" preliminars que els alumnes havíem preparat. Erem 9 alumnes: un austríac massa germànic, tres finlandeses de prou bon veure, dues irlandeses que només feien que somriure atontades, un italià de Bolònia més llest que la gana, i jo. En aquests treballs apuntavem les idees bàsiques del que havia de ser el treball final de l'assignatura. El senador, que s'havia pres la molèstia de subratllat-los i fer-hi anotacions, ens anava fent preguntes i comentaris sobre l'orientació que hi volíem donar.

Un parell d'hores més tard, encara amb molt bona llum de dia, el senador va mirar el seu rellotge i ens va demanar amablement que l'excuséssim. Es començava a fer tard, ens va dir, ell vivia a Almelo -a més de trenta quilòmetres d'allí-, i no li agradava pedalar de nit. Es va posar la jaqueta lleugera per sobre el seu trajo fosc, va creuar-se en bandolera la cartera de cuir negre, mirant de no aixafar-se la corbata, i ens va encaixar la mà amb la ferma bondat que havia mostrat tota la vesprada.


Fotos: photobucket.com ; slijterijmvanbergen.nl

27.10.08

Estimar el "tl"

El grau d'integració d'un expatriat a l'Altiplà es pot medir, entre altres coses, per la seva capacitat de pronunciar paraules i topònims en Nahuatl correctament.

Quan els conquistadores varen arribar a l'altiplà, van trobar-se que la lingua franca de tota mesoamèrica era el Nahuatl. Aquella llengua els era molt útil per seguir conquerint terres a nord i sud, tot i que tenia aquell carai de fonema "tl" al final.

Un pensaria que el Nahuatl no és tant important al Mèxic del segle XXI. Doncs sí que ho és. Del conjunt de la població que es reconeix com a indígena (uns 12 milions de persones), 1,5 milions tenen el Nahuatl com a primera llengua. Per damunt d'això, però, les paraules d'arrel nahuatl trufen abundantment el castellà que es parla a molts racons del país, sobretot el centre i el sud.

Tornem al Nahuatl com a sensor de la integració a Mèxic. Si per exemple un és capaç de pronunciar, sense embuts ni dubtes, i correctament, les següents paraules, ja té molt de camí recorregut. Proveu-ho:

Citlaltepetl
Tlalnepantla
Ixtaccihuatl
Popocatepetl
Xocolatl
Tomatl
Ahuacatl

Difícil, oi? És per això, que en els tres darrers casos (i en molts altres), els conqueridors van acabar substituïnt l'impronunciable "tl" final pe "te", donant nom així a aquestes delicioses menges.

L'Expatriat, donat que en aterrar a l'Altiplà va viure durant unes setmanes al carrer Ixtaccihuatl, i no suportava que se'n fotéssin quan provava de pronunciar l'impronunciable, s'hi va esmerçar tant que en alguns mesos ja havia aconseguit admirar algún nadiu. No tot era qüestió d'orgull lingüístic, però: ser capaç d'entendre i d'utilitzar amb desimboltura paraules d'arrel nahuatl, ajudava a crear un clima de confiança que era de gran ajuda en les sempre complicades relacions d'amor-odi que els mexicans estableixen amb els originaris de la Madre Patria.

Potser no deu servir-li de res, oi, però l'Indiano, d'entre totes les coses que va aprendre a l'Altiplà, està molt content de saber que un zopilote és un voltor, un escuincle és un marrec, o un guajolote és un gall d'indi

Potser no li serveix de res, és veritat. De què serveix, fet i fotut, veure teatre, o llegir filosofia, o saber a quin poble francès vivia Tarradellas durant el seu exili, o parlar en català, podent parlar en anglès.

20.10.08

2 años no es nada

"Volver, para volver a partir, como antes, dejando el corazón"

Carlos Gardel

Avui fa dos anys que l'acumulació d'experiències viscudes a Mèxic van portar l'Indiano a obrir aquest racó. Va començar a fer una sèrie d'escrits que molt pocs haureu llegit, perquè en aquell temps (també ara, és clar) escriure era per a l'Indiano sobretot una teràpia particular per a digerir esforços, alegries, penes, energia, i no apareixia gaire a la xarxa. Aquella etapa durà de l'octubre de 2006 fins a la primavera de 2007.

D'aleshores ençà, l'Indiano a diversificat les seva vida, tant com les seves inquietuds, ha escrit amb més regularitat, ha fet nous amics, té fidels lectors i comentaristes que l'omplen de reflexió, i de divertiment. Gràcies a tots, doncs. El balanç fins avui són 93 escrits, i pocs i fidels visitants de Catalunya (gràcies Montserrat! Gràcies tants altres!), Neighbourland (Gracias Álvaro), Ireland (Gràcies Carme), Itàlia (Gràcies Maria), Mèxic (Gràcies Geo, Juan Carlos, anònim de l'aixeta de piu, i tants altres).

En la celebració d'aquests dos anys l'Indiano us demana que trieu el (o els) post/s favorit/s de les seves reflexions.

L'Indiano ha anat comprovant que per a molts blocs els dos anys és l'inici de la decadència i l'abandó. Espera que en aquest cas només sigui un punt i seguit. Té encara tantes coses per explicar, i per fer descobrir de l'altiplà llunyà! Sempre deixant-hi el cor, això sí, un és com és.

14.10.08

Guanajuato

Del molt recomanable circuit de ciutats colonials de l'altiplà, probablement Guanajuato n'és la ciutat més humana.

Patrimoni de la humanitat, està prou neta, sí, però té la necessària brutícia als carrers per a no semblar un decorat rellepat i preparat per al turisme, com li passa, per exemple, a San Miguel de Allende.


