Cuetlaxochitl, o Bona Pasqua

Cuetlaxochitl

Aquest és el nom nahuatl (la llengua indígena viva més extesa a Mèxic, 1 milió i mig de parlants, una altre dia en parlaré, perquè veig que el parèntesi s'està allargant massa) de la Flor de Pasqua que apareix a totes les floristeries de Barcelona per aquesta època.

La flor és originària de Mèxic, i avui dia se la coneix allà com a "Nochebuena", fins al punt que si tu dius "una nochebuena", s'entendrà que estàs parlant de la flor, més que de la celebració.

Avui dia la planta s'asocia al Nadal a molts països. Naturalment, qui l'ha feta popular arreu del món han estat els "gringos". Resulta que Joel Robert Poinsett, interesantíssim personatge, a més de ser enviat especial dels Estats Units a Mèxic, Ministre dels EUA per a Mèxic, Secretari de Guerra, o cofundador de l'embrió del que avui és el Smithsonian Institute, era físic i botànic, i va "descobrir" i popularitzar la planta als EUA. Això fa que avui la planta es coneixi com a Poinsetia. El nom científic és "Euphorbia pulcherrima". Cal dir que cito el nom científic per fer la pilota al meu sogre, l'expert en botànica que em cau més a prop. A veure si em llegeix!

Jo trobo precioses les Flors de Pasqua, i em sembla que són de les coses bones que els gringos han popularitzat per Nadal.

Un dels meus reptes per aquest 2008 que us desitjo que sigui molt més collonut que aquest 2007 que deixem enrere, és aconseguir que la petita flor de Pasqua que vaig comprar el divendres passat sobrevisqui més enllà de l'estiu. Així podré tenir tot l'any un trosset viu de Mèxic a casa.

Foto: http://www.dfinitivo.com/

Segon aniversari de la tornada: postals mexicanes

Avui fa exactament dos anys (!) que vaig tornar de Mèxic. I avui deixaré que parlin sobretot les imatges. Us animo a dir-me quina foto us agrada més.

1. L'hotel icona de la ciutat de Mèxic. I una de les seves paradoxes gràfiques: el "Maria Isabel Sheraton". Un símbol "gringo" al costat del símbol de la independència Mexicana: "El Ángel".

2. L'edifici del Instituto Mexicano del Seguro Social (la jaula de oro), on vaig treballar 2 anys.

3. La Plaza del Zócalo. Sempre vaig pensar si el banderot havia inspirat l'Assssnar per posar-ne un de similar a Madritt.

4. Un "chilango" (és a dir un paio de la Ciutat de Mèxic) menjant-se uns "tacos" amb un "refresquito".

5. Els mariachis esperen clients (que els lloguin per anar a cantar en alguna celebració) a un carrer del centre del DF.

6. Un taxi circula per un carrer que incorpora molts elements del ben típicament caòtic DF: Cotxes, paradetes, gent, policies de trànsit...

7. Un dels edificis icona de la ciutat de Mèxic financera i rica: lli diuen "El pantalón".

8. Cua de cotxes arribant a la frontera entre Tijuana (Mèxic) i San Diego (EUA). No cal dir on volen entrar els que fan cua, oi?

9. Un parell d'homes miren cap a la terra promesa. Aquest és l'aspecte que té la tanca fronterera entre Tijuana i SanDiego a la platja. La tanca s'endinsa al mar una cincuantena de metres.



Nota: la gran majoria de fotos provenen del web www.trekearth.com.

Els ídols caiguts de l'Indiano (2): ¿Quién se ha llevado mis pesos?

Penseu ara un moment:

Després de quatre anys, tornes a casa! Després d'enyorar-te a 10.000 km, de sentir la ràdio per internet, i de menjar chile, guajolote, mole, carnitas, i tota aquesta sèrie de coses extranyes (i d'altra banda delicioses) podràs passejarte per la Barceloneta, menjar gambes a la planxa, i pendre el solet, conversar amb els amics, poder parlar amb la família i amics cara a cara, i no per telèfon...

Quan l'expatriat torna a la dolça-Catalunya-patria-del-meu-cor, es converteix en un Indiano.

Però és clar, res no és com abans. Els Indianos d'abans tornaven carregats d'or, i ara tornes carregat de pesos.

I què valen els teus pesos aquí? Ben poqueta cosa, és clar, sobretot amb el tipus de canvi actual de l'Euro.

Acostumat al ritme de vida de l'expatriat, en què els diners no compten, aquí compten...¡ I tant si compten!

És així que has d'afrontar una realitat que no per més anunciada resulta menys dolorosa: l'Indiano (model assalariat) del segle XXI, s'ha d'acostumar, tot tornant a casa, a viure amb el seu sou dividit per tres, i amb el quilo de gambes de Palamós a 80€.

D'acord, són molt més bones i saboroses que els camarones de Veracruz (10€ el kg), però tant he de pagar per tornar a casa? I ara potser em direu que les gambes de palamós no són representatives en el cistell de l'IPC...Potser el preu d'un menú tampoc, però pagar 9€ per dinar, en comptes de 2€, o bé 1,05 € per un cafè amb llet, en comptes de 60 cèntims...Aneu sumant...Amb el sou dividit per tres, eh, recordeu!

