26.3.10

És quan dormo que hi veig clar

Dies d'abril lluent que s'acosten: porteu flors, moltes flors, ben pausades i ambles, que ploguin a sobre el cap de la gent. Porteu poetes que facin despertar el dies de sol.





És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Sóc la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

J.V.FOIX (1953)

24.3.10

Sábado Distrito Federal

Potser, vistes les perspectives de l'economia, caldrà aprendre de les nostres ex-colònies, que tenen llarga i àmplia experiència per afrontar crisis diverses. El Tròpic de Mus podria ser més a prop del que pensem, i potser aprendrem el que són els patacones. O sigui que el millor serà posar-hi una mica d'humor, com fan sovint per allà. Play.



Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
¡Ay, ay, ay!

Desde las diez ya no hay donde parar el coche,
ni un ruletero que lo quiera a uno llevar,
llegar al centro, atravesarlo es un desmoche,
un hormiguero no tiene tanto animal.

Los almacenes y las tiendas son alarde
de multitudes que así llegan a comprar,
al puro fiado porque está la cosa que arde,
al banco llegan nada más para sacar.

El que nada hizo en la semana está sin lana,
va a empeñar la palangana, y en el Monte de Piedad
hay unas colas de tres cuadras las ingratas,
y no faltan papanatas que le ganen el lugar.

Desde las doce se llenó la pulquería,
los albañiles acabaron de rayar,
¡Que re' picosas enchiladas hizo Otilia,
la fritangera que allí pone su comal!

Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
¡Ay, ay, ay!

La burocracia va a las dos a la cantina,
todos los cuetes siempre empiezan a las dos,
los potentados al Enjoy con su charchina,
pa' Cuernavaca, pa' Palo Alto, ¡qué sé yo!

Toda la tarde pa'l café se van los vagos
otros al pókar, al billar o al dominó,
ahí el desfalco va iniciando sus estragos,
¿y la familia? ¡Muy bien, gracias, no comió!

Los cabaretes en las noches tienen pistas
atascadas de turistas, y de la alta sociedad,
pagan sus cuentas con un cheque de rebote
o "ahí te dejo el relojote, luego lo vendré a sacar"

Van a los caldos a eso de la madrugada
los que por suerte se escaparon de la Vial
un trío les canta en Indianilla, donde acaban
ricos y pobres del Distrito Federal,

así es un sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal,
Sábado Distrito Federal.

Sábado Distrito Federal, Chava Flores

16.3.10

Salvador Cardús i Ros

Fa ja massa anys, durant la carrera, l'Indiano va tenir una gran sort: se li va travessar una professora que impartia "Sociologia general I", i no hi va haver manera d'aprovar el carai d'assignatura. El mur havia caigut, però la dama continuava basant el seu programa en una barreja de Marx i Freud. A l'Indiano allò li semblava impossible de païr. A més, la dama, molt admirada per alguns companys, tenia un discurs d'allò més enrevessat. Com a resultat, l'Indiano va agafar una aversió a l'assignatura en qüestió que va fer que no la reprengués fins temps més tard, i aquesta va ser la gran sort: el professor era Salvador Cardús i Ros.



El Professor Cardús sempre trobava la manera de fer senzilles classes magistrals. Sempre posava sensatesa, sentit comú, prudència, fermesa a les seves classes. Un recull d'idees, no de frases exactes, que recordo:



-"Els llibres importants, en general, tenen poques pàgines."

-"Si renuncieu a participar en les organitzacions d'estudiants i la vida universitària, la facultat s'empobrirà, i per tant vosaltres també."

-"Quan jo escric als diaris faig opinió. No cal que hi esteu d'acord per a seguir les meves classes"



Naturalment, l'Indiano va aprovar l'assignatura. Al final de curs, tot i que havia intimat poc amb ell, un dia va entrar al seu despatx en hores de tutoria i li va regalar un dels seus llibres d'història favorits: "Las tres Españas del 36", del Paul Preston -per cert, lectura genial-. L'Indiano recorda que el professor Cardús es va quedar una mica sorprès.



Des d'aquells temps l'Indiano no l'ha tornat a veure, i hi discrepa, com hi discrepava en el seu temps, en articles d'opinió que en llegeix. Però darrerament, el professor Cardús, des de la seva posició de Degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB, dóna motius d'orgull a aquells que han passat per aquelles aules. Com ho ha fet? Impulsant algunes accions plenes de sentit comú, però tant valentes i agosarades en la universitat pública d'avui com:

-fer un acte acadèmic de reconeixement als graduats i doctorats de cada any.
-demanar als estudiants que participin.
-establir un directori de graduats perquè els alumni puguin fer xarxa.
-acollir a la facultat conferències tant diverses com les de Rosa Díez o Ibarretxe, i defensar, a peu dret, davant dels clàssics rebentadors d'actes, que els conferenciants poguessin parlar.
-recordar a alguns professors, a través dels butlletins electrònics de la facultat, que cal que compleixin amb la seva obligació d'ensenyar, i que això no consisteix tant sols en impartir classes.

Es podrà discrepar de Cardús des del punt de vista ideològic. Però haurem de reconèixer que tant de bo el país tingués més gent amb la seva ètica, la seva empenta, i el seu civisme

9.3.10

Un gest senzill

El de recollir l'aigua de l'aixeta amb la ma, acostar-la a la boca, i xarrupar-la.

Gairebé cada nit, tinc la sort d'acostar la ma còncava regalimant aigua a la boca de la Indianeta, perque en acabat de rentar-se les dents xarrupi l'aigua, glopegi, i escupi la pasta de dents

I tinc també per tant la sort de recordar-me de la meva cara de sorpresa, aquell dia de gener que, posant la ma còncava, vas fer el petit miracle de recollir aigua de la font dels enamorats, i me'n vas donar, així, amb la ma. Jo era petit i no em sabia avenir que es pogués agafar aigua d'aquesta manera.




Cada vegada que bec aigua d'aquesta manera em recordo de tu, Tieta.


Foto: aiguafreda.cat

5.3.10

Saps, Tieta Lola

Saps, Tieta Lola, suposo que és perquè em manques tant, que fins ara mateix, ara, que farà quatre anys que vas marxar, t'escric.

I és perquè ahir algú em va fer recordar del teu poema favorit. I perquè a l'ametller del costat de casa -hi ha petits miracles a la ciutat, tieta, fins i tot ametllers florits emmig del trànsit- ja se li veuen tots els preciosos brots verds després de la florida.

I perquè ahir vaig explicar contes on tu jugaves a pilota, a hanbol, i ens feies espases amb diaris enrotllats de paper, i anàvem a buscar molsa, i ens feies buscar bolets, i amagar ous per Pasqua...i...i....i.


A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard , bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre sol, núvols i vents...
no ets encara el millor temps,
però en tens tota l'alegria.

Joan Maragall i Gorina
(Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911)