Guanajuato té a més una altra característica que la diferencia d'altres ciutats colonials, i és el seu traçat poc endreçat, que renuncia a les quadrícules per adaptar-se a la seva orografia costeruda.


Què val la pena veure? Sens dubte, el mercat cobert, amb un cert aire afrancesat, ple d'olors i colors extraordinaris, la Alhondiga de Granaditas, farcida d'història, i les delicioses placetes de formes irregulars que esquitxen el centre.




O sia que Guanajuato és viva, tot i que un dels seus grans atractius turístics són les mòmies que s'hi conserven. No es tracta, com podria pensar-se, de mòmies prehispàniques, sino d'una curiositat química: en un dels antics cementiris de Guanajuato, va resultar que la composició de la terra mantenia en un excel·lent estat de conservació les persones que s'hi havien enterrat.

Per a l'expatriat aquell museu, en visitar Guanajuato, no va ser cap atractiu. Per a mòmies, ja tenia les d'alguns funcionaris de l'administració pública mexicana, d'ideari perfectament conservat en el formol priista, amb qui havia de torejar.

Tampoc no va tenir ocasió de visitar la ciutat en els dies del Festival Cervantino (que aquest any ha tingut Catalunya i Campeche com a convidats d'honor), ja que la ciutat quedava massa atapeïda pel seu gust. Era un gran plaer, en canvi, triar alguns dies de novembre per escapar-s'hi, i seure a prendre alguna cosa en els animadíssims cafès del centre. Fins i tot hi havia ocasió de sentir els acords de la inefable Estudiantina de la Universidad de Guanajuato.

To i que sí, incomprensiblement, la tuna us provoqués al·lèrgia, sempre sempre podeu recórrer a associar Guanajuato amb un dels seus insignes vilatans, Jorge Negrete.




Fotos: Jon Melnick i Marko Mozetic a Trekearth.com, atractivosturisticos.com, terragalleria.com

10.10.08

Els meus carrers

Per a Ramon Rosell i Novellas

Els meus carrers són moderns i pulcres, escombrats de fulles de tardor.

Els meus carrers tenen la fredor de la pressa indiferent, crua, mineral.

Les voreres altes lentament trepitjades per passos cansats, anònims. Patidors indiferents de les penúries dels altres, perquè no volen saber les pròpies.

Els meus carrers són un cant de nostàlgia de camins sense asfaltar, de terra roja, de molsa tendra crescuda a les bagues, de cingleres, rajolets, bastons de faig, cançons, gorgues.

Els meus records són la sorpresa d'infant de fer un clotet amb les mans i poder beure aigua de la font d'Aiguafreda de Dalt. Els meus sentits són les mans aspres i bondadoses ajudant-me a saltar un marge.

El meu delit avui seria tornar a esgarrapar-me amb les bardisses buscant fites amb tu, Ramon.

No saps com ets una llumeta més que s'apaga i va deixant a les fosques la meva infantesa, Ramon. T'estimaré sempre.

8.10.08

Metro, línia verda

Metro, línia verda. És menuda. Sosté un mocador palestí amb les mans, a l'alçada del pit, mentre mira embadalida la cerimònia de coqueteig amb la mirada clara dels seus ulls marrons. Sota el mocador s'endevina la carpeta universitària acabada d'estrenar. No se n'adona, però té un posat angelical, com de pregària. Sembla levitar en la seva senzillesa d'estudiant de primer curs, que encara no ha abandonat l'adolescència.

Metro, línia verda. Fa una estona que l'Indiano ha deixat la Indianeta a l'escola. El trajecte ha estat complicat. Inconsolable, reclamava el xumet que avui li han dit que s'ha acabat, excepte per dormir. L'Indiano encara arrossega la tensió dels plors de la criatura, de la lluita interna per no cedir i posar-li el xumet a la boca per fer-la callar, i de les mirades sorpreses dels transeünts que observaven l'escena. Però ara l'Indiano, al metro, línia verda, queda atrapat en la mirada clara d'aquests ulls marrons que li donen una pau sobtada. Són dues parades, uns pocs minuts, de calma després de la tempesta.

Metro, línia verda. Llueix el seu cos prim de gimnàs, el seu trajo fosc i les ulleres modernes de pasta negra. S'acosta a la que ha reconegut com una companya de feina i comença el joc del coqueteig. L'embolcalla de paraules alegres i sofisticades -quantes hores de feina compartiran avui, en alguna d'aquestes torres de la Diagonal?- . La fèmina entra bé en el joc. Quan el veu, li diu amb la mirada "vine!", "acostat!", "esmuny-te entre la gent i festeja'm!". Un cop ha arribat el dandy, li riu convenientment les gràcies amb un posat de certa distància. L'Indiano apostaria que treballen en consultoria.

Metro, línia verda. La noia del mocador palestí esguarda ara l'Indiano. Atura la mirada a la corbata, avui de ratlles, i guaita la portada de La Vanguardia. L'Indiano encara recorda, com si fos ara, el primer dia, ja fa un munt d'anys, massa, que el van tractar de vostè. Era al bus, i va sentir com, abans de decidir-se a preguntar-li si la parada següent era la del carrer Balmes, les dues noies dels seients del costat el miraven amb un cert respecte reverencial i encuriosit. És el mateix tipus de mirada que sent aquest matí damunt seu, però amb un to més eteri. Quan l'Indiano es decideix a tornar-l'hi, ella s'ha centrat de nou en el joc de la fèmina, que riu, i el dandy, que ensenya les plomes.

Metro, línia verda. L'Indiano es deixa engolir per la marea de corbates i ulls foscos de mirada impassible i cansada que cerquen les escales per pujar a la superfície i entrar a la feina o enllaçar amb un altre transport.