Al tercer mes consecutiu de mirar i remirar el compte corrent sense entendre-ho, deixes de cridar: ¡¿Quién se ha llevado mis pesos?! i assumeixes que si vols viure a la teva sacrosanta Barcelona, ho hauràs de fer mirant què gastes, i que potser el que no era normal era que tu visquéssis com el rei del mambo en un lloc on el salari mínim oficial és de 50,57 pesos diaris (3,24 euros al dia).

Notes d'optimisme de part d'un termòmetre rectal

Des que vaig començar a escriure el blog... Per cert, vaig complir un any i no ho he celebrat, ni ningú m'ha felicitat, o sigui que permeteu-me fer un parèntesi...



(....FELICITATS INDIANO!!!....)



Deia, doncs, que des que vaig començar a escriure el blog he estat acusat repetidament d'escriure entrades de to massa nostàlgic, o queixós sobre algunes coses. I he pensat que ja està bé de queixar-se, que com diu una persona que coneixo, la vida és plena de felicitats petites i de grans maldecaps.

La gent tendeix a queixar-se molt de la feina. Avui una bona amiga m'ha fet arribar això, i he corregut a la farmàcia a comprar un termòmetre rectal (tot plegat molt relacionat amb la professió mèdica).

"Quan la teva feina et tingui fart, estiguis a punt d'agafar una depressió i, a la teva empresa res funcioni com voldries, fes això:

Atura't a la primera farmàcia que vegis i compra un termòmetre rectal 'Johnson and Johnson' (només d'aquesta marca).

Obre'l i llegeix les instruccions.

Trobaràs aquesta frase: 'cada termòmetre rectal Johnson and Johnson ha estat provat personalment a la nostra fàbrica'.

Llavors tanca els ulls i repeteix en veu alta 5 cops seguits: 'estic content de no treballar al departament de qualitat de Johnson and Johnson'!!!!

I ARA RIU! Va, vinga!

I recorda sempre que hi ha feines pitjors que la teva..."

Ídols caiguts de l'Indiano (1): Barcelona vs Ciudad de México

Ah, sí, Barcelona, la mítica Barcelona on vaig tenir la fortuna de néixer i créixer...El mite original de l'Indiano: mitificar la teva ciutat d'origen...I el primer mite caigut quan hi tornes.

Així, quan encara ets un expatriat-emigrant-exiliat, el mite creix. Recordo molt bé que, quan tornava en avió a Barcelona des de Mèxic, el ritual incorporava sempre una tria de seient molt clara: per al tram Mèxic-Capital Europea (Madrid, París, Amsterdam...), un seient de passadís, que em permetia aixecar-me i passejar una mica per distreure les llargues hores de vol (12h). Per al tram Capital Europea-Barcelona sempre demanava: "un seient a una finestra d'estribor". Ho demanava així amb tota la intenció, per comprovar el grau de coneixement de la terminologia aeronàutica del personal de terra. Després de la seva d'extranyesa, aclaria que estribor, en terminologia nàutica, i també aeronàutica, volia dir "a la dreta". Perquè demanava un seient de finestreta a la dreta? Perquè així podia veure el perfil de la mitificada Barcelona tot arribant.

La mitificada Barcelona, una ciutat coqueta amb elements seductors per al turista. Però amics, quan tornes de una de les ciutats més grans del món, Barcelona és això: petita, petitíssima. Petita en kilòmetres quadrats, sí, però això és el menys important.

1-Barcelona és petita en cultura. El que més grinyola de la Barcelona que retrobes és la manca de diversitat en opcions culturals. A la demonitzada Ciutat de Mèxic, senyors, hi ha vuit (sí, 8) orquestes simfòniques, desenes de teatres, totes les estrenes de cinema, mesos abans que arribin a Barcelona, una parada de totes les grans estrelles de la música moderna en les seves gires, inmenses i extenses llibreries, festivals culturals de tota mena. Crec que l'únic en què Barcelona la supera és l'Òpera, ja que la programació de la temporada del Palacio de Bellas Artes és prou curta.

2-Barcelona és petita en diversitat. La Ciutat de Mèxic és un gran entramat urbà amb coves i racons meravellosos. Té arquitectura colonial, neoclàssica, racionalista, déco...Té barris obrers, paròdies de suburbs nordamericans, camps de golf en plena ciutat, una delegació del restaurant parisenc "Au Pied de Cochon", el millor restaurant xinès en què hagi menjat mai, clubs esportius de desenes d'hectàrees, boscos enmig de la ciutat, extraordinàries avingudes plenes d'arbres...tota una riquesa i diversitat que deixen Barcelona minúscula.

3- Barcelona és petita en calidesa, en esperit. Hi ha ciutats que bullen, i ciutats que estan esmorteïdes. Barcelona, al costat de la gran urbs mexicana, és esmorteïda, antipàtica, indiferent, superba, deshumanitzada. Dos anys després, la prova ja ha estat superada, però recordo que quan em preguntaven com em sentia a Barcelona, acabat d'arribar, sempre deia que trobava que tothom era "molt alt, molt blanc, i molt antipàtic".

