Un passatge de Incerta Glòria, gran lectura d'estiu, m'ha provocat ressonàncies properes en el temps. Hi he trobat una aroma de transició (de sopa de lletres partidistes, de cuéntame), i un fort perfum sobre el futur del federalisme hispànic. Vet aquí un grup d'estudiants universitaris que volen fer coses arran del fracassat alçament de Jaca, desembre del 1930...
"Ens vam reunir a l'antre del diplodocus en sessió permanent; calia fer-ne una de sonada, apoderar-nos de la universitat, proclamar-hi la república. Hi hagué unes discussions acalorades sobre quina bandera havíem d'hissar-hi; cada grup volia la seva i era formidable com cada un d'aquells grups i grupets podia tenir bandera propia, qui negra, qui roja, qui negra i roja, qui roja i verda, què sé jo. Recordo que en un cert moment tu vas donar un cop de puny a la taula i vas proposar la del Belutxistan:
-Que com que ningú no la coneix, vas dir, no molestarà ningú. D'altra banda, vas afegir, donada la nostra idiosincràcia, és evident que si fóssim al Belutxistan hissariem la catalana; però trobant-nos com ens trobem a Catalunya seria, pel que es veu, d'una vulgaritat deplorable.
Al capdavall va triomfar per majoria de vots la federal, potser perquè d'específicament federal no hi havia ningú que ho fos. I aleshores es presentà un altre problema: ¿com era la bandera federal? El diplodocus, o sigui l'amo de La extremeña, a qui ho vam consultar, no ho sabia; ell no havia estat federal in illo tempore, sinó unitari castelarià i lerrouxista. Val a dir que en aquella época eren també molt pocs els qui sabien com era la república unitària; el mateix diplodocus no en guardava sinó un record molt vague i fins i tot ens assegurava haver vist en més d'una gran ocasió el seu ídol, don Alejandro, "con una banderita nacional en la cinta del jipijapa". Va ser en definitiva el meu pare qui ens va treure del mal pas, fent un esforç de memoria per recordar com era una certa bandera que el meu avi, federal de tota la vida, havia guardat molt de temps al fons d'un calaix de la calaixera entre altres records marcits de la seva joventut.
Em vau encarregar a mi la confessió d'aquella famosa bandera federal que havíem d'hissar al cim de la universitat. La volíem ben gran, a fi que resultés ben visible mirada des de la plaça, i em va donar una feinada. Hi entraven teles de diferents colors, vermell, groc, morat, i en un cantó hi havia d'haver un triangle blau marí. Sobre aquest fons blau marí havien d'anar les estrelles blanques simbolitzant els Estats federats. Noves discussions interminables: ¿quants havien de ser els Estats federats i per tant les estrelles? El meu pare ho ignorava; no recordava que el seu li hagués parlat mai amb gaire precisió sobre aquest aspecte del federalisme, que pel que es veu els federals d'aquell temps consideraven secundari. Qui s'havia de federar no els importava; la qüestió era federar-se, que probablement no sabien gaire què volia dir. Ho vam tornar a preguntar al diplodocus. L'amo de La Extremeña es va arronsar d'espatlles; era la primera vegada a la vida, ens va dir, que sentia parlar d'això dels Estats federats i a penes ens entenia quan tractàvem d'explicar-l'hi.
¿Quantes estrelles havíem de posar-hi, quatre, set, quinze?
-Més val que sobrin que no pas en faltin, vas dir tu. Posem-n'hi un bon parell de dotzenes, això rai: que tothom estigui content."
Sales, Joan. Incerta Gòria I, Edicions 62, Barcelona, 1982. p.262-263