No ha mirat enrere. Prefereix quedar-se amb la vaporosa i fresca imatge de pau, curiositat, observació que desprèn aquesta estudiant matinera.

5.10.08

Ancorats en el masclisme. Un decàleg de masculinitat mexicana

Si les dones mexicanes estan ancorades en el masclisme, no es pot dir menys del homes que, mecànicament, reprodueixen els esquemes tradicionals de relació. O sigui que aquesta sèrie de notes sobre el masclisme a Mèxic no es podia tancar sense un:

Decàleg -o cruel retrat- del pare mexicà de classe mitja alta urbana.

1-Utilitzaràs trajos comprats als outlets de les clàssiques ciutats de compres gringas: San Antonio (Texas), San Diego (California). Habitualment et quedaràn un pel massa grans per la teva constitució més aviat baixeta i grassoneta. Portaràs una samarreta imperio sota la camisa. Tindràs predilecció pels marrons i els verds, també en camises i corbates.

2-Aniràs impecablement afaitat, com d'anunci de Gilette. Sovint, lluiràs bigoti, perfectament ben retallat. De vegades et posaràs gomina al cabell , i quan ho facis, no n'estalviaràs.

3-Faràs servir el cotxe "de luxe" de la família, i deixaràs el cotxe familiar a la dona. El models preferits seran els americans, però l'estrella serà el wolkswagen jetta de gamma alta.

4-Si tens un càrrec mitjà de l'administració o la para-administració, la teva feina estarà subjecta als humors de la variabilitat política mexicana, amb el punt àlgid que suposa, cada sis anys, les eleccions presidencials i la conseqüent renovació de totes les cúpules i càrrecs mitjans associats. En època d'eleccions presidencials, per tant, hauràs de vigilar especialment la teva hipertensió arterial, i el ritme cardíac. De fet, durant els mesos posteriors a les eleccions hi ha un augment d'infarts entre els teus col·legues.

5-Si treballes al sector financer, de serveis, o a la indústria, el teu lloc de treball ballarà al so dels dos primers inversors exteriors: els Estats Units i Espanya (la Madre Patria). És probable que la teva formació i preparació deficients et facin patir quan en l'empresa entrin nous socis.

6-Portaràs un tren de vida alt, probablement per sobre de les teves possibilitats: la teva condició de mascle t'hi obliga. Cotxes, vacances al Nadal (viatge a les platges de Mèxic, als Estats Units, o a Europa, que dona més pedigree), dues o tres targetes de crèdit, capricis per a la dona, estudis per als fills.

7-A casa no bellugaràs un dit.

8-Seguiràs amb passió el futbol mexicà i espanyol. També t'agradarà el beisbol, la boxa, els toros, i, en menor mesura, les baralles de galls.

9-Aniràs a les cantinas, a menjar i fer una copa amb els amics. Beuràs força cervesa i tequila. També acostumaràs a fer alguna trapelleria als table dance.

10-Seràs molt macho, i menysprearàs les dones ("pinches viejas") quan estiguis amb els amics, però sovint afluixaràs si tens una dona de caràcter.

1.10.08

Ancorades en el masclisme (III). Un decàleg de feminitat mexicana

Decàleg -o cruel retrat- de la mare mexicana de classe mitja alta urbana.

1-No posaràs un peu al carrer sense estar perfectament ben empolainada. Tindràs gust per als trajos jaqueta o els vestits cenyits, encara que el teu cos mostri abundosos "michelins". És probable que el teu cos en mostri algun, perquè vius en el país que més litres de refresc per habitant i any consumeix al món (per davant d'Estats Units). Els teus colors preferits seràn el negre, el marró, el verd, i el rosa.

2-Et maquillaràs molt. Molt. Això inclou coloret, ulls, llavis. Et retocaràs el maquillatge en públic, sense cap problema, i en els llocs més variats: al pesero (tot i que aquesta és una especialitat més pròpia de les classes populars), al cotxe, al carrer, a la taula del restaurant on has quedat amb les amigues. No t'incomodarà fer-ho davant un home. Deixaràs ben tacats de maquillatge els gots, els filtres dels cigarrets, i les galtes de la gent que petonegis.

3-Et perfumaràs exageradament, òbviament amb colònies de marca reconeguda. Tindràs preferència per als perfums molt penetrants i dolços.

4-Utilitzaràs, en els teus desplaçaments, el cotxe familiar (estil Voyager). Faràs servir sempre que sigui possible el valet parking.


5-Adoraràs els productes gringos, i veneraràs els productes europeus, que aniràs a cercar a les exclusives botigues de Polanco, o al Palacio de Hierro (el Corte Inglés Local).



6-Malcriaràs els teus fills, que tindran més del que necessiten. Els sobreprotegiràs exageradament. Potser cal comprendre't: vius al DF, i tens por per ells, a vegades.

7-No qüestionaràs l'opinió del teu home en públic. Sabràs, però, ser molt cruel amb ell en alguna explosió de rebel·lia que reafirmi la teva feminitat, i la seva masculinitat.

8-No faràs gaires tasques domèstiques (per això ja tens minyona a casa, a qui pagaràs uns 10 euros per jornada completa). Les tasques que facis però, les faràs molt bé: cuinar, planxar, rentar roba. Això et donarà l'impagable pedigree de bona mestressa de casa.

9-Passaràs per sobre les infidelitats del teu home, ja que paga les targes de crèdit que fas servir, és prou carinyós amb tu i els nens, i al cap i a la fi, és un home.

10-Recorda sempre que ets una dona, i que actuaràs sempre d'acord amb el model propi del teu sexe i condició, sota pena o perill de ser menyspreada, marginada o violentada si no ho fas.