I sí, ara tots em sortireu amb allò de la pobresa i la inseguretat, sí, és clar que també hi és, i aquí Barcelona guanya en la comparació, però, per una vegada, valdria la pena mirar més enllà dels tòpics. Perquè una ciutat que sobrevoles durant deu minuts abans d'aterrarhi mereix més que tòpics i menyspreu.


Foto: Enrique Pano, a www.trekearth.com

Bon dia, ningú m'ho ha demanat però fa bon dia...

22 de novembre de 2007, 9: 13 del matí.

L'han empenyut cap avall -és clar, qui voldria sortir estant tant bé allà a dins!- l'han estirat per les mandíbules i l'han fet sortir. Fa un dia gris, però s'ha aclarit, perquè el Vencedor (Víctor), plora amb ganes, i té tots els dits dels peus i de les mans. La llevadora me'l dóna com un farcellet després de pesar-lo: 3kg i 830 grams.

Una estona més tard, a l'habitació, no puc deixar de meravellar-me de tenir-lo als braços, i li canto fluixet aquesta cançó que tant m'agrada...Bon dia...

Els Ídols caiguts de l'Indiano

Quan ets fora, expatriat, tens tota una sèrie de mites sobre la dolça-Catalunya-patria-del-meu-cor, que quan arribes al pais d'acollida, t'ajuden a sobreviure a l'inici, i durant la teva vida d'expatriat. Construeixes mites que t'ajuden a tenir referències. La puixança d'aquests mites va oscil·lant. Al llarg del temps es perfilen, alguns van adquirint més força amb les regulars visites que vas fent a casa, d'altres, en canvi, es van difuminant. Però continuen sent una mena de cos de doctrina irrenunciable.

Quan tornes definitivament (?) a Barcelona, aquests mites cauen del pedestal de manera aparatosa, teatral, sobtada, amb un soroll eixordador, que et deixa desorientat, amb cara de tonto. Si saps superar el dolor que la caiguda d'aquests ídols, has fet un gran pas en la readaptació, perquè amics, no us enganyeu: contra tot el que pugui dir la lògica, és molt més difícil tornar a casa que marxar-ne.

Així que anuncio, pròximament l'inici d'una sèrie d'entrades al voltant dels Ídols caiguts de l'Indiano. El primer número serà: Barcelona, esa ciudad padrísima.

Foto: www.fonisol.com

Stalingrad

Amb certa regularitat, necessito devorar algun llibre d'història, o alguna novel·la històrica. Així, en la meva última visita a una llibreria, i després de resistir a temptacions diverses, em vaig deixar seduir per una sòlida edició de tapa dura de Stalingrad, escrita per Anthony Beevor. L'he devorat en pocs dies, malgrat patir una d'aquelles traduccions feixugues, poc àgils, massa literals. Puc dir que és d'aquelles lectures que em marcaran, i essencialment per tres raons:

1-Perquè és un retrat més humà que tàctic de la batalla.

Una de les fonts principals de l'autor van ser les cartes que els soldats d'ambdós bandols varen escriure a les seves famílies (algunes de les quals mai varen arribar als seus destinataris). En les cartes dels soldats hi ha de tot: ironia, sarcasme, por, esperança, tristesa, desesperació, amor, nostàlgia, patriotisme, ingenuïtat, determinació, fanatisme...Tota una sèrie d'emocions tan humanes, que la guerra exacerbà. El que trobo més extraordinari és com tots aquests sentiments es van filtrar entre els dits dels censors, i ens arriben avui, revisitades, amb una llum especial.

2-Perquè l'horror de la guerra, cru, punyent, és especialment bèstia.

Jo mantinc que s'han de llegir llibres d'història i de guerra per no oblidar, per intentar entendre la lògica esgarrifadora que les articula. Hi ha detalls d'horror que en alguns dies m'han aparegut, de nit, i han fet que em despertés sobtadament. En donaré dos, ja que si m'extengués, això semblaria un conte por. En els "hospitals" (antics túnels de defensa), els alemanys, amb la batalla ja perduda, sabien quan un home moria perquè una marabunta de polls n'abandonava el cos per passar al malalt, encara viu ( i per tant calent) del costat. En l'altre bàndol, els soviètics, en el seu contraatac, van descobrir el principal camp de presoners que tenien els alemanys. Hi van trobar els pocs compatriotes que havien sobreviscut a unes condicions de gana i fred esparveradores, i es van abocar a donar-los pa amb mantega i salsitxes. En poques hores els sobrevivents van morir. El seu organisme no va aguantar passar sobtadament de la gana extrema als greixos que van ingerir. Quina ironia tan cruel.

3-El tercer element és la lògica perversa dels totalitarismes que s'enfrontaven, i la seva personificació cruel en Hitler i Stalin. Dues bèsties despullades de qualsevol humanitat, que feien córrer els engranatges que portaven a la mort milions d'homes.

Així, d'una banda, Hitler, tot i saber que la batalla estava perduda, i que les seves tropes havien estat encerclades per la maniobra de contraatac rus, no va permetre que aquestes es retiressin. De manera que va condemnar a centenars de milers dels seus homes a morir inútilment -hi han morts útils?- i cruel de fred i gana, en un final premonitori del que seria la seva aventura folla.