Fotos: wikipedia, flatrock.org.nz

25.9.08

Ancorades en el masclisme (II): festeig i estripades

Quina és la reacció de les dones mexicanes quan descobreixen que han nascut en el país dels machos més machos?

La gran majoria ni se n'adonen, òbviament. Fan la seva vida, procuren tirar endavant, cadascuna amb les seves circumstàncies. L'Indiano voldria fer referència a dues versions de l'actitud de les dones enfront el masclisme predominant:

Una bona part s'hi adapta, i prova de treure'n el major profit possible.

Un bon exemple són les convencions socials de festeig al Mèxic que millor va conèixer l'Indiano (classe mitja al il·lustrada i urbana). La cosa, ben curiosa per a paràmetres europeus, va així:

El fadrí, habitualment, anirà a casa la pubilla, es presentarà formalment, i li assegurarà als pares que tornarà la pubilla a casa, al cap d'unes hores.


Durant aquestes hores, i en totes les ocasions en què surtin, observarà les regles bàsiques següents:

1- Obrirà la porta del cotxe de la pubilla, i la tornarà a tancar suaument.

2- En arribar a lloc, sortirà del cotxe, correrà cap a l'altra banda, i li obrirà la porta a la pubilla.

3- En arribar al restaurant, els pardalets s'asseuran de costat, i no de cara.

4-Pagarà el sopar. De fet, pagarà totes les despeses durant tot el festeig, sense exclusions, i només amb l'excepció que ella vulgui fer un gest.

5- Acompanyarà la pubilla a casa seva, i desitjarà bona nit als pares.


Hi ha altres convencions de la relació diària home-dona que val la pena assenyalar, com per exemple que un home caminant pel carrer amb una dona, sempre ocuparà la part de la vorera més pròxima al carrer, o que un home, quan intueixi que ella acosta la ma al paquet (de tabac), s'afanyarà a presentar-li la flama del seu encenedor (que durà a sobre encara que no fumi, justament per aquestes eventualitats).

Masclisme o cortesia? Discussió oberta, però convenció social en qualsevol cas.

L'Indiano encara recorda divertit la cara d'esfereïment amb què la noia mexicana que festejava va acollir la seva proposta de fer un "pot comú" per fer una sortida de cap de setmana. Recuperada de l'ensurt, es va avenir a fer el pot, però el festeig es va acabar després d'aquell cap de setmana.

L'altre model de reacció al masclisme que a l'Indiano l'interessa esmentar és el de la rebel·lió estripada. Així, no resulta inhabitual, de tant en tant, viure escenes pròpies dels culebrones que tant agraden a una i altra banda de l'Atlàntic. Enmig d'un restaurant, una dona que s'aixeca bruscament de la taula i s'escridassa amb el seu fadrí, l'acusa de "poc home" (A Mèxic no hi ha pitjor insult o insinuació, és clar), i surt iradament per la porta, per exemple.

Res millor que Paquita la del Barrio com a arquetip d'aquesta mena de rebel·lió. Si anéssiu algun dia a Mèxic D.F., una visita al local on canta en directe resulta una experiència imprescindible i inoblidable. Aquí n'hi ha dues perles



20.9.08

Ancorades en el masclisme (I)

Ancorades en el masclisme.

Així viuen una bona part de les dones mexicanes, en el país més masclista que va conèixer l'expatriat.

Ancorades no vol dir sempre sotmeses, resignades o ocultes. Però com un eixam de barques lligades a un mort, les dones mexicanes no tenen més remei que enfrontar les tempestes de la vida diària, les petites coses, els seus projectes vitals, les seves aspiracions, tenint com a referència un masclisme pregon que les enfonsa, les sacseja quan s'hi rebel·len. Les dones mexicanes neixen amb una pesada bola espinada de ferro lligada als peus.

No parlem ja de les ultrafamoses -i desconegudes- víctimes dels territoris sense llei de la frontera nord. Tant nombroses que se n'ha perdut el compte. 300? 400? Això a Ciudad Juárez, però a Tijuana, Matamoros, o Laredo?

No cal potser que parlem de fredes estadístiques oficials de violència intrafamiliar, o de la curiosa jurisprudència de la Suprema Corte de Justicia de la Nación (l'equivalent del Tribunal Supremo espanyol), segons la qual:

“quan es demana el divorci per motiu de violència intrafamiliar, el demandant ha de precisar detalladament les circumstàncies de temps, manera i lloc en què succeïren els fets, amb el risc de que si no ho fa, la seva petició pot resultar improcedent”.

No cal que en parlem gaire, de les obvietats.

A l'Indiano l'interessa més parlar de la quotidianitat dels cercles de classe-mitja-urbana-llegida-i-moderna, on, per exemple, resulta molt extrany -i mal vist, perquè no dir-ho- que una noia soltera vagi a viure sola.

Parlem d'un país on "no toca" que les solteres vagin al ginecòleg, on la rentadora no renta, i per tant les bones mestresses de casa han de rentar a ma.

Parlem de les reveladores expressions de la llengua diària. El Día de las Madres (el 10 de maig) tothom deixa la feina al migdia, i fa grans reunions amb la família per homenatjar les mares. Aquell dia, les mares són les reines per un dia: sel's fan festes, regals, es lloguen mariachis perquè els toquin cançons....

Al mateix temps, però, "madre" i els seus derivats, serveixen per renegar, maleïr, insultar, amenaçar: te voy a dar en toda la madre; te voy a madrear (et fotré una pallissa); le dió un madrazo (cop), una madriza (pallissa), ¡Ni madres! (Ni de broma); i la preclara, i significativíssima: "me vale madres" (se me'n refot). Aixó sí, quan alguna cosa està molt bé, en canvi, s'acostuma a dir, amb alegría, que "Está padre", o fins i tot "Padrísimo".