Stalin, d'altra banda, sacrificava milions de vides en una conducció absurda de la guerra, que només va guanyar per l'extraordinària capacitat de sacrifici del poble rus. Para muestra un botón: el dia que els alemanys varen iniciar la ofensiva contra la Unió Soviètica, ningú va gosar despertar-lo, de manera que l'enemic va avançar amb facilitat centenars de kilòmetres. A sobre, Stalin no havia permès reforçar les posicions defensives, convençut que Hitler no gosaria trencar el pacte de no agressió que mantenien, malgrat les evidències que li arribaven de concentració de tropes a l'altra banda de la frontera, i que ell insistia en considerar "maniobres de distracció".

Stalin va acabar guanyant la batalla de la ciutat que duia el seu nom. Anys més tard, Jrushov, en arribar a la presidència de la URSS, va iniciar el procés de desestalinització. Ell havia estat el comissari polític de la batalla de Stalingrad. Ell era qui organitzava les tropes de la NKVD que se situaven darrera de la línia de front i disparaven els que gosaven retirar-se. Quina ironia que un dels qui articulà el salvatgisme organitzat del règim s'atrevís a presentar-se com un renovador, i hagi passat a la històtia com una figura relativament amable.

La Nova York de pobres

Tornar vol dir reendreçar moltes coses. Amistats, costums, espais, cartes...o més aviat correus electrònics. Reendreçar correus electrònics és com repassar les cartes que has rebut i que has escrit. No només vaig treballar a Mèxic, sino també al Brasil, a Sao Paulo. Aquest Brasil real, i no de postal. Aquest Brasil dur, vital, i desigual, aquesta Nova York de pobres

Reendreçant e-mails, he trobat aquest que expressa molt bé el sentiment del guerrer-consultor debutant. L'enviava a un grup d'amics el 24 d'abril de 2001, i deia així:



"Sí, Més que el jet-lug; més que la calor enganxosa; més que la sensació aquesta que fas el que vols, que ningú et supervisa, que muntes l'agenda de treball al teu aire, que vas com una bala, que et sembla que ho fas bé però penses "no l'estaré cagant?"; més que la Tatatatata...tiana, la nova administrativa que et deixa tartamut o directament sense veu quan passeja l'ossada mulata i rotunda per portar-te "um cafezinho"; més que la riuada d'emails que m'he trobat quan el senyor arrakis s'ha dignat a servir-me el correu...el que es fa estrany és viure un Sant Jordi de tardor, quan a les sis es comença a fer fosc i penses què cony passa. A Sao Paulo és tardor, m'he comprat un llibre (en portuguès: "Olga", de Fernando Morais) per celebrar Sant Jordi, he pensat que la vida és ben estranya i preciosa, he pensat en somriures i roses a les mans, i he pujat a la meva habitació d'hotel (pis 8) a mirar aquest Nova York de pobres que em comença a agradar.

Fins aviat Lluçanesos"



Hi ha una barreja d'emocions de descoberta i adrenalina, i saudade difícils de discernir, perquè són un tot.

Saps, Avi

Saps, Avi, l'altre dia, el diumenge passat, hi va haver futbol a les cinc. Com abans. Feia un d'aquells magnífics diumenges assolellats de tardor, com abans. Vaig sortir de casa amb el temps just, després de canviar un bolquer, i vaig caminar ràpid cap al camp. Vaig arribar a lloc al moment que sonava l'himne, i els jugadors es feien distretament la foto oficial del partit.

Saps Avi, ara m'assec al teu lloc: al seient 15. O el teu era el 13? Tant se val, vaig sentir que era el teu, i que era una tarda d'aquelles que anàvem tots a futbol. Era un rite i tenia tota una cerimònia. Sortíem havent dinat, amb les tietes i l'Àvia, i conduies el taunus granatós fins a Barcelona. Maleïes tots els judes mirant de no ratllar el cotxe tot aparcant. Ja al camp, em feies entrar amb tu pel torn, posant-me una ma al cap i una altra a l'espatlla, ensenyant orgullosament el teu nét. Jo m'asseia entre les dues tietes, i tu quedaves tres seients més enllà. A mi el futbol no m'agradava gaire, la veritat. Recordo, això sí, la bellesa plàstica, poètica, d'aquelles diagonals que llançava el Schuster. Recordo l'olor de puro. Els xiulets que les tietes portaven el dia que venia el Madrittt, i aquell veí,de dues files més endavant, que es passava el partit amb una ràdio enganxada a l'orella, com un apèndix, i saltava d'alegria quan li feien un gol als seus odiats pericos. Temps de futbol a les cinc, temps era temps.

Per damunt de tot, recordo aquella manera tan particular que tenies de mirar els partits. Quan el Barça atacava, empenyies furiosament i abnegada l'embranzida del Víctor Muñoz, o et desesperaves amb les zigazagues interminables del Lobo Carrasco. Quan l'equip contrari atacava, en canvi, tu mantenies la mirada fixa en el porter contrari, de manera que només sabies què passava pels crits (o més que crits, renecs, i sobretot murmuris) dels espectadors del voltant. Diumenge passat, però, quan vaig mirar al meu voltant, hi havia pocs coneguts. Aquest cop el seient lliure em va adjudicar dos libanesos a la meva esquerra. I a la meva dreta no hi era aquell noi tant apassionat que no recordo com se diu.

Des de fa un temps Avi, em passa això: que miro al meu costat i no hi ets. I suposo que necessitaré un temps per fer-me'n la idea, que no hi ets, ni hi tornaràs a ser. Que no hi haurà qui m'ensenyi la diferència entre un rajolet i un pinyer, entre entre un roure i una alzina. Suposo que ja m'he fet gran, i que tot això ja em toca saber-ho sense tu. Que a tu ja et tocava marxar, que és clar, a aquesta edat ja se sap...I tota aquesta colla de tòpics de merda que no impedeixen que em manquis tant. Com que probablement no en sabré gaire més, de parlar de tu, deixaré que parli en Joan Vila que va tenir l'encert i la serenitat apassionada de llegir això el dia del teu enterrament:

------------------------------------
PER L’AMIC RAMON

Els amics i amigues, els companys i companyes de l’Ajuntament d’Aiguafreda m’han demanat que digui unes paraules. No només parlaré en nom dels polítics, també del personal de l’Ajuntament, de tots els que vàrem tenir la sort de compartir amb en Ramon tantes estones.

He acceptat aquest difícil encàrrec perquè sé que t’agradava Ramon i que, de vegades, t’emocionaves escoltant algun dels parlaments que havia fet. Avui no podré improvisar, m’hauré de recolzar en la lectura d’un escrit perquè l’emoció no m’impedeixi seguir.

Tots, tots els teus, estem trasbalsats. Els darrers anys, amb les teves malalties, ens havies acostumat a espantar-nos i desprès a alegrar-nos perquè sempre n’acabaves sortint. Ens pensàvem que ara faries el mateix i t’animàvem esperant tornar-te a veure pel carrer, tot anant cap a l’Ajuntament a fer la teva tasca. Però aquest cop no ha estat així i ens deixes afectats i desconcertats, perquè encara no ens ho acabem de creure.

Els que et coneixíem d’aprop et teníem enveja -enveja sana- per la teva manera de ser i de fer, per l’escalf que t’ha donat –sempre- la teva família, pel teu constant servei al País i al Poble, pels molts bons amics que tens, i per tot el que ens has ensenyat i demostrat durant tants anys.

Quina sort Ramon de tenir una esposa com la Pepita i una filla com la Margarida que sempre –i fins el darrer moment- t’han cuidat millor que a un príncep. Ja saps que nosaltres dèiem –amb una mica de broma- “et mimen com si fossis un nen petit”. Quina sort, amic, de tenir els teus néts i la resta dels teus familiars sempre al teu costat. Quin goig quan t’escoltàvem i ens parlaves de la teva família, amb molt d’orgull contingut, com aquell que no diu res.

Quin privilegi per nosaltres, pels teus amics i companys, pels que hem tingut l’honor d’haver-te conegut i de poder compartir amb tu tantes vivències. Moltes gràcies Ramon pel teu incondicional recolzament.

Vas estar el primer Alcalde d’Aiguafreda de la democràcia, en un moment que no era gens fàcil assumir aquest rol. T’agradava, sempre t’ha agradat, anar pel carrer escoltar la gent i parlar-hi. Durant aquella legislatura, vares engegar assumptes molt importants per les persones d’Aiguafreda que varen ésser un punt de partida imprescindible per arribar on estem avui.

Desprès vares continuar, a l’Ajuntament, com a Jutge de Pau i en aquesta tasca difícilment et podrà superar mai ningú. El qualificatiu mes exacte que jo utilitzaria per definir-te seria “bona persona”. Tu eres un home bo que estimava la pau i la concòrdia i, per això, aquest paper de Jutge t’anava com l’anell al dit.

Et recordem content davant d’un assumpte ben resolt o d’un casament civil .... noi, t’agradava casar, hi tenies la ma trencada i n’estaves orgullós ... . Tampoc podies dissimular la teva alegria davant l’èxit o l’encert d’algun company, sense cap mena d’enveja, perquè tu no coneixies l’enveja.

Però, també et recordem amoïnat, amb cara de preocupació, davant dels problemes de la gent (d’aquella parella que no s’entenia prou, d’aquells veïns que desconeixien les virtuts de la bona convivència o de qualsevol altre problema que afectés a la nostra societat). Tu hi feies el que podies però, en aquests casos, l’èxit no acompanya sempre i, si els assumptes no s’arreglaven, et tenien ben preocupat.

Has servit al teu Poble i al teu País amb tota la il·lusió, l’entusiasme i l’entrega possible i això Aiguafreda no ho podrà oblidar. Has estat, Ramon, un home bo, elegant en el teu gest i honest en la teva tasca. Els teus amics i companys et trobarem a faltar molt. El nostre Poble i el nostre País també.