Parlem d'aquell dia en què l'expatriat, pocs mesos després d'haver arribat a l'altiplà, assegut a la saleta d'espera d'un edifici oficial, va mirar distretament un cartell llampant clavat a la paret. Al centre, una noia embarassada, el cabell curt, l'aire modern, la panxa enorme, feia una pausa la seva feina de secretaría mirant directament l'observador del cartell.

A sota, en grans lletres grogues majúscules hi deia alguna cosa així: "El Presidente Fox lo ha reafirmado: en la Administración Pública Federal, está prohibido solicitar certificados de no embarazo para acceder a un puesto de trabajo".

11.9.08

Per la independència...de Mèxic

La matinada del 16 de setembre de 1810, mentre les tropes de Napoleó ocupaven Espanya i el Rei Fernando sétimo romania en cautiveri, Don Miguel Hidalgo y Costilla, el capellà criollo (nascut a Amèrica, però descendent exclusivament d'espanyols) d'un petit poble anomenat Dolores, a l'altiplà mexicà, va fer repicar la campana de l'esglesia i va arengar els fidels a defensar amb les armes -és a dir, fones, pals, llances i forques- la religió amenaçada pels "herètics francesos" que des de 1908 s'havien apoderat d'Espanya i no trigarien a arribar a terres americanes.


A la pràctica, Hidalgo va llançar les seves hordes contra els "gachupines" (espanyols peninsulars) que "por trescientos años han abusado del caudal de los mexicanos con la mayor injusticia". L'endemà al matí, arrossegat -segons les seves pròpies paraules- pel "frenesí" se li va acudir anar a un santuari proper, treure'n la imatge de la Virgen de Guadalupe, i clavar-la en un pal com a ensenya de lluita.


En menys d'un mes, arrossegats per aquest element de magnetisme religiós i d'altres factors no tant nobles, uns cinquanta mil homes de les classes i castes més humils, majoritàriament indígenes, va arrassar les ciutats de San Miguel, Celaya, Valladolid i Guanajuato. A aquesta darrera ciutat, els homes de l'espantada població espanyola van provar de fer-se forts a la Alhóndiga de Granaditas: van ser tots massacrats.

La revolta va durar uns mesos, i finalment el capellà rebel va ser fet presoner, jutjat per la Inquisició i afusellat. Després li van tallar el cap, que va ser exposat dins una gàbia en una cantonada de l'esmentada Alhóndiga. Altres tres companys d'armes van tenir el privilegi d'ocupar les altres tres cantonades de l'edifici durant deu anys, fins que es va consumar la independència.


Aquest proper dilluns 15 de setembre, en un ambient molt més festiu i menys tràgic, el cònsul de Mèxic a Barcelona, Sr. Jaime García Amaral farà, des d'un balcó de la Plaça Major del Poble espanyol -ah, ironies- el "Grito de Independència" que commemora el que va fer Hidalgo fa gairebé 200 anys.

L'Indiano no creu que els congregats a la plaça el proper dilluns s'arrenquin amb els tradicionals crits de "Viva la Virgen de Guadalupe, y muerte a los gachupines!!!" O potser sí, ves a saber. Tot dependrà del que cadascú interpreti que és avui dia un "espanyol peninsular". Penseu que aquesta mena d'interpretacions i llicències, en ocasions festives, es permeten. Al cap i a la fi, el que segur que cridarà el Cònsul (i l'Indiano també, us ho ben asseguro) és "Viva México!!!", i això el cura Hidalgo segur que no ho va dir, perquè el 1810, ni tant sols ell sabia com es podria anomenar en un futur, si aconseguia la independència, aquella joia de la corona de les colònies espanyoles que era el Virreinato de Nueva España.

Si voleu gaudir d'un molt bon aroma de les terres de l'altiplà a Barcelona, aquest cap de setmana comença la Setmana de Mèxic a Barcelona. Les recomanacions indianes són:

1-les paradetes de menjar i els mariachis al Poble Espanyol el dissabte, diumenge, i dilluns;

2-el "Grito" que hi farà el Cònsul el dilluns al vespre;

3-la projecció de tres pel·licules clàssiques mexicanes dels anys 50 el dimecres, dijous i divendres a la Casa d'Amèrica a Catalunya.

Nota: els apunts històrics del post estan trets de "Siglo de Caudillos", clarivident llibre d'Enrique Krauze, editat per Tusquets.

Fotos: jjfigueroa a flickr.com; commons.wikimedia.org

8.9.08

Encara

Encara, entre tots els colors del verd, es pot dormir sentint només el so d'esquelles.

Encara es pot admirar la potent indústria de les valls, convivint amb les muntanyes domesticades i feréstegues alhora.



Encara es pot sentir la llengua ignota i rotunda pels carrers, la cantarella ràpida i els somriures oberts i francs.

Encara hi ha truites que tenen gust d'ou, i bacallans dessalats al punt, i pebrots dolços, i alls que tants plats perfumen, i formatges d'ovella que t'acosten als cels.

Encara, també, hi ha per algunes parets les pintades dels qui diuen estimar-se el seu país i n'enbruten el bon nom.

Encara, L'Indiano, caminant entre l'obra de Chillida, ha arribat a sentir tanta pau, i tanta bellesa, i tanta força, que s'ha sorprès plorant -i no perquè li hagi caigut una escultura al peu-.