Adéu Alcalde d’Aiguafreda, Adéu Jutge de Pau, Adéu estimat amic Ramon. Ens deixes un buit molt gran. Però no et preocupis per nosaltres “que ja t’endevinem la cara d’amoïnat” aquest buit l’omplirem amb el teu record. Amb el record de tantes coses bones que ens has deixat i que no podrem oblidar mai.

Amic Ramon, tu tenies la curiositat, ens ho havies dit a alguns, de saber si vindria molta o poca gent al teu enterrament. Deies, aquell dia es veurà si la gent m’estima gaire.

Dons, com a mostra de la nostra estimació, emportat aquest gran aplaudiment.

Moltes gràcies.

Aiguafreda, 9 de juliol de 2.007
Joan Vila

--------------------------------

El President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, signant el Llibre d’Honor de l’Ajuntament d’Aiguafreda. A la dreta de la foto l’alcalde Ramon Fondevila i al l’esquerra el secretari Albert Cruells (Foto: Arxiu Albert Cruells).

Foto i peu de foto: www.museugranollers.org Diccionari biogràfic dels alcades i alcaldesses del Vallès Oriental.

Dues primaveres sense xicarandes

Quan era a Mèxic, hi comptava els meus anys d'estada per primaveres. Perquè a la primavera florien les esplèndides xicarandes (jacarandás) del Parque México, i de tota la ciutat, amb el meu color favorit, un lila suau i amable, fresc. Quan tornava a ser primavera, pensava com eren de maques les xicarandes, i quan temps feia que no passava una primavera a casa. Sempre tornava a Barcelona a l'estiu i per Nadal. Això volia dir sacrificar totes les altres estacions, el meu mes favorit, setembre, i tots els altres dies assenyalats . També volia dir no tenir la possibilitat d'anar a una calçotada. Limitar la setmana santa a veure "Ben Hur". No gaudir dels bunyols de quaresma. Enyorar molt el dia de Sant Jordi...

Ja fa dues primaveres que no gaudeixo d'aquells meravellosos colors, d'aquella exhuberància.
Aviat farà dos anys que vaig tornar. I han passat massa coses per seguir fent cròniques del que va passar. Això no vol dir que no en parli, del meu estimat altiplà. Però l'etapa vital és diferent, i m'impulsarà a parlar-ne diferent.

Foto: http://www.cs.up.ac.za/cs/jbishop/Homepage/Photos/Jacarandas/Jacarandas-15.jpg

"El que més sap de tota aquesta història ets tu"

15 setembre 2002

En consultoria aprens molt ràpid allò que t'explicaven a les classes d'economia de la facultat: la ciència (o l'art?) d'administrar bens escassos. Hi ha dos grans bens escassos en consultoria internacional, a part de l'òbvia en tot negoci, que són els calés: el temps, i les hores de consultor.

Exemple pràctic: un dels factòtums tècnics de la Secretaria de Salud vol saber què estem fent. I ho vol saber demà passat. I per saber què fem, voldria que li expliqués algú documentat, és a dir, el Cap de projecte (que a hores d'ara és al Brasil), o algun dels tres consultors principals del projecte (un a Barcelona, l'altre a El Salvador, i el tercer al Brasil, també).

I ara què fem? Qui li exposa el projecte a aquest paio? Perquè a sobre, hi ha un afegit perillós: el factòtum que vol saber del projecte és un gachupín com tu, un que ja ha estat monjo consultor abans que frare funcionari, i ja se sap que "no hay peor cuña que la de la misma madera".

Només hi ets tu, pinche. Pinche? No chaval, que ja no ets Pinche, des d'ara mateix, quedes ascendit a Consultor Senior. Qui ho diu això? En Pep. Un autèntic especialista en aportar arguments que poden semblar suïcides a un noi "prudent i assenyat com tu", però que són imprescindibles en aquest negoci. Des de molts quilòmetres lluny, amb una trucada de mòbil, et convenç que, per sobre de totes les coses, tú en saps d'això. O no vas sobreviure amb èxit a l'anterior projecte? O no fa ja anys que sents parlar de projectes d'aquesta mena? I, com gairebé sempre, en Pep té raó. O sigui que agafes el toro per les banyes, et cures de pors tontes, li dius al Rovelló Sánchez que t'acompanyi per fer "bulto", pregues perquè no se li acudeixi obrir gaire la boca, i entres a la reunió.

El factòtum ja hi és, i s'asseu a taula, rodejat d'un quants membres destacats del projecte:

-el Director General: una barreja interessant: la franquesa d'algú que ha nascut al nord del país (on, parlen més "en plata" i s'estan, en general, menys per punyetes), amb una actitud de realitat màgica de les coses;

-la nena mona que ens ha tocat de contrapart teòrica (la sort és que no fa gran cosa, ni per bé, ni per mal);

-i el jove gat vell, que, des de la modèstia de de la seva mirada reservada, no ha parat d'obrir-te portes i camins des de que va començar el projecte, fa ja dos mesos i mig.

La reunió va com et pensaves. El Director General adula el factòtum, tú intentes exposar i defensar raonablement el projecte, el Rovelló Sánchez diu alguna obvietat, més que res perquè se sàpiga que hi és, la nena mona diu una tonteria de la que es riu ella sola, el factòtum carrega contra nosaltres, i el jove gat vell s'ho mira i va decodificant tot el que l'interessa.