Deixem, per tant, que Chillida parli:

"Yo soy de los que piensan, y para mí es muy importante, que los hombres somos de algún sitio. Lo ideal es que seamos de un lugar, que tengamos las raíces en un lugar, pero que nuestros brazos lleguen a todo el mundo, que nos valgan las ideas de cualquier cultura. Todos los lugares son perfectos para el que está adecuado a ellos y yo aquí en mi País Vasco me siento en mi sitio, como un árbol que está adecuado a su territorio, en su terreno pero con los brazos abiertos a todo el mundo. Yo estoy tratando de hacer la obra de un hombre, la mía porque yo soy yo, y como soy de aquí, esa obra tendrá unos tintes particulares, una luz negra, que es la nuestra."

Fotos: Indiano, N.

20.8.08

Un dia de Rodríguez invers

En plena canícula estiuenca, l'Indiano s'ha trobat en una situació nova per a ell: quedar-se a càrrec dels churumbeles mentre la N. fa un encàrrec a Barcelona. Aquesta és la crònica d'aquest dia de "Rodríguez invers".

Dia anterior

22:30 La N. em canta el menú previst per cada un dels dos indianets, que fa una bona estona que dormen.

22:32 La N. em recorda el menú previst per cada un dels dos, i em recorda també l'hora en què acostumen a prendre els àpats. Em torna a mostrar els tuppers i els espais que ocupen a la nevera, i què correspon a cadascun.

23:00 La N. insisteix a endur-se el petit en tren amb ella, cosa a la qual em torno a negar.

Dia de autos

1:00 La N. es desperta, i em recorda que si en algún moment del dia tinc cap dificultat, la truqui.

8:20 la família ja és dalt el cotxe, disposada a acompanyar a la N. a l'estació.

8:35 El tren que havia de sortir a tres de nou no sortirà, perquè hi ha un soca que ha caigut amb el cotxe a la via, que ha quedat tallada, o sigui que l'alternativa és anar a l'estació principal de la comarca que queda a 20 minuts.

8:50 La N. insisteix en què no arribarem a temps perquè pugui agafar el tren de dos de deu.

9:30 La N. Surt amb el tren cap a BCN.

10:00 Miro per la finestra del cotxe tot tornant: els fantàstics camps de girasols, espectacularment florits durant el juliol, són ara un conjunt de flors marcides, i, suposo, a punt de ser collides. Poesia i producció agrícola no sempre van lligades, pensa l'Indiano, mentre la Indianeta demana fer pipí.

10:02: Mentre manté suspesa la Indianeta als braços perquè aquesta, fent pipí, no es mulli les sabates, l'Indiano, admira la plana riallera, amb les Alberes al fons.


10:03 Mentre nota com el pipí de la Indianeta li esquitxa el peus, l'Indiano pensa en el Txumari Alfaro. En un esguard a la plana, té un record sobtat per a en LLach. A l'Indiano tampoc hi ha terra que el seddueixi tant com l'Empordà. La barreja de Txumari Alfaro i Lluis Llach no acaba de ser ben processada per l'Indiano. O sigui que dóna una mica de biberó a l'Indianet, asseu la Indianeta al cotxe, i continuen.

11:20 Ja a casa, juguem a buscar i obrir pinonets. La Indianeta s'enfada perquè me n'he menjat un. Tot seguit prova de donar-ne un a l'Indianet. La indianeta s'enfada perquè no deixo que peixi el seu germà amb un pinonet. L'Indianet, que ja tenia la boca oberta com una bústia, també s'enfada.

12:15 La família Indiana Rodríguez inversa dina. La N. truca per recordar-me què han de menjar els indianets i on és cada cosa.

12:30 La Indianeta dorm, l'Indianet es resisteix. La ronyonada i els braços em fan mal de tenir-lo a coll.

12:32 L'Indianet m'arrenca una pota de les ulleres amb gran facilitat, com qui arrenca la pota d'una llagosta. Tot seguit s'adorm amb la pota a la ma. Li faig un llitet amb tovalloles, li trec delicadament de la ma la pota de la ullera, el deixo dormir damunt les tovalloles, i penso que després de dormir ja faré un apanyu amb les ulleres.

14:40 La sogra em truca (i em desperta) per dir-me que arribarà més tard. Feliç amb la perspectiva de dormir més, m'hi torno a posar bé.

14:42 la Indianeta, probablement alertada pel meu desig de dormir més, crida "Papí, Papí", des del pis de baix. Baixo. La trec del llit amb una abraçada. Li reitero molt seriosament que no vull que em digui "Papí", sinó "Pare". Em diu "Valee...", en to resignat.

16:15 Anem tots abanyar apissina de l'Ái. Riem molt.

17:40 La indianeta berena una apagur. L'Indianet unes farinetes de sèmola que no entenc com li agraden tant. L'Indianet té la cara plena d'aquestes odioses farinetes de sèmola que no hi ha nanera de netejar-li.

19:15 Anem a buscar a la N. a l'estació. L'Indiano ha sobreviscut al seu primer dia sol amb els churumbeles. La feina ben feta no té fronteres.

Foto: commons.wikimedia.org

1.8.08

Si jo fós metge

El meu pare, que dóna per molt, té un estil d'escriure barroc, excessiu i proper, molt proper, té un estil que arriba. I sap ser agraït, que és un dels molts valors que em van ensenyar a casa quan era petit.

Ja fa un munt d'anys que treballo amb metges. Si jo fós metge, m'agradaria que m'escrivissin el que ell, amb el seu estil personalíssim, ha escrit a un metge bo, a una persona extraordinària.

Avui cometo, amb molt de gust, la gosadia de fer públiques aquestes ratlles.


"Quantes vegades, al llarg de la vida, “obrim els ulls al món”?.

Quantes vegades, els tanquem cíclicament?