Surts raonablement content, i com que ja és tard, te'n vas a dinar. Has quedat amb el Luís, que ha descobert un restaurant argentí molt maco, i resulta que l'encarregada és nascuda a...Figueres. I aquí vas fent per encarar la llarga tarda que t'espera: dinant amb un madrileny un tall de carn importada d'Estats Units a Mèxic, en un restaurant argentí, que porta una noia de Figueres.

Panegíric de Fausto Everardo Pretelín Muñoz de Cote

31 d'agost 2002

L'havies conegut feia uns mesos enrere, al Café de la Selva, una d'aquelles nits que sorties a una hora decent-cap a les nou del vespre- del terrible projecte de l'IMSS. Era una nit plujosa, i la Montse i tu vareu fer camí cap al cafè per desconnectar una mica, amb una colla pessigolla de gent que es troben per polemitzar de política, esports, retrobant l'esperit de la tertúlia, ja força (o del tot?) oblidada a Barcelona. Aquella nit et van presentar la seva figura amable, discreta, i de mirada intel·ligent. Hi vas parlar una estona, i et va semblar un altre d'aquells mexicans que, apassionats per Barcelona, et parlaven de les seves anades a la ciutat comtal.

Avui, diumenge al matí, t'has llevat aviat, i has fugit de l'odiós Hotel del Angel, on t'allotges, a respirar una mica. Has comprat El País a la botigueta de premsa del Sheraton, i instintivament, com un cavall que torna a casa, has enfilat el carrer Salamanca per arribar fins al teu ja estimat barri de la Condesa. Has travessat pel mig del Parque México, i t'has aturat a fer fotos. Aquesta tarda s'ennuvolarà, ja ho saps, però de moment fa un dia encara lluminós.

Has trobat el Fausto al Café de la Selva, llegint el diari. Sempre t'has deixat seduïr per la gent d'esperit periodístic. És el cas de l'Ernest Udina, o del Ton Barnils. I el Fausto resulta ser del mateix gènere. Per fí una mica de diversitat! Et pots oblidar d'indicadors de qualitat de primària o d'hospitals, i retrobar converses apassionades, i coneixer-lo millor, i enredar-te a parlar de la creació de Cort Penal Internacional de Roma, de com va el sexenio del Fox, o de la trista realitat del Barça. Ell és tant culé com tu, i això ajuda suportar aquestes temporades de travessa del desert.


Se us fa de nit, i us acomiadeu, i tornes caminant sota la pluja, amb una sensació de benestar. Avui has agafat forces per continuar demà amb un projecte que va rodat; aquesta nit arriba el David de Barcelona; abans d'anar a dormir esperes la trucada de la N., i podreu seguir construïnt, en la distància, i fins que us retrobeu a Barcelona d'aquí a dues setmanes, aquesta història meravellosa, que encara no albires cap on et portarà. Teniu coses per decidir, però: el divendres, fa un parell de dies, el Pep et va confirmar que espera que vulguis, l'any que vé, muntar l'oficina a Mèxic. Voldrà venir la N.? N'heu de seguir parlant. De moment, acomiadaràs el diumenge travessant el Paque México, olorant la terra humida d'aquest meravellós racó i refugi de la ciutat-monstre.

Fotos: N. L. de M. N.: Parque San Martín (tohom li diu Parque México), Ciutat de Mèxic, Mèxic.

Tacos al pastor

2 d'agost 2002

A veure, quan parles a algú de Mèxic, molta gent té una paraula a la boca (encara que sigui amb la boca petita): corrupció. Tú, fins avui, no l'havies viscuda. Avui, més que viure-la, l'has descobert, n'has descobert la cultura. L'has trobada en una taquería.

A Mèxic, no hi ha bars, tal com aquí s'entenen. Hi ha "taquerías", on la gent va a "echarse unos taquitos" que acostumen a ser deliciosos. Una especialitat de tacos especialment recomanable i perillosa és la següent: els "Tacos al pastor". Els tacos al pastor són de porc adobat, i el "taquero" talla directament d'una pila de carn que s'està rostint sobre un eix que gira al costat del foc. Els posa sobre una petita "tortilla" de blat de moro, ho guarneix amb "verdura"(és a dir, ceba i cilantre crus i picadets), un tall de pinya fresca, i ja està a punt per mossegar. N'existeix una versió especialment deliciosa (que n'augmenta el poder calòric, és clar): la "gringa": tot l'anterior + formatge fós per sobre.

Avui divendres, el Rovelló Sánchez, que subsisteix com a consultor en aquest nou projecte, t'ha descobert aquest món de les taquerías, amb una visita al "Fogoncito", una de les més tradicionals del barri de la Condesa. El Fogoncito és obert pràcticament tot el dia, i les taquerías són especialment apreciades per curar-se la cruda (ressaca) després d'una nit de copes. Però avui era migdia, molt d'hora, i encara no havía començat a ploure. La calor era considerable. T'ha sorprès que el Sánchez, amb el local gairebé buit, decidís asseure's al costat del foc que rostia la pila de carn de porc adobada: la conversa ha anat més o menys així:

-Oye Pablo, y porqué nos sentamos aquí, con este calorón?
-Tranquilo "güey" (equivalent mexicà de "tio" o "neng"), aquí'stamos bien.
-Y porqué? (la calor et pesava, era divendres a la tarda, la setmana havia estat esgotadora...)
-Porque aquí estamos cerca del taquero
-Y luego?
-Pues le damos unos pesitos, y así nos echa más carne en los tacos, güey!