Segur que són milers de cops ... Des que al néixer busquem emboirats i amb delit el pit de la mare que ens alleta i ens acarona, fins que mig a les palpentes acluquem finalment els ulls angoixats, cap al buit insondable, o qui sap, cap a la llum verdadera ...!

De fet, totes les descobertes de la vida, tots els sentiments que xarboten de l’ànima, comencen obrint els ulls. Totes i tots es clouen, poc o molt, al aclucar-los.

Sovint oblidem aquest petit miracle de tantes vegades que l’hem viscut. És la gran meravella imperceptible i fugissera en el gran somni del record.

Estimat Joan, la Rosa suara, i jo mateix ja fa molts anys, mai no podrem oblidar les aclucades d’ulls d’angoixa i esperança. Aquells instants en els que ens miraves tendrament, mentre abaixàvem les parpelles, ajaguts i espaordits en un llitet rodant que avançava implacable, cap als topalls desconeguts, on només la teva saviesa de metge i la teva immensa bondat n’era l’esperança per foragitar el patiment.

Tampoc mai oblidarem, quan eixint del tràngol, despertàvem del somni obscur i llavors obríem de nou els ulls al món i ens rebia la teva mirada somrient. En aquesta nova descoberta amorosa, que maldàvem inútilment per explicar amb la parla ininteligible, tu hi afegies suaument, “ja està, tot ha anat bé” ... llavors ja podíem esbatanar les parpelles, perquè tu sabies com ajudar-nos a tornar a obrir els ulls al món ...!.

Gràcies Joan, bruixot estimat i tendre ....!

Sa Tuna 25 de juliol de 2008"


P.S. L'Indiano farà vacances de blog. Les entrades, en les pròximes setmanes, seran com el ritme laboral d'aquest país petit en aquest mes tant assenyalat. Irregulars i somnolents. Que ho passeu bé!

28.7.08

Escamoles

Així com l'expatriat mai no es va animar a gaudir amb veritable plaer dels gusanos de maguey, que li servien fregidets, dins una tortilla de blat de moro amb guacamole, o dels chapulines, llagostes de camp fregides també, de tamanys diversos, habitualment servits com a aperitius saladets, en canvi amb els escamoles, es va tractar d'amor a primera vista.

Els escamoles són, segons el parer de l'Indiano, el menjar prehispànic més deliciós de l'altiplà. Es tracta d'ous d'un tipus de formiga, que a la vista tenen l'aspecte d'un caviar blanc gegant. La manera més deliciosa com es poden menjar són fregits amb mantega, lleugerament perfumats amb epazote, una herba local que a l'expatriat li portava records de sàlvia. Els escamoles només tenen un problema: són cars, el kilo volta els 100 euros, degut a factors com l'escassedat, la forta demanda, la dificultat de trobar-los, i la temporada de recol·lecció, que és molt curta.

Cap al final de la temporada seca, als mesos de març i abril, sobretot a la zona de Hidalgo, al nord-oest de la ciutat de Mèxic, els recol·lectors caven fins a un bon parell de metres per trobar una mena ruscos plens d'aquest deliciós caviar prehispànic.

Servits en platets petits, i en restaurants d'alta cuina, els mexicans prefereixen menjarse'ls en tacos, és a dir enrotllats en tortillas de blat de moro. S'equivoquen. Res com degustar-lo a cullerades, com el bon caviar, per apreciar-ne tot el sabor.


Foto: infojardin.com

22.7.08

Olor de mar

En aquells temps mexicas, l'Expatriat, íntimament, sempre va tenir clar que volia tornar al Born després de rodar el món.

La veritat és que adorava el clima de l'altiplà: sempre fresc als vespres i als matins, amb aquelles ventolades de muntanya que, a l'hivern, netejaven de pol·lució la majestuosa vall; amb aquells cels de llum transparent i cegadora, que de manera excepcional, deixaven veure el "Popo" i l'"Izta", els gegants adormits.

Adorava deixar oberta una bossa de patates, o cacahuets, i que aquests estéssin en perfecte estat dies més tard. Quina diferència amb aquella conya marinera (mai millor dit) de trobar-se'ls remullits a la natal Barcelona. Quin plaer no suar. No suar en tot l'any! Quin plaer que tothom trobés, a 27ºC i 25% d'humitat, que allò era una calor insofrible, i en canvi poder presumir que allò no era res comparat amb l'estiu mediterrani.

Però en algun viatge tocava sortir de l'altiplà per anar a provincias, i aleshores, tot baixant de l'avió, l'olor de mar li entrava pels narius, i li despertava, sistemàticament, una nostàlgia abassegadora. Quan a l'olor s'afegia la vista, i el gust, com passà Puerto Nuevo, o a Veracruz, la tornada a l'altiplà era més i més difícil.

Potser aquesta és la resposta a una pregunta que, en formes diverses, li han fet a l'Indiano darrerament: -Si tant bé estaves a Mèxic, perquè vas tornar?

En resum, la resposta és fàcil (tot i que la seva elaboració no ho ha estat):

Perquè no podia deixar de sentir, com avui al vespre, aquesta olor de mar cansat i meravellosament decadent que és el seu.

Fotos: esmexico.com; Indiano

17.7.08

Calfreds

Un vespre d'aquesta setmana l'Indiano sentia per la ràdio una antologia dels millors moments de Ronaldinho al Barça. La sentia distretament, mentre repassava els fulls de diari que no s'havien deixat llegir durant el dia.