Aquesta és la petita corrupció que sembla insertada a l'ADN de molts mexicans: tu i jo ens entenem, et dono una bona propina: tu guanyes, jo guanyo, i fotem l'amo de la taquería. Senzill, oi? I molt ibèric, per cert, un perfum inconfusiblement ibèric, de temps immemorials, de Lazarillo de Tormes, diria.

Tot això ho rumies mentre demanes una altra cervesa -clara, lleugera, refrescant, gelada- per acompanyar la segona gringa. És divendres, i comença un cap de setmana -miracle!- sense feina.

Foto: answers.com

Y volver...

28 de juliol 2002


A aquestes alçades de l'any, la gent "normal" de Barcelona està començant a gaudir de les vacances. Però tú, ja ho saps, no tens una feina "normal": avui, 28 de juliol, i per més nassos, diumenge i després de -increíble!- tres setmanes de vacances seguides, aquí estàs, a l'aeroport, amb el Pep i la Roser. I no et sembla gens estrany. El projectre comença demà: un nou projecte a Mèxic, després de tres mesos a casa.

Són les 05:30 del matí. Ser d'una ciutat de segona, amb un aeroport de segona, té aquestes coses, company: no tenir vols directes amb Amèrica Llatina. I què vol dir això, a efectes pràctics?

Doncs avui, per exemple, llevar-se a les 4 del matí.

I perquè? (que diria la Terribas),

Per ser una hora i mitja abans de la sortida del vol cap a París, i ja pots donar les gràcies a la targeta "fréquence rouge", del Pep, a haver de ser només una hora i mitja abans a l'aeroport, i facturar les maletes a la fila de business, en un no res, que si fós per la teva trista targeta grisa, hauries de facturar com el comú dels mortals, i hauries tingut mitja hora menys de son.

I perquè agafar el vol de les set de Barcelona a París, en comptes del de les nou del matí, si el vol París-Mèxic surts a quarts d'una?

Perquè dels avions, company, no te'n pots refiar, i per tant, si vols tenir alguna garantia de que tu i maletes arribeu aquest vespre a Mèxic, dóna't més de dues hores per la connexió a París, per molt que l'agència i la companyia t'assegurin que l'hora i mitja que et donaria el vol de les nou siguin suficients.

Perdre la connexió d'un vol intercontinental, essencialment, és una gran, gran putada. Vol dir que dormiràs, si tot va bé, i no hi ha cap gran fira a la ciutat en què t'has quedat penjat, en un d'aquests desangelats hotels d'aeroport. Vol dir que et neguitejaràs intentant trobar un ordinador amb connexió a internet per avisar que arribes tard, vol dir que perdràs un dia de feina, que hauràs de cancel·lar entrevistes, i vol dir que arribaràs a destí cansat i anguniejat. El viatge, en comptes de les 20-22 hores habituals (de porta a porta), en durarà fàcilment 35.

Per això ets aquí avui a les 5:30 del matí.

A més, no et queixis, que avui toca Air France, i segur que et caurà un paté de campagne decent, o et podràs refugiar en el tros de brie, i en la pantalleta que et permet triar entre 4 o 5 pel·licules, hi alguna n'hi haurà, que es deixi veure.

Quines podrien ser les alternatives? En ordre de pitjor a menys dolent (en classe turista, en vols llargs, no hi ha bones companyies)

1. Iberia: aquelles mahumorades hostesses a punt de jubilar-se, aquella amanida de cigrons durs com pinyols, aquell tracte d'estil castrense "Qué va a ser, pollo o paella!?"

2. Delta (o altres companyies gringas): horror dels horrors: dues connexions en comptes d'una, preguntes sobre qui t'ha doblegat els calçotets, escala als Estats Units (això, poc mesos després del September 11th, ja ho explica tot)

3.Lufhansa: mai no ho has tastat, però quina mandra passar per l'enorme Frankfurt, i quina mandra psicològica pensar que et desvies cap a l'Est per després anar a l'Oest!

4. British: no els has provat mai, però que siguin socis d'Iberia et toca els nassos.

5. Aeroméxico: són veritablement collonuts: hi menges decentment, són amables...però un problema no menor: seients de tamany mexicà per un vol molt llarg.

6.KLM: el contrari d'Aeroméxico: no hi menges gairebé, però, com són d'agraits uns pocs centímetre més per estirar es cames amb antes hores per endavant!

7. Air France: un francòfil com tu no pot ser objectiu: són els millors.

I recorda, no et queixis: per anar a Mèxic tens tooootes aquestes alternatives: quan et toca anar a centreamèrica només en tens una: la teva estimada Ibèria, amb escala a Miami.