De cop, el relat el va enganxar, i el va retornar a aquells temps on, a l'altiplà, maldava per fer coincidir la senyal de la tele de pagament amb el so de la radio (el Puyal) que escoltava per internet. A Mèxic els partits, per la diferència horària, es veien al migdia. Aquell dia el Licenciado Camps s'havia escapat de la feina, i seguia el devenir del partit dempeus, i apassionadament, tot sol, a casa.

Però tornem al vespre d'aquesta setmana. L'Indiano escolta la ràdio, es posa en situació, s'enganxa al relat de la jugada, i, en el moment de sentir el gol, un calfred de plaer el colpeja violentament a la nuca, va baixant per l'esquena i els braços, i formigueja un bon moment encara abans de desaparèixer. No m'extranya que aquell gol enamorés fins i tot l'home dels líftings i els implants capil·lars, que 4 anys més tard, s'ha endut el jugador del somriure etern. L'Indiano guardarà com un petit tresor el ninotet del Ronaldinho, i de gran li podrà explicar als néts que ell va tenir la sort de veure'l jugar.

11.7.08

Perquè, Teniente Torres?

Sap, Teniente Torres, l'altre dia, llegint una entrevista que li van fer, L'Indiano, provava de saber perquè.

Perquè una adolescent normal, amb 13 anys, decideix ser pilot de combat. Perquè porta el seu desig d'esdevenir la millor en manegar una avió de guerra fins al punt de ser, amb 24 anys, la nº1 de la seva promoció.



¿Quins valors, quin esperit, quina empenta l'han portada a triar aquest camí professional i vital?

Probablement tant se val: ja tenim el titular de premsa i la postal completa:

1-Una Ministra de Defensa, mare d'un nen de sis setmanes, dóna per acabada la seva baixa maternal 10 setmanes abans d'allò a què la migrada legislació espanyola li dóna dret.

2-Una noia jove, sense antecedents militars a la família, decideix dedicar la seva vida a pilotar sofisticades i caríssimes màquines voladores de matar.

Potser l'Indiano es fica on no li toca, o és un il·lús, o un carca, però, amb tota la humilitat, ell té una altra idea del que és el progrés social de les dones.

Per cert, Teniente Torres, no pateixi. Si el que vol és servir a la pàtria matant, té molts números per aconseguir-ho al llarg de la seva carrera. Ho podrà fer des dels cels, netament, i amb precisió, en el marc d'asèptiques accions humanitàries contra règims hostils.

Potser així podrà evitar caure en la reflexió que el capità John H. Miller (Tom Hanks), fa en un moment de la pel·lícula "Salvar el soldat Ryan":

Jo l'únic que sé és que cada vegada que mato em sento més lluny de casa.

Pel que fa a l'Indiano, es quedarà amb una de les seves cites de capçalera, extreta d'una altra pel·licula, "Senders de Glòria":

El patriotisme és l'ultim refugi dels covards.

Foto: elpais.com

P.s. Post dedicat a Luis Ruiz Aja, i al seu tiet, Eliseo Aja Fernández.

7.7.08

Felicitats petites

Despertar-se abans d'hora, i tenir temps de preparar els cereals de la Indianeta sense pressa.


Sentir-la que es desperta i obrir-li una mica més la persiana perquè entri la llum.


Buscar-li la mirada, somriure-li, i fer-li ring-ring al melic mentre s'estira.


Veure com somriu darrere el seu xumet verd.


Abraçar-la tot traient-la del llit, i que et doni el xumet quan li reclames.


Que corri soleta cap a l'orinal a fer un gran pipí.


Que, havent-se menjat els cereals, corri a despertar la mama i l'indianet.


Posar-te el traje, la corbata, i les sabates de quan et vas casar, i comprovar que totes tres coses fan un goig considerable, i et caben.


Caminar ràpidament amb el dia fresc i no excessivament humit, mentre la Indianeta va assenyalant les botigues que li agraden, i parlant amb el Luis, un dels seus peluixos favorits.


Fer una broma amb la Senyoreta Elena a propòsit de la camiseta que li has posat a la Indianeta.


Caminar cap al bus fent bullir idees per encarar el dia.

2.7.08

Pie de la Cuesta, un tastet de Pacífic

A deu minuts d'Acapulco, el "Lloret" de la costa pacífica mexicana, hi ha un braç de terra amb una llacuna al darrera, encarat i obert a l'onatge del Pacífic. Aquí, amic meu, només has de tenir cura de no deixarte atrapar per les onades, sempre excessives, i el sol ardent.


Heu fugit del bronzit turístic i els grans hotels a l'americana, heu trobat aquest lloc senzill i encantador, amb habitacions sense aigua calenta (no cal, tot l'any surt tèbia), ni aires condicionats que et facin malbé la gola (no calen, un magnífic ventilador de sostre fa el fet).


Has deixat que els altres expatriats s'aventuressin a la llacuna per fer esquí acuàtic: res com un matí començat amb suc de pinya i menta, uns chilaquiles, el soroll, fort i suau alhora, de les onades, i la companyia de la N.



Res com, havent esmorzat, trobar el refugi d'una hamaca, a l'ombra d'una palapa, amb un llibre a les mans prou dens com perquè t'obligui a fer pauses i escoltar el mar atentament.

El sol crema, i és moment de remullar-se el cos a la alberca, i apagar la sed, i obrir la gana amb un daiquiri, o una pacífico.

Després de dinar, el relaxament és tal, que la migdiada s'allarga el temps suficient per sortir a veure com el sol del tròpic, poc més tard de les sis, cau entre les aigües del Pacífic.


Pie de la Cuesta: un indret que ha trascendit el record per convertir-se en mite de l'Indiano.


Fotos: vayma.com.mx; sociafundadora.blogspot.com; Katharine a travelblog.org; dkimages.com; Kathleen Crislip a studenttravel.about.com